El cinema del 2010

Ahir, finalment vaig veure Pa negre, de Llorenç Villaronga. No volia escriure aquesta entrada dedicada al cinema del 2010 sense saber si l'havia d'incloure en la llista de les millors pelis de l'any passat. Crec que hi té un lloc assegurat. La guerra i la seva postguerra de misèria encara són un paisatge ple d'històries terribles. La de Villaronga (via Emili Teixidor) és exemplar: uns personatges fantàstics interpretats per uns actors molt bons, al servei d'una història negra, fosca, de pa negre i misèria; la misèria d'uns anys de por i deliri que encara ressonen en ple segle XXI.

Al costat de Pa negre, volem situar d'altres pelis que ens han mantingut fidels al cinema, a aquella sensació impagable i intrasferible d'entrar dins d'un altre món i tornar-ne canviat, trasbalsat, content, amb llàgrimes als ulls o amb el somriure a la cara; carregat d'una experiència que sempre suma i que ens connecta a la vida a través d'una ficció d'imatges i sons.

Vam patir i ens vam submergir en la grisor sòrdida de la vida d'un pobre xaval que s'ha de passar 6 anys a la presó. A Un prophete és impressionant el paper de Tahar Rahim, que ha de sobreviure envoltat de violència extrema. Impressionant com Jaques Audiard ens explica aquesta història.

També són molt destacables els papers del protagonista i el director de Two lovers. Esperem que es confirmi que la retirada de Joaquin Phoenix només va ser una falsa alarma. Phoenix està molt bé en el seu paper que navega entre l'amor de dues noies (també molt destacable la Paltrow). I molt destacable la manera que James Gray té d'explicar-ho. Des de Little Odessa, de l'any 1994, Gray sempre ha fet un cinema atractiu, amb un segell estètic propi i demostrant ser capaç d'explicar històries que enganxen, tot i que a cada pel·lícula s'atreveixi amb un gènere diferent.

El que també ha demostrat segell propi al llarg de la seva carrera és David Fincher, que ara ens parla de facebook i del seu creador, amb una pel·lícula, The social network, que ens documenta el procés de naixement d'un fenòmen de la modernitat mentre parla d'aquest món actual en què ha nascut, dels joves que protagonitzen aquests canvis.

També ha estat un any de bones propostes en forma de gran producció, com és el cas d’Inception (Origen), de Christopher Nolan, cinema d’entreteniment realment entretingut. I també ha estat any  Haneke, amb el seu blanc i negre lluminós i la seva història inquietant a Das weisse band (La cinta blanca). I el de Up in the air , que demostra que el director de Juno té una manera pròpia d’explicar històries que ens parlen del món contemporani i dels que hi vivim.

Aquest ha estat l’any de la Llei del cinema al nostre país, que sembla que en aquest any 11 s’ha de posar en funcionament; ja veurem si en els termes previstos o amb alguna baixadeta de pantalons davant el poder de les majors i d’altres corbs.