Diumenge 16 de maig de 2022 al matí. Per l’altaveu portàtil no deixa de sonar Adam Green. Una estona abans, farta de sentir al meu cap melodies de la nit anterior a La Capsa, màgica i única, m’he llevat, necessitava tornar a reproduir un rere l’altre els himnes que el cantant de Nova York va interpretar per a un públic, una quarta part del qual va ocupar l’escenari al bis final. Un festival total per cloure una vetllada que havia començat amb dos teloners perfectes per a l’ocasió: Ryder the Eagle i Turner Cody.
El primer és el projecte en solitari del francès Adrien Cassignol que vestit de mariachi ens va deixar a tots embadalits amb només tres temes i a sobre de la barra del bar mostrant un tors tan espectacular com ell, ben musculós i cobert de tatuatges. El segon és la formació del cantant que dona nom a la banda de música d’arrels americanes profundes que va acabar d’escalfar una petita multitud d’edat mitjana que no volia perdre’s l’actuació d’un dels dos fundadors de Moldy Peaches, que des de mitjans de febrer està de gira de presentació de That Fucking Feeling (2022). Un Adam en plena forma, amb la seva inconfusible veu de crooner, tot i que va comentar que estava cansat perquè a Espanya se surt tard i fins tard però s’ha de llevar a les 9; va saber triar l’equilibri entre temes del darrer àlbum (Black Out, Red Copper Room, What’s Her Face, All Hell Breaks Loose i l’homònim del disc) i els que tothom frisava per escoltar: Emily, Fix My Blues, Buddy Bradley, Friends of Mine i Engine of Paradise. Amb un somriure i uns ulls magnètics, l’artista (també és cineasta, dibuixant i escriptor) no va estar-se quiet fins que no va agafar la guitarra per interpretar en solitari els mítics Jessica, Tropical Island o Freeze My Love (si és que una memòria encara recordant una nit memorable no em traeix i acompanyessin l’Adam el mateix Adrien Cassignol a la guitarra, Leo Bear Creek a la bateria (i integrant del duo francès The Pirouettes) i un doble de Brian May amb cabellera de caniche al piano que feia de baix. Inseparable de la seva gorra i amb caçadora vermella, durant tot el concert no va deixar de donar la mà a les persones que s’apropaven com si fos el Messies i em va sorprendre que no es llencés de dalt l’escenari per comprovar la fe dels seus fidels. Potser per això, perquè ell no es va decidir a baixar, al Bis, l’escenari de La Capsa del Prat de Llobregat es va omplir amb una part del públic que volia abraçar un cantant que regalima magnetisme i ballar plegats Dance With Me. Un cop es va fer la llum a la sala, gairebé tothom s’hi va apropar a la taula de marxandatge per comprar en primícia la novel·la gràfica War and Paradise d’Adam Green, fer-se una foto amb ell o simplement continuar gaudint de la seva tremenda energia fins que va marxar a sopar.
Rebeca Martín Retuerto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada