Potser exagero si us demano que
rellegiu el títol del disc per mirar d’explicar-vos què podeu trobar-hi un cop
hi haureu entrat; però de ben segur que no és pas casualitat que Julia Holter
hagi decidit anomenar-lo així. Desconec el raonament que va dur la Holter a
escollir-lo, però pensant-hi una mica més i després d’haver-lo escoltat moltes
vegades, la paraula, lluny de sonar pretensiosa o falsament modesta, esdevé simplement
descriptiva de l’estat que s’assoleix en alguns moments mentre l’escoltes.
Els colors de la portada i fins i
tot la fotografia central, acompanyats d’aquest títol i enmig d’una immensitat
de discos, potser farien que, en una primera ullada superficial, el
relacionéssim directament amb el món de la música new age, més a prop de les
músiques com a promesa de relaxament o de les que t’asseguren que et faran levitar
enmig d’una selva paradisíaca. Fins i tot ara, després d’haver-m’hi submergit
moltes vegades, hi ha moments en què em retorna aquest pensament, però passa
aviat i me n’oblido. Ja fa temps que vam aprendre a tenir paciència (musical) i
vam entendre que alguns discos necessiten més estones que d’altres. El pes del contingut d’aquesta obra poc té a veure
amb la lleugeresa d’aquelles músiques i, al contrari, acaba deixant empremta.
Marienbad és l’entrada a un món
màgic. Com una passejada per la mansió de la peli de Resnais i els seus
jardins, aquesta cançó és la porta que ens connecta amb la ficció musical de
Julia Holter, ficció enlluernadora i enigmàtica, de les que t’allunyen de la
terra ferma per passejar-te núvols enllà. Melodies pop cantades dins una
catedral de sostres infinits i acompanyades de misteri i fragilitat. Atmosferes
barroques però mai pesades. Llum i més llum; ara directa i després tènue, però
sempre brillant.
Aquí podeu llegir la crònica que vam fer del concert a la sala Sidecar de Barcelona d'ara fa uns mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada