crònica primaveral

la nostra crònica comença celebrant l'actuació d'Alado Sincera. Estem molt contents que els d'Igualada s'hagin estrenat al Primavera, un dels millors aparadors possibles i un reconeixement de la seva proposta. Van sonar sòlids i segurs.
També vam veure, per primera vegada, un concert de Half Foot Outside; i justament va ser el de la seva despedida. Potents i energètics. Poc a veure amb l'obscuritat i l'elegància dels XX. El quartet de joves londinencs va aparèixer a l'escenari de negre rigorós i en forma de trio. Guitarra ella, baix ell i aparells de sorollets diversos l'altre de més enllà. Vaig tenir la sensació, en les dues primeres cançons, que sonaven lents, un pèl per sota del ritme que marquen al disc. Però a la tercera la cosa es normalitzà (o el meu cap es va posar a lloc) i fins al darrer moment va ser un luxe escoltar les cançons simples i efectives d'aquests joves de no més de 20 anys. Ple absolut a l'amfiteatre, davant d'una proposta que pot arribar a ser de masses. Van sonar cristalins i impecables. Ja espero el segon disc, sempre temut.

Ens vam estalviar Pavement, decidint guardar el record del 94 i optant per d'altres propostes. Tot i que la que vam veure tenia tants o més anys que la de la colla del Malkmus. Superchunk van sonar potentíssims, juvenils i tan potents com els recordàvem de quan els vam veure, ara en fa uns quants, telonejant els SEAM (proposo al primavera que els recuperi de cara a l'any vinent) allà a la Bikini de Barcelona. Mac Mc Caughan no va parar de botar i tocar la guitarra (tot al mateix temps) i molts van descobrir aquesta colla de jovenets irreductibles.

El dissabte va començar litúrgic, cerimonial. A l'Auditori, en el millor escenari possible, els Low van tocar-hi de dalt a baix el seu disc The great destroyer. Impressionant tot el que ja sabíem, però que en directe i en aquell escenari es feu més evident: el joc de veus entre Sparhawk i Parker devia fer caure alguna llàgrima d'emoció mentre les cançons avançaven lentes, amb pas ferm i tensió continguda. Un luxe.
Deu minuts abans de l'actuació de Baeach House vam anar a buscar un bon lloc. Però un mar de gent ja s'havia anat situant i vam confirmar que som molts els qui ens hem enamorat de Teen Dream. Va ser maquíssim. La primera vegada que vaig sentir la veu de Beach House vaig pensar que era la d'un noi. Victoria Legrand, es diu la propietària de la veu en qüestió, que divendres sonà perfecta. El gruix del concert va ser del Teen dream, però també van tocar-ne alguna de més antiga. Van acabar apoteòsics amb 10 mile stereo. I van oblidar-se de Lover of mine.

Vam enfilar per una de les avingudes del fòrum, esquivant modelets de jovent musical i tal, guiris a dojo i cervesa per tothom, i vam arribar a l'escenari principal, on Jeff Tweedy ja estirava el coll i oferia el repertori de Wilco. Amb alguns problemes de so al principi que ja ningú recorda perquè el que va venir després va ser de traca i mocador. Em quedo amb la imatge del públic feliç, ballant el solo de Nels Cline a Impossible Germany.
La decepció va arribar amb Panda Bear. Segurament condicionat perquè no va poder tenir el suport dels visuals que havien d'acompanyar la música, l'ós panda va intentar una demostració d'home orquestra del segle XXI, però els vint minuts que vam aguantar no van anar més enllà d'una palla mental ben poc reeixida.
I després de la decepció, l'enlairament: tot i que les cames no responien com caldria, els Pixies van fer-nos moure el cul i cridar com adolescents, recordant la força amb que cridàvem, ara fa uns anyets, quan vam conèixer les cançons dels seus 4 discos. Van sonar totes les que pugueu pensar i que havíem desitjat; perfectes, amb força i sense que el temps les hagi maltractades. Vam ser feliços i ells també van semblar-ho. Vista la força amb la que picava, no m'extranya que el bateria es fés mal en una mà; però les ganes de la gent van fer possible un bis dels què es recorden: Gigantic i Where is my mind? Doncs això: Gigantic.

Finalment, pel que fa a la jornada del diumenge, aquí teniu la crònica de la corresponsal del Subterrani al festival, la Bego Ricart Roca, que ens explica l'impacte amb Za!:
Magnífica sorpresa la trobada amb els Za.
Damunt de l'escenari un tipus amb camisa neutra, cabells llargs i llisos d'indi de l'est i de l'oest, posat seriós concentrat. Una mica més enrrere un bateria. De sobte, encara sense música, el de la camisa comença a fer un escalfament tipus nadador olímpic amb fons de logo d'adidas, i les fulles del logo es tornen una mica psicodèliques.
Comença la música i allò arriba amb força i l'entrenament queda del tot justificat.
La música espasmòdica es va esquitxant de grunys, d'onomatopeies salvatges, de moviments ximpanzeics i el públic es va sentint dins del ritual més lliure de la seva tribu. Algú diu que aquest és un grup de matisos, que ens hi fixem, i la veritat és que no cal fixar-se en res perquè la voràgine selvàtica s'endú a qualsevol que necessiti una mica d'aire, i això vol dir que t'estan regalant una cosa molt ben feta. No és tan fàcil tornar-se mono o foc o terra o posseït sense deixar de ser rigorós amb el que fas i aquest parell ho aconsegueixen.
Les cançons solen ser llargues perquè cada una sembla un viatge iniciàtic, van de la percussió cardíaca al funky, al jazz, als bucles; tot és potent, intens, i sempre van a parar a alguna melodia que et suavitza aquell aparent desordre que tenen les explosions.
Alguns teníem molta set d'alguna proposta realment nova, d'alguna cosa que ens fes perdre el món de vista per entrar a un altre amb regles més internes, més viscerals, més essencials. Za s'atreveixen a fer el que els surt de les ganes de ser lliures, sembla; aquella llibertat que consisteix a tornar als orígens ancestrals, aquells tan carregats de tot. I ho fan amb aparells d'ara, el guitarra també toca la trompeta i llavors la força de la bateria s'emparra per la meticulositat de l'aire i tornes a donar gràcies.
O sigui, imagineu-vos dos grans amics, perquè per compenetrar crits de l'estómac i ressonar together s'ha de ser molt amic, botant, grunyint, cantant i tocant durant una hora com si fossin una tribu de cinquanta persones amb electricitat i crit pelat fosos. Naturalment, al final de l'espectacle van deixar la guitarra al públic perquè ja udolàvem a la lluna com els més zaistes del territori i el públic animalat i més humanitzat doncs, va acabar la dansa col·lectiva fent ressonar instruments.

Segurament aquest grup és preferible en directe, diria que si et deixes anar et pot estalviar alguns psicòlegs, però segur que hi ha gent que també pot revolcar-se davant els altaveus de casa mentre es penja d'alguna cortina-liana.
Llarga vida a les propostes noves i valentes que regalen puresa en moviment!!!



l'any vinent, més primavera.