.....................................................................................................................

dilluns, 7 de novembre de 2011

Crònica de Rebeca Martín Retuerto del Festival IN-ÈDIT 2011

Moments in-èdits

Des de fa 9 anys, els amants de la música tenim una cita obligada la darrera setmana d'octubre: l'oportunitat única de veure a Barcelona documentals sobre els artistes que estimem i descobrir-ne d'altres que, gràcies a l'In-Edit, començaran a fer-se un raconet dintre nostre. Durant els 11 dies de l'edició d'enguany, se'ns va escapar de la retina els treballs guanyadors en la secció internacional, Last Days Here (Don Argott i Demian Fenton, 2011), i en la nacional, Next Music Station: Morocco (Fermín Muguruza, 2010), però recordarem (en clau de bastons i cons) 11 documentals que ens han regalat moments inèdits, de la majoria dels quals incloem els links dels videos. Encara que el llistat segueix un ordre alfabètic, la casualitat és responsable que l'encapçali la completa història de la banda britànica liderada per Pete Townshend que és, sens dubte, la nineta dels nostres ulls:
1) Amazing Journey: The Story of the Who (Paul Crowder i Murray Lerner, 2007): l'explosió literal de la bateria de Keith Moon mentre la banda estava acabant d'interpretar My Generation al programa en directe The Smothers Brothers Comedy Hour el 1967. I és que el propi Moonie havia carregat amb explosius un dels bombos!
http://www.youtube.com/watch?v=FYkGimCrcRg

2) Benda Bilili! (Renaud Barret i Florent de la Tullaye, 2010): flaix back a primera vegada que veiem en Roger Landu, 13 anyets i preciosos i immensos ulls, amb les espatlles encongides, abraçat al seu satonge, d'on s'escapa melodia més tímida encara que ell i que el portarà a incorporar-se a banda de músics congolesos minusvàlids de la que mai més se separarà i que els portarà de gira per mig món.

3) Cracked Actor: David Bowie (Alan Yentob, 1974): el presentador de televisió Wayne Satz admetent que no ha entès res de l'entrevista que li ha fet a un esquelètic i fins dalt de coca Bowie.
http://www.youtube.com/watch?v=jKILbensN6I

4) Dave Brubeck: In His Own Sweet Way (Bruce Ricker, 2010): la cara que se li va posar al pianista de jazz americà durant la cerimònia de lliurament del premis Kennedy el 2009. Assegut al costat de Robert De Niro, mentre gaudeix de la interpretació de Take Five que va tocar infinites vegades amb el seu quartet, de sobte, a la dreta de l'escenari apareixen tocant els seus 4 fills músics, 3 dels quals semblen calcomanies seves!
http://www.youtube.com/watch?v=H1jWlpMQW3Y

5) Festival! (Murray Lerner, 1967): cadascun dels 99 minuts que resumeixen les 4 edicions del Newport Festival (1963-66) són petites perles (incloent les actuacions memorables dels caps de cartell Peter, Paul and Mary, Joan Baez, Pete Seeger i Bob Dylan), però durant la classe magistral que va donar el seu director durant l'In-Edit d'enguany, Murray Lerner va recordar quan el mític bluesman Son House explica què és el blues i lletreja bluse (brusa) en comptes de blues.
http://www.youtube.com/watch?


6) From Mao to Mozart: Isaac Stern in China (Murray Lerner, 1980): l'oscaritzat documental ens mostra el costat més proper del simpàtic violinista anglès durant la seva visita a Xina, com quan, per exemple, revela un dels seus trucs bàsics: l'escuma que s'amaga sota la camisa per recolzar-hi el violí i el pugui aguantar molt més fàcilment amb el cap!
http://www.youtube.com/watch?v=jgB4EczzPuo

7) Love Shines – Ron Sexsmith (Douglas Arrowsmith, 2010): ¿com pot ser que malgrat haver enregistrat 11 àlbums, Ron Sexsmith continua sent considerat un artista de culte? Ni el gran Elvis Costello té la resposta perquè, segons ell, ningú, des de l'època de Paul McCartney, havia aconseguit unes melodies més pures que les de l'artista canadenc que intenta esdevenir comercial amb el seu darrer treball, Long Player Late Bloomer (2010). Per això, se'ns encongeix el cor de veure'l amb el cap cot gairebé tot el temps i afirmant que la seva única missió en aquest món és compondre cançons.
http://www.youtube.com/watch?v=8CB6_oODnBc

8) Message to Love: The Isle of Wight Festival (Murray Lerner, 1997): el pare que afirma haver deixat provar l'àcid i els porros al seu fill d'uns 5 anys perquè no estigui gelós o el fuster que ens parla mentre fa les seves necessitats són només 2 instants dels molts memorables de la darrera edició del festival que el 1970 va congregar 600.000 persones i va ocasionar que s'aprovés l'anomenada llei de la illa de Wight, segons la qual es necessita un permís especial per a reunions que superin els 5.000 assistents.

9) Miles Electric: A Different Kind of Blue (Murray Lerner, 2004): després de la brutal interpretació de Miles Davis i els seus sequaços al festival de l'illa de Wight de 1970 que el propi Miles va anomenar Call It Anything (Anomena'l com vulguis) i que va durar 37 ininterromputs minuts, el següent moment memorable és el pla d'Airto Moreira envoltat de tots els instruments de percussió imaginables i com comença a improvisar el seu homenatge particular al mític trompetista.
http://www.youtube.com/watch?v=ZqVGbda2tu4

10) The Other Side of The Mirror: Bob Dylan at the Newport Folk Festival (Murray Lerner, 2007): un dels moments més hilarants de l'evolució en 3 anys d'un Bob Dylan que dóna les seves primeres passes el 1963 fins a endinsar-se en l'avinguda de la fama és la imitació que fa d'ell la seva companya de llavors, Joan Baez, adoptant el seu característic to nasal i arrossegant les paraules. També és remarcable quan Dylan demana al públic si algú té una harmònica afinada en mi per poder tocar Mr. Tambourine Man. I li’n llencen una 2 segons després!
http://www.youtube.com/watch?v=S1TKUk9nXjk&feature=results_main&playnext=1&list=PLD83187846B04BF8C

11) The Sacred Triangle: Bowie, Iggy & Lou 1971-1973 (Alec Lindsell, 2010): la veritable protagonista del documental que ens revela com estaven d'influenciats els 3 popes de la música dels principis dels 70 és la primera dona de David Bowie, l'Angie, un personatge fresc que xerra tant pels descosits que no sabem ben bé fins a quin punt creure-la...

Si ens permeteu afegir un dotzè moment in-èdit, afegiríem la resposta del director homenatjat Murray Lerner quan li vam preguntar a la classe magistral gratuïta que va impartir a l'auditori Blanquerna la seva opinió sobre el documental Don't look back (1967) que segueix Bob Dylan durant la seva gira per Anglaterra el 1965. Precisament, l'any passat l'In-Edit va retre homenatge al seu director, Donn Alan Pennebaker, que també hi va ser present. Encara que ambdós realitzadors americans s'inscriuen dintre del corrent Cinéma Verité i ambdós van filmar el 1965 l'emblemàtic músic folk, Lerner opina que les seves pel•lícules no tenen res a veure... Què en penses tu al respecte?