subterrani

Subterrani del 29-1-2012

2012-01-31T14:59:00.002+01:00

Escolteu l'últim Subterrani. Descarregeu-lo en aquest enllaç:

http://www.mediafire.com/?zj6d5x95i8d4em8

Subterrani del 22-1-2012_Ghandi Rules Ok

2012-01-23T11:32:00.001+01:00

Al programa d'ahir vam repassar de dalt a baix el disc nou de GHANDI RULES OK, EP1. Vam parlar amb l'Oriol Solé i el Toni Sistaré, els dos músics que estan al capdavant del projecte.

Hem tingut un problema a l'hora de penjar el programa amb soundcloud, tal i com ho fem habitualment; el so al reproduir-lo era molt dolent. Per això hem optat perquè pugueu descarregar-lo a través d'aquest enllaç:

http://www.mediafire.com/?f29xnoz2pm9vhdr

THE CURE al Primavera Sound 2012!

2012-01-20T12:18:00.000+01:00

The Cure tocaran al Primavera Sound d'enguany. Es van confirmant noms i la cosa sona molt bé. Per cert, també hi seran els immensos, mai prou reivindicats i indispensables THE AFGHAN WHIGS. Espero que no coincideixin les actuacions d'aquests monstres...

SUBTERRANI_COMPILACIÓ_LES CANÇONS DEL 2011

2012-01-19T14:01:00.003+01:00

SUBTERRANI_2011 by Pau Ricart on Grooveshark

APÀTRIDES A UNTHANK

2012-01-19T11:38:00.000+01:00

L'Oriol Solé ens ha enviat la seva llista del millor del 2011.

Lee Noble: Horrorism (Bathetic Records)
La música drone, paradís DIY dels indies amb pretensions ambient, obliga a l'oïent exigent a destriar el gra de la palla. Si es fa, encara que sigui per evitar que l'estil caigui a l'Abisme de les Etiquetes on va anar a parar, per exemple, el trip hop, apareixen joies com aquesta enigmàtica proposta. Un Noble mig perdut en la boirina complaent pròpia de l'estil es deixa guiar per melodies esquives i arriba a un destí inaudit, amb el sarró carregat de bones cançons, i sota l’empara de l'àlbum concepte. Guitarres les justes, bases de baix-teclat tenebroses, ritmes a voltes primitius, acordions violentats i una veu que volent no ser tímida sembla patir vertígen. Aquesta màgica combinació satisfà de la mateixa manera que ho fa sacsejar una bola de cristall plena de flocs de neu, crear el caos, i gaudir d'imaginar les formes misterioses que renaixeran cada cop diferents. Per explorar-lo una i altra vegada.

Silk Flowers: Ltd. Form (Post Present Medium)
Synth pop i electro d'un duo de Brooklyn. De llarg el millor disc d'aquest estil que he escoltat aquest any. Beuen tant de l'ànima Joy Division com de les primeres formes de New Order, però com tota obra gran això descansa en un segon terme. En primer pla, una personalitat definida sense ben bé proposar-s'ho. Sintetitzadors esquitxats de soroll són el contrapunt a una veu poderosa, entre ressacosa i eufòrica, que narra, quan vol, observacions extranyes i petites profecies de caire privat. Les cançons transmeten una poderosa sensació de penombra rítmica, és a dir, a voltes febril, a voltes desacompassades. Silk Flowers sempre treuen allò orgànic i humà del seu so sintetitzat, com volent errar un tret sabent que sempre l'encertes. Amaguen una perversa ironia que els fa molt atractius. Llàstima que després del darrer EP tret fa 3 mesos s'hagin separat. Deia ironia?

The Weather Station: All of it was mine (You've Changed Records)
Com una joia del passat descoberta ara, una espècie de Joni Mitchell o fins i tot de Judee Sill. Folk del de sempre, sí, però amb alguna cosa més. Com la Joni, no només és la gran veu, sinó també les composicions. Com l'apòcrifa Judee, la seva música pot sonar confessional i espiritual. Se'n surt a més d'esquivar l'allargada ombra de la Joanna Newsom sent molt menys histriònica. Tamara Lindemar despulla les cançons al mínim i l'encerta bastint-les d'arranjaments que fan de petits ponts per comunicar sensacions folk de les d'antany. A part d'acústiques puntejades, Tamara tira de banjo i percussions per reforçar els accents melòdics, i teixeix teranyines emocionants a cada canvi d'acord o motiu. Tot té un regust casolà, com quasi improvisat, que el fa encara més especial.

Joan of Arc: Life like (Polyvinyl records)
Perquè la música de Joan of Arc pot sempre oferir més i més coses; perquè juntament amb contemporanis seus com Polvo i Karate es responen afirmativament a la pregunta de si encara es pot explorar i subvertir més el concepte rock; perquè la seva única raó d'existir sembla ser fer la música que fan; perquè si alteressin el mètode versàtil i construïssin les cançons fent regressions enlloc de progressions seguirien sent tant emocionants i sorprenents; perquè no hi ha al món guitarres tan arriscades i alliberades del patró de cançó rock clàssica com les seves; perquè els ritmes que lliguen l'oli amb l'ou mai es tallen i podrien fluir fins l'infinit; perquè la veu de Tim Kinsella, que sembla prendre el sol estirada en un matalàs inflable a la cresta d'una ona tsunàmica, sap trobar-se irreverenment còmoda inventant tonades que sonen igual però que mai ho són; o perquè en definitiva cada segon de la seva música amaga cent detalls que es mostren a cada nova escolta i que mai carreguen o embafen, per això s'ha de cel•lebrar cada cop que treuen un nou disc. Seria il•lús si anomenés bandes d'on beu el seu so, i impartiria justícia si afirmés que són ells una influència en molta de la música efervescent d'avui en dia.

Mountains: Air Museum (Thrill Jockey)
La hipnosi en versió música. Mountains creen sons principalment acústics processats amb pedals i sintetitzadors modulars. L'objectiu no és arribar a cap lloc concret sinó dirigir-s'hi. Així, les transicions estan cuidades amb tot l'afecte i amor possible perquè són la raó de ser de la seva proposta. És com mirar a contrallum un trencaclosques resolt, oblidar l'unitat acabada i gaudir dels raigs que es filtren per les ranures que uneixen les peces que el componen. Més propers a See Feel que a Stars of the Lid, Mountains tenen una manera molt seva de sonar: no fugen d'estudi, s'impliquen; no tiren de formalismes estètics resultadistes; teixeixen ones d'emoció. Si Choral era polifònic, Air Museum és per emmarcar, penjar-lo, i anar-lo a veure cada dia.

Nils Frahm: Felt (Erased Tapes)
On abans la seva tendra sensibilitat era a flor de pell i deixava clar que amb un piano i a voltes un bandoneó testimonial en tenia prou per transmetre emocions des del primer motiu, abraçant a Satie i homenejant-lo des d'una perspectiva neoclàssica, ara el talent que ja coneixem d'aquest jove compositor berlinès es posa al servei d'una paleta estil•lística amb més colors i implica a parts iguals l'intèrpret, l'instrument (piano clàssic, elèctric, sintetitzadors i efectes) i el medi on s'esdevé la música. Si desperta la vena més ambient que duu a dins, el passet més enllà el fa quan la música i la textura del seu so es fonen en un sol element. Guanya l'experiència musical, única i irrepetible: hi ha tants detalls que porten la música a un altre nivell, que passar la composició a una partitura o escriure la tablatura dels instruments seria un acte estèril, ja que l'espai entre notes quedaria orfe de notació. O potser es pot transcriure el baf que deixa el colpeig de cadascun dels martells i que nodreix l'emoció musical o l'entela de sentiments com ara la recança o l'enyorança? Minimalisme, field music i talent es presenten ubics en aquest disc d'emoció continguda i altament commovedora.

Secret Cities: Strange Hearts (Western Vinyl)
Mitja hora de retro pop fantàstic. Sense voler-ho, s'han guanyat un espai entre els artesans de la cançó pop 60s que van més enllà de la imitació. Igual que al seu primer disc Pink Graffiti, segueixen la sendera dels infravalorats The Russian Futurists i la seva voluntat renovadora dins el respecte per les formes pròpies del pop d'antany. Secret Cities recreen les armonies que somnien i sonen amb la creïble innocència i encant propis d'aquell so que tot just naixia a finals dels cincuanta. Una producció gens recarregada permet que les composicions brillin, encara que de manera misteriosament opaca: el seu pop, per molt que busqui la melodia perfecta, vol ser subtil, poc barroc i viure més proper del 'mute' que de l'amplificació efectista. No significa això que sia música d'entreson a llum d' espelma, no, ans al contrari: és animada, molt rítmica, positiva i de bellesa radiant. Dels 30 minuts de pop més preciosos gravats aquest any.

Jacaszek: Glimmer (Ghostly International)
La música d'aquest polac de formació clàssica és extranyament captivadora. Instrumentació acústica i tractament electrònic s'avenen sàbiament; l'emoció es desplaça cinemàticament al llarg dels temes, a càmara lenta, de puntetes sobre les cordes i vents i al compàs de sons processats. Fragments melòdics mutilats apareixen i desapareixen de manera ordenada, sense voler desconcentrar l’oïent; clarinets, guitarres i clavicèmbal mantenen diàlegs en una llengua consensuada ara amb extensions processades d'ells mateixos, ara amb sons inquetants de textura decadent. La melodia que es dibuixa sobre el context sonor al llarg de les composicions sembla erràtica però no ho és: mira d'avançar per terres desconegudes i prefereix la contenció a l’eloqüència, suggerir més que dir, o el que és el mateix, escoltar a parlar. En definitiva, la voluntat melódica es posa al servei de l'experimentació; Jacaszek es deixa guiar per la inusitada interacció entre allò conegut i tel•lúric i allò desconegut i mercúric. Si Treny era el potencial explosiu del caos, Glimmer n'és la seva implosió. Un paisatge de sons i sensacions que floten ingràvids a la retina de la meva memòria musical de 2011.

Six Organs of Admittance: Asleep on the Floodplain (Drag City)
Un altre encert majúscul d'en Ben Chasny. Luminous Light, del 2009, deixava clar que un virtuós de la guitarra que fa carrera per la vena més progressiva del folk també era capaç de postrar-se al format de cançó tradicional i concentrar emoció, melodia i filigrana continguda. Aquell disc acabà sent un cançoner amb deix de clàssic. Doncs bé, ara s'hi ha d'afegir les 10 cançons d'Asleep on the flooplain. Podent-se dedicar només a l'instrument com fan altres mans prodigioses com les d'en James Blackshaw o Alexander Turnquist, o potser perquè això ja ho havia fet molts cops abans, Chasny edita el seu 25è disc inspirat en la melodia narrada i puntejada. Sembla que sigui capaç d’extreure l'essència de les jams de drone, soroll o ambient que feia abans i postrar-la en un context menys divagant. El resultat, cançons de tall tradicional que es fan eternes en 5 o sis minuts i mantres onírics loopejats d’acústica, elèctrica o fins i tot armònium. Chasny segueix fidel a un so folk amb reminiscències medievals, però lluny d'entretenir a la cort reial, la seva música conjura els esperits de la nit que s'escampa fosca dessota la boira i que poblen el sotamón del noble castell termenat. A la llum tènue d'una torxa i escoltant aquest disc, les bruixes es pentinen.

Amun Dunes: Through Donkey Jaw (Sacred Bones)
Tan misteriós com la mateixa portada i el títol del disc. Una música que s'inicia arrossegada, amb puntejos delicats i percussions presents de manera tímida, deixant pas a una veu reverberada que transforma el que sembla ser drone folk en un dark pop ple de moments inquietants. S'ajuda de sintetitzadors guerxos i guitarres elèctriques còsmiques i aflangerades, a voltes en forma de llampecs de llum tèbia, a voltes recuperant l'essència drone, i abandonant-se a jam sessions d'ultratomba. Tot flueix d'una manera molt natural, només que és una naturalitat que sorprèn perquè sembla pertànyer a un altre planeta -potser d'allà on ve també en Lee Noble-, una manera de fer pop diferent i personal. Damon McMahon triomfa perquè esquiva totes les etiquetes que el voldrien explicar: pica l'ullet al psych folk de Marc Bolan quan aquest no el veu perquè està massa ocupat amb el seu ego; queda per fer un parell de birretes amb els The Cure primerencs en un bar obscur però s'acaba no presentant; roba mantres psicodèlics als Beatles quan aquests estan massa tripats per adonar-se'n; s'apropia de la nerviosa guitarra bipolar d'Sterling Morrison ara que la Velvet s’ocupa de portar la fundació Andy Warhol a tribunals. Amun Dunes tira amb arc amb els ulls envenats i dóna al bell mig de la diana.

Oju!!!

2012-01-16T12:53:00.002+01:00

Subterrani del 15-1-2012

2012-01-16T09:52:00.000+01:00

En aquest primer Subterrani de l'any 12 hem volgut parlar d'algunes llistes sobre el millor de l'any passat fetes per gent el criteri dels quals seguim. Però també hem volgut fer un homenatge a la botiga Cd Drome de Barcelona, que d'aquí a uns dies tancarà, posant fi a 20 anys d'aventura.
subterrani15012012 by subterrani150112

llistes_2011

2012-01-04T14:36:00.005+01:00

Des del Subterrani hem demanat a alguns amics i amigues mel·lòmans la seva opinió sobre els discos que han escoltat aquest any passat 2011. Els hem ofert l'espai del bloc perquè hi diguin el què vulguin. Aquí teniu tres de les respostes.

Aquestes són les propostes de la Maria Delgado, amb la que ja hem parlat al Subterrani més d'una vegada i més de dues, ja sigui per saber la música que escolta, per interessar-nos pel seu programa WKPB a Ràdio Capellades o perquè ens parli del Lemon Day, el festival estiuenc que ella, amb els seus amics, ajuda a organitzar.

TIMBER TIMBRE_Creep On Creepin http://grooveshark.com/#/album/Creep+On+Creepin+On/5930403

METRONOMY_The English Riviera

http://grooveshark.com/#/album/The+English+Riviera/5679679

WYE OAK - Civilian
http://grooveshark.com/#/album/Civilian/5352925

LISABÖ - Animalkia Lotsatuen Putzua
http://www.blogger.com/goog_249020074

CO LA - Rest in Paradise
http://speakersnacks.com/2011/04/co-la-rest-in-paradise/

La Maria també ens regala el seu recopilatori amb cançons del 2011.
Gràcies!!!
http://www.mediafire.com/?7sdzmxa5pad3fpl

Aquí teniu els títols que ens proposa l'Oriol Vives, un altre mel·lòman igualadí el criteri del qual cal seguir atentament. Aquest home, col·leccionista vinílic empedernit, ens proposa, en aquesta ocasió (en la seva majoria), músiques amb ritme i colors nocturns. Que no pari!

TOP 10 2011:

Teengirl Fantasy – Cheaters 12" Hivern Discs
Gatto Fritto - Gatto Fritto 2xlp (International Feel Recordings - IFEEL013LP)
Neville Watson / Apiento - One Four Green / The Orange Place 12" (World Unknown - WU2)
Todd Terje - Ragysh 12"
Jürgen Müller - Science Of The Sea lp (Digitalis Recordings - digiv034)
Daphni – JIAOLONG001 12"
Pachanga Boys – Girlcatcher 12" (Hippie Dance – 02)
Santos - la sombra de satan (mp3)
Raionbashi / Stefan Roigk / Daniela Fromberg - Split (Senufo Editions - senufoeditionseventeen)
Madato - Speak Of The She Devil EP

___
(NO SÓN DEL 2011, PERÒ QUASI)

The Oscillation - Future Echo (12", Ltd)
Higamos Hogamos - Sorcery cdr
J.D: Emanuel "Wizards" cd

------
Menció especial:

V.A. Psycho serenade - Beware 666 lp (198?)

Qui parla ara és en Toni Sistaré, un dels músics més actius de l'escena igualadina. Al capdavant d'Inot Eratsis i a punt de treure un disc amb Ghandi Rules ok que segur que serà a les llistes que es faran quan acabem aquest 2012 (a no ser que algun maia es torni boig i foti una bomba que ens faci desaparèixer com a espècie). El Toni també té temps per a algun altre projecte (fent-se a foc lent) i per la seva feina de producció, que fa des del seu racó al Rec d'Igualada.

Top 6

Cass McCombs "Wit's End"
Kurt Vile "Smoke Ring For My Halo"
Chad VanGaalen "Diaper Island"
Toro y Moi "Underneath the Pine"
Nils Frahm "Felt"
Bon Iver "Bon Iver"

Reobren els Cinemes Meliès

2012-01-03T11:16:00.001+01:00

Després del mal regust que ens ha deixat el tancament de la nostra botiga de música preferida, estem contents d'anunciar que els Cinemes Meliès de Barcelona tornen a obrir la propera Nit de Reis. Van haver de tancar perquè un incendi va destruir les cabines de projecció i llavors no va quedar gens clar que poguessin reobrir. Però ara arriba la bona notícia, acompanyada de novetats en el funcionament de les sales: han optat per la digitalització, tot i que reserven un projector de 35mm per si més endavant poden recuperar l'activitat que els havia distingit sempre: la projecció de cinema clàssic. Per ara, funcionaran projectant films ja estrenats i allargant-ne la vida quan hagin desaparegut de la resta de la cartellera.

Així doncs, tornen els Meliès, amb les reestrenes, amb una selecció sempre recomanable, amb l'objectiu de reeprendre la projecció de clàssics i amb la intenció de diferenciar-se apostant per propostes de cinema en català i amb produccions independents. Ja els trobavem a faltar.
Benvinguts de nou!

Tanca el cd drome

2012-01-03T09:57:00.002+01:00

Ahir, després d'uns dies de vacances i de no trepitjar Barcelona, vaig anar a fer un tomb pel carrer Tallers, a veure si podia aconseguir algun vinil interessant. Acabava de comprar el número de gener de la revista Rock de Lux i anava farcida de les llistes amb el millor del 2011. Hi havia un disc del que parlaven molt bé i del que no tenia cap referència, el nou de Lisabö, i vaig anar-me'n al cd drome a demanar-lo, tal i com he fet els darrers 20 anys quan hi havia un disc que m'interessava. Entro a la botiga i faig una ullada a la columna de les llistes. Des de fa un temps, els qui treballen a la botiga escriuen una llista amb el que més els agrada, el Top cddrome, llista que van renovant segons van apareixent novetats destacables; així sempre tens una idea del que ells creuen més destacable del moment. Ho escriuen en un mirall situat en una columna i des de fa temps és el primer lloc on em dirigia després de saludar qui estigués atenent en aquell moment. Ahir tenia ganes de llegir-la, pensant que hi haurien escrit, com és habitual, les seves preferències d'aquest any passat; però hi havia una llista diferent: Top cddrome 1992-2012. En tot l'espai del mirall hi havien escrit una relació dels millors discos en aquests 20 anys. N'hi havia més de 20, però no n'hi havia més d'un parell que jo no hagués posat en aquella llista si m'haguéssin demanat la meva opinió. Gairebé tots i cadascun d'aquells discos formen part d'una discografia destacada d'aquests últims 20 anys, que són també els anys que fa que aquí al Subterrani parlem de música i, de fet, que n'escoltem i la valorem. Va ser emocionant veure la connexió entre el que havien destacat i els discos que ens han fet trempar en aquests anys. Segurament molts d'aquells discos ens els van descobrir allà l'Oriol i el Jordi; cadascú amb el seu estil t'anaven descobrint perles que finalment al llarg dels anys han esdevingut el gruix més important de la nostra banda sonora vital.

Després de fer una ullada a la llista em vaig girar i vaig preguntar pel disc de Lisabö. Em van respondre que no el tenien... i que no el tindrien. Vaig fer cara d'estranyat i no va fer falta preguntar per què, la següent frase va ser: tanquem. Però què dius! Doncs això, no calia dir gaire cosa més. Quina tristor i quina ràbia; quina sensació més estranya.

Encara vaig fer una ullada, a veure què trobava. Com sempre, hagués carregat amb molts vinils, però vaig haver de reprimir les ganes. Em va fer gràcia trobar un disc que em va traslladar just a l'època quan el cddrome començava a funcionar, el Yerself is steam, de Mercury Rev. Cada vegada que l'escolti a partir d'ara recordaré el dia d'avui, amb tristor però també amb l'alegria d'haver pogut viure l'aventura d'aquest cddrome.

El millor del 2011

2011-12-31T13:15:00.003+01:00

Aquí teniu quatre lletres per explicar quins són els discs més destacables d’aquest any 2011 al Subterrani. Per tots aquells que heu anat escoltant-nos al llarg de l’any no us haurà de sorprendre la relació que a continuació detallarem, i són poques les referències que han entrat a última hora dins d’aquest grup d’escollits.

Com hem fet des d’uns anys ençà, hem escollit el disc més destacable, que és el que segons la nostra opinió mereix el número 1, però la resta de destacats no porten cap número al davant que els situï dins un ordre de preferències; tots ells ens semblen continents de músiques recomanables per uns o altres motius.

Tot seguit us esmentem les raons que han motivat incloure’ls dins aquesta relació, que de ben segur podria ser més llarga i incloure-hi d’altres títols, però de la mateixa manera que només tenim una hora setmanal per oferir-vos la música del Subterrani, també tenim un temps limitat per escoltar tota la música que es fa i desfà arreu del món. Així doncs, aquesta és la nostra llista, els discos del Subterrani del 2011.

DESTROYER_Kaputt

A finals de gener d’aquest any que estem a punt de deixar enrere vam conèixer aquest disc i des de llavors ha anat sonant al Subterrani, creant un fil musical que s’ha anat estenent al llarg de tot l’any, impregnant els programes amb aquest ambient relaxat que desprèn la seva música. I val a dir que en un primer moment quan vam escoltar-lo vam fer un pas enrere (30 anys de cop), ja que de sobte ens trobàvem revivint algun d’aquells sons que a principis dels anys 80 sonaven arreu, sons que per nosaltres significaven, sovint, el pitjor que recordem d’aquells temps musicals. Parlo d’un funk blanc, tou, allunyat del funk negre impregnat de suor que ens agrada; i d’un pop tan lleuger que sembla no tenir pes. D’aquell pop elegant que associem amb Avalon de Roxy Music, una elegància repel·lent de la que hem fugit sempre i que se’ns ha quedat enganxada a la memòria musical dels 80, tal i com portem enganxades a la memòria estètica d’aquells anys, entre d’altres, les ombreres i els pentinats crepats.

Però a Kaputt, Dan Bejar, que és qui hi ha darrere del projecte Destroyer, ha aconseguit impregnar les seves cançons amb aquells sons i fer-les atractives. Així doncs, un primer moment de rebuig, seguit d’una atracció que ha esdevingut irresistible fins a desenvocar en un estat semblant al de l’addicció.

El baix i el saxo són, sens dubte, els dos elements que transmeten amb més força, tal i com sonen en aquest disc, aquest deja vú vuitanetru; són el comú denominador de totes les cançons que ens connecten a aquella època, però aquí serveixen per donar-li al conjunt un to relaxat i eteri. Res a veure, però, amb la superficialitat i lleugeresa d’aquella música en la que s’inspira.

I és que aquesta ambientació és el paisatge d’unes cançons que t’enganxen. La veu arrossegada, a mig camí del recitat i la cantarella, greu i carregant les cançons d’un to melancòlic que casa a la perfecció amb la música que l’acompanya. Són cançons llargues, cançons que van creixent, algunes amb intros també extenses, en les que t’hi vas sentint còmode, bressolat per aquest ritme sostingut que t’envolta i en el que t’hi sents comfortable, acompanyat per la veu de Dan Bejar que t’explica històries sovint decadents (Wasting your days Chasing some girls, alright Chasing cocaine through the back rooms Of the world all night... Kaputt ).

Si, com ens va passar a nosaltres en el primer moment d’acostar-nos a Kaputt, la seva música us crea cert rebuig, tingueu una mica de paciència i no desistiu, que el premi acaba sent dels grossos. Entreu-hi i passareu bones estones.

Qui sap, potser un dia haurem d’acostar-nos de nou als discos d’aquells anys 80 el so dels quals ens creen tanta repel·lència. Potser llavors no vam tenir paciència i ara els trobaríem coses que llavors no els vam donar l’opció que ens oferissin. Mentrestant, podeu acompanyar-vos de Destroyer.

JONATHAN WILSON_Gentle spirit

Aquest és un dels grans debuts d’aquest any 2011, tot i que el seu protagonista és un músic d’estudi amb una trajectòria llarga com a guitarrista. Tens la sensació que no hagi tingut cap pressa a l’hora d’enregistrar aquest seu primer disc, es nota que la cosa ha estat cuinada a foc lent, amb un resultat amb aromes de clàssic.

L’Oriol Solé, una de les persones amb qui vam començar el Subterrani l’any 1993, ens el va recomanar a través d’aquest bloc a la seva secció APÀTRIDES A UNTHANK. Aquella era una crítica entusiasta que s’atrevia a situar aquest disc en un dels llocs de privilegi de la música de les darreres dècades! Exagerat o no, el que sembla fora de tot dubte és la màgia i la qualitat d’aquest disc. Enregistrat exclusivament amb material analògic, transmet aquest regust a clàssic, amb sonoritats que et situen prop dels anys 70’s i el folk, assegut al costat de Neil Young.

PJ HARVEY_Let England shake

Ja són molts anys i continuem escoltant discos bons fets per la Pejota. Acompanyada dels seus músics preferits amb qui ha parit la majoria d’aquests treballs més destacables, John Parrish i Mick Harvey, en aquest Let England shake no trobem la força i l’emergència dels seus primers treballs, més viscerals i directes, si voleu, però continua sent capaç de fer grans cançons I treballs molt destacables. En aquesta ocasió és un disc més o menys conceptual on parla del seu país i de la seva relació amb la guerra. És, per tant un disc greu i per parlar-ne ha aconseguit un so diferent, amb elements poc habituals en la seva música. És un disc important que enganxa de mica en mica.

BON IVER_Bon Iver

Després del debut impressionant de Justin Vernon com a Bon Iver teníem ganes d’escoltar el seu disc nou. En aquest segon treball continua sent-hi present l’emotivitat d’aquell primer, però hi ha un canvi en la manera com l’expressa. Aquell primer disc és més despullat, més directe, que transmetia una força molt gran, però executat amb pocs elements: la veu com a element central i una guitarra amb pocs afegits més.

En aquest segon disc l’emoció continua present, però el rerefons ha canviat. Hi ha més elements que acompanyen la veu, tota una banda capaç de crear una atmosfera amb més matisos. No és un disc tan immediat com aquell primer, però amb moltes més coses per entretenir-s’hi. Per submergir-s’hi.

LOW_C’mon

Uns altres veterans a la llista dels més destacats de l’any. Aquest és el disc número 9 d’Alan Sparhawk i Mimi Parker i, bàsicament, continuen oferint el mateix pel que els hem conegut i seguit des que van començar: les harmonies vocals i els jocs de veus entre ells dos, les repeticions a través de les quals van construint les seves cançons, que creixen fins a l’infinit. Però aquestes cançons sonen més lluminoses que en d’altres ocasions i potser seria el millor disc per aquells qui vulguin introduir-se per primera vegada en el món de Low.

Per cert, el 27 de març d’aquest any 12 que tenim a tocar, seran a l’Apolo de Barcelona. No us els perdeu.

SHABAZZ PALACES_Black up

Un dels altres grans debuts de l’any, tot i que els seus músics no siguin precisament debutants. Ishmael Butler ja va ser una de les peces destacables de Digable Planets, grup de hip-hop dels 90 que sempre van tenir el jazz com a font d’inspiració i de recursos per a les seves bases.

Ara, aquest projecte nou, continua sent hip-hop, però les bases sonen més marcianes, més experimentals. Perdeu la por i endinseu-vos-hi.

NICOLAS JAAR_The space is only noise

Aquest si que és jove i no se li coneixia cap participació en cap altre projecte anterior. De Nova York, amb 20 anyets i amb ganes d’explicar-nos coses. Aquest és un disc d’experimentació, encasellat com a música electrònica, però que juga amb molts elements i en el que s’hi poden escoltar coses molt diferents: paisatges de pura electrònica, tocs de jazz i fins i tot de soul, sintetitzadors voladors i pop.

…

Hi ha hagut d’altres discos importants al Subterrani en aquest 2011. En aquesta llista també volem fer-hi aparèixer, ni que sigui tan sols amb el nom, aquests altres títols:

CASS MCCOMBS_Wit’s end

BILL CALLAHAN_Apocalypse

ANÍMIC_Hannah

GIRLS_Father, son, holy ghost

ST. VINCENT_Strange mercy

MANEL_10 milles…

JAMES BLAKE_James Blake

…

l'últim Subterrani de l'any: el més destacable del 2011

2011-12-28T14:32:00.000+01:00

sub_millor_del_2011 by sub_millor_2011

dijous 15 de desembre. U-TÒPICS al Hot Blues d'Igualada

2011-12-13T09:24:00.009+01:00

El proper dijous tenim una nova oportunitat de gaudir d'un directe dels U-TÒPICS. Des que fa unes setmanes, en motiu del Festival Rrrrrec d'Igualada, van fer el seu primer concert després de 20 anys d'inactivitat, qui ha volgut ha pogut veure'ls de nou a Balsareny i tindrà una nova oportunitat aquest proper dijous a Igualada.

Té, potser, un valor afegit, aquest concert. O si més no crec que té alguna cosa d'especial, que els U-TÒPICS toquin al Hot Blues. El Hot Blues és el bar que des de fa uns anys regenten el Gès (guitarra dels U-TÒPICS) i la Marien. I Hot Blues és el nom d'una de les cançons més populars d'aquest grup igualadí.

Des que va començar a funcionar, el Hot Blues ha estat sempre un lloc relacionat amb la música, un espai on escoltar-la i on sentir-s'hi ben acompanyat. Des de fa un parell de temporades, a més, s'hi pot gaudir la música en directe dels concerts dels dijous a la nit (i alguns dimarts) en unes condicions privilegiades. Les nits de música memorables que s'han viscut n'anuncien de noves, com la d'aquest dijous vinent, que es presenta farcida d'emocions i, sobretot, bona música.

http://hotbluesigualada.blogspot.com/

Subterrani de l'11-12-2011

2011-12-12T09:49:00.000+01:00

Aquest és el penúltim Subterrani de l'any. El del diumenge vinent dia 18 serà l'últim i, com hem fet habitualment en els darrers anys, servirà per fer un repàs dels discos més destacables del 2011.
subterrani11122011 by subterrani11122011

crònica del Primavera Club 2011 de Rebeca Martin

2011-11-28T09:20:00.000+01:00

Una nit de divendres de primavera al novembre

Divendres 25 de novembre era nit de festa al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Però els propietaris de la centenària orxateria El Tío Che no n'estaven al cas que el Primavera Club havia tornat i ho feia amb tots els luxes.
20:30. Els primers acords de Surgeon intenten ensordir el públic i uns feixos increïbles de llum blanca escapcen l'escenari llòbrec amb tècnica cirurgiana. Doneu-li una guitarra a l'Annie Clark i destruirà el món. Després de Cheerlader, la nimfa vestida de verd i minishorts negres només es va separar una única vegada de la seva estimada de 6 cordes per endinsar-nos als paratges més tranquils (Chloe In The Afternoon, Year Of The Tiger o Strange Mercy, que dóna nom al seu darrer àlbum) i els més agitats (Hysterical Strength o Cruel). Amb un so i un disseny de llums exquisit, el directe de St. Vincent simplement es pot qualificar d‘impecable. A més de cantar com un àngel, la tigressa americana també va deixar anar la fera que porta dins quan va llençar el peu de micro al terra i va esgarrapar (una vegada més) la seva guitarra. Contenta de tornar al Casino i de confessar-nos que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, l'escenari es va apagar, exhaust, per recuperar l'alè necessari per a l'intervenció posterior.

http://www.myspace.com/stvincent

foto de Dani Cantó. Primavera Sound

22:00. Ara sí que ha arribat la primavera! Les flors s'han apoderat dels micros i, poc a poc, els acords de Myma ens traslladen a Califòrnia, d'on són Girls, la banda liderada per Chet JR" i Chris Owens (baix i veu-guitarra, respectivament), que s'havia decidit per combinar una faldilla pantaló negra amb una camisa vermella de quadres negres i sabatilles blanques amb generosa sola. Owens no va perdre de vista ni un segon al seu guitarra, amb qui a Lust For Life es van posar de genolls. Just a la meitat de l'actuació van interpretar una versió reduïda del single del seu segon disc, Vomit, que va sonar tan bé que es va fer molt curta. Semblava que l'hora de les lentes havia arribat, sona Forgiveness i, de sobte, l'energètica Honey Bunny, amb què el públic que omplia el mític espai de la Rambla del Poble Nou es va tornar boig! L'únic però del concert va ser la impossibilitat de posar-me a ballar perquè tothom seia... T'agafaven ganes de saltar al pati de butaques i començar a sacsejar-te al ritme dels singles més vibrants de Father, Son, Holy Ghost (2011) i Album (2009) i teletransportar-te a l'Amèrica dels 50. Apart d'avançar-nos que a l'estiu de l'any vinent potser els tornem a tenir per aquí i de dir que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, alguns "thank you" és l'únic que es va escoltar entre tema i tema. Girls van escollir (estratègicament) 2 perles del disc de debut per tancar una nit memorable: Hellhole Ratface que va adquirint intensitat amb els minuts i l'imprescindible Laura.

A la web de scanner fm trobareu el link a l'àudio íntegre de tot el concert:

http://www.scannerfm.com/actualidad/primavera-club11-cronica-del-viernes/

http://www.myspace.com/girls

foto de Dani Cantó. Primavera Sound

La primavera comença a Portugal

Barcelona. 25 de novembre. 7 de la tarda. Fora el Marula és fosc. Dintre, els pocs que ens hem apropat a descobrir l'única aposta portuguesa del Primavera Club ens impacientem. 15 minuts més tard Gala Drop pugen a l'escenari i ni tan sols aplaudim, potser perquè molts estem pensant el mateix: marxar abans que acabi el concert per creuar la ciutat i arribar a temps pel de St. Vincent. Després d'arrencar amb Drop (extret del seu EP Overcoat Heat (2010)), les congues (finalment!) van començar a sentir-se com cal, prenent el protagonisme que caracteritza la banda i injectant-nos del tropicalisme que els situa un pas més enllà de l'ombra de John McEntire. Feia molt de temps que 45 minuts de música en directe no em feien flipar tant... La fòrmula? Uns teclats dels 80, un bateria i baix implacables, una guitarra amb caràcter i un percusionista que aporta el toc orgànic al trio que va esdevenir quintet i que el 2010 va treure el seu primer àlbum homònim. Tant de bo algun cap del segell de Nova York Thrill Jockey (3 bandes dels qual van ser dissabte a La 2) hi fos, al Marula... Ah! I no badeu i busqueu el nom de Gala Drop per les parets de la vostra ciutat...

http://www.myspace.com/galadrop

http://player.vimeo.com/video/32702577?autoplay=1

Subterrani del 27-11-2011

2011-11-28T08:55:00.000+01:00

subterrani27112011 by subterrani27112011

Subterrani del 20-11-2011. Primavera Club 2011

2011-11-22T18:00:00.000+01:00

Ens sap greu haver d'explicar que, tot i que vam parlar amb l'Abel Suárez (dj Coco), part de l'equip organitzador del Primavera Club 2011, problemes tècnics van deixar malmès l'arxiu de so on vam enregistrar l'entrevista, per la qual cosa hem decidit no incloure-la al programa. així entendreu que al llarg del programa fem referència a aquesta conversa finalment desapareguda. En qualsevol cas, aquí teniu el Subterrani que vam dedicar a l'edició 2011 del Primavera Club, que se celebra aquesta setmana a Barcelona (i a Madrid).
subterrani20112011 primaveraclub2011 by subterrani20112011

Subterrani del 13-11-2011. ICEBEND

2011-11-15T12:19:00.000+01:00

Subterrani_ICEBEND by sub13112011terrani

BONNIE PRINCE BILLY, Casino de l'Aliança, Barcelona, 27-10-2011

2011-11-09T12:15:00.003+01:00

Ja fa dies del concert, però encara en mantinc un record ben viu, o sigui que miro de transcriure alguns dels pensaments que m’han acompanyat des de les 10 i 10 del dijous 27 d’octubre, moment en què apareixien damunt de l’escenari del Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona Will Oldham i els músics que el van acompanyar.

Bé, aquests records em situen una mica abans d’entrar al Casino, mirant la gent que feia cua amb nosaltres. La majoria dels qui hi érem en tenim entre 30 i 40 i alguns ja enfilen cap als 50. Pocs joves (dels de menys de 25, vull dir) entre els qui esperàvem entrar al teatre; o potser n’hi havia més dels que semblava, però les barbes indie de molts d’ells feien difícil precisar si ja havien nascut quan Oldham va treure el primer disc com a Palace Brothers.

Després de tres quarts d’hora ben entretinguts i agradables escoltant El Hijo, arribava l’hora de Bonnie Prince Billy. Per cert, m’explicava el Marc, amb qui vaig anar al concert, que aquesta era la segona vegada que veia Oldham en directe i que l’altra vegada li feien de banda d’acompanyament els Migala, banda que liderava Abel Hernández, ara líder de El Hijo.

S’apaguen els llums, apareixen en escena els músics de la banda i, finalment, Will Oldham disfressat de Bonnie Prince Billy. Comença a sonar la música i el nostre home comença a cantar. Quina veu! Em quedo clavat a la butaca i l’escolto amb un somriure babau. Tot sona perfecte i, tot i no conèixer prou les cançons que canta, gaudim escoltant-lo i observant cada inflexió que fa, modulant la veu segons li convé i amb una facilitat impressionant.

És tot un personatge i la veu és el seu recurs principal i el millor, però no l’únic. Necessita moure’s i ho fa d’una manera estrambòtica: va vestit d’una manera molt formal, amb americana i pantalons foscos i una camisa, que es mouen pengim penjam al ritme dels seus moviments estranys. Fa equilibris i ara sembla un flamenc, clavat a terra amb una pota i amb l’altra alçada, i així s’està una bona estona mentre canta. Et sembla un fric, però acabes pensant que no te’l podries imaginar ballant de cap altra manera.

Wolfroy goes tot town és el nom del disc que venia a presentar i la majoria dels temes que van interpretar són d’aquest treball. L’he anat escoltant després del concert, quan en tenia un coneixement ben escàs, i m’agrada tot i que no és dels seus treballs més reeixits. És un disc tranquil, folk i música americana com a paisatge de fons i amb dos elements que el distingeixen i l’enriqueixen considerablement. L’un és la veu d’Angel Olsen, una veu dolça però també aguda que fa de contrapunt perfecte a la d’Oldham, més greu. El color de la seva veu aportava unes pinzellades molt boniques que feien créixer les cançons o les feien canviar de sentit quan era la veu solista.

L’altre acompanyant de luxe i segon element destacable és Emmett Kelly, guitarra i veu en alguns moments. Ell va exercir de líder de la banda pel que fa a la música, dirigint-los i afegint a les cançons uns tocs de guitarra de molta qualitat. Ells tres, Oldham, Olsen i Kelly van ser els grans protagonistes de la nit, amb el suport d’uns músics també molt bons que van ajudar a crear les atmosferes adequades a cada moment.

El concert va ser dels que recordarem, molt intens tot i la tranquil•litat aparent de la proposta. Els músics també van passar-ho molt bé i el punt culminant de tot plegat va ser, després d’un parell de bisos, quan Oldham va baixar de l’escenari i va enfilar pel passadís central del pati de butaques, cantant sense micro i proposant un diàleg cantat a Angel Olsen. Tot el teatre dempeus i en silenci escoltant un i l’altra, conscients de la màgia del moment.

Com deia abans, aquest no és el millor disc de Bonnie Prince Billy, però crec que té un gran mèrit, i demostra el bo que és Oldham, que amb la base d’aquest material fos capaç de crear un espectacle com el que vam veure. Part del seu gran mèrit és haver-se rodejat d’aquests músics que van acompanyar-lo per crear un parell d’hores de música bellíssima.

JOHN GRANT a Barcelona. Sala Apolo 8-11-2011

2011-11-07T20:42:00.001+01:00

Molt gran i (m)amable

Puntual, després de l'actuació del líder d'Evripidis and his Tragedies, John Grant va aparèixer dalt l'escenari de la sala Apolo de Barcelona just com ens l'imaginàvem: barbut i amb camisa fosca per fora dels pantalons. En un perfecte castellà es va disculpar per no parlar català i va arrencar amb You don't have to, tema que preveu incloure al nou disc que començarà a enregistrar a Texas a finals de gener del 2012, després de la gira de presentació del seu únic i magnífic disc, que va començar ja fa 2 anys. Tot seguit seu al piano, hàbitat al que ens té acostumats, per interpretar Vietnam, que esperem s'inclourà al seu segon àlbum i que tornarà a comptar amb Midlake a la producció. I, a partir d'aquí, se succeeixen 10 de les 12 grans cançons que integren l'impressionant Queen of Denmark (2010): Sigourney Weaver, Where Dreams Go To Die (la intro de la qual compta amb un efecte sintètic que fa que desitgem que acabi el més aviat possible per tornar a gaudir de la clara i greu veu del músic de Michigan!), I Wanna Go To Marz, Chicken Bones (on torna a deixar les tecles principals, per a un sol tema, al músic que l'acompanya i que presenta amb el nom de Christopher), It's Easier (en clau music hall), Outer Space, TC And Honeybear, Caramel i l'impressionant Queen of Denmark. Grant no renega de la bellesa del passat i recupera un parell de composicions de la seva època amb The Czars: la sublim Drug i Little Pink House (que torna a tocar per retre homenatge a la seva àvia, en qui estava inspirada i que va morir fa un parell d'anys). L'únic bis després d'hora i mitja de directe és JC Hates Faggots, on torna al pla vertical per posar la cirereta a una nit que ens fa aixecar-nos de les cadires disposades a totes les seves actuacions i tornar a casa feliços i contents d'haver gaudit d'un gran concert.

Rebeca Martín

Crònica de Rebeca Martín del Festival IN-ÈDIT 2011

2011-11-07T08:55:00.001+01:00

Moments in-èdits

Des de fa 9 anys, els amants de la música tenim una cita obligada la darrera setmana d'octubre: l'oportunitat única de veure a Barcelona documentals sobre els artistes que estimem i descobrir-ne d'altres que, gràcies a l'In-Edit, començaran a fer-se un raconet dintre nostre. Durant els 11 dies de l'edició d'enguany, se'ns va escapar de la retina els treballs guanyadors en la secció internacional, Last Days Here (Don Argott i Demian Fenton, 2011), i en la nacional, Next Music Station: Morocco (Fermín Muguruza, 2010), però recordarem (en clau de bastons i cons) 11 documentals que ens han regalat moments inèdits, de la majoria dels quals incloem els links dels videos. Encara que el llistat segueix un ordre alfabètic, la casualitat és responsable que l'encapçali la completa història de la banda britànica liderada per Pete Townshend que és, sens dubte, la nineta dels nostres ulls:
1) Amazing Journey: The Story of the Who (Paul Crowder i Murray Lerner, 2007): l'explosió literal de la bateria de Keith Moon mentre la banda estava acabant d'interpretar My Generation al programa en directe The Smothers Brothers Comedy Hour el 1967. I és que el propi Moonie havia carregat amb explosius un dels bombos!
http://www.youtube.com/watch?v=FYkGimCrcRg

2) Benda Bilili! (Renaud Barret i Florent de la Tullaye, 2010): flaix back a primera vegada que veiem en Roger Landu, 13 anyets i preciosos i immensos ulls, amb les espatlles encongides, abraçat al seu satonge, d'on s'escapa melodia més tímida encara que ell i que el portarà a incorporar-se a banda de músics congolesos minusvàlids de la que mai més se separarà i que els portarà de gira per mig món.

3) Cracked Actor: David Bowie (Alan Yentob, 1974): el presentador de televisió Wayne Satz admetent que no ha entès res de l'entrevista que li ha fet a un esquelètic i fins dalt de coca Bowie.
http://www.youtube.com/watch?v=jKILbensN6I

4) Dave Brubeck: In His Own Sweet Way (Bruce Ricker, 2010): la cara que se li va posar al pianista de jazz americà durant la cerimònia de lliurament del premis Kennedy el 2009. Assegut al costat de Robert De Niro, mentre gaudeix de la interpretació de Take Five que va tocar infinites vegades amb el seu quartet, de sobte, a la dreta de l'escenari apareixen tocant els seus 4 fills músics, 3 dels quals semblen calcomanies seves!
http://www.youtube.com/watch?v=H1jWlpMQW3Y

5) Festival! (Murray Lerner, 1967): cadascun dels 99 minuts que resumeixen les 4 edicions del Newport Festival (1963-66) són petites perles (incloent les actuacions memorables dels caps de cartell Peter, Paul and Mary, Joan Baez, Pete Seeger i Bob Dylan), però durant la classe magistral que va donar el seu director durant l'In-Edit d'enguany, Murray Lerner va recordar quan el mític bluesman Son House explica què és el blues i lletreja bluse (brusa) en comptes de blues.
http://www.youtube.com/watch?

6) From Mao to Mozart: Isaac Stern in China (Murray Lerner, 1980): l'oscaritzat documental ens mostra el costat més proper del simpàtic violinista anglès durant la seva visita a Xina, com quan, per exemple, revela un dels seus trucs bàsics: l'escuma que s'amaga sota la camisa per recolzar-hi el violí i el pugui aguantar molt més fàcilment amb el cap!
http://www.youtube.com/watch?v=jgB4EczzPuo

7) Love Shines – Ron Sexsmith (Douglas Arrowsmith, 2010): ¿com pot ser que malgrat haver enregistrat 11 àlbums, Ron Sexsmith continua sent considerat un artista de culte? Ni el gran Elvis Costello té la resposta perquè, segons ell, ningú, des de l'època de Paul McCartney, havia aconseguit unes melodies més pures que les de l'artista canadenc que intenta esdevenir comercial amb el seu darrer treball, Long Player Late Bloomer (2010). Per això, se'ns encongeix el cor de veure'l amb el cap cot gairebé tot el temps i afirmant que la seva única missió en aquest món és compondre cançons.
http://www.youtube.com/watch?v=8CB6_oODnBc

8) Message to Love: The Isle of Wight Festival (Murray Lerner, 1997): el pare que afirma haver deixat provar l'àcid i els porros al seu fill d'uns 5 anys perquè no estigui gelós o el fuster que ens parla mentre fa les seves necessitats són només 2 instants dels molts memorables de la darrera edició del festival que el 1970 va congregar 600.000 persones i va ocasionar que s'aprovés l'anomenada llei de la illa de Wight, segons la qual es necessita un permís especial per a reunions que superin els 5.000 assistents.

9) Miles Electric: A Different Kind of Blue (Murray Lerner, 2004): després de la brutal interpretació de Miles Davis i els seus sequaços al festival de l'illa de Wight de 1970 que el propi Miles va anomenar Call It Anything (Anomena'l com vulguis) i que va durar 37 ininterromputs minuts, el següent moment memorable és el pla d'Airto Moreira envoltat de tots els instruments de percussió imaginables i com comença a improvisar el seu homenatge particular al mític trompetista.
http://www.youtube.com/watch?v=ZqVGbda2tu4

10) The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival (Murray Lerner, 2007): un dels moments més hilarants de l'evolució en 3 anys d'un Bob Dylan que dóna les seves primeres passes el 1963 fins a endinsar-se en l'avinguda de la fama és la imitació que fa d'ell la seva companya de llavors, Joan Baez, adoptant el seu característic to nasal i arrossegant les paraules. També és remarcable quan Dylan demana al públic si algú té una harmònica afinada en mi per poder tocar Mr. Tambourine Man. I li’n llencen una 2 segons després!
http://www.youtube.com/watch?v=S1TKUk9nXjk&feature=results_main&playnext=1&list=PLD83187846B04BF8C

11) The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973 (Alec Lindsell, 2010): la veritable protagonista del documental que ens revela com estaven d'influenciats els 3 popes de la música dels principis dels 70 és la primera dona de David Bowie, l'Angie, un personatge fresc que xerra tant pels descosits que no sabem ben bé fins a quin punt creure-la...

Si ens permeteu afegir un dotzè moment in-èdit, afegiríem la resposta del director homenatjat Murray Lerner quan li vam preguntar a la classe magistral gratuïta que va impartir a l'auditori Blanquerna la seva opinió sobre el documental Don't look back (1967) que segueix Bob Dylan durant la seva gira per Anglaterra el 1965. Precisament, l'any passat l'In-Edit va retre homenatge al seu director, Donn Alan Pennebaker, que també hi va ser present. Encara que ambdós realitzadors americans s'inscriuen dintre del corrent Cinéma Verité i ambdós van filmar el 1965 l'emblemàtic músic folk, Lerner opina que les seves pel•lícules no tenen res a veure... Què en penses tu al respecte?

APÀTRIDES A UNTHANK

2011-11-04T14:00:00.001+01:00

Jonathan Wilson_Gentle Spirit_2011

A parer meu, d’aquest artefacte, molt a dir i al mateix temps molt poc: Gentle Spirit és disc de l’any, i de llarg. Tant de llarg que ho podríem estirar més, i veure’l com a un dels discs de la dècada. Duponds et Duponts, jo encara diria més: un dels millors discs dels últims, va, 50 anys. Per dos motius: té una classe à la Grace d’en Buckley (elegància captivadora, savoir faire desarmant i impecable execució) i perquè des de la seva essència pop rock més pristina respira una contemporaneïtat absoluta. L’elegància es capta des del primer minut: no només la calidesa de la producció - just en aquell espai que limita el bon gust del so terrosset edulcorat amb finalitats mainstream -, sinó també la interpretació diàfana, sensual i imponent, dolça i enèrgica, sobrada de naturalitat, o èbria de flow. El veig un clàssic modern perquè sí, la llista de referents seria inacablable, i precisament per aquest motiu. Si es parla de música d’aquesta categoria única i d’allò que ha d’aportar com a tal, com es pot captar l’essència dels nostres temps? És realment útil crear una música que no avui, sinó d’aquí a 40 anys, arribarem a comprendre? I si no hi som ja? Mm, això és ser poc pràctic. Les idees a transmetre també han de poder tenir una aplicació real, un here and now palpable, si pretenen explicar alguna cosa dels nostres temps i de retruc tenir una capacitat guaridora. I clar, dir que bé, el caos és inenarrable, i la sensació de desassossec asfixiant que es percep actualment només té una aplicació artística il•lògica, contradictòria, o inherentment desconcertant. Alerta: si l’acte creatiu contemporani és escapista, que és una opció ben respectable, també pot llavors titllar-se’l de covard. Quanta música vol ser el signe dels nostres temps i no deixa de ser una carcassa hype, un mer artefacte estètic vacu d’idees o missatge, un grotesc cadàver estilitzat? Doncs bé, Gentle Spirit és contemporani perquè les seves armes estètiques no són trencadores, es salta aquest primer obstacle, cosa que facilita la recepció d’allò proposat. Les cançons acomoden la nostra atenció; el seu contingut, alliberat de la tirania del continent - tirania pandèmica en la música ultramoderna - se’t planta en tot moment a un pam dels morros i el pots assaborir amb la punta de la llengua. I no hi ha una lectura filosòfica a fer, no, ni un exercici de proselitisme visionari. Vaja, és tot molt més simple: la proposta d’en Wilson és la pura sensibilitat. Que el ‘missatge’ a captar de la nostra època sigui la pervivència de l’emoció pura, això és tenir mooolta fe en la humanitat. Potser vaig una mica massa lluny, però mira: la fascinació obstinada justifica qualsevol distorsió subjectiva; en el fons és un acte innocent i de bona voluntat, no, com la música que neix verge des de la passió?

El Jonathan Wilson guitarrista ha treballat amb figures potents com a músic contractat (Elvis Costello, Erykah Badu). A diferència d’ells, el seu so s’expandeix no cap a les llistes d’èxits i escenaris a petar, sinó cap endins. Sembla que faci cançons per al seu escenari interior, i no com a un acte egòlatra o narcisista, sinó com una mena de recolliment necessari lluny de tot allò que des de segona línia deu haver viscut professionalment. Per tant, en aquesta seva festa privada es permet invocar varis esperits i velles glòries i asseure’ls a la vora de la llar de foc perquè té coses a cantar i els vol fent segones veus, o terceres guitarres, i invertir en aquest somni de tènue psicodèlia el rol secundari que té com a instrumentista. Són convidats David Gilmour, Gram Parsons, Joni Mitchell, Neil Young, CSN&Y, els Eagles de Desperado, o Jackson Browne. També hi són, com a convidats reals que participen al disc, Vetiver, Jenny Louis i Gary Louris (The Jayhawks). Difícilment el tret pot sortir errat, o dit d’altra manera, si esperits clàssics i sers eterns en vida coincideixen en un mateix disc, serà per alguna raó seriosa. Els uns hi són per justícia i els altres perquè voldrien encara fer obres d’aquesta categoria. No és per tant un disc «d’homenatge a» llegendes dels setanta sinó més bé un disc a ser homenejat des de ja mateix. No he parlat de les cançons en si ni ho faré perquè sense voler ni saber-ho és un disc que, la veritat, ja heu escoltat. Allò nou que s’hi amaga és, com deia, una sensibilitat renovada, fresca, com una rosada que es condensa quan el cos es lliura, cansat del dia menguant, a la pau meditativa de la seva penombra.
http://www.youtube.com/watch?v=I8E9kQg9gCU

Fionn Regan_100 acres of sycamore_2011

Irlanda és aquella terra simpàtica i bàrbara, la filla pobra i salvatge que Anglaterra va voler abduir i educar. Avui parla la llengua d’aquesta pretesa madrastra, apresa amb la mà esquerra lligada al darrere. Irlanda és la terra promesa, la que magnetitza a tot nordamericà amb necessitat vanitosa de sentir i saber-se herència europea. Podria dir que ho és per inducció. Ara, no precisament sotmesa a un camp elèctric en forma de follet màgic tocant el fiddle, sinó més aviat sotmesa i punt. Colonitzada primer, infectada després, Irlanda viu la paradoxa de ser un paradís denostat: quasi es queda deserta durant la Great Famine amb la infestació d’una fil•loxera autòctona i una pitjor plaga colonitzadora, per acabar llavors revertint-se a terra virginal després de tanta violació. Això que dic té alguna cosa d’humor macabre que explica molt el tarannà dels irlandesos. Emyr Estyn Evans, un geògraf nordirlandès de principis del segle XX, descriu així a la seva gent:
Allò que s’anomena el caràcter irlandès només es pot entendre en relació a la seva terra originària. Diu una dita que pots treure a un nen d’Irlanda, però mai trauràs Irlanda de dins del nen. Al cap i a la fi, el tret geogràfic acaba sent més decisiu que el genètic.
Wilde exemplifica en la seva obra les essències d’aquesta gent tant lligada als devenirs de la seva geografia, però també ho fan, per exemple, Samuel Beckett, Bernard Shaw, John W. Yeats o Patrick Kavannagh. Maneres distintes d’apropar-se a una mateixa tragicomèdia. No, els Beatles eren anglesos però no els ho tenim en compte, podria sentir-se dir en qualsevol pub a Irlanda entre rialles de complicitat, però els U2 sí que ho són i no els ho hem perdonat mai. Així és l’humor irlandès, treient ferro i posant-hi plom. I això que déu n’hi do els músics bigarrats que ha parit aquesta terra: ara em vénen al cap, to name but a few, Van Morrison, Phil Lynott, The Waterboys, Sinead O’Connor, Gary Moore, The Divine Comedy, My Bloody Valentine, o Enya. Tanta heterogènia pot fàcilment donar peu a un acudit, segur. Però bé, els irlandesos, entre tanta broma, saben també abraçar la nostàlgia. Fionn Regan n’és la constatació: un jove cantautor de 30 anys amb molta mà esquerra (deslligada). Lletraferit per inèrcia, Fionn escriu cançons de força fràgil i de gran bellesa, petits monuments melòdics on la paraula n’és la bastida principal. Regan es sent còmode entre el folk i el pop dels anys 60 i 70, i que el comparin encertadament amb Bob Dylan no el deu molestar. De fet, segur que així es presenta a ell mateix en concert, per allò de l’humor que deia. Ara, el potencial que es s'entreveia en els dos primers discs s’ha fet realitat a 100 acres of sycamore. Fent un símil, el primer the End of History (2006) va ser el seu Freewheelin’; The shadow of an empire (2010) el seu Highway 61 revisited i aquest tercer és el seu, el seu… el seu Five Leaves Left: cançons plujoses per fora, però de color verd per dins, com la portada del clàssic de Nick Drake. I tot això fet amb naturalitat. Res es forçat en la música de Regan, com si estigués inventant el folk de càmara per accident, i sent al mateix temps molt irlandès: mai prenent-se a si mateix del tot seriosament. En la seva música no hi ha voluntat d’estil; folk pop és simplement el primer jersei que ha trobat tirat sobre el llit. A 100 acres... Fionn construeix una banda sonora per a cada una de les seves històries, eufemismes de la condició humana explicats en clau de trobades amoroses, recolzant-se tant en referències literàries com en localitzacions geogràfiques de la seva terra nadiua. El Dylan primerís s’ha fet gran i, al canviar-li la veu, ara li sona transitòria a mig camí entre el Nick Drake cerimoniós i el Leonard Cohen amb ínfules de gigolo literari. Els arranjaments de piano i cordes d’escola Robert Kirby serveixen per posar els accents a les narracions, alliberant la veu de la guitarra acústica quan ho creu necessari. Perquè Regan és versàtil i sap trascendir un estil que, com deia, és només un tret atzarós en el seu plantejament musical. S’asseu Fionn en un gronxador i la seva lírica oscil•la entre situacions personals i d’altres universals, escollint les paraules minuciosament i fixant-les com a bon irlandès que és a la seva terra i als elements que la fan diferent, com el fluir de l’aigua alcalina que brolla o els cavalls que, bevent-la, s’encomanen d’allò enèrgic i salvatge que destil•la. Són, en última instància, símbols de la dona passatgera que enamora a Fionn, una dona imprevisible, misteriosa i només sota cert control quan s'estira al seu costat i es deixa domar per la immensitat del cel negre tacat de llumetes titil•lants:

Corda’t la caputxa que dormirem al cementiri / posa’t les botes, t’espero al pati de darrere / omples els silencis de les converses amb anells de fum / li dic que estic amb algú altre i somriu dient que no l’extranya pas / sempre he tingut inclinacions cap a dones perilloses / truja, euga, gossa, guineu, bruixa
No et quedaràs pas? No et giris i marxis / escolta què he de dir-te / ens podem aixoplugar en aquest abrigall / un llit d’estels / primer de maig
Els cavalls dormen / amb ulls pesats que es tanquen / i que en somnis ressegueixen la sendera que dibuixa el riu
A la teva llista de distraccions / hi ha estrelles al costat del meu nom?
Al taxi / vas fer fas brollar el cor / i el cap et va caure a la meva espatlla com un desmai
Resta el teu cap al cabal del riu / les nostres llàgrimes faran vessar la ribera
Serem carn i ungla / o estarem embotonats / els forats del nas com bengales enceses fent renills d’aire / aixeca’t, germà / rebela’t dels atrapaments de la carn / i dels sotmetiments de la pell
Passo la mà per davant dels teus ulls / però no et trenca l’esguard / hi ha algú més, aquí, apart dels quatre vents negres que bufen al porxo de la teva ment?

Regan teixeix melodies amb les paraules, la veu es vesteix elegantment d’elles, i nosatres som testimonis al convit de la boda imaginària que mai s'acaba cel•lebrant. Si ell és feliç així, doncs ei, que per molt anys. El Fionn terrenal d’avui tria a Seamous Heaney com a padrí de bodes i deixa que l’últim discurs l'entoni, quan ja badallin els llums d’oli moribunds i es vessin esgotades les cerveses, un Oscar Wilde amb el corbatí descordat que, dirigint-se a la terra irlandesa disfrassada de muller, sentenciarà:

Els homes sempre volen ser el primer amor de tota dona. Elles, en canvi, tenen un instint molt més subtil: en tenen prou sent l’últim romanç de qualsevol home.
http://www.youtube.com/watch?v=EjKZjMObSpw&feature=related

BON IVER

2011-10-21T10:15:00.000+02:00

APÀTRIDES A UNTHANK

2011-10-21T09:57:00.000+02:00

Youth Lagoon_The Year of Hibernation (2011)

És només de tant en tant que apareix algun disc de tarannà familiar. Fent un símil, familiar aquí s’entén com aquell cosí segon que viu a l’Argentina i a qui mai has vist, però amb qui estàs unit de totes maneres. Aquesta música, sense saber ben bé perquè, t’apropa a l’autor misteriosament, com si allò que t’estigués dient d’ell, tu, en certa manera, ja ho sabessis. Música que reconforta perquè malgrat la novetat confirma unes teves expectatives. Però quines, si no n’hi havia prèviament? No ho sé, però intueixo que té a veure amb reviure una emoció ancestral disfrassada de nova sensació; pugem valents a un vagó de destí inèdit en terres foranies, al vagó de la nova experiència, que no ens vol portar enlloc sinó bàsicament transportar-nos. La última parada ens és igual, vaja; el plaer és en el trajecte: contemplar paratges ja intuïts mentre departim amb aquest nou familiar, que ens informa sobre el paisatge que l’ha vist créixer. Trevor Powers té 22 anys, es fa dir Youth Lagoon i és un magnífic company de viatge. Un pèl tímid, afable de tracte i amb un talent natural per les descripcions. Gran observador, en Trevor s’explica amb paciència metòdica. Viatjar amb ell és agradable: té un to de veu adolescent, encara androgin, que s’anuncia des d’una llunyania recomfortant, des de la boira que recobreix la seva música de primera hora. Escoltar-lo és un misteri seductor. Quan a menys altura es dissipa la boira, en Trevor llavors emmudeix, es queda pensatiu, i deixa que les notes complementin les paraules, que parli un piano reverberitzat, un sintetitzador narcòtic, una pandereta matisada, uns handclaps i uns beats ara amortiguats, ara més desperts. Tot sembla que ho posi al servei d’allò que té a dir; de manera molt acurada expressa una emoció a cada cançó. Al disc n’hi ha vuit, que són com vuit gotetes condensades al finestral del vagó, o als pètals de les flors de lis que emmirallen els primers reflexes anodins de llum solar, que taquen les vistes al nostre pas. Youth Lagoon és bedroom pop que evoca a d’altres contemporanis com Perfume Genius o Gem Club, sobretot per l’habilitat de crear artefactes d’aparença fràgil però amb gran càrrega emocional. Youth Lagoon té un plus atmosfèric, però: les cançons són com teles que es van embastant al seu propi ritme; el fil misteriós que les defineix tant és argumental (les lletres) com estructural (beats que entren i creixen, puntejos que marxen i tornen), però sempre amb la mesura precisa, deixant l’agulla a l’oient perquè també vagi filant i brodant les seves pròpies cabòries. The Year of Hibernation és el títol que necessitava aquesta obra; un sedant per convertir l’experiència viscuda en nostàlgia abans d’abandonar-nos al son, o per preparar-nos a sortir de qualsevol estat d’inacció letàrgica que ens tingui emmordassats.

http://youthlagoon.bandcamp.com/

Cut Hands_Afro Noise (2011)

Cut Hands és William Bennett, un explorador sònic d’anònim renom (ergo, de culte) dins l’underground noise i que lidera la més que sorollosa banda Whitehouse. Personatge inquiet i transgressor, Bennett s’ha passat 4 anys treballant en un projecte on pretén transferir el seu tractament del soroll a la música africana, o això mateix però alternant l’ordre. S’ha de dir que la seva és una aposta arriscada, una on fàcilment es pot caure en la creació d’un pastitx i acabar creient ser el bad boy de la World Music. El llistó és alt, ja que la barreja de percussió africana tradicional i soroll sintetitzat té tots els números de ser com la d’oli i aigua. Bennett triomfa, però. Cut Hands assimila el pols nerviós de la dansa africana, el seu ADN rítmic més sinistre, obviant tot allò estereotipat; li transfereix una agressivitat allunyada del caire festiu i desenfadat que hem après a escoltar des del nostre continent. El soroll que incorpora Bennett s’adapta als ritmes frenètics i no peca mai de l’egoïsme propi dels murs de soroll en clau de capa estètica que sovint projecten els discs de noise. Si els ritmes frenètics són com dispars de metralleta a discreció, les línies de sintetitzadors són la banda sonora tètrica que marca la direcció de les bales: directe a les nostres assumpcions i prejudicis sobre cadascuna de les dues tradicions musicals aquí proposades. Bennett és el guru que hipnotitza i avoca a participar a l’oient d’aquesta missa negra, a presenciar el sacrifici-ofrena en clau musical. És un disc, malgrat la mala llet inherent que respira, de textures que impregnen com la suor, però una suor freda i malaltissa. En diria un disc d’ambient que reneix orgànic perquè malgrat el xoc de tradicions culturals, té l’abilitat de connectar-ne les essències. I aquesta sembla ser una de les fites d’aquest disc: allò rítmic i humà, que es mostra fred, automatitzat i subvertit pel soroll sintetitzat i els efectes, transpira de totes maneres una emoció que és inèdita en la memòria musical occidental, la que té a la retina el somriure complaent i paternalista d’un Paul Simon engalanat amb diamants a les sabates, i a la temporal l’exòtic cocodril de roba que llueixen amb complicitat hype els Vampire Weekend. No, aquí es va molt més enllà: és repte des del respecte; intensitat, ràbia, conflicte i voluntat trascendent amb un parell. D’idees ben enteses, vull dir, i d’allò altre també.

http://www.youtube.com/watch?v=96ht66t05fQ

Subterrani del 16-10-2011

2011-10-17T14:49:00.003+02:00

subterrani16102011 by subterrani16102011

EEF BARZELAY_Sala Be Cool_ Barcelona_8-10-2011

2011-10-11T09:41:00.001+02:00

Crònica de la col·laboradora dels Subterrani Rebeca Martín.

Bàrbar

La paraula Bàrbara reverberava una vegada i una altra a la sala Be Cool de Barcelona dissabte a la nit. L'Eef Barzelay havia rebatejat la capital catalana com la pubilla a conquerir i ningú no s'hi va poder (ni voler) resistir. L'arma? Els 12 dels 13 temes (The Ballad Of Unzer Charlie es va quedar al tinter) que apareixen pel mateix ordre a l'increïble The ghost of fashion, que Clem Snide van editar fa 10 anys. Per a aquesta cita tan especial, el músic de Tel Aviv es va fer acompanyar per la banda barcelonina El Partido, que van brodar l'homenatge a un dels àlbums amb més personalitat de l'indie nord-americà dels últims temps. Un dels moments de més comunió entre els músics va ser l'intro d'Evil Vs. Good que ens va enviar directes al setè cel. Rera els vidres de les permanents ulleres de pasta negra, l'entremaliat Eef ens va enamorar a tots amb la delicada Joan Jett Of Arc. Conscient del magnetisme que el caracteritza i de la seva veu inconfusible, pot enfonsar-te en la pitjor de les misèries o remoure't fins a la medul·la, com fer-te exultar d'alegria. De vegades sembla un anyell de dolça mirada miop, de vegades es converteix en un veritable desequilibrat. El fet és que el jovenet, que ja ha arribat als 40, ens va robar el cor des de l'arrencada country de Let's explode fins a la solemne No One's More Happy Than You, on públic i artista es desgargamellaven a l'uníson. Després de tocar quasi íntegrament l'àlbum protagonista, Eef va interpretar en acústic 3 nous temes de Clem Snide i El Partido 2 composicions del seu repertori. Fill me with your light i l'himne Your favorite music transmutat en el You can't always get what you want dels Rolling van posar la cirereta a una nit on la Barbara es va (tornar a) enamorar del Barzelay.

Subterrani del 9-10-2011. SONIO

2011-10-10T09:32:00.000+02:00

subterrani09102011 by subterrani09102011

Mr. Malkmus

2011-10-07T11:10:00.000+02:00

El senyor Malkmus forma part de la banda sonora de molts de nosaltres. I continua amb la seva història...

EEF BARZELAY_CLEM SNIDE_THE GHOST OF FASHION

2011-10-05T10:06:00.000+02:00

Eef Barzelay, líder dels estimats Clem Snide comença avui una gira per Espanya que s'allargarà també fins a ca nostra. Aquest proper dissabte 8 d'octubre tocaran a la sala Be Cool de Barcelona.

El motiu, tocar el disc The ghost of fashion per celebrar el desè aniversari de la seva publicació. Per interpretar-lo, el líder dels Clem Snide s'acompanyarà de la banda Partido.

!!!!!! U-T-Ò-P-I-C-S !!!!!

2011-10-03T12:45:00.000+02:00

El concert dels U-TÒPICS del dissabte passat al Festival del Rrrec a Igualada va ser una experiència de les que recordarem. Va ser emocionant veure'ls de nou tocant en directe les seves cançons. Un amic m'explicava que estava sorprès de com recordava gairebé totes les seves cançons després de gairebé 20 anys sense escoltar-les. Em sembla que això els va passar a moltes de les persones que eren dissabte al Vapor de baix, aquest espai acondicionat per unes hores per acollir una diada de cultura enmig del Rec igualadí. Com va dir en algun moment del concert la Maria, cantant dels U-TÒPICS, molts dels qui hi eren havien deixat els seus nens amb cangurs; molts encara els vam veure ara fa gairebé 20 anys i aquella nit van voler ser-hi. D'altres van fer cas els qui els havien explicat que valdria la pena. I tots els qui vam ser-hi vam encertar i podrem dir que bé que ens ho vam passar. Amb la dosi justa de nostàlgia però sense que en cap moment semblés una ceremònia autoindulgent, el concert va ser un homenatge perfecte a unes cançons que encara ara funcionen i als músics que les van parir. La Maria, els Gès, el David i els dos Alberts van ser els portaveus d'uns missatges que encara emocionen i d'una música que enganxa. Van sonar immensos, millor encara gràcies als colors que va afegir el tercer Albert, el Cirera, que amb el seu saxo acompanyà les melodies per elevar-les més amunt, fins al cel del Rec.

Aquells que vulgueu escoltar-los de nou tindreu dues noves oportunitats de fer-ho, properament. Sembla que l'aventura s'allarga fins el desembre i, qui sap, potser la força que tots vam viure dissabte els fa pensar que poden continuar fent música nova i utòpica.

Aquest concert va ser el punt culminant d'una jornada molt especial i molt bonica en la que molta gent va participar en aquest espai anomenat Vapor de baix, al Rec d'Igualada. El sol del matí va ser el convidat ideal de tots els qui van passejar per badar o participar dels tallers i activitats proposades. Èxit destacable, entre la resta, la proposta dels stencils, que va fer seure petits i grans davant d'una samarreta; o els ratpenats, animal de companyia de bona part dels menuts que passejaven amunt i avall. Graffitis, un arbre especial, paraules de Dylan i timbals... Moltes activitats van anar succeint-se i coincidint en un espai que molts hem descobert per primera vegada i que, potser, exemplifica les possibilitats que té el Rec d'Igualada, com ser capaços de fer-lo reviure combinant idees de present i futur enmig de pedres centenàries.

fotografies de Marc Vila

Llarga vida al Rec! Enhorabona a tots els qui han fet possible aquest festival, del qual esperem haver-ne viscut, tan sols, la primera de les seves edicions.

Subterrani del 2-10-2011. CRISIX

2011-10-03T10:41:00.000+02:00

Al Subterrani d'aquesta setmana hem obert les portes al trash metal, un estil que no hi sonava des dels inicis del programa, cap allà l'any 93, quan el Ramon Cleries, el nostre home aficionat al metall en aquells primers compassos d'aquesta aventura subterrània, ens proposava d'escoltar els ANTHRAX.
L'excusa ha estat el disc que el grup CRISIX ha publicat recentment, 'The menace' (Kaiowas Records, 2011); i tota l'activitat que generen aquest grup de músics odenencs i igualadins, a punt de començar la gira de presentació que els farà tocar per escenaris de tota Espanya.

No us perdeu el programa; a més d'escoltar-hi la seva música, també n'escoltarem d'altra que ells consideren com a influències i referents. També val la pena per escoltar la història d'aquest grup d'amics, que transmeten amb la força de la seva música i l'alegria de l'actitud amb la que encaren tots els reptes.
subterrani02102011 by subterrani 02102011

St. Vincent

2011-09-30T15:00:00.000+02:00

cada vegada ens agraden més les cançons noves de St. Vincent a Strange mercy

Demà rrrec!!!!

2011-09-30T11:14:00.000+02:00

Ja el tenim aquí! demà Festival rrrec! No us el perdeu!

APÀTRIDES A UNTHANK

2011-09-28T10:05:00.002+02:00

Triptides_Psychic summer

Si ens referim a molta de la música pop que es fa avui, l’expressió “point of no return” podria acomodar-se convenientment a “point of no retro”: un cop tot fet, tot mastegat, empassat i assimilat, el retorn a les primeres formes és un exercici d’estil tan obvi com perillós. Molts intents acaben no reeixits, i s’acumuen oblidats a l’infern de la mala digestió. Aquí no val un “home, passables”. No. Això quan s’estan forjant estils nous sí que es pot acceptar, però avui no es pot donar crèdit als qui ja tenen la perspectiva temporal, generadora per sí mateixa de sentit crític. Per tant, o s’és diferent (en el sentit que es fan bones cançons) o a la foguera. Triptides són a la primera categoria: poden dormir tranquils. I si és a la platja, millor. Les seves cançons són com les onades que no es cansen de morir una i altra vegada a la sorra de la platja on som, remullant-nos els peuets mentre caminem veient el sol ponent-se. La seva mirada enrere és en part cap a certa música californiana de tradició surf, però no per moure’s entre les onades sinó per estirar-se sobre la taula de surf i deixar-se portar. D’haver aparegut fa 50 anys, seria la banda que, un parell d’hores després dels Beach Boys, tocaria per finiquitar un festival quan només quedessin ampolles buides a la platja i quatre enamorats despistats. Triptides, per allò que deia del benefici del pas del temps, tenen tics sixties que també es filtren des d’Anglaterra; Kinks, Beatles, i els referents de sempre, vaja. Però a diferència d’altres bandes que avui en dia es mouen per aquestes coordenades –com els més populars i prou notables Ducktails o Real State, dues bandes amb molt bon gust per les sonoritats recuperades– la seva música té l’equil•libri perfecte entre un vestuari estètic d’antany tacat de modernitat low-fi i l’emoció pura i dura, cosa que trascendeix de llarg el mer revival preceptiu. Dic tacat de modernitat perquè el seu so s’entossudeix des de la primera nota a sonar poc sintonitzat o reeixit: els seus referents es quedarien atònits al veure’ls limitar-se a consciència les possibilitats tecnològiques que els brinda el segle XXI. “Back to mono”, respondrien els Triptides. I retorn també a un poti-poti d’arpegiats dissolts en vibratos, de flangers psicodèlics arremolinats engolint-se guitarres i bateries, de Hammonds catatònics à la Doors, i d’acords en sèptima major per dotar de melanconia els finals melòdics cantats. Psychic summer és un disc amb cançons immenses, ben pensades, elaborades i interpretades: ho són avui, per molt que es facin pensar en ahir, i encara ho seran demà. Molt, molt recomanable.
http://triptides.bandcamp.com/

The You Are Minez_Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love

Una cosa que nosaltres no viurem mai amb angoixa simpàtica és la sortida d’un single, un EP o un LP, dormint la nit abans a la porta d’una botiga de discs. Abans això passava. Ara aquestes sensacions sobreviuen, com tots sabem, virtuals, deslocalitzades, eclèctiques per se i intangibles. El curiós musical s’ha onanitzat i es fa la festa ell solet, a casa, amb refresc a là mà esquerra i ratolí a la dreta. Però malgrat que es visqui d’un holograma de la imatge que deia al principi, l’experiència és possible, al cap i a la fi. Per exemple, a través del trampolí Bandcamp, una mina de novetats musicals a la carta. S’inverteixen els rols i és ara el músic qui més excitació demostra a l’hora de treure nou material. Hi ha casos en que això pot ser malaltís i certament pesat, però en d’altres és encara motiu d’entusiasme, com és el cas de la banda de Calgary The You Are Minez. Després d’una degoteig de fantàstics Eps, “publiquen” una joia que duu de títol una afirmació lògica que podria ben bé justificar la seva raó de ser: “perquè et trenquin el cor t’has d’haver enamorat alguna vegada”. Doncs això: un grup que juga a ser ell mateix, i que de retruc fa pensar en el primer rock and roll amb voluntat pop dels anys 60. Dic de retruc perquè tot allò Buddy Holly que porten dins, que és molt, ho dimonitzen de tal manera que sembla que hagi sigut el frontman de la Velvet. Desacomplexats, melòdics, terriblement frescos, intuïtius i freestylers rematats, TYAM combinen estructures clàssiques i moments musicals peculiars, com si fossin happy accidents inesperats que pateixen mentre perfilen les cançons. Tant desafinats com desafiants, The You Are Minez pareixen artefactes carregats de joventut eterna à la James Dean que atrauen a la primera escolta. Per molt que s’esforcin a fer cançons d’amor, aquestes sortiran sempre despentinades. Sia com sia, el seu romanticisme és, de totes totes, nerviós, simpàtic i convincent. Són tan entranyables! Vols abraçar-los i ballar amb Downtown o Mennonite men in white, o discutir del perquè de tot plegat amb Sacrifice in the fog. En resum, Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love és una festa que no vols mai que s’acabi: torna-te’l a posar, considera’t altra volta convidat, surt a la pista de ball i mou-te en serpentina. Quan arribis a casa, de matinada, segur que trobes cançons noves penjades al seu Bandcamp.
http://youremine.bandcamp.com/album/having-your-heart-broken-means-once-having-had-somebody-to-love

Oriol Solé

U-TÒPICS al Subterrani (i III)

2011-09-28T08:55:00.000+02:00

la tercera i última entrega dels U-TÒPICS al Subterrani. Aquest dissabte 1 d'octubre tindrem la sort de veure-ls de nou dalt d'un escenari al Festival rrrrec. No us els perdeu!!!!!

deudies Dylan

2011-09-27T10:13:00.000+02:00

Paranoia Accions i el Cineclub de l'Ateneu d'Igualada ens ofereixen deu dies d'activitats al voltant de la figura de Bob Dylan, una de les figures claus de la música popular dels nostres temps.

U-TÒPICS al Subterrani (II)

2011-09-27T09:23:00.000+02:00

tot i que el so no és el més desitjable, creiem que val molt la pena escoltar-la i veure'n les imatges. La meva preferida de les tres que van cantar.
Si la voleu escoltar amb millor qualitat de so, feu-ho escoltant el programa, penjat en l'entrada anterior a aquesta.

Subterrani del 25-9-2011. U-TÒPICS I FESTIVAL RRRREC

2011-09-27T09:11:00.000+02:00

subterrani25092011 by sub25092011terrani

U-TÒPICS al Subterrani

2011-09-26T09:47:00.000+02:00

aquí teniu una de les tres cançons dels U-TÒPICS al Subterrani del 25 de setembre de 2011.

Festival rrrrrec, a Igualada

2011-09-23T13:59:00.000+02:00

Els Amics del Rec d'Igualada han organitzat pel proper 1 d'octubre un festival amb música i activitats diverses al Vapor de baix, un espai del Rec igualadí, zona industrial de la ciutat que els Amics pretenen reivindicar i impulsar com a espai viu on continuïn passant coses. L'1 d'octubre n'hi passaran moltes! Entre d'altres, tornen els U-TÒPICS!!!!

DESTROYER live

2011-09-21T09:23:00.000+02:00

per tots aquells que us pregunteu com deu sonar el Kaputt de Destroyer en directe...

THE TREE OF LIFE, de Terrence Malick

2011-09-20T11:18:00.000+02:00

M’he llevat pensant en The tree of life, la pel•lícula de Terrence Malick que ahir vaig veure en un cinema de Barcelona. Les opinions dels qui l’havien vista abans que jo en parlaven com un intent de Malick d’explicar la vida i el seu origen, i semblava que aquells opinadors finalment es dividien en defensors i detractors de la pel•lícula condicionats per una part del metratge, que a uns els recordava 2001 de Kubrick i als altres un documental del National Geographic.
Més enllà d’aquest pròleg que jo considero superflu, el que val la pena és la història que ens explica i, sobretot, com ens l’explica. Amb un domini impressionant de la narrativa cinematogràfica, Malick aposta per les imatges i utilitza les paraules com a complement. Malick és un clàssic del cinema perquè aconsegueix el que li reconeixem als autors clàssics, aquesta capacitat per explicar les històries a través de les imatges en moviment. Fa la sensació que aquest ha estat un dels reptes del director, que les imatges siguin el relat. A mi em va recordar la sensació que vaig tenir després de veure Sunrise de Murnau, l’experiència d’una pel•lícula muda capaç d’hipnotitzar-te amb les imatges mentre t’explicava una història colpidora. Un altre debat seria parlar de l’estètica de The tree of life, que a alguns els semblarà esteticista i poc natural; però el que és innegable, i això la fa destacable, és aquesta capacitat narrativa del seu relat visual, cada vegada més difícil de trobar en el cinema dels nostres dies.

I què ens explica, què vol dir-nos Malick? Doncs la veu en off ens situa: a la vida, ve a dir-nos, hi ha dos camins, el de la natura i el diví. I com ho entenc jo, i després de veure el relat que segueix a aquesta reflexió, la vida avança entre allò que és instintiu, irracional, el que ens neix a l’estómac, i allò que neix fruit de la reflexió i la raó. Actuar sota la influència d’una i l’altra, i la capacitat per saber distingir el pes que ha de tenir l’una i l’altra esdevé el relat de fons d’aquesta història de família que connecta els anys 50 del segle passat amb el present. El més gran de tres germans de no més de deu o dotze anys és l’eix d’aquesta història que transcorre dins d’una família benestant marcada per la visió estricta del seu pater familias. L’actitud d’aquest pare marcarà la família i especialment el primer dels seus fills, sempre a punt d’explotar contra un pare a qui estima i odia.

Fantàstics en els seus papers cadascun dels protagonistes i excepcional la capacitat del director per descriure’ls i atorgar-los el seu rol clau en la història. Especialment destacable el paper del fill més gran, capaç de transmetre’ns la seva existència claustrofòbica, la seva ràbia i el seu desconcert.

Com ens afecten els qui ens són més propers i condicionen la nostra vida. La connexió i les conseqüències de viure en família i, en definitiva, en societat. Saber com gestionar el què ens passa per dintre tenint present, a més, que no només ens afecta a nosaltres.

Subterrani del 18-9-2011

2011-09-19T09:34:00.000+02:00

subterrani18092011 by sub18092011terrani

U-TÒPICS

2011-09-07T09:24:00.003+02:00

La notícia ja fa unes setmanes que volta per Igualada i ja us la podem confirmar: els U-TÒPICS, grup igualadí de finals dels 80, faràn un concert el proper 1 d'octubre a Igualada. Serà el reclam principal del festival que organitzen els Amics del Rec d'Igualada i que proposa concerts en directe al llarg de tota la tarda i nit, a més de tot un seguit d'activitats culturals que donaran vida a l'espai del Vapor de baix, al Rec d'Igualada.

Han passat els anys i aquells U-TÒPICS no seran exactament els mateixos que veurem i escoltarem el proper 1 d'octubre, però hem pogut parlar amb alguns d'ells i la il·lusió amb la que preparen el concert n'assegura el seu èxit.

Aquí teniu una foto impressionant del grup de fa una pila d'anys. Les de més avall són de fa uns dies, en un dels assaigs que estan fent per preparar el concert de l'1 d'octubre.

El proper diumenge 25 de setembre els tindrem al Subterrani per parlar-ne. No us el perdeu, que potser hi haurà alguna sorpresa

Al setembre torna el Subterrani

2011-08-29T10:21:00.000+02:00

El proper 18 de setembre engeguem la nova temporada del Subterrani a Ràdio Igualada. Mantenim l'horari de la passada, de 20 a 21h els diumenges i els seus continguts tindran, com fins ara, continuïtat a través d'aquest bloc, ampliant notícies i posant a disposició els programes enregistrats.

A més, la nova temporada tindrà novetats, amb col·laboradors que s'incorporaran al programa i alguna secció que estrenarem ben aviat.

Estigueu pendents del bloc, que us mantindrà informats.

crònica original (i IV)

2011-07-22T09:14:00.000+02:00

Dues hores trepidants, molt dures, acompanyant en Malik N'Dgebena en un viatge al·lucinant; així vam cloure la sisena edició de L'Original. No va ser un viatge agradable, precisament; i més amb la manera com Jacques Audiard filma l'acció, que provoca viure les sensacions del nostre protagonista gairebé com si fóssim ell. Per això ens vindrà un petit calfred la propera vegada que veiem una fulla d'afaitar, o pensarem en les seves dots profètiques si mai veiem un cabirol travessar una carretera.

Una lluita per sobreviure enmig de la violència, davant de la qual més violència sovint acaba sent l'única resposta possible: és a vida o mort, dins les quatre parets d'una presó però també més enllà, fora al carrer, on es juga una altra part de la partida, entre la misèria d'una societat que, com a dins la presó, acaba condemnant els seus habitants més desprotegits.

L'any vinent us convidarem de nou a viure quatre històries de cine, a la Pius XII d'Igualada amb L'Original, cinema a la fresca (i enguany més que mai) i de qualitat.

que passeu un bon estiu.

fins la propera!

crònica original (III)

2011-07-21T10:09:00.001+02:00

Joan Pujol. Vida de pel·lícula, la del nostre protagonista. L'oportunisme és, quan parlem de supervivència, un recurs molt important. En aquest sentit, Joan Pujol és un campió de la supervivència. Així parlava el psiquiatre barbut, un dels personatges entrevistats a Garbo, l'espia, l'opinió del qual, al costat de la d'altres experts, anaven teixint el fil narratiu d'aquesta història al·lucinant i real. Perquè el què s'explica en aquest film és una història real, tot i que no dubtaríem a qualificar-la d'inversemblant si ens la presentéssin com una ficció. La realitat supera la ficció, diuen, i aquí a Garbo es donen la mà en un exercici de memòria fantàstic que tan és útil per conèixer una part de la nostra història recent com per gaudir de tot allò bo que li demanem a una pel·lícula de cinema.

Més enllà de la història increïble que explica, aquest film destaca per com ho explica, combinant de manera deliciosa (i entenedora, tot i la dificultat del relat) les explicacions dels experts amb les imatges: historiadors, investigadors i una espia retirada que sembla treta d'una pel·lícula d'espies; paraules que acompanyen imatges d'arxiu sobre la guerra mundial i l'espanyola, amb d'altres de la propoaganda nazi i de pel·lícules sobre les guerres que ajuden a fer entenedora aquesta narració laberíntica. Tot embolicat i acompanyat amb una sel·lecció de músiques molt encertada que combina motius que es repeteixen al llarg del film amb d'altres destinats a posar èmfasi en moments concrets de l'acció, i que allunyenaquest film, tal i com ho fan la tria i tractament de les imatges, dels documentals clàssics sobre conflictes bèl·lics.

Al final de la sessió vam poder escoltar uns aplaudiments merescudíssims que, m'agrada pensar, premiaven el film, l'heroïcitat del seu protagonista i el significat (vigent) de la seva lluita.

I parlant de lluites... si us atreviu a venir aquesta nit a la Pius XII d'Igualada veureu i viureu de prop la lluita del Malik, un altre heroi de pel·lícula.

Avui, última sessió de L'Original 2011
a les 22h a la Plaça Pius XII d'Igualada

Un prophète

de Jacques Audiard
any 2010
Versió original en francès i subtítols en català

cònica original (II)

2011-07-20T10:15:00.001+02:00

Nit d'intriga amb olor a clàssic, la d'ahir a la Pius XII. Polanski dóna a la història de The ghost writer un ritme que fa pensar en els clàssics de Hitchcock. Com en una de les pel·lícules de l'anglès, Polanski ens presenta un protagonista a qui acompanyarem en un recorregut sorprenent i trepidant. Com si fos un Cary Grant a North by north west o un James Stewart a Rear window, Ewan McGregor, el nostre protagonista, acceptarà formar part d'una història que poc tindrà a veure amb el motiu que la va iniciar. Li encarreguen fer de negre del Prime Minister britànic per escriure les seves memòries, i tot i la negativa inicial, després d'acceptar l'encàrrec mai hauria pensat que se li giraria tanta feina.

El nostre escriptor es veu enmig d'un ambient que li és desconegut i que aviat es tensa, condicionat pels esdeveniments que el Prime Minister protagonitza. Voler conèixer el passat de l'home per qui ha d'escriure les memòries el durà a seguir el fil d'un relat que s'embolica a cada pàgina que passa. Compromesos amb el nostre heroi accidental, l'acompanyem descobrint novetats sorprenents que aniran accelerant el ritme de la història. En aquest crescendo la música hi té un paper especial. La música que acompanya l'acció ho fa a la manera com Bernard Herrmann acompanyava les històries de l'anglès panxut, com a complement perfecte, contrapunt d'imatges i text, instrumentació principalment de corda creant música incisiva. Tens la sensació que la música és un personatge més de la història, present des del minut u i fins el darrer moment, acompanyant el vol suau dels papers voleiant damunt l'asfalt.

Avui a L'Original 2011 una altra història d'intriga i suplantació d'identitats; però aquesta vegada la història, per increïble que sembli, és real. Veniu aquesta nit a descobrir la vida de Joan Pujol, un català que va incidir decisivament en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial. Poca broma.

Avui a les 22h. a la Plaça Pius XII d'Igualada

Garbo, el espia
d'Edmon Roch
any 2009

versió original en català i subtítols en català

crònica original (I)

2011-07-19T11:47:00.002+02:00

La vida moderna ofereix moments d'emoció que preferiries estalviar-te, però un cop superats els acabes recordant amb un mig somriure. Emoció per no dir pànic, que és el que va sobrevolar la Pius XII deu minuts abans de les 10 de la nit, quan començaria L'Original 2011. L'ordinador que havia de reproduir la pel·lícula es va negar en rodó a avançar més enllà del menú principal i vam haver de reaccionar ràpidament: al cap de cinc minuts ja teníem un parell d'ordinadors suplents i a les 10 en punt facturàvem les maletes i sèiem al costat del George Clooney, disposats a travessar els Estats Units les vegades que fos convenient.

La travessia frenètica tenia poc a veure amb un viatge turístic d'estiu i en canvi ens obligava a presenciar amb un nus a l'estómac sempre la mateixa escena: En Clooney comunicant a un treballador que l'empresa el despatxava, que el feien fora, ja no el necessitaven, se'n podia anar cap a casa. Aquesta és la feina del nostre protagonista, ser qui comunica les males notícies i intentar alleugerir la sotragada.

El nostre company de vol viu sense que l'afectin els drames que li passen per davant, convençut de la seva manera de viure, baixant a la terra només quan cal i enlairant-se de nou per viure als núvols, vivint una vida sense lligams i sense gaire temps per pensar en res. Però s'acosten canvis... i vénen de terra.

Perdre la feina als Estats Units pot semblar encara més dramàtic que en qualsevol altre indret d'aquest món capitalista que ens és conegut i familiar. Potser no som tan lluny del què aquí s'hi explica. Entre el dramatisme i l'humor, Up in the air ens parla de relacions humanes, de reaccions humanes, a peu de terra o a 10.000 metres.

Avui dimarts, segona jornada de L'ORIGINAL 2011

A les 22h. a la Plaça Pius XII d'Igualada

The ghost writer

de Roman Polanski

any 2010

versió original en anglès i subtítols en català

L'ORIGINAL 2011

2011-07-18T11:21:00.001+02:00

Aquesta és la setmana de L'Original, el cicle de cinema en versió original (i subtítols quan cal) a l'aire lliure a Igualada. Cada dia des d'avui i fins dijous, a les 22h a la Plaça Pius XII.

SHABAZZ PALACES

2011-07-13T15:15:00.000+02:00

aquí teniu un vídeo d'un directe de SHABAZZ PALACES, una perla que hem descobert fa uns dies i que escoltarem al Subterrani quan tornem de les vacances, al setembre.

BONES VACANCES !!

2011-07-07T14:23:00.004+02:00

El passat diumenge vam fer l'últim Subterrani abans de les vacances d'estiu. Tornem al setembre. Esperem que us ho passeu molt bé. Aquesta és la nostra aposta per la cançó de l'estiu.

LEMON DAY 2011

2011-07-06T11:18:00.000+02:00

No us el perdeu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Primer dia d'Anòlia a Igualada amb El Petit de Cal Eril

2011-07-05T10:15:00.000+02:00

Anòlia

Subterrani del 3-7-2011. Lemon Day 2011

2011-07-05T10:04:00.000+02:00

subterrani03072011 by user1166178
Tracklist
MURSEGO_Zuek zarete
FAJARDO_Todas las sílabas
DÚO COBRA_Los colegas son los colegas
PARMESANO_All i oli
MARGARITA_Crudo y crema
FORDAMAGE_Blitz to target
ZA!_Casamance#2
FIERA_Objeto punzante
CHEMICAL COUSINS_Història repetida 2011

VEUS DE PEDRAFITA

2011-06-27T15:01:00.014+02:00

Aquest proper serà el primer divendres del projecte Veus de pedrafita. Música, poesia, art i disseny tot en un.

Subterrani del 26-6-2011

2011-06-27T09:55:00.000+02:00

subterrani26062011 by subterrani260620111
Tracklist

BON IVER_Calgary_Bon Iver (2011)
CONNAN MOCKASIN_Megumi the milkyway above_Forever dolphin love (2011)
DESTROYER_Blue eyes_Kaputt (2011)
NEW ORDER_ Bizarre love triangle_Total (2011)
FAMILY_La noche inventada_Un soplo en el corazón (1993)
METRONOMY_The look_Riviera (2011)
TU MADRE_Malaria_Valentina (2011)
PARMESANO_All i oli_(2010)
TUNEYARDS_Bizznes_Who kill (2011)
EBO TAYLOR_Victory_Life stories (2011)
GANG GANG DANCE_Mind killa_Eye contact (2011)
NICOLAS JAAR_Too many kids..._Space is only noise (2011)

Subterrani del 19-6-2011

2011-06-20T09:43:00.003+02:00

sub19062011 by subterrani19062011

Tracklist

SANJOSEX_Animal salvatge_Al marge d'un camí (2010)
DON DRUMOND & THE SKATALITES_Don de lion_Trojan: Classic jamaican sounds since 1968 (2006)
ENRIC CASASSES_ La manera més salvatge_La manera més salvatge (2008)
ENRIC CASASSES_Plus ultra_La manera més salvatge (2008)
THE ETHIOPIANS_Everything crash_ Trojan: classic jamaican sounds since 1968 (2006)
ROGER MAS_La caseta d'enlloc_A la casa d'enlloc (2011)
JOHNNY CLARKE_None escape the judgement_Trojan: classic jamaican sounds since 1968 (2006)
ROGER MAS_Voleu_Les cançons tel·lúriques (2009)

Subterrani del 12-6-2011

2011-06-15T09:40:00.001+02:00

subterrani12062011 by subterrani12062011

Tracklist

ARCADE FIRE_Culture war_The suburbs (deluxe edition, 2011)
JOANNA NEWSOM_Easy_Have one on me (2010)
BEACH HOUSE_Walk in the park_Teen dream (2010)
KEN BOOTHE_Old fasshioned way_Trojan:classic jamaican sounds since 1968 (2006)
MANEL_Benvolguts_10 milles... (2011)
ANTÒNIA FONT_Clint Eastwood_Lamparetes (2011)
JANET KEY_Silly games_Trojan:classic jamaican sounds since 1968 (2006)
KLAUS & KINSKI_El rey del mambo y la reina de Saba_Tierra, trágalos_2010
FOUR TET_Sing_There is love in you (2010)
NICOLAS JAAR_Too many kids..._The space is only noise (2011)

Subterrani del 6-6-2011. Música de New York amb Cesc Elías

2011-06-06T10:21:00.004+02:00

subterrani06062011 by sub06062011

Subterrani de 29-5-2011

2011-05-30T10:37:00.000+02:00

subterrani29052011 by subterrani29052011

TRACKLIST

BOB DYLAN_Mr. Tambourine man_Bringing it all back home (1965)
ANÍMIC_1979_Hannah (2011)
BONNIE PRINCE BILLY_Cursed sleep_The letting go (2006)
BON IVER_Calgary_Bon Iver (2011)
ANTÒNIA FONT_Calgary 88_Lamparetes (2011)
AFROCUBISM_Mali Cuba_Afrocubism (2011)
METRONOMY_The look_The look (2011)
TUNEYARDS_My country_Who kill (2011)
CULTS_Abducted_Cults (2011)
MANEL_El Miquel i l'Olga tornen_10 milles per veure... (2011)
FLEET FOXES_Beduin dress_Helplessness blues (2011)
RIDE_Seagull_Nowhere (1990)

Subterrani del 22-5-2011 + Itineraris Primavera Sound 2011

2011-05-24T10:13:00.001+02:00

Aquí podeu escoltar el Subterrani dedicat al Primavera Sound 2011. Com a complement, tres propostes d'itineraris musicals pels dies del festival al Fòrum
sub22052011 by subterrani22052011

itinerari 1

dijous 26: TRIANGULO DE AMOR BIZARRO_SEEFEEL_CONNAN MOCKASIN_THE WALKMEN_CARIBOU_SALEM_JOHN TALABOT
divendres27: SUFJAN STEVENS_AVI BUFFALO_M. WARD_THE NATIONAL_TWIN SHADOW_JAMIE XX
dissabte 28:JOHN CALE_FLEET FOXES_PJ HARVEY_DEAN WAREHAM (GALAXIE 500)_JON SPENCER BLUES EXPLOSION_ANIMAL COLLECTIVE

itinerari 2

dijous 26: DUO COBRA_SUFJAN STEVENS_BIG BOI_GRINDERMAN_FLAMING LIPS_EL GUINCHO
divendres 27: ZA!_TENNIS_JAMES BLAKE_ARIEL PINK'S HAUNTED GRAFFITI_LOW_PULP
dissabte 28: PERFUME GENIUS_TUNEYARDS_KURT VILE_PJ HARVEY_MOGWAI_DJ SHADOW

itinerari 3

dijous 26: EMERALDS_SEEFEEL_CONNAN MOCKASIN_THE WALKMEN_SUICIDE_SALEM
divendres 27: AIAS_KOKOSCHKA_M.WARD_ARTO LINDSAY_BELLE AND SEBASTIAN_LES AUS_JAMIE XX
dissabte 28: ODIO PARIS_CUCHILLO_GONJASUFI_GANG GANG DANCE_PJ HARVEY_ANIMAL COLLECTIVE_DJ SHADOW

PRIMAVERA SOUND 2011

2011-05-23T10:43:00.003+02:00

S'acosta el Primavera sound 2011...

2011-05-17T14:23:00.001+02:00

Un dels que no ens volem perdre és M.Ward

Bon Iver. A punt el nou disc

2011-05-17T12:05:00.000+02:00

A mitjan juny es publicarà el nou disc de Bon Iver, el primer disc llarg després de l'espectacular For Emma forever ago, del 2007.

En aquest enllaç podeu descarregar-vos una de les cançons d'aquest treball.

Projeccions a L'Ou com balla

2011-05-17T11:59:00.000+02:00

Després d'un parèntesi gairebé imperatiu per la impecable actuació del Barça, tornem amb les projeccions de cinema de culte, cinema per les minories orgulloses de ser-ho. Aquest vespre podrem revisitar "The company of wolves" (Neil Jordan, 1984) una història d'homes llop surreal i fantàstica, un conte al.legòric per nens que ja han deixat de ser-ho. Recordeu no apartar-vos del camí quan es faci fosc...

Avui a dos quarts de nou del vespre a l'Ou com balla!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

Subterrani del 15-5-2011

2011-05-16T18:09:00.004+02:00

subterrani15052011 by subterrani15052011
TRACKLIST

FLEET FOXES_Beduin dress_Helplessness blues_2011
PASCAL COMELADE i PJ HARVEY_Love too soon_L'argot du bruit_1998
MANEL_Cançó del soldadet_10 milles..._2011
BEACH HOUSE_Lover of mine_Teen dream_2010
ANÍMIC_Blue eyed tree_Hannah_2011
CASS MC COMBS_County line_Wit's end_2011
BILL CALLAHAN_Free's_Apocalypse_2011
AVI BUFFALO_Coaxed_Avi Buffalo_2010
JAMIE XX_I'll take care of you_We're new here_2011
METRONOMY_The loop_The english Riviera_2011
BOB MARLEY & THE WAILERS_Could you be loved?_Uprising_1980

Pop Arb, millorant cada any que passa

2011-05-10T14:57:00.001+02:00

És un d'aquells festivals especials, amb unes dimensions que permeten moure's i gaudir de la música en directe amb tota comoditat, sense que t'hagis de perdre res que valgui la pena si tu no ho vols. Perquè, a més, tot el què s'hi pot escoltar val la pena i cada any millora. Segurament podem identificar la situació actual de la música al nostre país amb l'evolució d'aquest festival, creixent amb propostes que cada vegada abarquen més estils i totes elles d'una qualitat fora de tot dubte.
El Pop Arb és la constatació de la normalitat musical al nostre país; o la constatació que una normalitat musical és possible a ca nostra.

Endavant i per molts anys!

Per cert, us recomanem que us afanyeu a reservar les vostres entrades i abonaments.

Subterrani del 8-5-2011

2011-05-10T09:34:00.000+02:00

Programa especial amb convidat especial: Joan Molas entra al Subterrani amb música de qualitat (com sempre) sota el braç. Aquest és el tracklist del programa:

MARK MACGUIRE
PELE
NICOLAS JAAR
THE CHAP
MORITZ VON OSWALD TRIO
PANTHA DU PRINCE
FRIDGE
MOODYMAN

subterrani08052011 by subterrani08052011

Marc Ribot a Vic

2011-05-04T11:03:00.000+02:00

El proper dissabte 14 de maig Marc Ribot tocarà a Vic amb el projecte Cermaic dog, combo d'experimentació de Ribot amb un parell de joves músics americans. El concert forma part del cartell del 13è Festival de Jazz de Vic.

Subterrani de 1-05-2011

2011-05-02T18:17:00.000+02:00

subterrani01052011 by sub01052011terrani

BEASTIE BOYS I ELS SEUS AMICS

2011-04-28T12:49:00.003+02:00

Projeccions a L'Ou com balla

2011-04-19T11:15:00.000+02:00

A "Cul de Sac" (Roman Polanski, 1966) uns gàngsters de poca monta desestabilitzen la vida avorrida d'una parella i el seu castell perfectament british. La trama, absurda, inesperada, gairebé improvisada en el rodatge, es debat entre la comèdia negra i el thriller per descriure l'apassionant món de la parella i els seus múltiples enemics.
Culte total!
Us esperem avui a dos quarts de 9 del vespre

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

Subterrani del 17-4-2011

2011-04-18T14:44:00.002+02:00

subterrani17042011 by sub17042011terrani

Primavera TV

2011-04-18T14:13:00.002+02:00

La TV del Primavera Sound ofereix perles com aquesta:

PAVEMENT - In The Mouth A Desert per PrimaveraTV

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA D'AUTOR DE BARCELONA

2011-04-13T14:23:00.000+02:00

Pels qui estan acostumats a buscar el cinema que es fa difícil de veure a Barcelona, noms com 100.000 retinas, BAFF i Cine Ambigú no se'ls faran estranys. Ara, amb referents com aquells, s'enceta una nova proposta que, com aquelles, pretén posar a disposició del públic barceloní (i qui s'acosti a la capital del país) cinema d'autor, films que no han arribat mai als cinemes de ca nostra i que no hi arribarien si no fos gràcies a propostes com la del FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA D'AUTOR DE BARCELONA.
Seran 10 dies intensos de cinema, del 29 d'abril al 8 de maig.

èxit de la quarta Festa Subterrani

2011-04-12T11:02:00.000+02:00

Al Subterrani estem molt contents de la Festa que vam celebrar el divendres passat a L'Adoberia d'Igualada. Molta gent, molt bon ambient, bona música i volum de rock n roll. Tot va anar rodat i la nit es va allargar, entre concerts, projeccions, beures i converses. Molts dels qui hi van assistir van disfrutar de nou dels Taknata i els Alado Sincera (potentíssims), però la majoria encara no coneixien la intensitat dels Parmesano, que van esdevenir la gran atracció de la nit.

Aquí teniu un vídeo del Marc Vila amb imatges de la festa. Ja estem pensant en la propera.

Subterrani del 10-4-2011

2011-04-11T10:08:00.001+02:00

subterrani10042011 by subterrani10042011

AVUI: FESTA SUBTERRANI

2011-04-08T10:48:00.000+02:00

Ja han passat tres anys des de l'última i ja teníem ganes de fer-ne una altra. La música en directe tornarà a ser la protagonista principal de la nit, però aquesta vegada hi ha d'altres motius que s'afegeixen a la festa. D'una banda, servirà per fer la presentació oficial a Igualada de la discogràfica Repetidor Disc. Tot i que moltes de les persones que estan darrere d'aquest projecte són igualadines, encara no s'havia fet una presentació oficial a la ciutat i l'ocasió és ideal, més i quan dos (PARMESANO i ALADO SINCERA) dels tres (TAKNATA) grups que tocaran al llarg de la nit formen part de la nòmina de la discogràfica.
L'altre esdeveniment que acollirà la festa serà la presentació de La Cultural, una agenda que vol agrupar els actes que es programen a Igualada fora de l'àmbit de les institucions públiques. Aquesta agenda, que tindrà un format de tríptic a través del qual es pugui planificar la setmana, pretén servir de suport a aquells espais que programen esdeveniments culturals a la ciutat. El primer número apareixerà el proper mes de maig.
També podrem veure les projeccions de l'Àlex López i la música del dj Joan Molas.
La millor música que et pots tirar a la cara a L'Adoberia, a Igualada, a partir de les 23h.

I GRÀTIX!!!!!!!!!!!!!!

PRIMEROS DIENTES

2011-04-06T12:14:00.000+02:00

ALADO SINCERA estrena el documental sobre la gravació del seu últim disc.
El documental és una producció de DOS TOPOS.
Alado Sincera 'Primeros Dientes' from Repetidor Disc on Vimeo.

Projeccions a l'Ou com balla

2011-04-05T08:36:00.000+02:00

A “Hadaka no shima” (1960) (“la isla desnuda”) coneixerem una familia de quatre persones que són els únics habitants d’aquesta illa on la vida i l’univers sencer hi són representats en la seva màxima expressió. Obra mestra poc coneguda d’un director, Kanedo Shindo, que cal redescobrir i reivnidicar. No la oblidareu fàcilment.

Us esperem a dos quarts de nou del vespre!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

Subterrani del 3-04-2011

2011-03-31T10:03:00.000+02:00

sub03042011 by sub03042011

Projeccions a l'Ou com balla

2011-03-29T11:45:00.000+02:00

Avui cinema modern, de gènere i amb un punt transgressor amb "Dellamorte, dellamore" (1994), pel públic espanyol més coneguda amb el títol de "Mi novia es un zombie". Un títol que l'emparenta injustament amb la caspa i que l'allunya del surrealisme una mica gòtic i una mica posmodern que la fa tant especial. Rupert Everett treballa en la funerària d'un poble italià on la gent retorna a la vida del més enllà; la seva feina consisteix en evitar-ho a cop de pistola. Fins que un dia s'enamora i s'ha de replantejar la seva feina. Ai, l'amor..

Avui a dos quarts de nou del vespre!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

Subterrani del 27-3-2011

2011-03-27T09:48:00.001+02:00

sub27032011 by sub27032011terrani

Subterrani del 20-3-2011

2011-03-21T12:38:00.000+01:00

subterrani20032011 by subterrani20032011

10è aniversari de FOEHN RECORDS

2011-03-16T11:47:00.000+01:00

aquest dissabte 19 de març a la Sala Apolo de Barcelona, concerts de grups en nòmina de FOEHN RECORDS, la discogràfica barcelonina que celebra 10 anys.

Projeccions a l'Ou com balla

2011-03-15T12:31:00.000+01:00

A rain (1932), la pluja torrencial i una noia de moral relaxadaencenen les passions més ocultes en aquesta pel·lícula protagonitzada per la gran Joan Crawford.
Un grup humà estancat en una illa de Hawai on no hi para de ploure i sense gran cosa a fer, esdevé el marc ideal per aquest melodrama moral, desmesurat i avantguardista (més valent que qualsevol de les pel·lícules que Hollywood hagi rodat sobre el tema en els últims 15 anys); costa creure que haguem avançat tan poc des de 1932.
Avui dimarts a dos quarts de nou!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume núm. 3 d'Igualada

el web de Rockdelux

2011-03-14T12:45:00.001+01:00

Finalment la gent de Rock de Lux han decidit jugar fort a internet. Una de les revistes més importants en l'àmbit de la música feta des d'aquí aposta fort per tenir presència a la xarxa, oferint uns continguts molt atractius. El web de Rock de Lux neix amb l'avantatge de dsiposar d'una hemeroteca impressionant. Només calia saber en quin format ens l'oferirien i fins a quin punt podríem accedir-hi. El resultat és molt bo, amb una varietat de contingut que permet combinar l'actualitat que ofereix la revista en format paper amb la possibilitat de navegar pel passat recent i no tant recent del món de la música popular dels darrers 25 anys.

vagi de gust!

Subterrani del 13-3-2011

2011-03-14T10:09:00.002+01:00

subterrani13032011 by subterrani13032011

APÀTRIDES A UNTHANK

2011-03-09T12:09:00.001+01:00

Scott Walker_The drift_2006

És un acte arriscat apropar-se a l’últim àlbum d’estudi de l’Scott Walker (Estats Units, 1943) sense tenir en compte que la seva minsa producció musical durant el segle XXI és una ganyota que vol fer-li al modus operandi que, durant bona part del segle XX, el va fer editar música amb The Walker Brothers.

Van ser 6 discs amb ells, èxits de vendes i popularitat mundials. L’Scott n’era una peça clau, encara que una peça més en l’engranatge brutal que movia la gran roda del negoci musical. Amb la connivència d’aquest esclavatge encobert de rerefons, en Walker va començar la seva carrera en solitari, un viatge que representaria la transició tant cap a la llibertat creativa com a la física, deslligat dels sotmetiments de la indústria musical. Malgrat tenir 13 obres pròpies publicades, des dels anys 80 n’ha editat només tres. No és segurament l’edat el què l’ha frenat, no, sinó la voluntat de fer finalment obres completes desmarcades del tot, tant de la cultura popular que idolatra a les estrelles del pop, com de les pressions discogràfiques que coneix massa bé i, en última instància, de l’inexorable pas del temps.

L’Scott, a diferència d’altres prestidigitadors vocals de l’època, és avui la veu de la consciència popular. Però anem per passos. Va començar amb un ull posat al croonerisme clàssic d’antany (Sinatra) i l’altre al de transició (Tony Bennett), potser sense adonar-se del tot que allò d’ell que seduia, més que el seu bon fer compositiu, era la interpretació. La seva era una veu imponent, el baluard sobre el qual edificaria tota la seva carrera. Però Walker no volia fer-se gran cantant vells clàssics en piano bars o lounge bars de luxe i entretenint milionaris practicant sinatrisme. Mirant enrere des d’aquí i avui, sembla haver-se esforçat sobretot en convertir la seva veu en una de pròpia, desencotillada, lliure i regida només per les seves pròpies lleis, i al servei d’una música i una lírica d’efecte dominant lluny de la seducció. Si en Walker ja tenia la veu privilegiada als anys 50, ara el què té és un llenguatge propi i un missatge que enclou profetisme. La cosa és que les seves revelacions són incòmodes i doloroses; l'Scott és aquell visionari que abans ho veia tot Sinatra, i ara ho veu tot sinistre.

Alive, I’m the only one left alive

És difícil no quedar-se corprès escoltant The Drift. La veu de la que parlava ja no és l’objectiu final, sinó un mer instrument, un missatger desesperat però altiu, una carcassa pesada que protegeix i transporta la divulgació d’un coneixement, el seu, que és elevat i superior. I ho és perquè representa l’últim portaveu de la consciència; ell és el paladí que s’obstina al camp de batalla, al bell mig de l’infern, a proclamar la seva fe en l’essència humana un pic n’ha entès la seva condició erràtica i autodestructiva. La virtut final de la seva veu és que li fa d’ulls; Walker sap que és ell el darrer testimoni d’un crim atroç: la mort d’una civilització a mans dels mateixos civilitzadors.

En les seves cançons, en Walker mira a través de forats i veu moltes coses: cocaïna negra; metres de fetus apilats amb halos d’ocells sobrevolant-los; nines-espates de blat de moro empapades de sang; àngels sortint de cacera; línies vitals fetes de falanges humanes; lletres víriques, com la S de Sudan i Seül; ossos per alimentar-se apilats al rebost d’en Milosevic; prats pàl·lids de piràmides abandonades; cosacs atacant camps de roses; l’esperit inquiet de l’Elvis sota la lluna de Memphis; nens que neixen sords...i ell és l’únic que queda viu, metafòricament, o l’únic que conserva la integritat moral. La seva missió consisteix en documentar-ho tot, fer un testament final que servirà per jutjar a la humanitat. El seu plor, sempre amb un dramatisme contingut per no perdre l’objectivitat, s’assembla al d’aquell gos que volteja el seu amo mort, un cadàver que aquí és el de la civilització moderna. Walker crea un imaginari escabrós i el verbalitza sense recança, amb valentia. El seu ideari poètic és, però, obtús, fosc, aspre, carregat amb pólvora metafòrica i simbòlica; la missió de la música és llavors la de posar els accents necessaris per no perdre el fil narratiu. La música complementa la lírica i ajuda a saber, mai millor dit, per on van els trets.
Doncs això, per rematar la feina en Walker té la música. Més que ambients, l’Scott composa paisatges desolats on s’entreveuen matances sòrdides més enllà de la boira i el fum que els desdibuixa, i s’ampara en reguitzells de silenci per poder alçar la veu i narrar amb més claredat. Sempre sobri, l’Scott avisa del perill que és el silenci previ a la batalla i fa de cronista del posterior, aquell silenci propi del dol. La instrumentació es posa al servei del missatge fins a tal punt que sembla composar-la aprofitant tant la ferralla escampada al camp de batalla (guitarres punyents, violins embogits teixint dissonàncies) com els cossos mutilats. Cossos mutilats, deia. Recomano veure el documental sobre la gravació de The Drift, 30 Century Man, on Walker utilitza carn animal per fer percussions. Composa amb el que es descompon. La música que ara fa l’Scott Walker va, en definitiva, farcida de (mala) intenció. Les caixes seques, que poques vegades segueixen un patró rítmic, s’alternen amb aplaudiments gèlids i famèlics, que recorden el colpeig de l’artilleria pesada –Audience–; una campana de compàs borni sembla avisar de l’estat de setge permanent, mentre Walker busca la fermesa necessària per narrar la mort sota una forquilla afilada –Buzzers–; un punteig farcit d’inharmonies acompanya els “psst, psst” d’un Walker temorós, malgrat tot –A lover loves–. L’Scott Walker no és diví, al cap i a la fi, i la por és, amb tota seguretat, tema de conversa en els seus monòlegs interiors.

El rèdit estètic del que viu la música popular moderna abdica aquí en favor del missatge a transmetre, i això és una gran què. Amb The Drift, en Walker incita a obrir els ulls i veure les coses tal com són, a apropar-nos de nou a la realitat en que vivim, a treure-li la disfressa idealitzada que porta, i a estar amatents davant el devenir incert de la humanitat. La paret vertical que se’ns proposa no ofereix ganxos melòdics on aferrar-se i l’escalada es fa difícil, de graduació insòlita, però arribar a dalt significa haver entès el missatge. Perquè per poder veure amb claredat hem de fer l’esforç d’involucrar-nos, també. Així, un cop som a dalt es pot gaudir de la música des d’una perspectiva nova. Escoltant bé, encara t’arriba l’eco d’una veu que neix a baix de tot, a sota terra. És la veu d’Scott Walker, un cronista de guerra modern, un crooner d’ultratomba.

Cançó / video: Cossaks are

Subterrani del 6-3-2011

2011-03-08T15:05:00.000+01:00

subterrani06032011 by sub06032011terrani

GARGALL 2011

2011-03-01T08:55:00.001+01:00

A Manresa, del 3 al 27 de març. Tal i com anuncien:
IMPROVISACIÓ, SOROLL I NOUS SONS
Atreviu-vos.

Projeccions a L'Ou com balla d'Igualada

2011-03-01T08:37:00.001+01:00

Avui lluitarem contra aquest hivern tant dur i feixuc amb una perla importada de Mèxic: "Los campeones justicieros" (Feredrico Curiel, 1971). Atenció: Igual que el tequila i el picant, aquesta pel.lícula pot tenir fectes euforitzants en persones sensibles. Argumentalment senzilla com un còmic dels d'abans: Superherois emmascarats que lluiten contra un científic boig, noies guapíssimes que les passen canutes enmig de persecucions, trampes diabòliques, motoristes suïcides, llanxes, hel.licòpters, nans i un guió tan absurd com divertit... Vaja, que per si no ho heu captat encara, aquesta pel.lícula és mil vegades més entretinguda que La amenaza fantasma™!!!!
Us esperem avui dimarts a dos quarts de nou!

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume, núm. 3, d'Igualada

Subterrani del 27-02-2011. 80's revisited

2011-02-28T09:35:00.005+01:00

subterrani27022011 by subterrani27022011

Fa temps que escoltem discos actuals el so dels quals ens recorden a la música dels anys 80.

És evident que la música dels 80 no sona tota de la mateixa manera, que, com en totes les èpoques hi ha estils diversos i el so no és uniforme. També és veritat, però, que hi ha èpoques que es poden distingir d’altres a través d’alguns motius, d’alguns sons, per la utilització d’algun instrument que destaca, per un estil de producció en els discos...

I això és el què passa amb els 80’s. L’ús de sintetitzadors, el so del baix sovint en primer terme, les produccions atmosfèriques i la utilització d’instruments de vent...

Escoltar discos nous i associar el seu so a aquestes característiques que acabo d’anomenar és el que ens ha fet pensar en dedicar-li un Subterrani a aquesta música. Hem anat recopilant discos i cançons d’intèrprets actuals la música dels quals identifiquem amb els 80, o, tal com hem dit, amb aquest so dels 80’s que us hem descrit. De fet, hem acabat decidint-nos després d'haver conegut el disc de DESTROYER, Kaputt; un disc que et trasllada directament a aquesls inicis dels 80 i al so de discos com Avalon de ROXY MUSIC.

El curiós és que, si més no en el meu cas, escoltar aquest so dels 80 al què ens referim sempre m’havia creat rebuig. És un so que em sonava desagradable (l’estridència dels sons dels sintetitzadors) i pastelós, tou, sense força, amb un to que lluny de resultar-me atractiu, em repel·lia. I ara, passats més duna vintena d'anys, associo a aquell so aquestes músiques noves que m’agraden.

Els temps canvien... les percepcions?

APÀTRIDES A UNTHANK

2011-02-22T13:19:00.002+01:00

His Clancyness_Hissometer Cassette_2009

Amb els nous avenços tecnològics, les restriccions de durada que patien els vinils, les cintes de casset o els més recents compactes van anar desapareixent. Si per un banda les gravacions en vinil podien arribar als 42 minuts i els CDs tradicionals cap als 65 minuts, els formats tipus mp3 ja no tenien límits de duració ni vivien dins un suport físic. Acostumats com estem a les duracions tradicionals, tenim l’opció ara d’empatxar-nos de tanta música com ens vulgui presentar un artista. Ara, no cal parlar de fins a quin punt és contradictori dedicar més estona a l’escolta d’una gravació, posem de 4 hores, quan justament estem en una societat dirigida pel consumisme frenètic i que entén el temps com un material escàs de gran valor.

Deia que el xip dels tres quarts d’hora el tenim tots, encara. Són 45 minuts ben aprofitats si l’obra ens satisfà, i estem predisposats a tornar-hi. El Hissometer Cassette és una petita obra de 12 minuts pelats; si la primera vegada ja et sorprèn, al cap de 4 escoltes, més o menys 45 minuts, ja quasi bé te la saps de memòria. Que si et fascina se’t fa massa curta i en vols més, o que simplement perquè és massa curta no t’acaba d’omplir? D’acord, molt bé, tot val. És curiós, però, que en Jonathan Clancy, el pare de les cançons, es va passar tres anys creant aquest breu artefacte. Tirant de tòpic, això del temps és molt relatiu.

Always Mist, el seu darrer llançament, és l’obra que potser el donarà a conèixer, una obra que s’adequa més als cànons de la música popular: 9 cançons d’indie-pop prou ben interpretades, amb fidelitat més mid que low, i acomodades al format llarga durada. No vull desmerèixer el disc; de fet es mereix també una crítica a l’Apàtrides. Passa que el Hissometer Cassette és com la garantia última del seu art, una obra on desplega totes les seves virtuts com a compositor pop. I aquestes qualitats, si tenim sort, les anirà mostrant al llarg dels anys.

His Clancyness és un canadenc que porta una bona temporada vivint a Bolonya. La història d’aquests 12 minuts de glòria comença i acaba al seu pis: vuit cançons farcides d’idees, que podrien haver-se convertit fàcilment en 80. Davant de tal sobredosi de possibilitats, intueixo que la dificultat última va ser trobar la manera d’ordenar un trencaclosques musical amb més fitxes que espais on posar-les. Va tardar tres anys a acabar-lo, però el resultat final és una col·lecció impecable de cançons on no hi sobra ni hi falta res.

His Clancyness fa dream-pop, o sia, música pop per poder somniar despert. Clancy treu el màxim partit d’una veu que no vol ser domesticada, gravant-la sempre en dues pistes i fent-la caminar sobre línies de guitarres i de baix en permanent estat d’alerta emocional. Quan s’escau, però, apareix una mandolina, un glockenspiel o un sintetitzador i les peces agafen tonalitats diferents del mateix color que tenyeix tota la gravació. Els ritmes pregravats i loopejats donen l’empenta final i eviten que els temes s’abonin a la languidesa pròpia de l’estil. És com si els Beach House volguessin invertir els factors i col·locar la sensibilitat emocional de la veu a davant de tot, despreocupant-se una mica de l’envoltori musical que els fa ser especials i hermètics. En Clancy defuig les subtileses; vol ensenyar, de manera desvergonyida, la matèria en el seu estadi primer, quan és cru i encara s’ha de polir, i treu pit a més del seu histrionisme vocal. Diu, sóc sensible i no vull fer-ho saber de manera indirecta; m’enfilo sobre la taula i ho procamo als quatre vents.

El Hissometer Cassette és conseqüent amb el format original, i per tant respira baixa fidelitat. L’aire que li dóna vida és saturat de reverberació, però és que mai acaba d’embafar o es fa massa carregós, ja que en només 12 minuts és difícil que això passi. En Clancy sap jugar les seves cartes i aplica aquest criteri amb intel·ligència a tots els altres detalls que acaben de donar la forma final a les composicions, com el soroll elèctric crispat que traspua ocasionalment o els petits accidents sonors que passen quan es treballa amb pedals i en directe. Els temes duren poc més d’un minut, però en Clancy els deixa molt ben resolts; cadascun conserva la seva autonomia i al mateix temps estan lligats els uns amb els altres, com si es tractés d’una sola composició de 12 minuts, amb les seves variacions o moviments. Si els somnis vinguessin amb banda sonora incorporada, el Hissometer Cassette seria el suport sonor de la becaina perfecta.

Oriol Solé

vídeo

Projeccions a l'Ou com balla d'Igualada

2011-02-22T11:59:00.001+01:00

Després de la bofetada tecnològica de la setmana passada, hem decidit optar provisonalment per la via digital. Ahir els nostres experts més qualificats van certificar que la imatge i el so de l'equipament de projecció que farem servir avui són excel.lents.
I és que "El carnaval de las almas" ("Carnival of souls" 1962) s'ho mereix. Rodada amb un pressupost ajustadíssim, és un d'aquells casos en que el resultat final és més que la suma dels seus components. La història d'una noia que comença una feina en una nova ciutat és només el punt de partida per explicar una història de terror modern. La soledat de la protagonista i la seva progressiva obsessió s'expliquen a través d'una atmósfera malaltissa, alienada, gairebé lynchiana, on descobrim que l'horror, com ja sospitàvem, conviu amb nosaltres.
Us esperem a dos quarts de nou!!!

80's revisited

2011-02-21T22:03:00.001+01:00

El Subterrani del proper 27 de febrer el dedicarem a escoltar música d'ara que ens recorda la dels anys 80 del segle passat. Com que ens acostem a carnaval, ens posem unes ombreres, ens crepem el poc pèl que ens queda i connectem el walkman.

Subterrani del 20-02-2011

2011-02-21T09:31:00.002+01:00

subterrani20022011 by subterrani20022011

TRUE GRIT. La nova dels Coen

2011-02-17T14:22:00.000+01:00

Western dels Coen. Desmitificador i amb regust de clàssic. Segur que a John Ford li agradaria.

Torna l'Emergència! al CCCB

2011-02-17T08:44:00.000+01:00

Aquest dissabte 19 de febrer se celebra una nova edició dels festival de música EMERGÈNCIA! De nou al CCCB, la tarda nit del dissabte farcida de bones propostes musicals. No us el perdeu!