subterrani: de gener 2013

Com sempre, flipant la música que ens recomana l'Oriol Solé, meitat de GHANDI RULES OK i cap pensant i mans tocadores d'IGA MEMENTO, a més de baixista dels ALADO SINCERA. I màgica la manera com ens explica perquè li agraden aquests treballs. Moltes gràcies!!!

PD: i ens promet una segona part!

-----------------------------

Primera part d’un recull ni molt menys representatiu dels discs que m’han agradat aquest any. Ni molt menys, dic, perquè se’n fa molta, de bona. La llista no té una base competitiva; entenc que la qualitat no es pot quantificar, i per tant la llista no classifica, només representa.

RICHARD DAWSON_MAGIC BRIDGE

Una guitarra trencada (literalment) i una veu amb arrels a les entranyes. Cançons de bressol on dormiten nines descosides. Cançons per a mariners en barquetes de paper a la deriva. Cançons xiuxiuejades a l’oïda d’un fanal sota la pluja. Cançons cridades a les onades moribundes del folklore britànic. Onades que abandonen a la platja l’herència musical americana, i que recull Dawson i reinterpreta des del seu context geogràfic. Intenció folklòrica amb cor de blues. M’imagino això i molt més, com ara els jueus russos voladors dels quadres de Marc Chagall sabent-se aquestes cançons de memòria. Tradició, expressionisme, cançó popular, i un sentiment que posa la pell de gallina.

RYAN POWER_I DON’T WANT TO DIE

Un disc que viatja a finals dels 70, quan el rock progressiu tontejava amb l’electrònica fent un pas endavant per modernitzar la música popular de l’època, cansada d’idees barroques mal resoltes i autoparòdiques. L’AOR tenia una nova disfressa. Ryan Powers viatja a aquesta època amb dues maletes inusuals. Una plena de cançons que creixen i creixen a cada nova escolta, i una altra plena de revistes Playboy acartronades, ampolles de Martini Bianco mig plenes, i telèfons de MILFs mal apuntats en tovallons de paper. Estructures rítmiques afables i galopants que sostenen melodies inacabables, solos de guitarra i puntejos desabarrocats, i teclats que acomoden Kraftwerk a l’univers d’Emerson, Lake & Palmer. La veu sembla robar-li al bo de Freddie Mercury; és versàtil, elàstica, i sembla excessiva, però no: es limita a resseguir els camins infinits que li dibuixen unes cançons que, repeteixo, creixen i creixen. Pop de molts quirats.

YOUNG MAN_VOL.1

Elegantíssim disc de folk pop, expansiu, majúscul. Tant inspirat com el primer d’Avi Buffalo, però sense la urgència emocional púbera d’aquells, les cançons a Vol.1 estan tocades amb una bareta màgica. El seu so és clar i electrificat; els puntejos permanents, inspirats i brillants porten les cançons a precipicis no descoberts encara, i les melodies creades s’hi tiren de cap. Però tot avança amb molt de control, deixant que la veu melosa de Colin Caulfield dicti la intensitat necessària en cada moment. L’essència del disc és el folk íntim, però el recobriment és de pop amplificat amb guitarres i capes subtils de distorsió. El gran mèrit d’aquest disc és que res sembla ser-hi per ser-hi; tot té el seu sentit i ajuda a fer que aquestes cançons siguin molt grans.

LEE NOBLE / ENSEMBLE ECONOMIQUE_MOTION FOREVER

Música ambiental que sembla haver-se inspirat en una fotografia en blanc i negre d’un paisatge no identificat, amb unes estranyes presències a l’horitzó. Doncs això, música per a voler-les atrapar. 4 peces que flueixen misteriosament, com transmissions radiofòniques crepusculars i que tenen un to narratiu que es manté en suspens constant. El gran encert és potser la unitat final de l’obra, el fet que una col.laboració pugui acabar tan ben compactada (Lee Noble i Brian Pyle): la pau sospitosa es manté inalterable, el drone és la columna principal d’un so claustrofòbic carregat d’electricitat estàtica que conviu estranyament amb instrumentació folk i electrònica minimalistes d’ascendència quasi gòtica. El soul i el funk, quan són vàlids, tenen groove. A l’ambient d’això se’n diu flow. I aquest disc flueix amb una naturalitat pasmosa.

THE OH SEES_PUTRIFIERS II

Grup de rock d’ascendència retro ancorat a la barrera psicodèlica que separa els anys 60 dels 70. Carrera plagada d’enregistraments: no has tingut temps d’escoltar-te l’últim llançament que en treuen un altre. Difícil d’assimilar-los tots. Però s’ha de fer parada i fonda en aquest, el més inspirat de tots. I com les claven: píndoles enverinades de rock incendiari, himnes que seran per sempre més himnes. Hits i més hits, i no en el sentit clàssic de la paraula: una veu que puja fins al terrat, unes guitarres que s’esforcen per no sortir disparades vibrant de distorsió Big Muff, una base rítmica potent, contundent, i al servei d’unes cançons d’aparença crua però per a paladars exigents amb la melodia. Discàs, només igualat en aquest estil pel Bend Beyond d’una banda crazyhorsiana amb el puntet just d’àcid, i sobrat de cançons: Woods.

ARIEL PINK’S HAUNTED GRAPHITTI_MATURE THEMES

Confirmació total: Ariel Pink és un freak d’un altre planeta que només existeix en el futur. Allà, abans d’aterrar aquí, va demanar a Frank Zappa que casés David Bowie amb Jim Morrison, i que a veure si podia ell tocar al casament. Rar com és, tant el disc com el seu peculiar estil, té el millor tema de l’any: Mature themes. No és l’excepció: en el seu caos estilístic hi floten melodies per a parar un tren. Un tren que transporta sons que arriben a la Terra des de l’univers Pinkià: glam dels sixties; afropop; folk à la Byrds; Hotel Morrison a cada vagó; Small Faces sonant a The Cure; Magnetic Fields pre-anys 80, ítalopop… Si estàs estudiant antropologia, voldràs fer el doctorat sobre aquest disc, encara que et tornarà boig. En menys d’una hora, història de la música popular des del desconcert dadaístic que musica el segle XXI.

LIARS_WIXIW

Cada vegada menys guitarres i més electrónica. Cada vegada menys ràbia i més aïllament. Cada vegada menys estètica i més segell personal. Liars és un grup que sembla viure em La perplexitat. La seva via és la que podrien haver seguit uns Radiohead experimentals menys segurs de sí mateixos, que els hauria fet mês imprevisibles . Aquí rau la grandesa d’aquest grup i d’un disc, aquest, que confirma totes les seves pors i pitjors presagis: “Sóc um perdedor i ho sé.En la meva permanent inestabilitat planto el meu arbre i aquest serà el meu hàbitat. Hi donaré voltes fins que floreixi, i llavors a veure si em passa el mareig.” Mira, en tenen prou amb un baix ressacós, amb uns teclats que van de marxa -encara que fúnebre-, i amb uns ritmes primals i pseudotribals que no saben Del tot si hi volen ser. Al bell mig, unes frases cantades amb un falset sardònic que semblen suggerir retrets cap al mateix que les canta. Liars són els bufons de la cort que podrien regnar, però són més feliços escurant ossos en l’anonimat del sotamón.

THE GASMAN_THE GASMAN

Composicions per a piano elèctric. Afinacions i tonalitats variades. Programacions evidents. Tota una brutalitat de línies melòdiques, incessants, de façana frenètica i expressionista, amb idees que s’encenen fins i tot abans de realitzar-se. Rebaixa a voltes el to del seu monòleg eternament inspirat per agafar aire i, llavors apareixen altres instruments de cambra i efectes que s’enfilen per l’esquelet de les cançons i es ramifiquen, portant la sang que ho equilibra tot. El cognom de l’autor d’aquesta obra immensa acaba amb la ‘-s’ que li manca a Superman: Christopher Reeves.

INTERNET CLUB_VANISHING VISION

Banda sonora de la pel·lícula mental que és Internet. En diuen, els que n’enmarquen l’estil, Vaporwave: “tant una crítica al capitalisme com la capitulació al susdit capitalisme”. Estil amb caire teòric i de forta càrrega reivindicativa simplement per la seva inherent omissió a la responsabilitat. Bàsicament, aquesta curiós experiment musical consisteix en apropiar-se de música corporativa, o el què és el mateix, la muzak (talls d’anuncis publicitaris, background music en un context de business), alliberar-la del referent que l’esclavitza, engalonar-la i llançar-la a una pista de ball imaginària, multiplicant les possibiltats del gran mirall esfèric i estètic que és la Mare Xarxa. Una oda a la buidor de la modernitat, que en la seva assassina fugacitat amaga una tendresa rera l’orella. Si la dita Mare Xarxa fos Mary Shelley, aquest disc seria l’equivalent musical de Frankenstein.

La música de tall clàssic contemporani aquest any torna a estar d’enhorabona. Max Richter i la seva revisitació de les Quatre Estacions de Vivaldi és descomunal: al respecte de l’intèrpret aplicat i rigorós se li suma la genialitat creativa i signatura d’un compositor modern encara massa poc reconegut. Library Tapes i el seu Sun Peeking Through és la brasa ataronjada del sol moribund a l’hivern: un convit càlid a la nit freda, un violí que macera la inhòspita nocturnitat i un piano que dicta mansament el camí a l’espelma moribunda. De llenguatge semblant és el disc de Carles Viarnès, Urban Tactus: l’artesà que mima les notes com si d’un escultor es tractés, tallant-les cadascuna, mica a mica, amb paciència mil·limètrica, bufant-ne la pols, fins que nues de tota impuresa es poden posar un vestit de cançons fet a mida, cançons que muden a l’ànima i la dignifiquen. Olan Mill, a Paths, embolcalla l’essència d’una orquestra amb paper de cel·lofana, sí, amb aquesta delicadesa, difuminant les fronteres que separen els sons que s’hi conjuren i ambientant records que s’intueixen plàcids, atrapats en un rellotge sense temps. Black Elk i Sparks, un viatge fascinant a la cara oculta de la psique humana, una que és a voltes misteriosa i a voltes reconfortant, un territori que pocs albiren (Jackaszek, per exemple) i molts menys saben documentar. Danny Norbury, Bluebeard: una delicadesa d’EP. Notes de piano, les justes, tocades amb dits de pinzell i acompanyades de tonalitats de violoncel d’un sol color, el de la fusta, i una atmosfera vaporosa de amb una sola olor, a naftalina. Benjamin Jarry, Splendid Isolation: tres peces per a violoncel. Dinàmic, directe i expressiu, les composicions semblen implosions tornant-se explosions. Els motius es repeteixen loopejats, se n’hi van afegint d’altres que incrementen la tensió fins deixar-te sense alè. Ara puntejat, ara amb arc, ara amb pedals, el violoncel i les possibilitats dinàmiques obtingudes amb les cordes d’aquest instrument fan d’aquest disc un gran triomf. També cal destacar Anna Clyne, Blue Moth i Sophie Hutchings, Night Sky.

El Toni Sistaré, tot en el projecte INOT ERATSIS i meitat a GHANDI RULES OK, ens fa arribar la llista del que creu més destacable de l'any 2012. Ens l'entrega en ordre alfabètic i així us l'oferim. És aquesta:

Beach House "Bloom"

http://open.spotify.com/album/0SlsS6n3S5VkXiy9GBLFtp

Betunizer "Boogalizer"

http://betunizer.bandcamp.com/

Capybara "Dave Drusky"

http://capybara.bandcamp.com/

Cock & Swan "Stash"

http://open.spotify.com/album/3WXxQK6Sfo1OjkcoyPXco4

Damien Jurado "Maraqopa"

http://open.spotify.com/album/7mFphqEotE02ptUAV8SPEW

Fionn Regan "The Bunkhouse Vol. 1: Anchor Black Tattoo"

http://www.youtube.com/watch?v=ZsYIPwFx4g8