Nit de risc
Nit
de risc per començar la programació de música en directe de l’Estival de Jazz
d’Igualada. Risc controlat per a uns, els músics, que van desafiar la llei de
la gravetat, i repte engrescador per als altres, un públic que va omplir aquest
escenari inèdit, valent i disposat a enfrontar-se al repte d’una nit de free jazz.
L’Ingràvita,
aquest rocòdrom majestuós que s’enlaira enmig d’Igualada, més avesat a la llum
de dia, la pols blanca de la magnèsia i les contorsions dels grimpaires, es
presentava amb colors de nit i anà acollint els curiosos que van acceptar el
repte. Asseguts al voltant de les taules van anar omplint l’espai, que feia
goig de veure, esperant l’inici, expectants. Ni rastre de les tres trompetes que
havien de ser protagonistes.
Sense
que ningú en donés l’ordre, tothom va moure el cap i aixecà la mirada cap a les
tres cordes que havien estat penjades des de dalt de tot del gran fossar i que
ara començaven a moure’s. Al mateix temps començaven a sonar, amplificades per
l’espai d’aquella cavitat immensa, el so de les tres trompetes. Pol Padrós,
Julián Sánchez i Iván Gonzalez, Free Art
Three, penjaven de les cordes amb els arnesos d’escalador posats, suspesos
en l’aire, descendint lentament i bufant notes llargues, creant un ambient
d’inici de cerimònia, amb un roig de fons intens.
La
posada en escena va ser engrescadora i la música no s’aturà, amb els tres
trompetistes avançant enmig del públic fins arribar a l’escenari situat a peu
pla, on tenien l’escampall de ginys, platets i gongs amb els que van acompanyar
bona part del concert. Sorollets, ritmes trencats i el so de les trompetes
formaven un tot difícil que alguns van escoltar amb cara incrèdula. Hi va haver
alguna deserció, sempre respectuosa i en silenci, com qui diu que ja n’ha
tingut prou, moltes gràcies i ja m’explicareu com ha acabat, que veig que m’he
equivocat i això del free encara no
ho controlo. Apa, bonanit.
Va
ser molt complicat trobar una melodia a la que enganxar-se i a estones un repte
feixuc. Els moviments de la Juliette Louste, la ballarina que acompanyà
l’espectacle, van ser una mena de traducció simultània de la música en forma
d’espasmes i contorsions, a estones reptant com un cuc, després presonera de
convulsions o fent equilibris impossibles. En certa manera, aquells moviments
reforçaven la música, la subratllaven i també, perquè no, li atorgaven un
component visual que ajudava l’espectador.
Avançat
el concert i encarant-ne l’última part, discretament, va aparèixer l’Albert
Cirera. En veure’l, alguns potser van desitjar que agafés el saxo i sacsegés
l’escena, però en lloc d’això, arraulit, va situar-se davant dels músics i els
va començar a fer gestos. Semblaven instruccions, i els trompetistes se’l
miraven i obeïen. Com un director d’orquestra, amb moviments ràpids, els anà
guiant, i feia gràcia veure l’habilitat dels trompetistes a l’hora d’executar
les seves ordres, que semblaven improvisades, noves a cada moment per a tots
tres. Va ser un bon final, la millor part de l’espectacle, segurament; una
espècie de caos controlat i dirigit que se’ns va fer més amable i proper que la
resta de free que havia sonat fins
aquell moment. Qui sap, potser encara no estem preparats per a tanta llibertat.
