Si ens referim a molta de la música pop que es fa avui, l’expressió “point of no return” podria acomodar-se convenientment a “point of no retro”: un cop tot fet, tot mastegat, empassat i assimilat, el retorn a les primeres formes és un exercici d’estil tan obvi com perillós. Molts intents acaben no reeixits, i s’acumuen oblidats a l’infern de la mala digestió. Aquí no val un “home, passables”. No. Això quan s’estan forjant estils nous sí que es pot acceptar, però avui no es pot donar crèdit als qui ja tenen la perspectiva temporal, generadora per sí mateixa de sentit crític. Per tant, o s’és diferent (en el sentit que es fan bones cançons) o a la foguera. Triptides són a la primera categoria: poden dormir tranquils. I si és a la platja, millor. Les seves cançons són com les onades que no es cansen de morir una i altra vegada a la sorra de la platja on som, remullant-nos els peuets mentre caminem veient el sol ponent-se. La seva mirada enrere és en part cap a certa música californiana de tradició surf, però no per moure’s entre les onades sinó per estirar-se sobre la taula de surf i deixar-se portar. D’haver aparegut fa 50 anys, seria la banda que, un parell d’hores després dels Beach Boys, tocaria per finiquitar un festival quan només quedessin ampolles buides a la platja i quatre enamorats despistats. Triptides, per allò que deia del benefici del pas del temps, tenen tics sixties que també es filtren des d’Anglaterra; Kinks, Beatles, i els referents de sempre, vaja. Però a diferència d’altres bandes que avui en dia es mouen per aquestes coordenades –com els més populars i prou notables Ducktails o Real State, dues bandes amb molt bon gust per les sonoritats recuperades– la seva música té l’equil•libri perfecte entre un vestuari estètic d’antany tacat de modernitat low-fi i l’emoció pura i dura, cosa que trascendeix de llarg el mer revival preceptiu. Dic tacat de modernitat perquè el seu so s’entossudeix des de la primera nota a sonar poc sintonitzat o reeixit: els seus referents es quedarien atònits al veure’ls limitar-se a consciència les possibilitats tecnològiques que els brinda el segle XXI. “Back to mono”, respondrien els Triptides. I retorn també a un poti-poti d’arpegiats dissolts en vibratos, de flangers psicodèlics arremolinats engolint-se guitarres i bateries, de Hammonds catatònics à la Doors, i d’acords en sèptima major per dotar de melanconia els finals melòdics cantats. Psychic summer és un disc amb cançons immenses, ben pensades, elaborades i interpretades: ho són avui, per molt que es facin pensar en ahir, i encara ho seran demà. Molt, molt recomanable.
http://triptides.bandcamp.com/
The You Are Minez_Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love
Una cosa que nosaltres no viurem mai amb angoixa simpàtica és la sortida d’un single, un EP o un LP, dormint la nit abans a la porta d’una botiga de discs. Abans això passava. Ara aquestes sensacions sobreviuen, com tots sabem, virtuals, deslocalitzades, eclèctiques per se i intangibles. El curiós musical s’ha onanitzat i es fa la festa ell solet, a casa, amb refresc a là mà esquerra i ratolí a la dreta. Però malgrat que es visqui d’un holograma de la imatge que deia al principi, l’experiència és possible, al cap i a la fi. Per exemple, a través del trampolí Bandcamp, una mina de novetats musicals a la carta. S’inverteixen els rols i és ara el músic qui més excitació demostra a l’hora de treure nou material. Hi ha casos en que això pot ser malaltís i certament pesat, però en d’altres és encara motiu d’entusiasme, com és el cas de la banda de Calgary The You Are Minez. Després d’una degoteig de fantàstics Eps, “publiquen” una joia que duu de títol una afirmació lògica que podria ben bé justificar la seva raó de ser: “perquè et trenquin el cor t’has d’haver enamorat alguna vegada”. Doncs això: un grup que juga a ser ell mateix, i que de retruc fa pensar en el primer rock and roll amb voluntat pop dels anys 60. Dic de retruc perquè tot allò Buddy Holly que porten dins, que és molt, ho dimonitzen de tal manera que sembla que hagi sigut el frontman de la Velvet. Desacomplexats, melòdics, terriblement frescos, intuïtius i freestylers rematats, TYAM combinen estructures clàssiques i moments musicals peculiars, com si fossin happy accidents inesperats que pateixen mentre perfilen les cançons. Tant desafinats com desafiants, The You Are Minez pareixen artefactes carregats de joventut eterna à la James Dean que atrauen a la primera escolta. Per molt que s’esforcin a fer cançons d’amor, aquestes sortiran sempre despentinades. Sia com sia, el seu romanticisme és, de totes totes, nerviós, simpàtic i convincent. Són tan entranyables! Vols abraçar-los i ballar amb Downtown o Mennonite men in white, o discutir del perquè de tot plegat amb Sacrifice in the fog. En resum, Having Your Heart Broken Means Once Having Had Somebody To Love és una festa que no vols mai que s’acabi: torna-te’l a posar, considera’t altra volta convidat, surt a la pista de ball i mou-te en serpentina. Quan arribis a casa, de matinada, segur que trobes cançons noves penjades al seu Bandcamp.
http://youremine.bandcamp.com/album/having-your-heart-broken-means-once-having-had-somebody-to-love
Oriol Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada