APÀTRIDES A UNTHANK

The Caretaker_A Persistent Repetition of Phrases_2008

L’espiritisme és una manera d’entendre les relacions que s’estableixen entre els esperits i el món corporal. Dic ‘manera’ perquè més enllà de ser una doctrina filosòfica -que no requereix comprovacions empíriques-, el debat entre els que defensen el seu caràcter científic i els que el titllen de pseudociència existeix des de la seva creació a la França del segle XIX. I mira, fins a tal punt que hi ha una recompensa d’un mil·lió de dòlars per a qui aporti proves fefaents de l’existència de fenòmens paranormals. Alerta, escèptics, alerta, que en James Kirby potser se l’ha guanyada.

The Caretaker és una manifestació que desafia a la ciència, una superstició convertida en referent real, un misteriós artefacte perceptiu, una bellesa inquietant manllevada del més enllà, una polifonia pràcticament àfona al marge de la realitat. L’únic que calia era prémer el mute button,  però clar, s’havia de trobar. En Kirby ho va fer, i allò que va descobrir ho va documentar a A Persistent Repetition of Phrases. Posa’t els cascs, escolta i deixa’t fascinar.

The Caretaker és un projecte-fet-experiment-fet-postulat de l’inquiet James Kirby (V/Vm, Allstar Marching Band, Leyland Kirby, The Notorious P.I.G., etc.) que explora des de la seva gestació l’any 1998 els límits perceptius de la ment humana (l’amnèsia anterògrada o pèrdua de memòria a curt termini, per exemple), joguinejant amb la ciència i la seva menys coneguda cara romàntica. Parlant així en clau de  recerca acadèmica, Kirby presenta material musicat per justificar la no direccionalitat de les seves hipòtesis. Aquí rau l’autèntic valor de la seva obra: l’efecte que produeix la seva música és difícil d’explicar, però és molt poderós i convincent; és capaç de trobar respostes en el món de les emocions induïdes, i pot establir relacions, encara que ocultes, entre les variables que interactuen en aquest seu projecte d’investigació tan especial. Realment, sota el meu criteri ni li cal triangular les dades per confirmar les seves hipòtesis: em fa creure que hi ha entitats que palpiten enterrades en el passat.

Tota aquesta aposta teòrica, traslladada al llenguatge musical, agafa la forma d’una obra a catalogar com d’ambient. Curiós dir-ne ‘forma’ perquè aquesta música és sobretot indefinida, il·lusòria, fugissera; és fum espectral d’una altra època, records fermentats de naftalina que voleien lliures atrapats en una repetició. Kirby explica que la motivació d’aquest disc és la voluntat d’aplicar els preceptes de la Hauntology de Jack Derrida. Aquesta idea filosòfica, que fa referència al període post Guerra Freda i a la suposada ‘mort de la història’, defensa la persistència de certs ideals revolucionaris després de la seva mort ideològica.

A A Persitent Repetition of Phrases, Kirby s’apropia de música oblidada en el passat -la ballroom dance music europea, o música de ball de saló, dels anys 1920 i 30-, li fa un boca a boca tecnològic i la reanima. El seu respir, sempre dèbil, és de crepitació estàtica, com si fos una cacofonia d’antany o una psicofonia orquestrada i alentida; darrere del seu baf tímid s’amaguen melodies extranyament taral·lejables malgrat estar confinades sota capes i capes de soroll, de molt poca senyal i d’ínfima fidelitat. Allò que Kirby aconsegueix ressucitar és un extrany món sònic embriagat de reverberació i nostàlgia que és captivador, càlid, familiar, però mai palpable; un zeitgeist fantasmagòric que es bucleja com un acordió: ara t’apropa a l’esperit de la seva època, ara te n’allunya. És, en definitiva, un trist recordatori que, malgrat la seva pretesa nova vitalitat, aquesta època consumida continua atrapada en un impàs.

L’acte d’escoltar aquest disc es converteix llavors en un tribut pòstum a una existència passada, una trobada impossible de sensacions ja viscudes amb d’altres, les nostres, que encara no s’han viscut. Aquest document sonor és una exhumació de motius melòdics feta tant per desvetllar i rescatar emocions oblidades com per deixar-les adormir, de nou i per sempre més, al jaç de la nostra memòria musical. L’escolta d’aquest disc no pot ser més recomanable.

Oriol Solé

vídeo