Avui el Ferran Palau, cantant dels Anímic, visitarà el Subterrani. L'entrevistarem, a ell i el Jordi Matas, productor del seu primer disc, L'aigua del rierol (Amniòtic Records). A veure si, a més, tenim la sort que ens regalin alguna cançó en directe.
Així enregistrarem el Subterrani, que emetrem diumenge vinent dia 29 a l'hora habitual, les 20h.
Avui mateix tocaran en directe al Hot Blues d'Igualada. No us els perdeu! L'entrada és lliure. Ales 22'30h.
Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
dijous, 26 d’abril del 2012
dilluns, 16 d’abril del 2012
dilluns, 2 d’abril del 2012
LAMBCHOP. Sala Apolo. Barcelona, 30-3-2012
Una estona abans d’entrar a la sala on m’enamoraria dels Lambchop per primer cop, observava el joc d’un nen amb el seu pare asseguda a la primavera d’una terrasseta del Poble Sec. Embadalida amb l’espontaneïtat de l’escena pensava en el que ens impulsa a anar a escoltar música en directe. Pensava en les inèrcies, les fugides, el desatordiment i en com els concerts ens desperten la sensació tàctil de recuperar un present que se’ns escapa. Uns moments després, a través de la nena que també sóc, el present atrapat em regalava una experiència impagable.
L’exquisida sala gran de l’Apolo estava mig plena i la banda de Nashville no es va fer esperar. “Give it” va ser la seva emocionant carta de presentació i de seguida em va quedar clar que la meva vital presència entre el respectuós silenci del públic encaixaria perfectament amb el benestar que encomanaven les sis persones que somreien entre mirades còmplices dalt de l’escenari.
En Kurt Wagner i la seva banda Lambchop presentaven a Barcelona un disc intens, “Mr. M”, nascut del dolor per la pèrdua del seu amic Vic Chesnut. Però malgrat la intensitat i profunditat de les cançons dibuixades amb una precisió artesana, semblava que un cop més, la creació sorgida del fons d’una ànima havia aconseguit transformar el patiment en catarsi i digestió. Em resulta difícil explicar l’emoció que vaig sentir. La pell se’m va eriçar irremeiablement i durant dues hores el meu rostre es va transformar en un somriure complert, salat a voltes. Va ser una lliçó magistral d’excel•lència i matís des de la humilitat i l’alegria, amb notes precises, petites i delicades que van aconseguir teixir de vellut tot l’espai que ens envoltava.
En un moment del concert, vam deixar de veure el perfil cobert amb una gorra d’en Kurt per obervar-lo fit a fit mentre demanava al públic si algú feia anys aquell dia i, en un gest de celebració de la vida i els seus cicles, va prendre de la mà una afortunada noia per asseure-la enmig dels músics i cantar-li una cançó a cau d’orella. Tampoc va faltar l’acudit del pianista Tony Crow i les ironies amb que la resta de músics el van rebre, per acabar nomenant-se entre riures i amb encert “the kings of relief”. Estaven molt contents de ser allà, van dir, i ho encomanaven.
Poc després de fer-nos xiular “Up with people” del seu disc Nixon, es van encendre els llums. Els músics es van abraçar i el somrient Sr. Wagner va baixar entre el públic per signar vinils i fer-se fotografies amb els extasiats fans. Vaig apropar-m’hi amb timidesa i amb una mirada clara vaig poder donar-li les gràcies, profundament commoguda per les dues hores de present excepcional que havia viscut.
La mirada del nen és al nostre abast i si tenim la fortuna de posar-la en el fer dels savis el resultat final s’apropa –encara que només sigui durant una estona- a allò tan esmunyedís i rotund que anomenem felicitat.
Estefunnygrateful
L’exquisida sala gran de l’Apolo estava mig plena i la banda de Nashville no es va fer esperar. “Give it” va ser la seva emocionant carta de presentació i de seguida em va quedar clar que la meva vital presència entre el respectuós silenci del públic encaixaria perfectament amb el benestar que encomanaven les sis persones que somreien entre mirades còmplices dalt de l’escenari.
En Kurt Wagner i la seva banda Lambchop presentaven a Barcelona un disc intens, “Mr. M”, nascut del dolor per la pèrdua del seu amic Vic Chesnut. Però malgrat la intensitat i profunditat de les cançons dibuixades amb una precisió artesana, semblava que un cop més, la creació sorgida del fons d’una ànima havia aconseguit transformar el patiment en catarsi i digestió. Em resulta difícil explicar l’emoció que vaig sentir. La pell se’m va eriçar irremeiablement i durant dues hores el meu rostre es va transformar en un somriure complert, salat a voltes. Va ser una lliçó magistral d’excel•lència i matís des de la humilitat i l’alegria, amb notes precises, petites i delicades que van aconseguir teixir de vellut tot l’espai que ens envoltava.
En un moment del concert, vam deixar de veure el perfil cobert amb una gorra d’en Kurt per obervar-lo fit a fit mentre demanava al públic si algú feia anys aquell dia i, en un gest de celebració de la vida i els seus cicles, va prendre de la mà una afortunada noia per asseure-la enmig dels músics i cantar-li una cançó a cau d’orella. Tampoc va faltar l’acudit del pianista Tony Crow i les ironies amb que la resta de músics el van rebre, per acabar nomenant-se entre riures i amb encert “the kings of relief”. Estaven molt contents de ser allà, van dir, i ho encomanaven.
Poc després de fer-nos xiular “Up with people” del seu disc Nixon, es van encendre els llums. Els músics es van abraçar i el somrient Sr. Wagner va baixar entre el públic per signar vinils i fer-se fotografies amb els extasiats fans. Vaig apropar-m’hi amb timidesa i amb una mirada clara vaig poder donar-li les gràcies, profundament commoguda per les dues hores de present excepcional que havia viscut.
La mirada del nen és al nostre abast i si tenim la fortuna de posar-la en el fer dels savis el resultat final s’apropa –encara que només sigui durant una estona- a allò tan esmunyedís i rotund que anomenem felicitat.
Estefunnygrateful