dimarts, 20 de setembre del 2011

THE TREE OF LIFE, de Terrence Malick

M’he llevat pensant en The tree of life, la pel•lícula de Terrence Malick que ahir vaig veure en un cinema de Barcelona. Les opinions dels qui l’havien vista abans que jo en parlaven com un intent de Malick d’explicar la vida i el seu origen, i semblava que aquells opinadors finalment es dividien en defensors i detractors de la pel•lícula condicionats per una part del metratge, que a uns els recordava 2001 de Kubrick i als altres un documental del National Geographic.
Més enllà d’aquest pròleg que jo considero superflu, el que val la pena és la història que ens explica i, sobretot, com ens l’explica. Amb un domini impressionant de la narrativa cinematogràfica, Malick aposta per les imatges i utilitza les paraules com a complement. Malick és un clàssic del cinema perquè aconsegueix el que li reconeixem als autors clàssics, aquesta capacitat per explicar les històries a través de les imatges en moviment. Fa la sensació que aquest ha estat un dels reptes del director, que les imatges siguin el relat. A mi em va recordar la sensació que vaig tenir després de veure Sunrise de Murnau, l’experiència d’una pel•lícula muda capaç d’hipnotitzar-te amb les imatges mentre t’explicava una història colpidora. Un altre debat seria parlar de l’estètica de The tree of life, que a alguns els semblarà esteticista i poc natural; però el que és innegable, i això la fa destacable, és aquesta capacitat narrativa del seu relat visual, cada vegada més difícil de trobar en el cinema dels nostres dies.

I què ens explica, què vol dir-nos Malick? Doncs la veu en off ens situa: a la vida, ve a dir-nos, hi ha dos camins, el de la natura i el diví. I com ho entenc jo, i després de veure el relat que segueix a aquesta reflexió, la vida avança entre allò que és instintiu, irracional, el que ens neix a l’estómac, i allò que neix fruit de la reflexió i la raó. Actuar sota la influència d’una i l’altra, i la capacitat per saber distingir el pes que ha de tenir l’una i l’altra esdevé el relat de fons d’aquesta història de família que connecta els anys 50 del segle passat amb el present. El més gran de tres germans de no més de deu o dotze anys és l’eix d’aquesta història que transcorre dins d’una família benestant marcada per la visió estricta del seu pater familias. L’actitud d’aquest pare marcarà la família i especialment el primer dels seus fills, sempre a punt d’explotar contra un pare a qui estima i odia.

Fantàstics en els seus papers cadascun dels protagonistes i excepcional la capacitat del director per descriure’ls i atorgar-los el seu rol clau en la història. Especialment destacable el paper del fill més gran, capaç de transmetre’ns la seva existència claustrofòbica, la seva ràbia i el seu desconcert.

Com ens afecten els qui ens són més propers i condicionen la nostra vida. La connexió i les conseqüències de viure en família i, en definitiva, en societat. Saber com gestionar el què ens passa per dintre tenint present, a més, que no només ens afecta a nosaltres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada