.....................................................................................................................

dijous, 18 de gener de 2018

Subterrani del 17-1-2018_SIERRA

El disc de Sierra, A ninguna parte, encapçala el programa d'aquesta setmana. Hi estem enganxats...
També escoltarem el disc nou d'El Petit de Cal Eril, que s'ha de publicar properament.
Parlem d'un parell d'expos de fotografia, les dues relacionades amb el món de la música, que encara podeu visitar, a Barcelona.
I tancquem el programa amb un parell de peces d'un parell de discos que ens han recomanat dos amics del programa, el Ricard Bofill i l'Oriol Solé; a tots dos els hem demanat una relació amb discos que els hagin agradat del 2017. I en el programa d'avui comencem a escoltar alguns d'aquests discos.

dijous, 11 de gener de 2018

Subterrani del 10-1-2018_Visita a Ultra-local Records

En aquest primer Subterrani del 2018 us expliquem la visita que vam fer abans d'acabar l'any a la botiga Ultra-local Records, la conversa amb en Raül, que la regenta, les seves recomanacions, els descobriments que ens va fer i els discos que vam acabar comprant-hi. Poc temps ens ha quedat per a una novetat i una ullada ràpida a les llistes del millor del 2017.

dilluns, 1 de gener de 2018

Sessions Subterrani 25_any 1995

Tercera entrega de les Sessions Subterrani 25, aquesta dedicada a la música de l'any 1995.
Bon 2018 des del 95!

dissabte, 23 de desembre de 2017

les millors cançons de l'any

Subterrani del 20-12-2017_El millor de l'any (i II)

Segon i últim Subterrani amb els millors discos de l'any. Escollits entre tots els que hem punxat en el 2017 al programa, tan sols el millor disc de l'any l'acompanya un número, l'1, la resta formen part de la llista en igualtat de condicions.

dijous, 14 de desembre de 2017

Subterrani del 13-12-2017_El millor de l'any (I)

Primer dels dos programes dedicats a els millors discos de l'any 2017. Aquesta tria, com és habitual, la fem entre tots els discos punxats al Subterrani al llarg de l'any.

Coincidint amb l'últim programa de l'any, en el que escollirem el millor disc de l'any al Subterrani, penjarem per tot arreu una llista amb les millors cançons de l'any.

dimarts, 12 de desembre de 2017

Destroyer, els vuit magnífics

Dilluns 27 de novembre de 2017. Sala Bikini de Barcelona. Dos quarts de deu tocats. Un a un, cadascun vestit al seu estil, els vuit membres de Destroyer van ocupant l'escenari. Sky's grey. Call for rain. Malgrat la pitjor sequera que ens amenaça des del 2008, una pluja màgica sobrevé i la banda de Vancouver descarrega amb Sky’s grey, el primer single del seu darrer àlbum, ken (2017, Merge Records), publicat a l'octubre. So impecable i contundent. Per un moment penses que la tempesta que lidera el bateria farà naufragar la nau, però la camisa blanca a ratlles blaves d'un abstret Dan Bejar ens tranquil·litza: el magnetisme de la seva veu inconfusible és la brúixola que ens portarà a bon port. Només ell pot xiuxiuejar amb un to proper a la franja aguda i fer-te sentir que comences a surar, per després levitar. 


Sempre recolzat al peu de micro, a mode de crossa, el canadenc només canvia de postura (que no de cara, sempre seriosa) quan deixa de cantar i s’acotxa per amorrar-se a la seva cervesa i tocar-se els rínxols. Les veles del vaixell amb un auró vermell a la bandera s’omplen a mesura que els singles que nodreixen els seus àlbums retronen: Tinseltown Swimming in Blood, Saw You at the Hospital, Times Square, Poison Season I... Fins i tot gira la vista fins al 2006 amb Painter in Your Pocket, que interpreten d’una manera que fa difícil reconèixer el tema en clau íntima de Destroyer’s Rubies. Ni tan sols la menció a la ciutat comtal d’A Light Travels Down the Catwalk va fer que en Bejar abandonés el seu semblant seriós. L'únic moment en què, potser, va deixar escapar un somriure, va ser després d'un “We love you” que va entonar qui escriu aquestes línies. Però és ben cert que, seriós o no, Dan i els set magnífics músics de Destroyer ens van regalar una nit que tots els afortunats allà presents recordarem durant molt de temps.





Rebeca Martín Retuerto

dimecres, 6 de desembre de 2017

Sessions Subterrani_25_any 1994

Aquí teniu la segona entrega de les Sessions Subterrani_25, aquesta dedicada, és clar, a la música publicada l'any 1994... i tela la de bona música publicada aquell any!!

dijous, 30 de novembre de 2017

Subterrani del 29-11-2017_THE ZEPHYR BONES

Molt contents d'estrenar finalment el primer disc llarg de THE ZEPHYR BONES, un d'aquells grups que hem anat seguint gairebé des del primer moment en que van publicar alguna cosa, ara ja fa uns tres anys.

També hem parlat de directes, per recomanar els de Julia Holter, Khruangbin i Cigarettes after sex. I per a fer crònica del de Sun Kil Moon de la setmana passada.

Hem acabat escoltant Suzanne Menzel, que ens ha caigut a les mans gràcies a la nostra connexió eivissenca RicJazzbo...

dijous, 23 de novembre de 2017

Sun Kil Moon_Fabra i Coats, Barcelona, 22-11-2017

Avui quan arribi a casa buscaré l'entrada del concert de Red House Painters al que vaig anar ara fa molts anys, precisament per confirmar-ne quants i així tenir constància del temps exacte que ha passat des de llavors i fins ahir, quan vaig retrobar-me amb en Mark Kozelek en el concert que ell i els seus Sun Kil Moon van oferir a Fabra i Coats, a Barcelona.

Tres quarts d'hora més tard de l'hora anunciada començava el concert i en la primera pausa després d'un parell de cançons vam comprovar el bon humor de Kozelek. Pels qui l'han vist en els últims anys o n'hem seguit la seva trajectòria després de Red House Painters, ja forma part del ritual comprovar de quina lluna està el d'Ohio; la seva mala baba és coneguda i sovint en els darrers anys les seves sortides de to han acabat ocupant bona part de les paraules escrites en les cròniques dels seus directes.

Ahir ja ens avisaven segons abans que ell i la seva banda pugessin a l'escenari, que no volien que els féssim fotos ni vídeos. La veu que ens advertia, conscient que demanava poc menys que un impossible, acabà el seu discurs amb un 'feu el que pugueu'. I de manera sorprenent, tot i algun moviment ràpid i furtiu que trencava la norma 'imposada', es va fer estrany mirar l'audiència i no veure els llums de les pantalles que ja formen part inseparable de l'estampa de qualsevol concert.

Potser l'explicació cal buscar-la en el mateix públic que, conscient de com les gasta Kozelek, renuncià a tenir un record gràfic i decidí centrar-se exclusivament a viure sense intermediaris el concert. Potser hagués estat més complicat que això passés amb un públic nascut digital, però no vaig veure gaire jovent per sota dels 30 anys, ahir. Molts, com jo mateix, hem escoltat Kozelek des de fa gairebé 25 anys, quan Red House Painters van començar a formar part de nosaltres. Aquest públic, ahir aclaparadorament majoritari, encara recordàvem com era anar de concert sense un telèfon i no se'ns va fer tan difícil, tot i que, ho confesso, en alguns moments vaig tenir temptacions de buscar-lo a la butxaca.

I és que, va haver-hi moments de tot. Estava de bon humor i la seva acidesa en els comentaris eren ben tolerats pel públic, amb qui va semblar sentir-s'hi còmode. La seva locuacitat és infinita i ho demostrà entre cançons, però sobretot interpretant-ne, moltes d'elles creacions que podien ser infinites, dissertacions o la reproducció de diàlegs, narracions de fets o pensaments en veu alta... fulls farcits de paraules damunt d'un faristol imprescindible per a tanta lletra cantada.

Molts dels trets que identifiquen la seva música des de Red House Painters continuen sent la base del que vam veure i escoltar ahir: la seva veu greu i mig trencada continua sent hipnòtica, en certa manera gràcies a aquest flow salmodiant i mandrós, aquella manera de cantar que ens va fer plorar d'emoció i malenconia ara fa molts anys. Alguns, potser, a mi em va passar, esperàvem sentir de nou aquella emoció, però no va ser fàcil i la vaig haver de caçar al vol enmig de les cançons. Però el que estava fora de lloc era jo, segurament, que tot i escoltar alguns dels discos d'aquests anys amb Sun Kil Moon, no l'havia vist en concert en aquest segle XXI. A més, tot i que ja fa temps que he assumit que no té gaire sentit intentar reviure emocions passades, quan hi sóc no puc evitar tenir l'esperança de traslladar-me a l'emoció d'escoltar el piano de Mistress o tancar els ulls i volar amb Grace cathedral Park.

El Kozelek d'avui, el Kozelek d'ahir, és un altre i el discurs, tot i ser dit amb la mateixa veu (25 anys després), també tot un altre. Continua creant bones cançons i l'encerta de ple amb una banda capaç d'acompanyar-lo en les seves excursions infinites, creant bases repetitives que n'accentuen, ara el seu caràcter hipnòtic, ara la seva naturalesa incisiva. Però hi ha d'altres moments en que la proposta no té força i, en el seu discurs divaga fins al punt en què Kozelek arriba a semblar una caricatura d'ell mateix. Segurament aquests moments encara no són majoria en el balanç final, però hi ha moments en que ho veus perillar i tems que la cosa no s'enfili encara més. Els molt fans són capaços de suportar-ho tot, segurament, tot i que a d'altres, enamorats en un passat més aviat llunyà, potser ja ens costa més de ser completament indulgents.