dimarts, 8 de març del 2022

Pau Riba

Abans d’ahir va morir Pau Riba. Han estat unes setmanes en què ha estat present sovint als mitjans, després que ell mateix expliqués que tenia un càncer contra el que poc s’hi podia fer. Entrevistes i reportatges, una mena d’adéu mediàtic amb regust de mala consciència respecte un personatge que mai va tenir gaire presència en els mitjans més generalistes, ara correm-hi tots, que es veu que és un dels grans, diguem-li adéu com cal...

Les imatges d’arxiu, combatent per a destruir la cultura catalana, passejant les cames llargues pel Canet Rock o vestit de roba hippie a la Formentera dels 70’s, contrastaven amb el rostre malalt i les poques paraules que li hem sentit i vist en aquest adéu retransmès. Se’m fa estrany haver-lo vist participant en aquest petit circ... Recordo l’entrevista al FAQS, em feia patir veure la dificultat que tenia per trobar les paraules, amb silencis incòmodes, sense ganes de ser-hi, jugant un paper protagonista que hauria d’haver tingut des de fa molt de temps i que ara semblava assumir resignat encaixant aquest homenatge d’última hora. No el coneixia i tan sols és una intuïció basada en les vegades que l’he vist actuant, l’he escoltat en entrevistes i col·laboracions radiofòniques, però em fa la impressió que en Pau Riba no parlava per parlar ni deia coses que no tingués ganes de dir... i aquell dia al FAQS vaig tenir la impressió que els seus silencis i la seva desgana, més enllà de la possibilitat que la malaltia no ajudés la seva eloqüència, eren una mena d’actitud esquerpa que mirava de retratar tot aquell muntatge, una mena de sabotatge més o menys conscient a tot aquell desplegament.



Havia estat un pirata tota la seva vida i semblava lliure de convencions i afalagaments interessats. Un trobador de vers lliure. Nét de Carles Riba i Clementina Arderiu, des que ho vaig saber m’agrada pensar en el contrast que suposa la seva actitud punk i el fil que lliga la qualitat indiscutible de les seves paraules amb les de la tradició literària dels seus avantpassats, com una demostració viva i rutilant que l’excel·lència de la cultura és possible des de tot arreu.

El vaig poder veure tres vegades. La primera acompanyat dels Mortimers, a Igualada, en el seu Jizàs de Netzerit, si no ho recordo malament, al Teatre de l’Aurora. Recordo passar-m’ho pipa en aquella representació nadalenca que ha anat passejant pel país en els últims anys. La segona vegada va ser a Calaf, ara fa quatre anys, al Desfolca’t. Descals i amb la seva guitarra ens va captivar en el seu paper de trobador que va per lliure i sense vergonya, combinant estones memorables amb d’altres que salvava gràcies a l’ofici acumulat amb els anys...

A laBastida del Rec, a Igualada, va venir per les Festes de Nadal del 19, també disfressat de Jizàs i acompanyat dels grans Mòrtimers, amb la seva dosi de crònica de l’actualitat vestida de relat nadalenc que ens va fer riure amb ganes. Llàstima de no haver-lo pogut veure’l acompanyat de l’Orchestra Fireluche  o en alguns dels concerts de celebració dels 50 anys del Dioptria. Aquell dia me’n vaig anar content cap a casa amb el vinil del Dioptria, un tresor que sempre que ho vull em permet viatjar a aquells 70’s vibrants, l’origen d’una veu lluminosa que des de llavors ha estat capaç de viure com volia, lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada