Com sempre, flipant la música que ens recomana l'Oriol Solé, meitat de GHANDI RULES OK i cap pensant i mans tocadores d'IGA MEMENTO, a més de baixista dels ALADO SINCERA. I màgica la manera com ens explica perquè li agraden aquests treballs. Moltes gràcies!!!
PD: i ens promet una segona part!
Primera part d’un recull ni molt menys representatiu dels discs que m’han agradat aquest any. Ni molt menys, dic, perquè se’n fa molta, de bona. La llista no té una base competitiva; entenc que la qualitat no es pot quantificar, i per tant la llista no classifica, només representa.
RICHARD DAWSON_MAGIC BRIDGE
Una guitarra trencada (literalment) i una veu amb arrels
a les entranyes. Cançons de bressol on dormiten nines descosides. Cançons per
a mariners en barquetes de paper a la
deriva. Cançons xiuxiuejades a l’oïda
d’un fanal sota la pluja. Cançons cridades a les onades moribundes del folklore
britànic. Onades que abandonen a la platja l’herència musical americana, i que
recull Dawson i reinterpreta des del seu context geogràfic. Intenció folklòrica amb cor de blues. M’imagino això i
molt més, com ara els jueus russos voladors dels quadres de Marc Chagall
sabent-se aquestes cançons de memòria. Tradició, expressionisme, cançó popular, i un sentiment que posa la pell de
gallina.
RYAN POWER_I DON’T WANT TO DIE
Un disc que viatja a finals dels 70, quan el rock
progressiu tontejava amb l’electrònica fent un pas endavant per modernitzar la
música popular de l’època, cansada d’idees barroques mal resoltes i
autoparòdiques. L’AOR tenia una nova disfressa. Ryan Powers viatja a aquesta època
amb dues maletes inusuals. Una plena de cançons que creixen i creixen a cada
nova escolta, i una altra plena de revistes Playboy acartronades, ampolles de
Martini Bianco mig plenes, i telèfons de MILFs mal apuntats en tovallons de
paper. Estructures rítmiques afables i galopants que sostenen melodies inacabables, solos de
guitarra i puntejos desabarrocats, i teclats que acomoden Kraftwerk a
l’univers d’Emerson, Lake & Palmer. La veu sembla robar-li al bo de
Freddie Mercury; és versàtil, elàstica, i sembla excessiva, però no: es limita
a resseguir els camins infinits que li dibuixen unes cançons que, repeteixo,
creixen i creixen. Pop de molts quirats.
YOUNG
MAN_VOL.1
Elegantíssim disc de folk pop, expansiu, majúscul. Tant
inspirat com el primer d’Avi Buffalo, però sense la urgència emocional púbera
d’aquells, les cançons a Vol.1 estan
tocades amb una bareta màgica. El seu so és clar i electrificat; els puntejos
permanents, inspirats i brillants porten les cançons a precipicis no descoberts encara, i les melodies creades
s’hi tiren de cap. Però tot avança amb molt de control, deixant que la veu
melosa de Colin Caulfield dicti la intensitat necessària en cada moment. L’essència del disc és el folk íntim, però el
recobriment és de pop amplificat amb guitarres i capes subtils de distorsió. El
gran mèrit d’aquest disc és que res sembla ser-hi per ser-hi; tot té el seu
sentit i ajuda a fer que aquestes cançons siguin molt grans.
LEE
NOBLE / ENSEMBLE ECONOMIQUE_MOTION FOREVER
Música ambiental que sembla haver-se inspirat en una
fotografia en blanc i negre d’un paisatge no identificat, amb unes estranyes
presències a l’horitzó. Doncs això, música per a voler-les atrapar. 4 peces que
flueixen misteriosament, com transmissions radiofòniques crepusculars i que
tenen un to narratiu que es manté en suspens constant. El gran encert és potser
la unitat final de l’obra, el fet que una col.laboració pugui acabar tan ben
compactada (Lee Noble i Brian Pyle): la pau sospitosa es manté inalterable, el drone és la columna principal d’un so
claustrofòbic carregat d’electricitat estàtica que conviu estranyament amb
instrumentació folk i electrònica minimalistes d’ascendència quasi gòtica. El
soul i el funk, quan són vàlids, tenen groove.
A l’ambient d’això se’n diu flow. I aquest disc flueix amb una naturalitat pasmosa.
THE OH SEES_PUTRIFIERS II
Grup de rock d’ascendència retro ancorat a la barrera psicodèlica que separa els anys 60 dels
70. Carrera plagada d’enregistraments: no has tingut temps d’escoltar-te
l’últim llançament que en treuen un altre. Difícil d’assimilar-los tots. Però
s’ha de fer parada i fonda en aquest, el més inspirat de tots. I
com les claven: píndoles enverinades de rock incendiari, himnes que seran per
sempre més himnes. Hits i més hits, i no en el sentit clàssic de la paraula:
una veu que puja fins al terrat, unes guitarres que s’esforcen per no sortir
disparades vibrant de distorsió Big Muff, una base rítmica potent, contundent,
i al servei d’unes cançons d’aparença crua però per a paladars exigents amb la
melodia. Discàs, només igualat en aquest estil pel Bend Beyond d’una banda crazyhorsiana
amb el puntet just d’àcid, i sobrat de cançons: Woods.
ARIEL
PINK’S HAUNTED GRAPHITTI_MATURE THEMES
Confirmació total: Ariel Pink és un freak d’un altre
planeta que només existeix en el futur. Allà, abans d’aterrar aquí, va demanar
a Frank Zappa que casés David Bowie amb Jim Morrison, i que a veure si podia
ell tocar al casament. Rar com és, tant el disc com el seu peculiar estil, té
el millor tema de l’any: Mature themes.
No és l’excepció: en el seu caos estilístic hi floten melodies per a parar un
tren. Un tren que transporta sons que arriben a la Terra des de l’univers
Pinkià: glam dels sixties; afropop; folk à
la Byrds; Hotel Morrison a cada
vagó; Small Faces sonant a The Cure; Magnetic Fields pre-anys 80, ítalopop… Si
estàs estudiant antropologia, voldràs fer el doctorat sobre aquest disc, encara
que et tornarà boig. En menys d’una hora, història de la música popular des del
desconcert dadaístic que musica el segle XXI.
LIARS_WIXIW
Cada vegada menys guitarres i més electrónica. Cada
vegada menys ràbia i més aïllament. Cada vegada menys estètica i més segell
personal. Liars és un grup que sembla viure em La perplexitat. La seva via és
la que podrien haver seguit uns Radiohead experimentals menys segurs de sí
mateixos, que els hauria fet mês imprevisibles . Aquí rau la grandesa d’aquest
grup i d’un disc, aquest, que confirma totes les seves pors i pitjors presagis:
“Sóc um perdedor i ho sé.En la meva permanent inestabilitat planto el meu arbre
i aquest serà el meu hàbitat. Hi donaré voltes fins que floreixi, i llavors a
veure si em passa el mareig.” Mira, en tenen prou amb un baix ressacós, amb uns
teclats que van de marxa -encara que fúnebre-, i amb uns ritmes primals i pseudotribals que no
saben Del tot si hi volen ser. Al
bell mig, unes frases cantades amb un falset sardònic que semblen suggerir retrets cap al mateix que les canta. Liars
són els bufons de la cort que podrien regnar, però són més feliços
escurant ossos en l’anonimat del
sotamón.
THE GASMAN_THE GASMAN
Composicions per a piano elèctric. Afinacions i
tonalitats variades. Programacions evidents. Tota una brutalitat de línies melòdiques,
incessants, de façana frenètica i expressionista, amb idees que s’encenen fins
i tot abans de realitzar-se. Rebaixa a voltes el to del seu monòleg eternament
inspirat per agafar aire i, llavors apareixen altres instruments de cambra i
efectes que s’enfilen per l’esquelet de les cançons i es ramifiquen,
portant la sang que ho equilibra
tot. El cognom de l’autor d’aquesta obra
immensa acaba amb la ‘-s’ que li manca a Superman: Christopher Reeves.
INTERNET CLUB_VANISHING VISION
Banda sonora de la pel·lícula mental que és Internet. En
diuen, els que n’enmarquen l’estil, Vaporwave:
“tant una crítica al capitalisme com la capitulació al susdit capitalisme”. Estil amb caire teòric i de forta càrrega reivindicativa simplement per la seva
inherent omissió a la responsabilitat. Bàsicament, aquesta curiós experiment
musical consisteix en apropiar-se de música corporativa, o el què és el mateix,
la muzak (talls d’anuncis
publicitaris, background music en un context de business), alliberar-la del
referent que l’esclavitza, engalonar-la i llançar-la a una pista de ball
imaginària, multiplicant les possibiltats del gran mirall esfèric i estètic que
és la Mare Xarxa. Una oda a la buidor de la modernitat, que en la seva
assassina fugacitat amaga una tendresa rera l’orella. Si la dita Mare Xarxa fos
Mary Shelley, aquest disc seria l’equivalent musical de Frankenstein.
La música de tall clàssic contemporani aquest any torna a
estar d’enhorabona. Max Richter i la seva revisitació de les Quatre Estacions de Vivaldi és
descomunal: al respecte de l’intèrpret aplicat i rigorós se li suma la
genialitat creativa i signatura d’un compositor modern encara massa poc
reconegut. Library Tapes i el seu Sun
Peeking Through és la brasa ataronjada del sol moribund a l’hivern: un
convit càlid a la nit freda, un violí que macera la inhòspita nocturnitat i un
piano que dicta mansament el camí a l’espelma moribunda. De llenguatge semblant
és el disc de Carles Viarnès, Urban
Tactus: l’artesà que mima les notes com si d’un escultor es tractés,
tallant-les cadascuna, mica a mica, amb paciència mil·limètrica, bufant-ne la
pols, fins que nues de tota impuresa es poden posar un vestit de cançons fet a
mida, cançons que muden a l’ànima i la dignifiquen. Olan Mill, a Paths, embolcalla l’essència d’una
orquestra amb paper de cel·lofana, sí, amb aquesta delicadesa, difuminant les
fronteres que separen els sons que s’hi conjuren i ambientant records que s’intueixen plàcids,
atrapats en un rellotge sense temps. Black Elk i Sparks, un viatge fascinant a la cara oculta de la psique humana,
una que és a voltes misteriosa i a voltes reconfortant, un territori que pocs
albiren (Jackaszek, per exemple) i molts menys saben documentar. Danny Norbury,
Bluebeard: una delicadesa d’EP. Notes
de piano, les justes, tocades amb dits de pinzell i acompanyades de tonalitats
de violoncel d’un sol color, el de la fusta, i una atmosfera vaporosa de amb
una sola olor, a naftalina. Benjamin Jarry, Splendid Isolation: tres peces per a violoncel.
Dinàmic, directe i expressiu, les composicions semblen implosions tornant-se
explosions. Els motius es
repeteixen loopejats, se n’hi van afegint d’altres que incrementen la tensió
fins deixar-te sense alè. Ara puntejat, ara amb arc, ara amb pedals, el violoncel i les possibilitats dinàmiques
obtingudes amb les cordes d’aquest instrument fan d’aquest disc un gran triomf.
També cal destacar Anna Clyne, Blue Moth i Sophie Hutchings, Night
Sky.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada