.....................................................................................................................

dilluns, 28 de novembre de 2011

crònica del Primavera Club 2011 de Rebeca Martín Retuerto

Una nit de divendres de primavera al novembre

Divendres 25 de novembre era nit de festa al Casino de l'Aliança del Poble Nou. Però els propietaris de la centenària orxateria El Tío Che no n'estaven al cas que el Primavera Club havia tornat i ho feia amb tots els luxes.
20:30. Els primers acords de Surgeon intenten ensordir el públic i uns feixos increïbles de llum blanca escapcen l'escenari llòbrec amb tècnica cirurgiana. Doneu-li una guitarra a l'Annie Clark i destruirà el món. Després de Cheerlader, la nimfa vestida de verd i minishorts negres només es va separar una única vegada de la seva estimada de 6 cordes per endinsar-nos als paratges més tranquils (Chloe In The Afternoon, Year Of The Tiger o Strange Mercy, que dóna nom al seu darrer àlbum) i els més agitats (Hysterical Strength o Cruel). Amb un so i un disseny de llums exquisit, el directe de St. Vincent simplement es pot qualificar d‘impecable. A més de cantar com un àngel, la tigressa americana també va deixar anar la fera que porta dins quan va llençar el peu de micro al terra i va esgarrapar (una vegada més) la seva guitarra. Contenta de tornar al Casino i de confessar-nos que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, l'escenari es va apagar, exhaust, per recuperar l'alè necessari per a l'intervenció posterior.

foto de Dani Cantó. Primavera Sound

22:00. Ara sí que ha arribat la primavera! Les flors s'han apoderat dels micros i, poc a poc, els acords de Myma ens traslladen a Califòrnia, d'on són Girls, la banda liderada per Chet JR" i Chris Owens (baix i veu-guitarra, respectivament), que s'havia decidit per combinar una faldilla pantaló negra amb una camisa vermella de quadres negres i sabatilles blanques amb generosa sola. Owens no va perdre de vista ni un segon al seu guitarra, amb qui a Lust For Life es van posar de genolls. Just a la meitat de l'actuació van interpretar una versió reduïda del single del seu segon disc, Vomit, que va sonar tan bé que es va fer molt curta. Semblava que l'hora de les lentes havia arribat, sona Forgiveness i, de sobte, l'energètica Honey Bunny, amb què el públic que omplia el mític espai de la Rambla del Poble Nou es va tornar boig! L'únic però del concert va ser la impossibilitat de posar-me a ballar perquè tothom seia... T'agafaven ganes de saltar al pati de butaques i començar a sacsejar-te al ritme dels singles més vibrants de Father, Son, Holy Ghost (2011) i Album (2009) i teletransportar-te a l'Amèrica dels 50. Apart d'avançar-nos que a l'estiu de l'any vinent potser els tornem a tenir per aquí i de dir que Barcelona és una de les seves ciutats favorites, alguns "thank you" és l'únic que es va escoltar entre tema i tema. Girls van escollir (estratègicament) 2 perles del disc de debut per tancar una nit memorable: Hellhole Ratface que va adquirint intensitat amb els minuts i l'imprescindible Laura.

A la web de scanner fm trobareu el link a l'àudio íntegre de tot el concert:



foto de Dani Cantó. Primavera Sound



La primavera comença a Portugal

Barcelona. 25 de novembre. 7 de la tarda. Fora el Marula és fosc. Dintre, els pocs que ens hem apropat a descobrir l'única aposta portuguesa del Primavera Club ens impacientem. 15 minuts més tard Gala Drop pugen a l'escenari i ni tan sols aplaudim, potser perquè molts estem pensant el mateix: marxar abans que acabi el concert per creuar la ciutat i arribar a temps pel de St. Vincent. Després d'arrencar amb Drop (extret del seu EP Overcoat Heat (2010)), les congues (finalment!) van començar a sentir-se com cal, prenent el protagonisme que caracteritza la banda i injectant-nos del tropicalisme que els situa un pas més enllà de l'ombra de John McEntire. Feia molt de temps que 45 minuts de música en directe no em feien flipar tant... La fòrmula? Uns teclats dels 80, un bateria i baix implacables, una guitarra amb caràcter i un percusionista que aporta el toc orgànic al trio que va esdevenir quintet i que el 2010 va treure el seu primer àlbum homònim. Tant de bo algun cap del segell de Nova York Thrill Jockey (3 bandes dels qual van ser dissabte a La 2) hi fos, al Marula... Ah! I no badeu i busqueu el nom de Gala Drop per les parets de la vostra ciutat...