subterrani: de febrer 2013

Segona i última entrega de la llista que l'Oriol Solé (IGAMEMENTO, GHANDI RULES OK, ALADO SINCERA) ens ha enviat parlant dels discos més destacables del 2012.

Flipant, de nou, la capacitat per explicar amb paraules la música d'aquests discos; perles que continuarien al fons del mar si no fos que existissin melòmans musicòfags com l'Oriol.

A disfrutar-ho!

ARCO_YIELD

Una mica de manera inesperada el meu radar va captar el disc d’un grup que ja feia mort. De fet, Arco sempre han viscut quasi bé sense existència, en limbo, un miratge a la llum de la lluna. Fa anys es definia la seva música com a slowcore. Bonica etiqueta, però Arco sempre han sigut molt més que una banda de filiació emo. Al meu entendre, darrere del seu estil únic i irrepetible hi ha un classicisme més proper a The Clientele o a John Lennon que no pas, diguem, a Codeine. Aquest és el tercer disc del trio i un resum perfecte d’allò que fan de manera tan única: música gravitativa, en suspensió fràgil, que sembla brollar d’un cor sensible fet de cristall. La guitarra (puntejos tímids, frases poderoses i acords sense celleta), el baix (sigil·lós i fidel) i les percussions (resseguint les vores del guió cantat) són soldats d’un exèrcit al servei d’una veu experimentada, curtida però encara jovial i espantadissa, que es dedica a explicar batalletes. Gran narrador, Chris Healey és un trobador taciturn i espectral que camina sobre un fil descriptiu trencadís, fa una pausa neguitosa, i retorna a la narració d’allò que l’atossiga per acabar fulminant la seva faula imaginària, o sucumbint-hi. A Yield hi ha una depuració absoluta de les pujades i baixades d’intensitat, tal com ho dicta l’emoció. Com les caigudes de tensió de les línies elèctriques, les cançons d’Arco semblen tenir una vida pròpia més enllà de la voluntat humana. Si la música fos paper, la malenconia s’embolcallaria d’Arco. Misteriós i sensible, Yield sap arribar allà on la música guarda tresors únics.

SUSAN MATTHEWS_RAW SONATA

Comença tot amb un loop d’harmònics a la guitarra; un despertador frenètic s’incorpora als primers compassos, es desperten veus llunyanes que s’afegeixen tímidament al discurs, i un acord de piano fa l’entrada a la composició, trenca el crescendo i es converteix en l’instrument solista que, de manera tímidament presencial, vagarà com una ànima en pena pels moviments d’aquesta particular sonata. L’allegro que marca la tonalitat principal de l’obra és més aviat trist; avancen i es desenvolupen estoicament les tecles sobre un mateix acord, que amb fade ins i outs, sobtades pujades de volum i sabotatges a la mateixa cinta de gravació ens recorda que li batega el cor encara que emani poca llum. Les variacions al moviment les aporten més veus, que no són corals sinó més aviat cacofòniques, i sorollets que fa l’efecte que tenen vida pròpia més enllà de la frontera hermètica del tipus de composició. La música és despullada, autobatejada crua i sentidament descontextualitzada de la tradició clàssica; ret tribut a ella mateixa i obvia la bastida sobre on s’estructura. Música en definitiva que cerca desinteressadament, que explica a la seva manera un pesar no volent fer cas del rígid marc de la tradició que la sustenta, i que més que res reclama, en la seva freda actitud absorta i distant, una veu i una llibertat entre reixes imaginàries.

PUMICE_PUNY_2012

Stephen Neville és nadiu d’un satèl·lit tel·lúric que es diu Nova Zelanda. La seva música sembla nodrir-se del cadàver d’una tradició occidental que va anar a morir a les seves platges: la que hi va abandonar bojos, criminals i putes, convertint-la en el gran abocador de d’escòria humana de l’època. Neville aixeca la catifa on el món anglosaxó hi va confinar la pols humana escombrada, i valent-se dels artilugis heredats d’aquesta tradició dóna veu als esquelets destartalats que construeixen la història colonitzada de la seva terra; articula missatges quebrats, codificats amb sorolls de cinta magnètica, i els ambienta amb els sons de la illa. De la deixalleria rescata guitarres acústiques malgirbades, un oscillator, un orgue, timbals i bombos bonyegats, instruments que en la seva renovada naturalitat s’ofeguen en un oceà rovellat. No és obstacle això per a poder reconèixer en la música de Neville aquesta herència distant però latent, la de les tristes marxes militars que evoquen estranyes gaites escoceses, la de trobadors que espanten a les criatures amb històries horripilants guiades per una narrativa rítmica que atzarosament marca la veu. I s’amaga darrere aquest escut sonor una veu personal tendra, dolça i fràgil; un personatge que actualitza la tradició mutilada occidental però que també explica coses de la seva persona: asegura que aquest és un disc de desamor, d’estar perdut i desconcertat amb el cor trencat. Aquests dos nivells de discurs, l’històric i el personal, passen pel filtre d’uns elements transmissors de so que, estridents i càustics, formalitzen un únic missatge alhora càlid i abrasiu. El màgic món d’Stephen Neville.

BETH JEANS HOUGHTON & THE HEAVES OF DESTINY_YOURS TRULY, CELLOPHANE NOSE

La complicada fórmula de posar d’acord posicions antagòniques dins la música pop com la comercialitat de l’easy listening i les cançons arriscades que no es casen amb ningú i apunten a un públic més exigent la resol Beth Jeans amb una naturalitat insòlita, com si fos tan fácil. Valentia experimental, habilitat especial per teixir melodies càlides a l’abast de tot tipus d’orelles, les cançons neixen al folk i es ponen en horitzons de pop brillant, amb unes orquestracions vistoses, com les de Van Dyke Parks, mai carregoses o excessives. Arribant allà on mai podrà arribar Florence Welch (per Déu!), la música de Beth Jeans transpira la mateixa fortalesa musical que tenen St. Vincent o My Brightest Diamond. A diferència d’elles, les cançons de Houghton tenen un pòsit més teatral, però no en l’actuació, sinó en l’embastament. Hi ha varis actes representats, a la manera d’operetes o comèdies, i els interludis no són meres farses que separen temes, sinó part integral de cada acte. La música marca el ritme de les historietes cantades: vents, cordes i teclats no acompanyen o decoren, tiren del carro i dirigeixen el devenir del guió. En aquest sentit, la musicació i arrangements són reminscents del grandiós Black Forest (Tra Là Là) de Pale Young Gentlemen (2008), però amb l’afegit que l’energia positiva que desprèn Beth Jeans la podrien fer arribar a un públic molt més ampli. Ah, i de manera diferent però amb una concepció musical semblant a la dels citats PYG, cal destacar també el magnífic i ignorat The Clearing, de Bowerbirds.

MOUNT EERIE_ CLEAR MOON/ OCEAN ROAR

Any rodó per a Phil Elverum. En dues entregues conceptualment diferents, Elverum aconsegueix (un cop més) que la seva música es confongui amb la boira plujosa que impregna el fullatge boscós, amb la llum esmorteïda que escapça la frondositat forestal, amb l’espetec de la nit captiva sota les urpes d’una natura que agafa formes diabòliques sota la llum de la lluna. Elverum crea una música orgànica misteriosa, tímida i agressiva a parts iguals, que neix per descriure un imaginari humà ple de pors, dubtes, i mancada d’allò essencial, de natura, de puresa. EL personatge que descriu Elverum vaga per paisatges agitats, superat per la falsa qualitat immòbil de la vida silenciosa a muntanya, la que perpetua un canvi subtil de palpitacions a càmera lenta. L’home esdevé un ser vulnerable en aquestes condicions perquè ha viscut massa temps allunyat dels llocs que el van veure néixer, i perquè té pressa a viure ràpid. Capes de guitarres acústiques rascades amb dits de vellut fan d’aixopluc a una veu innocent rendida a la veritat, que no s’amaga davant l’amenaça de la tormenta, que no canvia de to expositiu malgrat notar els ulls de la vida boscosa invisible observant-la. Si els temes es construeixen sobre aquesta base, les guitarres elèctriques i l’orgue són el fullatge que els revesteix. Goliat i cimbals condueixen els temes cap al dramatisme contingut, cap a la foscor, cap a precipicis benèvols de bellesa misteriosa. El món d’Elverum casa insòlitament el folk de torxa amb el drone i el doom metal: hi ha una voluntat èpica darrere cada compàs, avança una marxa militar espantada, que sedueix tant com inquieta perquè no preté conquerir. Si Clear Moon dóna veu a la nit i a la seva vida oculta, Ocean Roar és un crit salvatge entre domesticat i verinós. Hi ha poques bandes que, com la d’Elverum, aconsegueixin crear un artefacte musical tan creïble i personal. The Microphones servia a Elverum per amplificar i documentar les freqüències que emanava la natura; a Mount Eerie sap convertir en música el llenguatge que ha après a descodificar, com si fos un escollit que s’ha guanyat el dret d’entendre veritats que a la majoria de mortals se’ns escapen. I és amb aquest coneixement adquirit que la simbiosi de la seva proposta musical amb la natura es formalitza definitivament, com ens ensenyen aquests dos fantàstics LPs.

VINYL WILLIAMS_LEMINSCATE

Un peu i una cama torrant-se al sol. La curiosa perspectiva deformada a la portada és representativa del setting d’aquest LP: dalt d’un iot i de ressaca a ple estiu, a alta mar, amb els bafles escopint tripped out, wishy-washy pop music. És a dir, pop psicodèlic de tall insípid, aigualit i adireccional. Sí, sembla poc suggerent, però l’impacte que té en l’oient aquesta música és difícil d’explicar, com si la seva essència se t’escapés entre els dits al voler-la acotar, com si vagués mancada de propòsits. Més que un demèrit, ho trobo un encert: et té en vil tota l’estona. L’objectiu del disc es troba en ell mateix; no et convida a formar-ne part: més aviat t’has de colar tu a la seva festa. És de mal casar, aquest disc: s’apropa al rock psicodèlic dels 70s, però quan hi arriba ja ha mudat la pell cap al pop electrònic dels 80 o a un jazz greixós i low-fi d’època incerta. Això ajuda a descobrir i redescobrir coses a cada nova escolta. El carro de les cançons l’estiren línies de baix obstinades, que cavalquen amb un groove brut però ferm sobre patrons percussius que fan pensar en la base rítmica dels Radiohead més experimentals, curiosament. Sempre present, sempre ballable, i traçant noves dreceres per on fer passar els temes, el baix es deixa a voltes domesticar i dirigir per melodies que també semblen patir mal de cap; són cantades amb falsettos lògicament imperfectes, amb sintetitzadors de làser i guitarres de mal seure que són com el serum necessari per poder passar el mal tràngol físic. El cervell deshidratat s’empapa, vulgui o no, d’una música que convida irremeiablement a moure el cos. Cos saturat de festa, adolorit i descol·locat. Però així estan les coses.

FELIX KUBIN_TEENAGE TAPES

Segle XXI, electropop vuitanter dadaïsta des d’Alemania. Enfocat tant cap a les pistes de ball underground com a les prestatgeries de melòmans amb selectes col·leccions d’LPs. Una drum machine punkarra darky i uns teclats que disparen frases d’ascendència oriental i sovint fora de to són la base d’aquest disc, que podria ben bé ser la banda sonora d’una pel·lícula de sci-fi retrofuturista de sèrie B, de la que només queda una sola còpia en VHS pringós i amb la cinta inestable canviant el pitch de l’àudio. El disc té el do de la varietat: temes de tall més poppy, i digressions instrumentals que s’allunyen voluntàriament del possible èxit o de les freqüències amables que accepten les radiofórmules. Himnes synth angoixosos que fan pensar a voltes amb Krafwerk, però més en les possibilitats experimentals que ofereixen les cares B dels singles de 7’’. Tot això és una valoració crítica en funció de la música que es recopila en aquest LP; la veritat és que el disc és un recull de temes d’un tal Felix Knoth, fetes quan tenia entre 11 i 15 anys. Per tant, tot allò dit abans perd tota validesa: aquí tenim un xaval jugant a marcianades amb el seu Korg MS-20 enlloc de ser al carrer xutant una pilota, per dir alguna cosa. També es divertia Mozart així.

CELLO + LAPTOP_PARALLEL PATHS

Ens ho diu el títol: dos camins diferents que volen arribar a un mateix lloc. Un, el del violoncel, eminentment clàssic però ultratjat amb voluntat explorativa, i l’altre, el de l’ electrònica minimalista amb pell de field music. No només és expansiva la música, amb notes allargadíssimes i silencis que permeten que s’expressi el medi on es torna física, sinó també la sonoritat, que posa un sostre molt alt i unes parets corbades a l’espai: la reverberació arriba fins a convertir-se en eco en la profunditat, dotant a aquesta música d’una sensació longitudinal i vertiginosa. Al mateix temps, però, la intenció dels motius musicals creen angoixa, i és aquest contrast (o frágil equilibri) entre els instruments executors, la qualitat de distància que té el so resultant i la claustrofòbia que provoca tot plegat que fan d’aquest disc una reeïxida experiència sensorial. Edu Comelles i Sara Galán: la vanguàrdia es fa a València.

CHAD VANGAALEN_THE GREEN CORRIDOR, VOL.II

Necessària continuació de l’immens Diaper Island, aquestes nou cançons enèrgiques de psych-pop signifiquen la confirmació d’un artista que, després d’estar mutant de pell en cada nou lliurament al llarg de deu anys, ha acabat establint-se en unes coordenades estil·lístiques que li pertanyen només a ell. Els seus temes sempre havien tingut aquest plus melòdic rar que els feien diferents, però ara l’embolcallament és més consistent i això potencia totes les seves virtuts. Potser per haver produït el segon disc de Women el seu so és ara més mid-fi i àrid. La veu reverbera des d’una distorsió que no desfigura la senyal vocal. Vangaalen crida a l’ordre, des d’un segon pla, amb la melodía: l’acompanyament musical podria fàcilment disparar-se cap a terrenys pantanosos que matarien la seva proposta musical per massa enfangada. No li cal a VanGaalen experimentar massa: té clar l’estructura que fa triomfar una bona cançó de pop, però tot i així es recrea en les possibilitats massa vegades poc explorades dels downbeats, en els detalls a priori insignificants com l’escollir un instrument o un altre, en les explosions a priori injustificades dins els paràmetres de la cançó pop (melodies vocals que es composen abans que la música que les haurà d’acompanyar). Aquí hi ha una veu personal en plena eclosió, amb un discurs molt clar que mai sona forçat, i que va sobrada d’idees. Nou hits totals, varietat i unitat ben agafadetes de la mà. Indie pop americà en estat pur.

RICHARD YOUNGS_BRAVE TO THE HEART / LONG WHITE CLOUD

Richard Youngs segueix conjurant els elements i afegint més pàgines a la seva cronologia cíclica. Invoca i implora a la natura, li reclama atenció, la cerca contínuament, li reclama alguna cosa que encara no entèn del tot. A l’anglès li neix una una veritat a les entranyes que no pot explicar sense recórrer a la mare terra. La música de Youngs és tribal, però això no vol dir que n’adapta l’estil i l’actualitza tendenciosament: ho és per se, i ho ha sigut sempre; reviseu la seva obra. El seu cant-desencant és xamànic, i el batec rítmic de la proposta musical, com s’evidencia a Brave to the Heart, té un pols febril. Com sota l’efecte dels al·lucinògens, Youngs balla posseït davant una foguera que, com els patrons repetitius de la música de Youngs, es consumeix al compàs irregular que marquen els elements que l’envolten, per terra, mar i aire. Percussions caòtiques, guitarres nervioses i baixos més gruixuts que el plor d’un mamut tenen tota la llibertat de moviments dins el límits del cercle viciós de la repetició abnegada. Malgrat la pretesa descoordinació i agitació, els temes ineludiblement arriben a bon port. No importa en la música de Youngs d’on es parteix, sinó el fet que s’arriba, encara que sigui a terra incògnita o a un lloc més desconcertant que aquell des d’on es ve. És en aquest lloc on Youngs promet “the healing of everyone.” Amb la música d’aquests dos discs, Youngs salva l’ànima pròpia durant una temporada i convida a salvar la nostra, ja sigui amb la opció sònica potent i electrificada a Brave to the Heart com amb la més acústica a Long White Cloud.

BLACK MARBLE_A DIFFERENT ARRANGEMENT

Una altra joia popera amb sintetitzadors dels anys 80. Aquí, un duo de Brooklyn que s’aferra a la new wave d’avui en dia, coneguda com coldwave: potenciar les qualitats identificatives del synthpop 80s centrant-se en el diàleg drum machine-baix, que s’articula sobre un patró molt bàsic. Hi ha una retallada de recursos (adéu a plats i guitarres) i la veu té la necessària reverberació per evocar el blanc i negre com el de la portada del disc. Black Marble tenen aquesta gràcia: es posicionen en aquestes coordenades però en la gràfica que representen marquen pics emocionals que els treu el “cold” de l’etiqueta. A great design és l’exemple de cançó pop perfecta: acords que evoquen un plugim tristot, baix que marca un patró de tres notes, i veu que murmura una bonica melodia amb un croon semblant al d’Ian Curtis. Perquè una Joy Division sensible, menys atormentada, sobrevola l’esperit d’aquestes cançons. Black Marbles no busquen refugi entre el fum d’un disparador artificial que amaga una possible insubstancialitat. Més enllà del tòpic estètic, les seves cançons tenen prou brillantor i matèria gris (mai més ben dit). Neixen en una selva negra on la humitat es condensa sense artificis, formant una boirina, uns núvols grisosos i una cortina de plugim que entela l’oïent per dins. Paisatges gòtics, ni més ni menys. De manera temptativa, les cançons, introvertides en la seva recollida contundència, creixen mica a mica fins que infecten l’ànima amb anhel d’alguna cosa. Segurament de la necessitat de tornar a ser escoltades. Cançons recobertes d’una pàtina de rosada que, quan es tornen gotetes, cauen a terra fetes bales negres.

MAC DEMARCO_ROCK AND ROLL NIGHT CLUB

2, de Mac Demarco, és el disc seu que s’ha emportat tots el elogis aquest any, però Demarco té un altre LP editat a principis d’any que és, al meu entendre, millor. On l’altre triomfa encadenant hits com si fos un David Byrne poca-solta jugant a ser John Lennon, Rock and Roll Night Club és un viatge nocturn per l’inframón dels clubs de senyoretes, posem a Las Vegas, d’un Elvis Presley païnt les pastilles de més i disfrassat de l’altre Elvis, el Costello. Aquest disc també té bones cançons, però un plus que no té l’altre: unitat, cohèrencia temática i més feeling. És desenfadat i no es prèn a ell mateix seriosament; l’altre sí. Demarco té un sentit de l’humor autoparòdic fins i tot abans de tenir un llegat que pugui ser parodiat. Amb aquest deix irònic aconsegueix crear, de manera involuntària, un ambient sensual sinuós que és encantador i addictiu. El pitch de la veu s’abaixa en vàries cançons, com volent estar en consonància amb les llums dels locals on són interpetades, tènues i vermelloses. Demarco sembla feliç passant desapercebut, com un undercover Elvis, ja que així pot tirar més d’ironia: menys persones s’indignaran. Les cançons, però, no podem passar desapercebudes: tenen una gràcia inaudita, descontextualitzada, una teatralitat absurda però igualment divertida que situa Dimarco a dalt d’un escenari imaginari. Allà dalt, les guitarres rasquen un funky tremolós, exagerat amb efectes de tape que afinen i desafinen les cordes a l’atzar. Tot i axí, ajuden a un baix despistat a tirar-ho tot endavant, i quan s’embalen, són les reines solistes de la nit. La bateria mai sobresurt, perquè hey, la ressaca que pateix el baterista és important, però si s’ha de patir pel bé de la cançó es torna un metrònom amb el punt just de contundència. I l’humor que ho lliga tot: talls radiofònics per a publicitar-se en cadenes d’honor dubtós, a les antípodes de les college radio stations indies americanes. Decadència elegant, gomina pop-rock pringosa, i 30 minuts de diversió d’afterhours tranvestida que t’agafen per sorpresa. Una troballa.

HALLOCK HILL_A HEM OF EVENING

Improvisacions minimalistes amb guitarra: tres, una a cada panoràmica de l’estèreo i una altra, tímida, al bell mig. Puntejats amb delay i reverb que allarguen la vida dels motius intuïts amb les cordes. Així, les frases es concatenen i deixen tímids espais de silenci, dibuixant uns paisatges expansius semblants als d’ un desert, on el temps deixa de tenir sentit perquè s’eternitza el paisatge a la vista. Alhora reminsicent de la música de Ry Cooder a Paris, Texas pel tractament amb bendings de l’acústica i de la de Richard Youngs a Spring pel punt just d’experimentació obtingut amb els efectes utilitzats sobre els punteigs, repetitius i hipnòtics. Un debat entre allò racional i observable, com la immensitat d’una planúria, i allò il·lògic i fora de control, com les al·lucinacions febrils de les insolacions que atien la ment humana.

JEANS WILDER_TOTALLY

L’etiqueta indie naixia per a definir els grups que prioritzaven el valor artístic de la seva obra al mercantilista. Si aquesta era la intenció primera de l’indie, ha viscut durant anys amb aquesta relació d’elements invertida. Però ara és diferent, perquè l’indie té overbooking i s’ha acabat el somni. Els grups necessiten individualitzar-se per diferenciar-se, i acaben perdent-se en un oceà de personalitats múltiples anònimes. Jeans Wilder practiquen una estil que comença i acaba en ells mateixos. Temes un pèl soporífers, que no semblen anar enlloc: es creen i recreen al mateix temps, atmosferitzant-se, partint d’una base narcótica de pop? rock? folk? psicodèlic que t’atrapa en la seva espiral i t’encomana una efecte amorfinat. És un disc per flotar en l’espai i per deixar-se portar per alguna força gravitatòria, la del seu propi forat negre. Allà dins se senten ecos de gossos atrapats, exèrcits de mans aplaudint, field recordings imaginaris i bases rítmiques capturades d’altres móns. Un trip total, un viatge musicat d’anada on no existeixen ni les tornades ni el retorn. Un altre document sonor de la desesperança i buidor de l’ésser contemporani.

ESPVALL, JAKOBSONS & SZELAG_IMPROVISATIONS FOR STRINGS AND ELECTRONICS

Un títol succinct i prou descriptiu ens informa de què trobar en aquestes 5 composicions. No ho diu, però les cordes marquen el ritme d’aquest joc a tres bandes, uns diàlegs sinuosos improvisats que tenen una gran virtut: no s’atropellen. Sembla una competició de contenció, entendre la improvisació com una comunicació de sensacions amb una finalitat que va més enllà de les aportacions musicals d’aquests músics prou capacitats. Potser pel seu currículum (Espvall toca el violoncel a Espers, i les altres dues el violí i el violoncel a la banda de folk experimental Myrmyr), les impro que proposen no deixen de tenir la voluntat narrativa pròpia del folk; les històries les suggereixen unes cordes amb regust d’escorça humida, i que tant bon punt es comuniquen s’esvaeixen entre la boirina d’un paisatge prenyat de verds foscos. Es respira experimentació serena i voluntat de trascendir la bellesa inherent que ja tenen les cordes per si soles. A tal efecte, aquestes tres fades exploren les possibiltats sòniques de les cordes recolzant-se en miniatures electròniques que, més que complementar, potencien les qualitats orgàniques dels instruments protagonistes.

STAHLQUARTETT_STAHLQUARTETT

Música de cambra electroacústica. Música clàssica ambient. Com si Stars of the Lid musiquéssin passatges de cant gregorià. Jan Heinke construeix “stahlcellos”, instruments acústics amplificats i modificats electrònicament, i composa tant temes de tall clàssic com versiona clàssics de tall contemporani (com ara a la a Björk). És difícil no deixar-se seduir per aquestes peces: sons de metall misteriosos s’entrelliguen a una velocitat pacífica i evoquen paratges agrests, els que es troben lluny de l’hàbitat de les armonies comunes. Com trens que circulen amb destí incert, les composicions tenen, al bell centre de la seva meditada creació, una voluntat d’espontaneïtat insòlita, com si fos la característica definitòria d’un llenguatge musical impossible de desxifrar.

FOREIGN BODY_MIRRORING

Simfonia crepuscular per acomiadar la llum diürna. Drone folk que camina tímidament per la penombra, segrestat per la malenconia que evoca un espai eclipsat, on l’eco d’unes freqüències inaudibles transporta d’un més enllà distant dues veus misterioses i alienígenes. Liz Harris (Grouper) i Jesy Forentino (Tiny Vipers) s’associen per fer encara més vaporoses les seves projeccions musicals, fent ús de tot l’espai expansiu que proporciona l’experimentació. Es formalitzen en la serenor de la nit, l’espai per on s’escampen les seves meditacions, pensaments que anuncien veritats llunyanes tant en el temps com en la distància. Les peces, construides amb guitarres acústiques, veus i capes i capes d’efectes, són com cossos lluminosos que centellegen en la foscor immensa de l’espai; fa mil·lenis que s’extinguiren, i sabem que només en veiem l’halo fúnebre, un record visual robat al temps passat. D’aquí la sensació de melangia, de cert desencant acceptat; Harris i Forentino vaticinen successos ocorreguts a tall testimonial i testamental; les veritats paoroses que revelen només tenen valor documental, ja no poden canviar res.

D’EON_MUSIC FOR KEYBOARDS, VOLS.I, II & III

Aliatge de sintetitzadors en tres lliuraments ben diferents però amb una mateixa finalitat: hipnotitzar per K.O. Hipnosi induïda per la gran quantitat de sons electrònics que apareixen i desapareixen, tant de caire clàssic (cornetes? fagots?) com retrofuturistes (mm, uh?) i que estèticament evoquen la paleta sonora de Michael Nyman circa 1977. Ara bé, tirant d’Edirol Orchestral i MIDI, que explica l’intenció simfònica de les peces. Chris d’Eon és un músic canadenc d’electrònica que construeix col·lages de sons impossibles de situar dins unes coordenades concretes, en part perquè tot i partir d’una concepció musical amb formació clàssica simfònica, dota la seva música d’un caràcter à la Phillip Glass, progressions harmòniques i estructura rítmica eternament confrontades, caminant cap a un diàleg racional, cap a una nova estructura estil·litzada, més minimalista, i ària. Quan la batuta no la porta Glass, ho fa Steve Reich (com passa al Vol.2, que per cert, són variacions sobre una obra de...Blink-182?!), però encara abraçant el minimalisme “expansiu”. Les tres entregues les inspiren, per tant, motius diferents però el deix d’ambient-clàssica, o electro-clàssica no el perd mai. Estranya, majestuosa, ecléctica i avasalladora, la música d’Eon i la seva formalització sonora emanen una calidesa inerta i incerta.

CHRISTIAN FENNESZ_AUN
ALVA NOTO & RIUICHI SAKAMOTO_SUMMVS
TIM HECKER & DANIEL LOPATIN_INSTRUMENTAL TOURIST

Amb el seu particular llenguatge de guitarres processades proto-My Bloody Valentine, Fennesz dissenya un ambient noir on s’hi passegen notes de piano absortes, espurnes melòdiques desassosegants que combaten una sonoritat opriment que deixa un regust metàl·lic al paladar. Seria com el fil musical impossible que s’escoltaria als túnels de les estacions de metro d’una metròpolis qualsevol abandonada. Ecos de sorolls atrapats en el passat, l’alè encara present de trens en repòs esperant a ningú, el llagrimeig d’aigua eternament recirculada en la foscor i en trànsit d’un estat orgànic a un de càustic i mecanitzat. El piano de Sakamoto es deixa sentir per aquests paratges de silenci arrestat, de vida minúscula que floreix al llarg quilòmetres de foscor oxidada. És el mateix Sakamoto que documenta amb Alva Noto una expèriencia oposada a aquesta en el referent, però que transmet una sensació d’aïllament parella. La seva música es formalitza dins un parèntesi a la vida atrafegada de les grans urbes, com si aquests dos creadors paréssin de cop i volta el trànsit humà frenètic a les grans avingudes comercials business oriented i els sons i motius musicals passéssin a ocupar els espais mínims que separen a les persones i completéssin així un puzle gegant de vides encreuades adireccionals. L’electrònica de Noto és l’estructura arquitrectònica que es dispara amunt, imponent però en segon pla; un exercici de disseny que és respectuosa amb em medi. El piano de Sakamoto també habita aquest paisatge vertical; la seva candidesa melòdica fa que els espais funcionals guanyin calidesa diáfana i informen d’una humanitat que encara resideix, precipitada, en el vertiginós dia a dia de la vida moderna. Més abstracte és l’horitzó on es projecta la música de Hecker i Lopatin. Abstracte pel què tindria d’irreal testimoniar allò que quedaria a la Terra després d’una hecatombe nuclear; colors impossibles traçats en un panorama visual on s’han invertit els ordres naturals de les coses: planúries socavades de penúries, terrenys abans educats de progrés i ara volcanitzats; àcids purgats en la distància que en la proximitat esdevenen gasos lacrimògens i deixen orfes d’oxigen l’atmósfera. Música per a seqüeles d’un cataclisme a gran escala que, indulgent, encara permet la vida. Allò més deplorable ja no és la humanitat si no les renovades condicions de supervivència: l’home reneix com pot de l’adversitat, desperta del seu malson civilitzat i crea música devocional per a mites distòpics encara per aparèixer. La lletania de Hecker i Lopatin té aquesta qualitat contradictòria: les supliques, profanes, no van dirigides a ningú, ni tampoc són secundades per ningú. La seva música neix pura en un context infectat, a mercè de les circumstàncies penoses i sense vacuna possible. Per això té una continuïtat trencada: s’estructura amb la mateixa facilitat amb que es descomposa: els loops de guitarres cerquen una monotonia que no troben, més pendents d’esquivar la radiació concomitant, i els teclats invoquen una protecció que no arribarà. Malgrat tot, aquest caos acaba gaudint d’una descripció sonora, una que ajuda a entendre un futur que npot no ser molt llunyà. Allà a l’horitzó. Alerta.

HANGEDUP & TONY CONRAD_TRANSIT OF VENUS

Explosiva combinació de free avant rock on el violí drone de Conrad, la viola de Heistek i la bateria de Craven fan equil·libris junts per un precipici sonor escarpat que, sense acabar tenint la previsible cacofonia a què avoca el seu estil, s’incendia de tensió i consumeix a l’oïent. La percussió, primitiva, marca el camí a seguir, amb molt poc jazz i molt menys ara-ve-el-solo-de-bataca rock. Ho dic perquè aquesta música és molt donada a tals banalitats, però no: cimbals, bombo i timbales es limiten a ser un motor ben engreixat que avança, incessant, cada cop més amenaçador, però al servei del concepte. Com sembla voler dir el títol, transitar és finalitat en ella mateixa, objectiu que es compleix constatment i no requereix d’un destí. Les cordes, minimalistes, ambienten a la seva manera, dialogant amb allò bàsic: s’entesten a mantenir una nota i la fan respirar, badallar, estossegar i cridar depenent d’allò que s’esdevé al llarg del trajecte. Aquesta música te la gola seca i esgarrinxades a les cames. El trànsit és escarpat i així un acaba, al cap de 45 minuts.

MILK TEDDY_ZINGERS

Suburban Light, de The Clientele; A minor revival, de Sodastream; Blue Laws, de TW Walsh, Here come the cars, de David Kilgour. Hi ha discs que sublimen la música, que tenen la capacitat de trascendir etiquetes i fer oblidar que en un disc de música popular l’oïent espera trobar-hi el refugi de referents sonors i estil·lístics que l’amparen i el recomforten. El bagatge acumulat ens imposa unes expectatives que condicionen l’escolta i que instal·len un esperit crític que mata l’acte mateix de deixar-se impregnar del missatge. Zingers té aquella gràcia única. Trepitja tolls amb els dos peus junts i no s’enfanga, es manté pristí en la actualització, estil·litza la seva brutícia sense proposar-s’ho, irradia confiança i encèn una petita llum d’esperança en la foscor d’una cultura popular ratllada com un disc vell. Un fil de veu a pulmó reclama l’atenció, té coses a dir, melodies per vehicular, i un suport musical clàssic (guitarra, baix, batería, teclat) que ho tira tot endavant. Poc més a dir: cançons que excel·leixen, que insuflen emocions que s’havien perdut per ajudar, en certa manera, a revifar la fe moribunda en la música popular.

JOSEPHINE FOSTER_BLOOD RUSHING

Amb This Coming Gladness (2008) Josephine Foster tenia sota el braç el primer clàssic de folk americà del segle XXI. Si n’han aparegut com a màxim un parell més des de llavors, Blood Rushing és el següent a la llista. Perquè aquesta extranyament encantadora compositora, dotada d’una veu operística amb flaire medieval, l’ha tornat a clavar. Amb el recolzament d’una banda consolidada —i amb això vull dir familiaritzada del tot amb els insòlits zim-zams melòdics d’aquesta senyoreta— Foster treu una altra poderosa i inspirada col·lecció de cançons que neixen de l’esperit hippiós dels 60 i viuen entregades al free folk, al blues, al flamenc, al folk rock i en última instància al jazz. Una mica com si The Fairport Convention s’haguéssin près la dosi justa de bolets al·lucinògens abans d’entrar a l’estudi. Allò musicat acomoda de manera natural la veu eerie de la Josephine, però una instrumentació que no fa de mera comparsa sinó que té un gran protagonisme narratiu. Així, la música s’intensifica quan la seva veu grimpa per terrenys melòdics que s’empinen; s’apaivaga quan es posa concirosa; es multiplica o reinventa quan els motius lírics evoquen somnis i referències mitològiques. Aquesta comunió només és possible quan els músics han acumulat hores i hores de rodatge plegats. Una mateixa cançó segur seria molt diferent tocada el dia següent, canviaria la intensitat emocional, i amb ella la dinámica, el ritme i l’implicació de cada instrument. Per això aquest disc s’ha d’entendre com un document únic, el retrat precís d’una banda en constant evolució, que ha après a posar el fre precís a l’urgència i a abraçar-la quan es presta, en un moment concret en el temps.

GARTH STEVENS_FLYING

Un viatge a l’Antàrtida com a pretext per a fer un disc que aconsegueix capturar aquell fred silenciós i expansiu. L’expedició la dirigeix un contrabaix cautelós, que captivat per la bellesa blanca es deixa processar de manera tímida pero ressonant. Amb l’arquet no només crea melodies mandroses, sinó també percussions que volen anunciar que les salvatges tempestes, a l’horitzó, mai s’esdevindràn. Companys de viatge: un piano minimalista, un orgue, una veu que neix de les ràfegues de vent catabàtic, programacions amb deix de post rock, i capes i capes de melodies que creixen allò just perquè et preguntis si, en aquell aïllament, t’ha semblat sentir balenes dialogant.

RAIME_ QUARTER TURNS OVER A LIVING LINE

Angoixant dub sense l’step, de permanent calma tensa, proper tant al tecno d’ascendència gòtica com al doom metal. Excel·lent col·lecció de temes que es construeixen sàbiament, sense pressa però també sense dil·lacions. Raime no tira d’un repositori de sons fantasmagòrics, no dispara efectismes aquí i allà per amotllar-se a l’estètica d’un estil: de manera semblant a Cut Hands, és la inèrcia de la seva música la que evoca sensacions de pànic controlat, d’escena d’un crim ja passat però encara carregada de la seva electricitat assassina. Un regust cerimoniós de missa negra sobrevola tot l’àlbum, com si ens trobéssim de cop i volta en un espai tancat hermèticament i del sostre pengéssin trossos despedassats de carn fresca (seria una bona BSO per a The Cube). A l’escoltar aquesta música, un món d’atmosferes subtonals s’immiscueix en el nostre subconscient, com si aquesta fos la seva raó primera de ser: ambientar les fòbies i pors amagades en el nostre interior, però ni per combatre-les ni per intensificar-les. Exactament el mateix que farien càmeres instal·lades a la part oculta i desconeguda del nostre cervell: mostrar, documentar, però mai valorar.