keep on ROLLING (STONES)

50 anys de Rolling Stones! Això ens trasllada a l'any 1962 per trobar el moment en què aquests anglesos comencen a escriure la seva història, aquest relat musical que filtra el llegat del blues americà i el transforma en una altra cosa.

Un dels discos que més recordo haver escoltat a l'institut, just quan els Rollings debien celebrar el seu 30è aniversari, és la compilació Hot Rocks (1964-1971), un vinil doble que em va deixar una companya de classe amb les cançons de la que ha estat, segurament, la seva millor època. Vaig exprémer aquells vinils amb l'avidesa d'algú que amb encara no vint anys descobria una espècie de misteri revelat en cada cançó.
Under my thomb i Gimme shelter són les meves preferides entre tots els clàssics que hi ha, sobretot Gimme shelter.

He escoltat Gimme shelter moltíssimes vegades i segurament és de les cançons que més vegades m'han posat la pell de gallina, literalment. El fenomen es produeix gairebé de manera màgica i invariable en el moment en què Merry Clayton fa el seu solo de veu, després del solo de guitarra de l'amic Keith Richards.

De fet, és amb un punteig de Richards que comença la cançó, punteig que serveix com a intro insinuant, carregada de misteri gràcies a l'acompanyament dels cors i el güiro. Aviat es produeix un dels moments màgics de la cançó i potser no gaire evidents, però que crec clau després d'haver-la escoltat milers de vegades: aquesta intro culmina amb les notes greus del piano, que dóna pas al baix, que entra gravíssim per acompanyar tota la cançó i dotar-la d'una atmosfera sempre a punt d'esclatar: aquest so saturat del baix crea un ambient carregat que és una de les claus de la cançó. La lletra parla dels horrors de la guerra (la del Vietnam en aquell 1969) i la música que l'acompanya és l'acompanyament perfecte.

Quan arriba el solo de Keith Richards ens trobem al moment previ de l'aparició de la veu de Merry Clayton, que entra imponent i meravellosa per repetir la salmòdia rape, murder, it's just a shot away, it's just a shot away. La tercera vegada que la repeteix, quan diu murder, se li trenca la veu i, allà, de fons, algú fot un crit, com volent dir, òstia puta quina bestiesa!, que em sembla que és el que diu el meu cos sencer cada vegada que ho escolto. Poseu-vos uns cascos i escolteu-ho.

aquí teniu la cançó, interpretada l'any 1969, però sense la intervenció de Merry Clayton. La cançó original del disc (Let it bleed, 1969) amb la veuota de la Clayton la podeu escoltar aquí.