subterrani: Rebeca Martín Retuerto. Primavera a cop de llàgrima

Matt Berninger, de The National

Si el Parc del Fòrum no estigués cobert de ciment, l’edició del Primavera Sound 2014 hagués pogut ser la versió mediterrània del festival Glastonbury. La mà de metres cúbics descarregats dimecres 28 de maig, sobretot a partir de la darrera cançó del concert de Temples (molt guapots i amb un so autèntic dels 70 al que, malauradament, mancava volum), feia pensar que la fi del món havia arribat al Besòs. Afortunadament, la pluja ens va donar treva durant 3 dies, excepte dissabte 31 de maig durant TOT el concert de John Grant: fins que no va entonar la grandiosa Where Dreams Go To Die, el primer dels 2 arcs de Sant Martí no va sortir. Tot i això, el públic vam aguantar estoicament una hora sota la pluja per comprovar tot el que ha plogut des d’aquella actuació mítica de l’11 del mes 11 de 2011 a la Sala Apolo de Barcelona que l’antic component de The Czars ens va regalar.

Abans de començar el repàs del que va donar de si el Primavera enguany (a l’entrada de wikipèdia així s’hi refereixen), esmentar 2 coses que no entenc i en contra de les quals em declaro del meu festival preferit: que l’acreditació de premsa tingui (també) un preu (des de quan s'ha de pagar per la llibertat d'informació?) i que un any més l'organització hagi optat per continuar generant muntanyes de gots de plàstic d’un sol ús que (espero almenys) Ecoembes reciclarà, en comptes d’optar per un únic got.

L’avantatge de fer aquesta ressenya una setmana més tard del festival és poder recordar només els moments que realment van calar, pel motiu que fos. Només per aquests concerts, el Primavera Sound 2014 ha pagat molt la pena. Com que la memòria no és lineal, els recordem sense ordre ni concert:)

Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernandez Miró: a més de demostrar que els homes ploren (més de 2 amics nois m’ho van comentar orgullosos), vaig arribar a pensar que Jeff Buckley s’havia encarnat en cos de dona catalana, tot escoltant Pequeño Vals Vienés, Mercè, Carabelas nada o Corrandes d’exili. El duo català ha demanat prestades composicions a mestres com Federico García Lorca, Leonard Cohen, Pere Quart i Lluís Llach, entre d’altres per donar a llum a Granada (2014), una joia d’una bellesa que no admet comparació.

Kronos Quartet: Després de la pluja de llàgrimes durant una de les actuacions més emocionants de l’auditori en 14 anys de Primavera, les notes del quartet americà de corda fundat els anys 70 per David Harrington ens van mantenir flotant per diversos punts dels globus terrestre i demostrant que, entre les enormes possibilitats dels instruments de corda, trobem la seva capacitat hipnòtica i semblança amb els sons de l'electrònica més actual:

Television: 40 anys més tard d’enregistrar un dels discos de referència de la música que hauria de col·locar la banda de Tom Verlaine al mateix nivell d’influència que Rolling Stones i Beatles, per fi vam poder gaudir en directe i comprovar que estan en plena forma, malgrat l’escàs raig de veu d’en Tom. Si teniu dubtes, jutgeu vosaltres mateixos durant els quasi 13 (!) minuts del tema que dóna nom al mític àlbum, Marquee Moon:

Arcade Fire: el concert més llarg del festival, 2 hores i sense cap pausa, i el moment àlgid de dijous nit. Una actuació rodona i sense pretensions on només música, llum, vestuari i confeti ens van portar de passeig per la discografia dels humils canadencs a qui no els agrada repetir formules:

Metronomy: van jugar molt bé la difícil carta de tocar després dels de Montreal i a les 3:15 am. Van descarregar una bomba de 50 minuts on van desgranar hit rere hit amb una posada en escena mimada al detall i que semblava un decorat d’un espot de la marca Evax:

The National: divendres a la nit l’escenari Sony va acollir la gran actuació de la petita banda d'amics d'Ohio que s'ha fet immensa. Destacar el fet que van canviar el ritme d’alguns temes, fent-los irrecognoscibles pels no fans. A més, a diferència de Win Butler d’Arcade Fire, Matt Berninger s’entregava al públic, literalment. Amb una banda en plena forma i ell desbocat amb mesura, va arribar a donar-se un bany de masses mentre deixava sol i palplantat a l’escenari al prèviament convidat Hamilton Leithauser de The Walkmen, banda per a la que havien tocat com a teloners anys enrere o, aquest cop sí, cantava al costat de Justin Vernon de Bon Iver i Volcano Choir:

Midlake: van tocar dijous a l’hora màgica en què el sol es pon, perfecte per endinsar-nos en l’atmosfera de la natura a la que acostumen a transportar-nos els de Texas. Van encertar el repertori combinant sobretot himnes de l’immens The Trials Of Van Occupanther (2006) i Antiphon (2013): Head Home, Roscoe, Ages, This Weight ...

Nine Inch Nails: Si volies veure bé la banda de Trent Reznor, un dels reclams del festival, havies de marxar del potentíssim directe que estava oferint Kendrick Lamar. I, mare meva, quin desplegaments de focus i espectacle visual i musical! Ja després de la primera cançó, Reznor, cobert de suor, ens va hipnotitzar amb una aposta ideal per a un festival, repassant 25 anys de carrera. Accessible. Potser, n'era conscient de què molts que vam anar a veure'ls, haguéssim donat el que fos per ésser alhora davant Mogwai:

Majical Cloudz: sens dubte una de les propostes més minimalistes i arriscades d’enguany que va convèncer els pocs que vam apostar pel duo pop de Montreal a la mateixa hora que tocaven Caveman i Warpaint:

Jagwar Ma: Seguint les passes de Metronomy, els de Sidney van saber donar l'energia que requeria actuar a les 3:05 am, després de 2 bèsties com !!! (Chk Chk Chk) i The National:

Volcano Choir: La nova banda del líder de Bon Iver va arrencar molts aplaudiments amb una proposta on el vocoder tenia un paper principal:

Föllakzoid: El kraut rock i la psicodèlia made in Chile són una de les descobertes d'enguany.

Amb els anys he après que la difícil i dura tasca de triar a quins concerts vas s'ha d'acceptar sense flagel·lacions. Tot i això, sé, imagino que van estar (molt) bé:

Teho Teardo & Blixa Bargeld: