divendres, 28 de setembre del 2012

DONOSTIA ZINEMALDIA_A ple rendiment


Després del dia atípic d’ahir, enmig d’una vaga general triomfant i amb l’aperitiu paraguaià de la primera sessió de cinema aquí a Donostia, avui dijous m’he llevat d’hora, he fet un bon esmorzar (mixto con jamón serrano) i he enfilat cap al Kursaal, on a les 9 del matí engegava la jornada amb la peli del Bayona sobre la tragèdia del tsunami de fa uns anys: The impossible. La ciutat ja s’havia llevat feia hores i la gent que feia cua semblaven ben frescos i amb ganes. Jo, en canvi, tot i no haver vist El orfanato, l’altra peli d’aquest director, entrava al cinema amb la idea de veure una superproducció sense gràcia, una mica allunyada del perfil de pelis que he anat assenyalant amb color verd fluorescent a la guia del festival. Després d’haver-la vist i que ens hagi passat el tsunami pel damunt, queda clar això de la superproducció i el bé que vesteix una pel·lícula si comptes amb actors com Naomi Watts i Ewan McGregor. La història real que ens expliquen és ben bé de cine i el que ha fet el Bayona amb uns recursos espectaculars, és acostar-nos als qui van passar per aquell trauma i tenir-nos amb el cor petit durant algunes estones de la peli. Pot ser que a les 9 del matí la llàgrima sigui més fàcil; però diria que molts, confosos pel moment de ‘debilitat’, hauran explicat que s’estaven traient les lleganyes.

A migdia la cosa canviava i he escollit Días de pesca, de Carlos Sorín, del qual només havia vist Historias mínimas. A més de mínimes jo les vaig trobar petites, aquelles històries; sense gaire força, vaja. Després de la projecció he entrat a escoltar la roda de premsa del director i l’actor protagonista, Alejandro Awada. I tot just explicava Sorin, preguntat per la durada curta d’aquest film, que ell té com a referència els contes, més que no pas les novel·les. De fet, deia, és més lector d’uns que no pas de les altres. El conte que ens explica no té gaire complicació, però està ben explicat i crec que és efectiu. Un senyor d’uns 50 anys, i amb un problema de salut que vol deixar enrere, enfila Argentina avall cap a la Patagònia, perquè li toqui l’aire, a veure si és capaç d’aficionar-se a la pesca i, a més, a mirar de visitar la seva filla, que hi viu. Tot i que hi ha alguna cosa que no m’agrada en la manera com ens explica alguns dels primers episodis de la història (en poc temps ens planteja massa situacions i trobo que s’acaben trepitjant), m’agrada com aconsegueix que empatitzem amb el personatge i el gir que acaba fent la història, oberta en el seu final.

Després de fer un menú allunyat dels pintxos (cremós d’arròs amb bolets i foie, taco de bacallà a la donostiarra i (catxo)pastís de formatge) i amb un somriure de panxa plena, m’he allunyat per primera vegada del Kursaal, on fins ara he vist totes les pel·lícules. Al carrer Major, al Teatro Principal, he anat a veure-hi Animals, de Marçal Forés, una altra òpera prima amb la marca ESCAC. El noi que seia al meu costat ha mirat cap amunt al segon pis del teatre i ha saludat el director, a qui acompanyava, si no ho he vist malament, la Mar Coll, la directora de Tres dies amb la família.

No sé gaire per on començar. La peli m’ha deixat una sensació estranya que se’m fa difícil d’identificar. Ens situem en un ambient d’institut, en una escola elitista amb l’anglès com a llengua vehicular. Fa la sensació que el director ens vulgui fer entendre que estan en un lloc més o menys aïllat, enmig de la muntanya, no pas reclosos, però lluny del món urbà. El Pol és un dels alumnes i Animals explica la seva història. Una història que ens parla de les dues realitats en les que viu el Pol i dels problemes que li comporta haver-hi de conviure. Ell és conscient d’aquesta dualitat i la pressió al seu voltant el fa intentar resoldre la situació. Al mateix temps mira d’acostar-se a allò que l’atreu, tot i que aviat comprovarà el nociu i perillós que això pot arribar a ser.
Vaig pensar en Gus Van Sant i la seva Elephant, suposo que gairebé un referent sense poder-ho evitar. Però Animals té el seu propi discurs i la seva manera de fer ben particular; amb una estètica atractiva i moments inquietants, pertorbadors. La força de l’adolescència i el vertigen que provoca haver de resoldre situacions que, per qui les pateix, poden ser extremes. 

Hem sobreviscut a un tsunami, el viatge a la Patagònia i a la companyia d'un ós de peluix. O sigui que demà continuarem seient a les fosques i esperant que comenci la propera peli. Demà viatgem a Estocolm, Escòcia i Brasil. Mirarem d'omplir la carmanyola de pintxos, no fos cas que ens fés soroll la panxa i molestem al que tenim assegut al costat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada