CRÒNICA LEMON

Vaig tenir la temptació, feliçment superada (no pas tal i com diu Oscar Wilde que cal superar-les, o sigui, caient-hi, sinó tirant pel dret), de perdre'm una part de la programació del Lemon Day 2012. La qüestió és que a Igualada un esdeveniment tan important com la festa dels globus té entre la seva programació un esdeveniment molt atractiu i recomanable com el night glow, un glop de nit amb globus i foc voleiant pel cel igualadí. I l'oferta d'assistir-hi en la millor de les companyies va fer trontollar, per moments, la decisió d'assistir a l'edició número set del Lemon Day.

Però afortunadament em vaig mantenir ferm en la meva voluntat de pujar a Kape a passar una altra bona estona a la Font Cuitora, enmig de música i bona gent. I vaig encertar; vam encertar tots aquells qui vam decidir anar-hi, ja que l'edició 7 ha resultat ser la millor de totes les que s'han fet fins ara. I dir això no és dir qualsevol cosa, ja que cada any des del primer el Lemon ha anat millorant. A priori, les possibilitats d'aquest triomf era evident i només calia mirar el cartell i confiar que els amics de Kape fessin el que han demostrat que saben fer, però el resultat final va superar les millors expectatives i segur que recordarem aquesta edició com un moment especial en la història del festival.

La primera sorpresa va ser veure tanta gent a primera hora, quan la MARINA GALLARDO obria el festival, encara de dia. L'experiència ens feia recordar que a aquelles hores d'altres anys érem quatre els qui voltàvem sota els plataners, esperant rebre la resta de la gent que arribaria quan s'hagués fet fosc. Vam ser a temps d'escoltar un parell o tres de cançons, que ens van enganxar ràpidament.

Ja situats, ens disposàvem a escoltar els barbuts de València, la ciutat de la merda, com va dir SÈNIOR (la veu d'aquesta colla de COR BRUTAL) en una de les primeres frases que va deixar anar. Una bandera americana cap per avall amb les franges grogues enlloc de blanques, presidia l'escenari. Si no fos pel seu accent d'aragonès meridional haguessin passat per quatre cowboys perduts per l'Anoia. El seu concert va ser el primer gran moment de la jornada, en una mena d'americana feta a la seva manera, amb lletres punyents i compromeses amb allò de viure amb totes les ganes. I ens les van saber transmetre, aquestes ganes; i vam acabar tots amb ganes de més i un somriure als llavis.

Feliços, ja ens havia entrat la gana i enfilàvem a fer la cua llarga per comprar el tiquet de l'àpat, el pas previ a un soparet també ja famós entre els assistents assidus al festival. I vet aquí que ja arribava el meu torn i veig l'Estefania arrencant alguns cartells informatius de l'oferta de menjars. Eren quarts de 10 de la nit i la gentada havia arrasat les existències de botifarra i amanides diverses; només podíem menjar entrepans freds. No va ser un drama, però ens va saber greu no poder fer el ritual del sopar amb la música de fons. En canvi vam haver de decidir acostar-nos a algun lloc del poble per sopar-hi, decisió que va comportar que ens perdéssim un dels grans concerts de la nit, segons ens van explicar alguns amics, el de l'AINARA LEGARDON.

Vam arribar just a temps de situar-nos enmig del públic per escoltar els AINA, grup del que tothom en parlava meravelles i que estàvem convençuts que ja mai arribaríem a veure. Però la reunió de retrobament ho ha fet possible i els del Lemon han estat llestos i ràpids per fer que fossin a Capellades. Molt potents i vigents, amb un discurs que encara avui triomfaria. Dissabte van triomfar i segurament van ser un dels motius que expliquen l'afluència massiva del Lemon d'enguany.

L'altre argument contundent que potser explica l'augment de públic del festival en aquesta edició és la presència de LISABÖ. Precedits de l'actuació fa unes setmanes al Primavera Sound i conscients que són difícils de veure per les nostres terres, segurament van fer descobrir per primera vegada aquest festival a gent que no sabia que Capellades existís. I parlant d'arguments contundents, a la música dels bascos si algun objectiu li escau, segurament contundent sigui el més adequat. Crec que el seu mèrit més destacable és la seva capacitat per mantenir una proposta intensa (molt intensa) al llarg de tot el concert. Dos baixos, dues bateries i dues guitarres utilitzats com destrals en una batalla sense treva. Parlant del concert després de la batalla, hi havia qui deia que potser calia oferir alguna cosa més que la intensitat, del tot impactant i destacable, però no suficient. Sigui com sigui, va ser un cop de puny d'aquells que recordarem.

Alguns van desfilar després de l'experiència sònica servida pels d'Irún, però els qui es van quedar podran explicar que els altres representants de València, BETUNIZER, van fer un concertàs. La seva proposta sembla incòmoda en un primer moment, però t'hi enganxes i et fan moure amb el seu minimalisme i contundència.

Tot i que vam deixar un grup d'igualadins perquè representessin la capital de la comarca fins al final del festival, alguns com nosaltres ens vam retirar abans, contentíssims i convençuts d'haver viscut el millor Lemon de la història. Si més no fins a data d'avui...