Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
dilluns, 31 de gener del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
Bill Frisell i Vinicius Cantuária
Aquests dos monstres han decidit barrejar la seva manera d'entendre la música i han treballat en cançons que finalment s'han convertit en el disc Lágrimas mexicanas. Una delícia.
APÀTRIDES A UNTHANK
The Caretaker_A Persistent Repetition of Phrases_2008L’espiritisme és una manera d’entendre les relacions que s’estableixen entre els esperits i el món corporal. Dic ‘manera’ perquè més enllà de ser una doctrina filosòfica -que no requereix comprovacions empíriques-, el debat entre els que defensen el seu caràcter científic i els que el titllen de pseudociència existeix des de la seva creació a la França del segle XIX. I mira, fins a tal punt que hi ha una recompensa d’un mil·lió de dòlars per a qui aporti proves fefaents de l’existència de fenòmens paranormals. Alerta, escèptics, alerta, que en James Kirby potser se l’ha guanyada.
The Caretaker és una manifestació que desafia a la ciència, una superstició convertida en referent real, un misteriós artefacte perceptiu, una bellesa inquietant manllevada del més enllà, una polifonia pràcticament àfona al marge de la realitat. L’únic que calia era prémer el mute button, però clar, s’havia de trobar. En Kirby ho va fer, i allò que va descobrir ho va documentar a A Persistent Repetition of Phrases. Posa’t els cascs, escolta i deixa’t fascinar.
The Caretaker és un projecte-fet-experiment-fet-postulat de l’inquiet James Kirby (V/Vm, Allstar Marching Band, Leyland Kirby, The Notorious P.I.G., etc.) que explora des de la seva gestació l’any 1998 els límits perceptius de la ment humana (l’amnèsia anterògrada o pèrdua de memòria a curt termini, per exemple), joguinejant amb la ciència i la seva menys coneguda cara romàntica. Parlant així en clau de recerca acadèmica, Kirby presenta material musicat per justificar la no direccionalitat de les seves hipòtesis. Aquí rau l’autèntic valor de la seva obra: l’efecte que produeix la seva música és difícil d’explicar, però és molt poderós i convincent; és capaç de trobar respostes en el món de les emocions induïdes, i pot establir relacions, encara que ocultes, entre les variables que interactuen en aquest seu projecte d’investigació tan especial. Realment, sota el meu criteri ni li cal triangular les dades per confirmar les seves hipòtesis: em fa creure que hi ha entitats que palpiten enterrades en el passat.
Tota aquesta aposta teòrica, traslladada al llenguatge musical, agafa la forma d’una obra a catalogar com d’ambient. Curiós dir-ne ‘forma’ perquè aquesta música és sobretot indefinida, il·lusòria, fugissera; és fum espectral d’una altra època, records fermentats de naftalina que voleien lliures atrapats en una repetició. Kirby explica que la motivació d’aquest disc és la voluntat d’aplicar els preceptes de la Hauntology de Jack Derrida. Aquesta idea filosòfica, que fa referència al període post Guerra Freda i a la suposada ‘mort de la història’, defensa la persistència de certs ideals revolucionaris després de la seva mort ideològica.
A A Persitent Repetition of Phrases, Kirby s’apropia de música oblidada en el passat -la ballroom dance music europea, o música de ball de saló, dels anys 1920 i 30-, li fa un boca a boca tecnològic i la reanima. El seu respir, sempre dèbil, és de crepitació estàtica, com si fos una cacofonia d’antany o una psicofonia orquestrada i alentida; darrere del seu baf tímid s’amaguen melodies extranyament taral·lejables malgrat estar confinades sota capes i capes de soroll, de molt poca senyal i d’ínfima fidelitat. Allò que Kirby aconsegueix ressucitar és un extrany món sònic embriagat de reverberació i nostàlgia que és captivador, càlid, familiar, però mai palpable; un zeitgeist fantasmagòric que es bucleja com un acordió: ara t’apropa a l’esperit de la seva època, ara te n’allunya. És, en definitiva, un trist recordatori que, malgrat la seva pretesa nova vitalitat, aquesta època consumida continua atrapada en un impàs.
L’acte d’escoltar aquest disc es converteix llavors en un tribut pòstum a una existència passada, una trobada impossible de sensacions ja viscudes amb d’altres, les nostres, que encara no s’han viscut. Aquest document sonor és una exhumació de motius melòdics feta tant per desvetllar i rescatar emocions oblidades com per deixar-les adormir, de nou i per sempre més, al jaç de la nostra memòria musical. L’escolta d’aquest disc no pot ser més recomanable.
Oriol Solé
dilluns, 24 de gener del 2011
divendres, 21 de gener del 2011
APÀTRIDES A UNTHANK
Richard Youngs_Beyond the Valley of Ultrahits_2010
Richard Youngs és un messies polièdric. Al voltant de l’eix omnipresent que és la seva veu única redemptora gravita tot un ventall de personalitats. Així, Youngs, a voluntat pròpia, pot ser un enginyer, un alquimista, un transformista, un predicador, un maqui, una força de la natura o el què es proposi. Al lloc del cap, aquest anglès de 45 anys hi té una enciclopèdia musical; la primera entrada que recorda té una data, els anys 80, i una lletra, la ‘u’ d’underground. Youngs, un creador inesgotable amb un catàleg propi i de col.laboracions llarguíssim, és viva història de la música. Al darrers 20 anys, s’ha dedicat a recórrer totes les carreteres de l’experimentalisme britànic sense fer cap drecera i ha acabat construint una autopista musical -fora de pistes- pròpia. Si organitzéssim una sortida per resseguir les fites que ha anat deixant pel camí trobaríem restes de rock progressiu, noise, folk, improvisació, drone, minimal, electrònica variada i molta ortodoxia experimental.
A part de fer d’enginyer civil, l’anglès també és alquimista i transformista. Té una veritat pròpia absoluta i una capacitat de convertir en Richard Youngs tot allò que toca. Com explicar el què fa en aquest disc, venint d’on ve i anant vés a saber on? Doncs fa cançons amb l’extranya capacitat de ser continent i contingut al mateix temps, o d’estar en potència i en acta alhora. Aquesta dualitat és la pròpia d’una músic que sap escoltar i assimilar tan bé com crear. A Beyond... Youngs crea artefactes de pop dels 80 mutilats però àgils –Summer Void-, hermètics però propers –The Valley in Flight-, errants però ben amarrats –Love in the Great Outdoors-, apocalíptics però plàcids -Collapsing Stars-, exòtics però convencionals –Radio Innocents-, o misteriosos però extranyament familiars –Oh Reality-.
La fantasia musical d’en Youngs és en certa manera distòpica, una resposta-solució musicada a la desintegració que proposava, posats a ser geogràficament conseqüents, Alasdair Gray a Lanark: A life in four Books. Línies de baix a la rereguarda armades de resistència, guitarres antitotalitàries carregades de mala intenció i teclats d’una galàxia DIY d’extrarradi industrial fan de comparses dels predicaments en bucle que canta, o projecta en l’infinit, en Youngs. La seva paranoia és en part escapista, però la desesparança que traspua aquest conjunt de cançons està tenyida d’una llum que, tot i ser feble, no deixa mai de ser llum.
Tractant-se de qui es tracta, dir que aquest és el seu disc més ‘comercial’ sona a acudit amb mala baba. És segurament el disc que té una intenció més popular, per molt hermètic que soni un pic l’escoltes. Youngs està en un gran moment creatiu, i ho cel·lebra creant 10 ultrahits, o sia, anti himnes, i expandint al mateix temps els límits del pop. Per molt que revesteixi les cançons amb una carcassa difosa de pop enfosquit retrògrad, aquí tot funciona a la perfecció perquè passa pel prisma obtús de la seva particular manera de veure, entendre i dur a terme la música. El que tenim entre mans és un clàssic inquiet que es redefineix a cada escolta i que mai s’esgota. El que en Youngs profetitza s’acompleix només en el seu món críptic, però sempre et deixa amb la sensació que aquesta seva veritat és universal. Sense saber ben bé per què, hi participes, la profanes amb complicitat, i mai més vols deixar de fer-ho.
Oriol Solé
Oriol Solé
Cançó / video: The valley in Flight:
dimecres, 19 de gener del 2011
una altra llista...
I no pas una llista qualsevol. Aquesta és la llista de l'Oriol Solé, membre fundador del Subterrani, d'aquest programa de ràdio que està en l'origen d'aquest bloc, que l'acompanya. L'Oriol és, entre moltes altres coses, un mel·lòman, una esponja capaç d'absorbir quantitats ingents de música, de la que n'acaba destriant perles com les que recomana més avall.
Res,
començo l'any, miro enrera a l'anterior, i això m'ha quedat a la retina musical. Evidentment la llista hauria de ser molt més llarga, però a mi m'ha donat per visitar, entre molts altres, aquests discs, i d'alguna manera o altra m'han cridat especialment l'atenció. Per cap motiu en especial no n'hi ha cap de grups d'aquí, això ho deixo per un altre dia. Els comentaris són meus i no pretenien ser pedants, però és difícil no sonar-hi quan algo t'emociona fins al punt que et posa paraules als dits que no faries servir normalment. El San Benito de la crítica? Nah. O sí, però no és la meva feina. Aquí són simplement barrets trets davant bona música i no objeccions de cap tipus. En fi, ja em justifico massa. Us deixo el link a sota de cada disc per si us els voleu baixar. Si me'n vénen més al cap que he oblidat, faré una segona selecció (zzzz). Apa doncs.
Red River Dialect_White diamond
Militants d'un folk campestre a l'Anglaterra cèltica (Cornwall). Imagineu-vos un Nick Drake encara més bucòlic, paisatgístic i místic.
http://calmintrees.blogspot.com/2010/11/red-river-dialect.html
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Connan Mockasin_Please turn me into the snat
Un plaer veure que encara hi ha músics terriblement personals. Des de Nova Zelanda arriba l'última encarnació de la psicodèlia pop més misteriosa que s'ha fet en molts anys. Irrepetible: forever dolphin love!
http://alleveryone.blogspot.com/2010/05/connan-mockasin.html
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Sleetmute Nightmute_Night of the long knives
Guitarres més afilades que un ganivet, ritmes primitivo-metals i hardcorians, han sabut apropiar-se l'espai misteriós que separa, així a grans trets, Rodan de Joan of Arc. Fins a tal punt que ni sembla un transició necessària ni existent, sinó una cosa nova. Aire fresc saturat. A atrevir-se!
http://www.mediafire.com/?sr1lz12wgdlru61
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Arco_Yield
'Words worn down to nothing / used too many times / on an empty stage / and I don't know my lines'. El millor retorn possible l'han tingut ells, si és que havien marxat. Un disc tan i tan bo com el Coming to Terms,o alerta, fins i tot més. Segueix sent la veu més suggerent del pop de cambra. Sí, això sonarà pedant i bla bla, però és que realment saben aturar el temps i posar les seves cançonasses al bell mig.
http://www.mediafire.com/?46zdjb7f41qtv8b
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Blank Dogs_Land and Fixed
Un grup curiós, aquest. Apoderant-se de l'electrònica de baixísima fidelitat greixosa dels anys 80, creen de ja fa temps himnes de de twee-pop des d'una òptica The Cure molt ben entesa. Un disc ple d' "-ables": disfrutable, ballable, cantable, etc.
http://www.mediafire.com/?4jinr828gbgr8kr
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Perfume Genius_Learning
Ooh, sniff, el disc més trist i emotiu des de l'Either/Or de l'Elliott Smith. Enlloc de les guitarres i percussions low-fi d'aquell clàssic, aquest jove nomès fa servir veu i piano, i molt de sentiment. Look out, look out / there are murders about...
http://www.mediafire.com/?wd2mmdnmzwi
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Max Richter_Infra
Aquest disc està fet des d'algun satèl.lit orbitant en l'espai erràticament. Es podria haver convertit, uns anys enrere, en la banda sonora alternativa de l'Space Oddisey d'en Kubrick. O fins i tot en la versió més amfetamínica del Ladies and Gentlemen we're Floating in Space dels Spiritualized. Tot això i més.
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Eluvium_Similes
Amb el sol eclipsat, un tren recorre silenciosament infinites estacions i no para mai. No el porta ningú. Què el motiva? doncs atrapar aquesta magnífica simfonia de cançons.
http://www.mediafire.com/?5navjomtwzg
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Liars_Sisterworld
Impressionant disc de guitarres, baix, bateria, teclats i fagots. Fa por, por, por. Jo m'imagino la protagonsita de Carrie quan l'escolto, però sent ella la que s'espanta.
http://www.mediafire.com/?5dqnommz0mw
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Best Coast_Crazy for you
Duo de guitarra i bateria que fa cançons com les farien a la dècada dels 50 si haguéssin volgut sonar garatgers. Melodies de caramel i lletres tontes que casen molt bé. Més simples no podrien ser, la veritat, però són irresistibles. Fruïble durant molt de temps.
http://www.mediafire.com/?5dqnommz0mw
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Harlem_Hippies
Malgrat l'ironia del títol del disc, fan el què fan Best Coast però amb més energia. Podrien haver sigut els Beatles a principis dels 60, en aquest cas.
http://www.mediafire.com/?ye1mnnzzm0o
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
The Alps_A path through the sun
La pau absoluta passada per un filtre de guitarres pastorals i pedalitzades a parts iguals. D'això se'n diu drone psicodèlic.
http://www.filefactory.com/file/b2ge03a/n/The_Alps_-_A_Path_Through_The_Sun.rar
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Twin Shadow_Forget
Ai, si en Morrissey apareixés ara i fos negre...faria new wave vuitantera amb sintetitzadors i instruments de metall i voldria sonar soul, funky i pop com fa aquest personatge de nomès 24 anys.
http://www.mediafire.com/?t9fcu1qwnd8re8b
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
White Denim_Last days of summer
El disc més divertit i honest de jazzy pop-rock, o del què vulgueu, de l'any.
http://www.mediafire.com/?h9bbvclt8wqylp1
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Deehunter_Halcyon digest
Dreamy reverb-saturated pop ak servei d'unes cançons molt bones. Un disc màgic, màgic. Shoegaze en estat pur.
http://www.megaupload.com/?d=8TY42Y9M
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Beach House_Teen Dream
Què dir, un disc que de lo bo que és que fins i tot sembla poc dir que és perfecte. Els Mazzy Star del segle XXI.
http://www.mediafire.com/?t5dil1ykydg
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Tame Impala_Innerspeaker
Un discàs de rock retro, on els Zeppelin fan cançons dels Beatles i conviden al Jimmy Hendrix a la guitarra. Aquest disc faltava als clàssics dels anys 70, i va i surt ara.
http://www.mediafire.com/?vd3jzj42jln
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Holy Sons_Survivalist Tales
El disc més madur, personal i elegant i fosc de folk pop de l'any.
http://depositfiles.com/es/files/uvzoan638
Res,
començo l'any, miro enrera a l'anterior, i això m'ha quedat a la retina musical. Evidentment la llista hauria de ser molt més llarga, però a mi m'ha donat per visitar, entre molts altres, aquests discs, i d'alguna manera o altra m'han cridat especialment l'atenció. Per cap motiu en especial no n'hi ha cap de grups d'aquí, això ho deixo per un altre dia. Els comentaris són meus i no pretenien ser pedants, però és difícil no sonar-hi quan algo t'emociona fins al punt que et posa paraules als dits que no faries servir normalment. El San Benito de la crítica? Nah. O sí, però no és la meva feina. Aquí són simplement barrets trets davant bona música i no objeccions de cap tipus. En fi, ja em justifico massa. Us deixo el link a sota de cada disc per si us els voleu baixar. Si me'n vénen més al cap que he oblidat, faré una segona selecció (zzzz). Apa doncs.
Red River Dialect_White diamond
Militants d'un folk campestre a l'Anglaterra cèltica (Cornwall). Imagineu-vos un Nick Drake encara més bucòlic, paisatgístic i místic.
http://calmintrees.blogspot.com/2010/11/red-river-dialect.html
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Connan Mockasin_Please turn me into the snat
Un plaer veure que encara hi ha músics terriblement personals. Des de Nova Zelanda arriba l'última encarnació de la psicodèlia pop més misteriosa que s'ha fet en molts anys. Irrepetible: forever dolphin love!
http://alleveryone.blogspot.com/2010/05/connan-mockasin.html
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Sleetmute Nightmute_Night of the long knives
Guitarres més afilades que un ganivet, ritmes primitivo-metals i hardcorians, han sabut apropiar-se l'espai misteriós que separa, així a grans trets, Rodan de Joan of Arc. Fins a tal punt que ni sembla un transició necessària ni existent, sinó una cosa nova. Aire fresc saturat. A atrevir-se!
http://www.mediafire.com/?sr1lz12wgdlru61
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Arco_Yield
'Words worn down to nothing / used too many times / on an empty stage / and I don't know my lines'. El millor retorn possible l'han tingut ells, si és que havien marxat. Un disc tan i tan bo com el Coming to Terms,o alerta, fins i tot més. Segueix sent la veu més suggerent del pop de cambra. Sí, això sonarà pedant i bla bla, però és que realment saben aturar el temps i posar les seves cançonasses al bell mig.
http://www.mediafire.com/?46zdjb7f41qtv8b
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Blank Dogs_Land and Fixed
Un grup curiós, aquest. Apoderant-se de l'electrònica de baixísima fidelitat greixosa dels anys 80, creen de ja fa temps himnes de de twee-pop des d'una òptica The Cure molt ben entesa. Un disc ple d' "-ables": disfrutable, ballable, cantable, etc.
http://www.mediafire.com/?4jinr828gbgr8kr
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Perfume Genius_Learning
Ooh, sniff, el disc més trist i emotiu des de l'Either/Or de l'Elliott Smith. Enlloc de les guitarres i percussions low-fi d'aquell clàssic, aquest jove nomès fa servir veu i piano, i molt de sentiment. Look out, look out / there are murders about...
http://www.mediafire.com/?wd2mmdnmzwi
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Max Richter_Infra
Aquest disc està fet des d'algun satèl.lit orbitant en l'espai erràticament. Es podria haver convertit, uns anys enrere, en la banda sonora alternativa de l'Space Oddisey d'en Kubrick. O fins i tot en la versió més amfetamínica del Ladies and Gentlemen we're Floating in Space dels Spiritualized. Tot això i més.
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Eluvium_Similes
Amb el sol eclipsat, un tren recorre silenciosament infinites estacions i no para mai. No el porta ningú. Què el motiva? doncs atrapar aquesta magnífica simfonia de cançons.
http://www.mediafire.com/?5navjomtwzg
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Liars_Sisterworld
Impressionant disc de guitarres, baix, bateria, teclats i fagots. Fa por, por, por. Jo m'imagino la protagonsita de Carrie quan l'escolto, però sent ella la que s'espanta.
http://www.mediafire.com/?5dqnommz0mw
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Best Coast_Crazy for you
Duo de guitarra i bateria que fa cançons com les farien a la dècada dels 50 si haguéssin volgut sonar garatgers. Melodies de caramel i lletres tontes que casen molt bé. Més simples no podrien ser, la veritat, però són irresistibles. Fruïble durant molt de temps.
http://www.mediafire.com/?5dqnommz0mw
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Harlem_Hippies
Malgrat l'ironia del títol del disc, fan el què fan Best Coast però amb més energia. Podrien haver sigut els Beatles a principis dels 60, en aquest cas.
http://www.mediafire.com/?ye1mnnzzm0o
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
The Alps_A path through the sun
La pau absoluta passada per un filtre de guitarres pastorals i pedalitzades a parts iguals. D'això se'n diu drone psicodèlic.
http://www.filefactory.com/file/b2ge03a/n/The_Alps_-_A_Path_Through_The_Sun.rar
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Twin Shadow_Forget
Ai, si en Morrissey apareixés ara i fos negre...faria new wave vuitantera amb sintetitzadors i instruments de metall i voldria sonar soul, funky i pop com fa aquest personatge de nomès 24 anys.
http://www.mediafire.com/?t9fcu1qwnd8re8b
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
White Denim_Last days of summer
El disc més divertit i honest de jazzy pop-rock, o del què vulgueu, de l'any.
http://www.mediafire.com/?h9bbvclt8wqylp1
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Deehunter_Halcyon digest
Dreamy reverb-saturated pop ak servei d'unes cançons molt bones. Un disc màgic, màgic. Shoegaze en estat pur.
http://www.megaupload.com/?d=8TY42Y9M
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Beach House_Teen Dream
Què dir, un disc que de lo bo que és que fins i tot sembla poc dir que és perfecte. Els Mazzy Star del segle XXI.
http://www.mediafire.com/?t5dil1ykydg
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Tame Impala_Innerspeaker
Un discàs de rock retro, on els Zeppelin fan cançons dels Beatles i conviden al Jimmy Hendrix a la guitarra. Aquest disc faltava als clàssics dels anys 70, i va i surt ara.
http://www.mediafire.com/?vd3jzj42jln
..............................................................................................................................................................................................................................................................................
Holy Sons_Survivalist Tales
El disc més madur, personal i elegant i fosc de folk pop de l'any.
http://depositfiles.com/es/files/uvzoan638
dilluns, 17 de gener del 2011
dimarts, 11 de gener del 2011
dimarts, 4 de gener del 2011
El cinema del 2010
Ahir, finalment vaig veure Pa negre, de Llorenç Villaronga. No volia escriure aquesta entrada dedicada al cinema del 2010 sense saber si l'havia d'incloure en la llista de les millors pelis de l'any passat. Crec que hi té un lloc assegurat. La guerra i la seva postguerra de misèria encara són un paisatge ple d'històries terribles. La de Villaronga (via Emili Teixidor) és exemplar: uns personatges fantàstics interpretats per uns actors molt bons, al servei d'una història negra, fosca, de pa negre i misèria; la misèria d'uns anys de por i deliri que encara ressonen en ple segle XXI.
Al costat de Pa negre, volem situar d'altres pelis que ens han mantingut fidels al cinema, a aquella sensació impagable i intrasferible d'entrar dins d'un altre món i tornar-ne canviat, trasbalsat, content, amb llàgrimes als ulls o amb el somriure a la cara; carregat d'una experiència que sempre suma i que ens connecta a la vida a través d'una ficció d'imatges i sons.
Vam patir i ens vam submergir en la grisor sòrdida de la vida d'un pobre xaval que s'ha de passar 6 anys a la presó. A Un prophete és impressionant el paper de Tahar Rahim, que ha de sobreviure envoltat de violència extrema. Impressionant com Jaques Audiard ens explica aquesta història.
També són molt destacables els papers del protagonista i el director de Two lovers. Esperem que es confirmi que la retirada de Joaquin Phoenix només va ser una falsa alarma. Phoenix està molt bé en el seu paper que navega entre l'amor de dues noies (també molt destacable la Paltrow). I molt destacable la manera que James Gray té d'explicar-ho. Des de Little Odessa, de l'any 1994, Gray sempre ha fet un cinema atractiu, amb un segell estètic propi i demostrant ser capaç d'explicar històries que enganxen, tot i que a cada pel·lícula s'atreveixi amb un gènere diferent.
El que també ha demostrat segell propi al llarg de la seva carrera és David Fincher, que ara ens parla de facebook i del seu creador, amb una pel·lícula, The social network, que ens documenta el procés de naixement d'un fenòmen de la modernitat mentre parla d'aquest món actual en què ha nascut, dels joves que protagonitzen aquests canvis.
També ha estat un any de bones propostes en forma de gran producció, com és el cas d’Inception (Origen), de Christopher Nolan, cinema d’entreteniment realment entretingut. I també ha estat any Haneke, amb el seu blanc i negre lluminós i la seva història inquietant a Das weisse band (La cinta blanca). I el de Up in the air , que demostra que el director de Juno té una manera pròpia d’explicar històries que ens parlen del món contemporani i dels que hi vivim.
Aquest ha estat l’any de la Llei del cinema al nostre país, que sembla que en aquest any 11 s’ha de posar en funcionament; ja veurem si en els termes previstos o amb alguna baixadeta de pantalons davant el poder de les majors i d’altres corbs.
Al costat de Pa negre, volem situar d'altres pelis que ens han mantingut fidels al cinema, a aquella sensació impagable i intrasferible d'entrar dins d'un altre món i tornar-ne canviat, trasbalsat, content, amb llàgrimes als ulls o amb el somriure a la cara; carregat d'una experiència que sempre suma i que ens connecta a la vida a través d'una ficció d'imatges i sons.
Vam patir i ens vam submergir en la grisor sòrdida de la vida d'un pobre xaval que s'ha de passar 6 anys a la presó. A Un prophete és impressionant el paper de Tahar Rahim, que ha de sobreviure envoltat de violència extrema. Impressionant com Jaques Audiard ens explica aquesta història.
També són molt destacables els papers del protagonista i el director de Two lovers. Esperem que es confirmi que la retirada de Joaquin Phoenix només va ser una falsa alarma. Phoenix està molt bé en el seu paper que navega entre l'amor de dues noies (també molt destacable la Paltrow). I molt destacable la manera que James Gray té d'explicar-ho. Des de Little Odessa, de l'any 1994, Gray sempre ha fet un cinema atractiu, amb un segell estètic propi i demostrant ser capaç d'explicar històries que enganxen, tot i que a cada pel·lícula s'atreveixi amb un gènere diferent.
El que també ha demostrat segell propi al llarg de la seva carrera és David Fincher, que ara ens parla de facebook i del seu creador, amb una pel·lícula, The social network, que ens documenta el procés de naixement d'un fenòmen de la modernitat mentre parla d'aquest món actual en què ha nascut, dels joves que protagonitzen aquests canvis.
També ha estat un any de bones propostes en forma de gran producció, com és el cas d’Inception (Origen), de Christopher Nolan, cinema d’entreteniment realment entretingut. I també ha estat any Haneke, amb el seu blanc i negre lluminós i la seva història inquietant a Das weisse band (La cinta blanca). I el de Up in the air , que demostra que el director de Juno té una manera pròpia d’explicar històries que ens parlen del món contemporani i dels que hi vivim.
Aquest ha estat l’any de la Llei del cinema al nostre país, que sembla que en aquest any 11 s’ha de posar en funcionament; ja veurem si en els termes previstos o amb alguna baixadeta de pantalons davant el poder de les majors i d’altres corbs.