radioigualada.cat

radioigualada.cat
.

dilluns, 28 de novembre del 2011

crònica del Primavera Club 2011 de Rebeca Martín Retuerto

Una nit de divendres de primavera al novembre

Divendres 25 de novembre era nit de festa al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Però els propietaris de la centenària orxateria El Tío Che no n'estaven al cas que el Primavera Club havia tornat i ho feia amb tots els luxes.
20:30. Els primers acords de Surgeon intenten ensordir el públic i uns feixos increïbles de llum blanca escapcen l'escenari llòbrec amb tècnica cirurgiana. Doneu-li una guitarra a l'Annie Clark i destruirà el món. Després de Cheerlader, la nimfa vestida de verd i minishorts negres només es va separar una única vegada de la seva estimada de 6 cordes per endinsar-nos als paratges més tranquils (Chloe In The Afternoon, Year Of The Tiger o Strange Mercy, que dóna nom al seu darrer àlbum) i els més agitats (Hysterical Strength o Cruel). Amb un so i un disseny de llums exquisit, el directe de St. Vincent simplement es pot qualificar d‘impecable. A més de cantar com un àngel, la tigressa americana també va deixar anar la fera que porta dins quan va llençar el peu de micro al terra i va esgarrapar (una vegada més) la seva guitarra. Contenta de tornar al Casino i de confessar-nos que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, l'escenari es va apagar, exhaust, per recuperar l'alè necessari per a l'intervenció posterior.

foto de Dani Cantó. Primavera Sound

22:00. Ara sí que ha arribat la primavera! Les flors s'han apoderat dels micros i, poc a poc, els acords de Myma ens traslladen a Califòrnia, d'on són Girls, la banda liderada per Chet JR" i Chris Owens (baix i veu-guitarra, respectivament), que s'havia decidit per combinar una faldilla pantaló negra amb una camisa vermella de quadres negres i sabatilles blanques amb generosa sola. Owens no va perdre de vista ni un segon al seu guitarra, amb qui a Lust For Life es van posar de genolls. Just a la meitat de l'actuació van interpretar una versió reduïda del single del seu segon disc, Vomit, que va sonar tan bé que es va fer molt curta. Semblava que l'hora de les lentes havia arribat, sona Forgiveness i, de sobte, l'energètica Honey Bunny, amb què el públic que omplia el mític espai de la Rambla del Poble Nou es va tornar boig! L'únic però del concert va ser la impossibilitat de posar-me a ballar perquè tothom seia... T'agafaven ganes de saltar al pati de butaques i començar a sacsejar-te al ritme dels singles més vibrants de Father, Son, Holy Ghost (2011) i Album (2009) i teletransportar-te a l'Amèrica dels 50. Apart d'avançar-nos que a l'estiu de l'any vinent potser els tornem a tenir per aquí i de dir que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, alguns "thank you" és l'únic que es va escoltar entre tema i tema. Girls van escollir (estratègicament) 2 perles del disc de debut per tancar una nit memorable: Hellhole Ratface que va adquirint intensitat amb els minuts i l'imprescindible Laura.

A la web de scanner fm trobareu el link a l'àudio íntegre de tot el concert:



foto de Dani Cantó. Primavera Sound



La primavera comença a Portugal

Barcelona. 25 de novembre. 7 de la tarda. Fora el Marula és fosc. Dintre, els pocs que ens hem apropat a descobrir l'única aposta portuguesa del Primavera Club ens impacientem. 15 minuts més tard Gala Drop pugen a l'escenari i ni tan sols aplaudim, potser perquè molts estem pensant el mateix: marxar abans que acabi el concert per creuar la ciutat i arribar a temps pel de St. Vincent. Després d'arrencar amb Drop (extret del seu EP Overcoat Heat (2010)), les congues (finalment!) van començar a sentir-se com cal, prenent el protagonisme que caracteritza la banda i injectant-nos del tropicalisme que els situa un pas més enllà de l'ombra de John McEntire. Feia molt de temps que 45 minuts de música en directe no em feien flipar tant... La fòrmula? Uns teclats dels 80, un bateria i baix implacables, una guitarra amb caràcter i un percusionista que aporta el toc orgànic al trio que va esdevenir quintet i que el 2010 va treure el seu primer àlbum homònim. Tant de bo algun cap del segell de Nova York Thrill Jockey (3 bandes dels qual van ser dissabte a La 2) hi fos, al Marula... Ah! I no badeu i busqueu el nom de Gala Drop per les parets de la vostra ciutat...


Subterrani del 27-11-2011

subterrani27112011 by subterrani27112011

dimarts, 22 de novembre del 2011

Subterrani del 20-11-2011. Primavera Club 2011

Ens sap greu haver d'explicar que, tot i que vam parlar amb l'Abel Suárez (dj Coco), part de l'equip organitzador del Primavera Club 2011, problemes tècnics van deixar malmès l'arxiu de so on vam enregistrar l'entrevista, per la qual cosa hem decidit no incloure-la al programa. així entendreu que al llarg del programa fem referència a aquesta conversa finalment desapareguda. En qualsevol cas, aquí teniu el Subterrani que vam dedicar a l'edició 2011 del Primavera Club, que se celebra aquesta setmana a Barcelona (i a Madrid).
subterrani20112011 primaveraclub2011 by subterrani20112011

dimecres, 9 de novembre del 2011

BONNIE PRINCE BILLY, Casino de l'Aliança, Barcelona, 27-10-2011


Ja fa dies del concert, però encara en mantinc un record ben viu, o sigui que miro de transcriure alguns dels pensaments que m’han acompanyat des de les 10 i 10 del dijous 27 d’octubre, moment en què apareixien damunt de l’escenari del Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona Will Oldham i els músics que el van acompanyar.


Bé, aquests records em situen una mica abans d’entrar al Casino, mirant la gent que feia cua amb nosaltres. La majoria dels qui hi érem en tenim entre 30 i 40 i alguns ja enfilen cap als 50. Pocs joves (dels de menys de 25, vull dir) entre els qui esperàvem entrar al teatre; o potser n’hi havia més dels que semblava, però les barbes indie de molts d’ells feien difícil precisar si ja havien nascut quan Oldham va treure el primer disc com a Palace Brothers.

Després de tres quarts d’hora ben entretinguts i agradables escoltant El Hijo, arribava l’hora de Bonnie Prince Billy. Per cert, m’explicava el Marc, amb qui vaig anar al concert, que aquesta era la segona vegada que veia Oldham en directe i que l’altra vegada li feien de banda d’acompanyament els Migala, banda que liderava Abel Hernández, ara líder de El Hijo.

S’apaguen els llums, apareixen en escena els músics de la banda i, finalment, Will Oldham disfressat de Bonnie Prince Billy. Comença a sonar la música i el nostre home comença a cantar. Quina veu! Em quedo clavat a la butaca i l’escolto amb un somriure babau. Tot sona perfecte i, tot i no conèixer prou les cançons que canta, gaudim escoltant-lo i observant cada inflexió que fa, modulant la veu segons li convé i amb una facilitat impressionant.

És tot un personatge i la veu és el seu recurs principal i el millor, però no l’únic. Necessita moure’s i ho fa d’una manera estrambòtica: va vestit d’una manera molt formal, amb americana i pantalons foscos i una camisa, que es mouen pengim penjam al ritme dels seus moviments estranys. Fa equilibris i ara sembla un flamenc, clavat a terra amb una pota i amb l’altra alçada, i així s’està una bona estona mentre canta. Et sembla un fric, però acabes pensant que no te’l podries imaginar ballant de cap altra manera.

Wolfroy goes tot town és el nom del disc que venia a presentar i la majoria dels temes que van interpretar són d’aquest treball. L’he anat escoltant després del concert, quan en tenia un coneixement ben escàs, i m’agrada tot i que no és dels seus treballs més reeixits. És un disc tranquil, folk i música americana com a paisatge de fons i amb dos elements que el distingeixen i l’enriqueixen considerablement. L’un és la veu d’Angel Olsen, una veu dolça però també aguda que fa de contrapunt perfecte a la d’Oldham, més greu. El color de la seva veu aportava unes pinzellades molt boniques que feien créixer les cançons o les feien canviar de sentit quan era la veu solista.

L’altre acompanyant de luxe i segon element destacable és Emmett Kelly, guitarra i veu en alguns moments. Ell va exercir de líder de la banda pel que fa a la música, dirigint-los i afegint a les cançons uns tocs de guitarra de molta qualitat. Ells tres, Oldham, Olsen i Kelly van ser els grans protagonistes de la nit, amb el suport d’uns músics també molt bons que van ajudar a crear les atmosferes adequades a cada moment.

El concert va ser dels que recordarem, molt intens tot i la tranquil•litat aparent de la proposta. Els músics també van passar-ho molt bé i el punt culminant de tot plegat va ser, després d’un parell de bisos, quan Oldham va baixar de l’escenari i va enfilar pel passadís central del pati de butaques, cantant sense micro i proposant un diàleg cantat a Angel Olsen. Tot el teatre dempeus i en silenci escoltant un i l’altra, conscients de la màgia del moment.

Com deia abans, aquest no és el millor disc de Bonnie Prince Billy, però crec que té un gran mèrit, i demostra el bo que és Oldham, que amb la base d’aquest material fos capaç de crear un espectacle com el que vam veure. Part del seu gran mèrit és haver-se rodejat d’aquests músics que van acompanyar-lo per crear un parell d’hores de música bellíssima.

dilluns, 7 de novembre del 2011

JOHN GRANT a Barcelona. Sala Apolo 8-11-2011

Molt gran i (m)amable

Puntual, després de l'actuació del líder d'Evripidis and his Tragedies, John Grant va aparèixer dalt l'escenari de la sala Apolo de Barcelona just com ens l'imaginàvem: barbut i amb camisa fosca per fora dels pantalons. En un perfecte castellà es va disculpar per no parlar català i va arrencar amb You don't have to, tema que preveu incloure al nou disc que començarà a enregistrar a Texas a finals de gener del 2012, després de la gira de presentació del seu únic i magnífic disc, que va començar ja fa 2 anys. Tot seguit seu al piano, hàbitat al que ens té acostumats, per interpretar Vietnam, que esperem s'inclourà al seu segon àlbum i que tornarà a comptar amb Midlake a la producció. I, a partir d'aquí, se succeeixen 10 de les 12 grans cançons que integren l'impressionant Queen of Denmark (2010): Sigourney Weaver, Where Dreams Go To Die (la intro de la qual compta amb un efecte sintètic que fa que desitgem que acabi el més aviat possible per tornar a gaudir de la clara i greu veu del músic de Michigan!), I Wanna Go To Marz, Chicken Bones (on torna a deixar les tecles principals, per a un sol tema, al músic que l'acompanya i que presenta amb el nom de Christopher), It's Easier (en clau music hall), Outer Space, TC And Honeybear, Caramel i l'impressionant Queen of Denmark. Grant no renega de la bellesa del passat i recupera un parell de composicions de la seva època amb The Czars: la sublim Drug i Little Pink House (que torna a tocar per retre homenatge a la seva àvia, en qui estava inspirada i que va morir fa un parell d'anys). L'únic bis després d'hora i mitja de directe és JC Hates Faggots, on torna al pla vertical per posar la cirereta a una nit que ens fa aixecar-nos de les cadires disposades a totes les seves actuacions i tornar a casa feliços i contents d'haver gaudit d'un gran concert.

Rebeca Martín Retuerto

                                                 

Crònica de Rebeca Martín Retuerto del Festival IN-ÈDIT 2011

Moments in-èdits

Des de fa 9 anys, els amants de la música tenim una cita obligada la darrera setmana d'octubre: l'oportunitat única de veure a Barcelona documentals sobre els artistes que estimem i descobrir-ne d'altres que, gràcies a l'In-Edit, començaran a fer-se un raconet dintre nostre. Durant els 11 dies de l'edició d'enguany, se'ns va escapar de la retina els treballs guanyadors en la secció internacional, Last Days Here (Don Argott i Demian Fenton, 2011), i en la nacional, Next Music Station: Morocco (Fermín Muguruza, 2010), però recordarem (en clau de bastons i cons) 11 documentals que ens han regalat moments inèdits, de la majoria dels quals incloem els links dels videos. Encara que el llistat segueix un ordre alfabètic, la casualitat és responsable que l'encapçali la completa història de la banda britànica liderada per Pete Townshend que és, sens dubte, la nineta dels nostres ulls:
1) Amazing Journey: The Story of the Who (Paul Crowder i Murray Lerner, 2007): l'explosió literal de la bateria de Keith Moon mentre la banda estava acabant d'interpretar My Generation al programa en directe The Smothers Brothers Comedy Hour el 1967. I és que el propi Moonie havia carregat amb explosius un dels bombos!
http://www.youtube.com/watch?v=FYkGimCrcRg

2) Benda Bilili! (Renaud Barret i Florent de la Tullaye, 2010): flaix back a primera vegada que veiem en Roger Landu, 13 anyets i preciosos i immensos ulls, amb les espatlles encongides, abraçat al seu satonge, d'on s'escapa melodia més tímida encara que ell i que el portarà a incorporar-se a banda de músics congolesos minusvàlids de la que mai més se separarà i que els portarà de gira per mig món.

3) Cracked Actor: David Bowie (Alan Yentob, 1974): el presentador de televisió Wayne Satz admetent que no ha entès res de l'entrevista que li ha fet a un esquelètic i fins dalt de coca Bowie.
http://www.youtube.com/watch?v=jKILbensN6I

4) Dave Brubeck: In His Own Sweet Way (Bruce Ricker, 2010): la cara que se li va posar al pianista de jazz americà durant la cerimònia de lliurament del premis Kennedy el 2009. Assegut al costat de Robert De Niro, mentre gaudeix de la interpretació de Take Five que va tocar infinites vegades amb el seu quartet, de sobte, a la dreta de l'escenari apareixen tocant els seus 4 fills músics, 3 dels quals semblen calcomanies seves!
http://www.youtube.com/watch?v=H1jWlpMQW3Y

5) Festival! (Murray Lerner, 1967): cadascun dels 99 minuts que resumeixen les 4 edicions del Newport Festival (1963-66) són petites perles (incloent les actuacions memorables dels caps de cartell Peter, Paul and Mary, Joan Baez, Pete Seeger i Bob Dylan), però durant la classe magistral que va donar el seu director durant l'In-Edit d'enguany, Murray Lerner va recordar quan el mític bluesman Son House explica què és el blues i lletreja bluse (brusa) en comptes de blues.
http://www.youtube.com/watch?


6) From Mao to Mozart: Isaac Stern in China (Murray Lerner, 1980): l'oscaritzat documental ens mostra el costat més proper del simpàtic violinista anglès durant la seva visita a Xina, com quan, per exemple, revela un dels seus trucs bàsics: l'escuma que s'amaga sota la camisa per recolzar-hi el violí i el pugui aguantar molt més fàcilment amb el cap!
http://www.youtube.com/watch?v=jgB4EczzPuo

7) Love Shines – Ron Sexsmith (Douglas Arrowsmith, 2010): ¿com pot ser que malgrat haver enregistrat 11 àlbums, Ron Sexsmith continua sent considerat un artista de culte? Ni el gran Elvis Costello té la resposta perquè, segons ell, ningú, des de l'època de Paul McCartney, havia aconseguit unes melodies més pures que les de l'artista canadenc que intenta esdevenir comercial amb el seu darrer treball, Long Player Late Bloomer (2010). Per això, se'ns encongeix el cor de veure'l amb el cap cot gairebé tot el temps i afirmant que la seva única missió en aquest món és compondre cançons.
http://www.youtube.com/watch?v=8CB6_oODnBc

8) Message to Love: The Isle of Wight Festival (Murray Lerner, 1997): el pare que afirma haver deixat provar l'àcid i els porros al seu fill d'uns 5 anys perquè no estigui gelós o el fuster que ens parla mentre fa les seves necessitats són només 2 instants dels molts memorables de la darrera edició del festival que el 1970 va congregar 600.000 persones i va ocasionar que s'aprovés l'anomenada llei de la illa de Wight, segons la qual es necessita un permís especial per a reunions que superin els 5.000 assistents.

9) Miles Electric: A Different Kind of Blue (Murray Lerner, 2004): després de la brutal interpretació de Miles Davis i els seus sequaços al festival de l'illa de Wight de 1970 que el propi Miles va anomenar Call It Anything (Anomena'l com vulguis) i que va durar 37 ininterromputs minuts, el següent moment memorable és el pla d'Airto Moreira envoltat de tots els instruments de percussió imaginables i com comença a improvisar el seu homenatge particular al mític trompetista.
http://www.youtube.com/watch?v=ZqVGbda2tu4

10) The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival (Murray Lerner, 2007): un dels moments més hilarants de l'evolució en 3 anys d'un Bob Dylan que dóna les seves primeres passes el 1963 fins a endinsar-se en l'avinguda de la fama és la imitació que fa d'ell la seva companya de llavors, Joan Baez, adoptant el seu característic to nasal i arrossegant les paraules. També és remarcable quan Dylan demana al públic si algú té una harmònica afinada en mi per poder tocar Mr. Tambourine Man. I li’n llencen una 2 segons després!
http://www.youtube.com/watch?v=S1TKUk9nXjk&feature=results_main&playnext=1&list=PLD83187846B04BF8C

11) The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973 (Alec Lindsell, 2010): la veritable protagonista del documental que ens revela com estaven d'influenciats els 3 popes de la música dels principis dels 70 és la primera dona de David Bowie, l'Angie, un personatge fresc que xerra tant pels descosits que no sabem ben bé fins a quin punt creure-la...

Si ens permeteu afegir un dotzè moment in-èdit, afegiríem la resposta del director homenatjat Murray Lerner quan li vam preguntar a la classe magistral gratuïta que va impartir a l'auditori Blanquerna la seva opinió sobre el documental Don't look back (1967) que segueix Bob Dylan durant la seva gira per Anglaterra el 1965. Precisament, l'any passat l'In-Edit va retre homenatge al seu director, Donn Alan Pennebaker, que també hi va ser present. Encara que ambdós realitzadors americans s'inscriuen dintre del corrent Cinéma Verité i ambdós van filmar el 1965 l'emblemàtic músic folk, Lerner opina que les seves pel•lícules no tenen res a veure... Què en penses tu al respecte?

divendres, 4 de novembre del 2011

APÀTRIDES A UNTHANK

Jonathan Wilson_Gentle Spirit_2011

A parer meu, d’aquest artefacte, molt a dir i al mateix temps molt poc: Gentle Spirit és disc de l’any, i de llarg. Tant de llarg que ho podríem estirar més, i veure’l com a un dels discs de la dècada. Duponds et Duponts, jo encara diria més: un dels millors discs dels últims, va, 50 anys. Per dos motius: té una classe à la Grace d’en Buckley (elegància captivadora, savoir faire desarmant i impecable execució) i perquè des de la seva essència pop rock més pristina respira una contemporaneïtat absoluta. L’elegància es capta des del primer minut: no només la calidesa de la producció - just en aquell espai que limita el bon gust del so terrosset edulcorat amb finalitats mainstream -, sinó també la interpretació diàfana, sensual i imponent, dolça i enèrgica, sobrada de naturalitat, o èbria de flow. El veig un clàssic modern perquè sí, la llista de referents seria inacablable, i precisament per aquest motiu. Si es parla de música d’aquesta categoria única i d’allò que ha d’aportar com a tal, com es pot captar l’essència dels nostres temps? És realment útil crear una música que no avui, sinó d’aquí a 40 anys, arribarem a comprendre? I si no hi som ja? Mm, això és ser poc pràctic. Les idees a transmetre també han de poder tenir una aplicació real, un here and now palpable, si pretenen explicar alguna cosa dels nostres temps i de retruc tenir una capacitat guaridora. I clar, dir que bé, el caos és inenarrable, i la sensació de desassossec asfixiant que es percep actualment només té una aplicació artística il•lògica, contradictòria, o inherentment desconcertant. Alerta: si l’acte creatiu contemporani és escapista, que és una opció ben respectable, també pot llavors titllar-se’l de covard. Quanta música vol ser el signe dels nostres temps i no deixa de ser una carcassa hype, un mer artefacte estètic vacu d’idees o missatge, un grotesc cadàver estilitzat? Doncs bé, Gentle Spirit és contemporani perquè les seves armes estètiques no són trencadores, es salta aquest primer obstacle, cosa que facilita la recepció d’allò proposat. Les cançons acomoden la nostra atenció; el seu contingut, alliberat de la tirania del continent - tirania pandèmica en la música ultramoderna - se’t planta en tot moment a un pam dels morros i el pots assaborir amb la punta de la llengua. I no hi ha una lectura filosòfica a fer, no, ni un exercici de proselitisme visionari. Vaja, és tot molt més simple: la proposta d’en Wilson és la pura sensibilitat. Que el ‘missatge’ a captar de la nostra època sigui la pervivència de l’emoció pura, això és tenir mooolta fe en la humanitat. Potser vaig una mica massa lluny, però mira: la fascinació obstinada justifica qualsevol distorsió subjectiva; en el fons és un acte innocent i de bona voluntat, no, com la música que neix verge des de la passió?

El Jonathan Wilson guitarrista ha treballat amb figures potents com a músic contractat (Elvis Costello, Erykah Badu). A diferència d’ells, el seu so s’expandeix no cap a les llistes d’èxits i escenaris a petar, sinó cap endins. Sembla que faci cançons per al seu escenari interior, i no com a un acte egòlatra o narcisista, sinó com una mena de recolliment necessari lluny de tot allò que des de segona línia deu haver viscut professionalment. Per tant, en aquesta seva festa privada es permet invocar varis esperits i velles glòries i asseure’ls a la vora de la llar de foc perquè té coses a cantar i els vol fent segones veus, o terceres guitarres, i invertir en aquest somni de tènue psicodèlia el rol secundari que té com a instrumentista. Són convidats David Gilmour, Gram Parsons, Joni Mitchell, Neil Young, CSN&Y, els Eagles de Desperado, o Jackson Browne. També hi són, com a convidats reals que participen al disc, Vetiver, Jenny Louis i Gary Louris (The Jayhawks). Difícilment el tret pot sortir errat, o dit d’altra manera, si esperits clàssics i sers eterns en vida coincideixen en un mateix disc, serà per alguna raó seriosa. Els uns hi són per justícia i els altres perquè voldrien encara fer obres d’aquesta categoria. No és per tant un disc «d’homenatge a» llegendes dels setanta sinó més bé un disc a ser homenejat des de ja mateix. No he parlat de les cançons en si ni ho faré perquè sense voler ni saber-ho és un disc que, la veritat, ja heu escoltat. Allò nou que s’hi amaga és, com deia, una sensibilitat renovada, fresca, com una rosada que es condensa quan el cos es lliura, cansat del dia menguant, a la pau meditativa de la seva penombra.
http://www.youtube.com/watch?v=I8E9kQg9gCU

Fionn Regan_100 acres of sycamore_2011

Irlanda és aquella terra simpàtica i bàrbara, la filla pobra i salvatge que Anglaterra va voler abduir i educar. Avui parla la llengua d’aquesta pretesa madrastra, apresa amb la mà esquerra lligada al darrere. Irlanda és la terra promesa, la que magnetitza a tot nordamericà amb necessitat vanitosa de sentir i saber-se herència europea. Podria dir que ho és per inducció. Ara, no precisament sotmesa a un camp elèctric en forma de follet màgic tocant el fiddle, sinó més aviat sotmesa i punt. Colonitzada primer, infectada després, Irlanda viu la paradoxa de ser un paradís denostat: quasi es queda deserta durant la Great Famine amb la infestació d’una fil•loxera autòctona i una pitjor plaga colonitzadora, per acabar llavors revertint-se a terra virginal després de tanta violació. Això que dic té alguna cosa d’humor macabre que explica molt el tarannà dels irlandesos. Emyr Estyn Evans, un geògraf nordirlandès de principis del segle XX, descriu així a la seva gent:
Allò que s’anomena el caràcter irlandès només es pot entendre en relació a la seva terra originària. Diu una dita que pots treure a un nen d’Irlanda, però mai trauràs Irlanda de dins del nen. Al cap i a la fi, el tret geogràfic acaba sent més decisiu que el genètic.
Wilde exemplifica en la seva obra les essències d’aquesta gent tant lligada als devenirs de la seva geografia, però també ho fan, per exemple, Samuel Beckett, Bernard Shaw, John W. Yeats o Patrick Kavannagh. Maneres distintes d’apropar-se a una mateixa tragicomèdia. No, els Beatles eren anglesos però no els ho tenim en compte, podria sentir-se dir en qualsevol pub a Irlanda entre rialles de complicitat, però els U2 sí que ho són i no els ho hem perdonat mai. Així és l’humor irlandès, treient ferro i posant-hi plom. I això que déu n’hi do els músics bigarrats que ha parit aquesta terra: ara em vénen al cap, to name but a few, Van Morrison, Phil Lynott, The Waterboys, Sinead O’Connor, Gary Moore, The Divine Comedy, My Bloody Valentine, o Enya. Tanta heterogènia pot fàcilment donar peu a un acudit, segur. Però bé, els irlandesos, entre tanta broma, saben també abraçar la nostàlgia. Fionn Regan n’és la constatació: un jove cantautor de 30 anys amb molta mà esquerra (deslligada). Lletraferit per inèrcia, Fionn escriu cançons de força fràgil i de gran bellesa, petits monuments melòdics on la paraula n’és la bastida principal. Regan es sent còmode entre el folk i el pop dels anys 60 i 70, i que el comparin encertadament amb Bob Dylan no el deu molestar. De fet, segur que així es presenta a ell mateix en concert, per allò de l’humor que deia. Ara, el potencial que es s'entreveia en els dos primers discs s’ha fet realitat a 100 acres of sycamore. Fent un símil, el primer the End of History (2006) va ser el seu Freewheelin’; The shadow of an empire (2010) el seu Highway 61 revisited i aquest tercer és el seu, el seu… el seu Five Leaves Left: cançons plujoses per fora, però de color verd per dins, com la portada del clàssic de Nick Drake. I tot això fet amb naturalitat. Res es forçat en la música de Regan, com si estigués inventant el folk de càmara per accident, i sent al mateix temps molt irlandès: mai prenent-se a si mateix del tot seriosament. En la seva música no hi ha voluntat d’estil; folk pop és simplement el primer jersei que ha trobat tirat sobre el llit. A 100 acres... Fionn construeix una banda sonora per a cada una de les seves històries, eufemismes de la condició humana explicats en clau de trobades amoroses, recolzant-se tant en referències literàries com en localitzacions geogràfiques de la seva terra nadiua. El Dylan primerís s’ha fet gran i, al canviar-li la veu, ara li sona transitòria a mig camí entre el Nick Drake cerimoniós i el Leonard Cohen amb ínfules de gigolo literari. Els arranjaments de piano i cordes d’escola Robert Kirby serveixen per posar els accents a les narracions, alliberant la veu de la guitarra acústica quan ho creu necessari. Perquè Regan és versàtil i sap trascendir un estil que, com deia, és només un tret atzarós en el seu plantejament musical. S’asseu Fionn en un gronxador i la seva lírica oscil•la entre situacions personals i d’altres universals, escollint les paraules minuciosament i fixant-les com a bon irlandès que és a la seva terra i als elements que la fan diferent, com el fluir de l’aigua alcalina que brolla o els cavalls que, bevent-la, s’encomanen d’allò enèrgic i salvatge que destil•la. Són, en última instància, símbols de la dona passatgera que enamora a Fionn, una dona imprevisible, misteriosa i només sota cert control quan s'estira al seu costat i es deixa domar per la immensitat del cel negre tacat de llumetes titil•lants:

Corda’t la caputxa que dormirem al cementiri / posa’t les botes, t’espero al pati de darrere / omples els silencis de les converses amb anells de fum / li dic que estic amb algú altre i somriu dient que no l’extranya pas / sempre he tingut inclinacions cap a dones perilloses / truja, euga, gossa, guineu, bruixa
No et quedaràs pas? No et giris i marxis / escolta què he de dir-te / ens podem aixoplugar en aquest abrigall / un llit d’estels / primer de maig
Els cavalls dormen / amb ulls pesats que es tanquen / i que en somnis ressegueixen la sendera que dibuixa el riu
A la teva llista de distraccions / hi ha estrelles al costat del meu nom?
Al taxi / vas fer fas brollar el cor / i el cap et va caure a la meva espatlla com un desmai
Resta el teu cap al cabal del riu / les nostres llàgrimes faran vessar la ribera
Serem carn i ungla / o estarem embotonats / els forats del nas com bengales enceses fent renills d’aire / aixeca’t, germà / rebela’t dels atrapaments de la carn / i dels sotmetiments de la pell
Passo la mà per davant dels teus ulls / però no et trenca l’esguard / hi ha algú més, aquí, apart dels quatre vents negres que bufen al porxo de la teva ment?

Regan teixeix melodies amb les paraules, la veu es vesteix elegantment d’elles, i nosatres som testimonis al convit de la boda imaginària que mai s'acaba cel•lebrant. Si ell és feliç així, doncs ei, que per molt anys. El Fionn terrenal d’avui tria a Seamous Heaney com a padrí de bodes i deixa que l’últim discurs l'entoni, quan ja badallin els llums d’oli moribunds i es vessin esgotades les cerveses, un Oscar Wilde amb el corbatí descordat que, dirigint-se a la terra irlandesa disfrassada de muller, sentenciarà:

Els homes sempre volen ser el primer amor de tota dona. Elles, en canvi, tenen un instint molt més subtil: en tenen prou sent l’últim romanç de qualsevol home.
http://www.youtube.com/watch?v=EjKZjMObSpw&feature=related