ESTIVAL DE JAZZ D'IGUALADA_Pícnic_Tocats pel jazz

Crònica de l'última jornada de l'Estival de Jazz. Picnic al Parc de Vallbona i música durant tota la diada.

Tocats pel jazz

El dia es va llevar de color gris, però una ventada va fer net el cel de núvols. No va ser una bufada aïllada i el vent s’hi va voler quedar; ens va acompanyar al llarg del dia, fent-se notar en algun moment en forma de carpa voladora. Res greu, en qualsevol cas, tot i les exigències logístiques que la gent de l’Estival van haver de gestionar durant tota la diada.

Vent, doncs, però també cel blau, alegria, música i gent, molta gent que des de migdia i fins a punt de pondre’s el sol vam disfrutar de la festa, punt i final esplèndid de 5 dies de jazz Estival, en aquesta segona edició d’una proposta que, vist l’èxit, segur que tindrà continuïtat. Així ho esperem tots els qui d’una manera o altra hi hem participat, gaudint de la varietat de les seves propostes, asseguts davant d’una pantalla, amb un llibre a la mà, amb quartet suec amb violí i amb llàgrimes als ulls davant del geni de Sílvia Pérez Cruz (i els seus amics virtuosos). Veure ple el teatre de l’Ateneu, dempeus ovacionant-la, és una de les imatges que recordarem.

L’alegria per l’èxit dels dies precedents, tot i el cansament, segur que va empènyer els organitzadors en l’última jornada i els va fer arribar allà on calia, sempre amb un somriure als llavis. Una alegria encomanadissa que va compartir la gentada que va assistir, públic de tota mena i amb molta canalla, escampats pel Parc de Vallbona, un lloc que sembla fet a mida per al pícnic de l’Estival.

Al llarg de tota la jornada, des del migdia, la música no va parar de sonar, amb els Doctor Jazz Friend encetant la jornada a peu de gespa. Després d’ells, ja damunt l’escenari,  van anar passant músics que van anar creant la banda sonora d’una diada de festa. Les melodies van començar a barrejar-se amb l’olor del menjar, que a ritme lent es va anar coent a mans de cuiners entusiastes. El resultat va tenir forma d’arròs i fideus, paella i fideuà, amb peix i carn, sec el d’uns i més caldós algun altre. L’any vinent, vist l’èxit de l’edició d’enguany, potser caldrà cridar-ne més, de xefs.

La ventada anava fent la guitza a la colla dels Gramophone All Stars, que quan el sol començava a caure pujaven a l’escenari, on van haver de fer mans i mànigues per falcar faristols i partitures. Feia goig veure’ls i escoltar-los un cop tot va estar a punt. El públic va gaudir-los amb ganes.

Una diada espectacular i un Estival fantàstic. Quedarà pel record aquesta edició, que de ben segur la gent de Tocats de Jazz mirarà de superar l’any vinent. 

Pau Ricart Roca

ESTIVAL DE JAZZ D'IGUALADA_Jazz i Cortázar_Fum invisible

Crònica de l'acte de l'Estival de Jazz d'Igualada, en l'homenatge de paranoia accions als 50 anys de Rayuela, de Cortázar.

Fum invisible

En aquesta segona edició de l’Estival de Jazz els seus organitzadors han programat amb encert dues propostes que l’obren a d’altres arts amb les que aquesta música s’hi relaciona d’allò més bé. Si en la primera jornada vam escoltar jazz a través del cinema, ahir va ser el torn de la literatura, mitjançant la prosa lliure de Julio Cortázar.

En el 50 aniversari de Rayuela, segurament la seva obra més coneguda, ha estat l’entitat igualadina paranoia accions que, en col·laboració amb l’Estival, ha volgut fer-li homenatge amb una lectura dramatitzada d’alguns dels textos d’aquesta obra, que vessen jazz per tot arreu, fent-hi referència directa o assumint com a motor la seva força desbordant.

Entraves al Foment i feies un viatge en el temps, de sobte asseguts en una habitació fosca, amb llum tènue per a una atmosfera de confessions i estones inacabables de jazz antic. Acompanyàvem i escoltàvem la conversa entre les dues dones, que ens acostaven amb llengua d’accent argentí a les seves vides i reflexions. La prosa de Cortázar posava en boca d’una el record imborrable i devastador d’un passat d’experiències traumàtiques. Mentre l’altra buscava (i trobava) paraules precises que transmetessin l’emoció d’escoltar el gran Satchmo en el precís instant que arrenca el solo amb la trompeta, aquella llamarada amarilla incontenible i alliberadora que l’acompanya com una necessitat de sentir-se viu i a la que recórrer, sempre que ho vulgui, amb el gest senzill de situar l’agulla, de nou, al principi del vinil negre.

Louis Armstrong, Bessie Smith, Duke Ellington, Johnny Hodges... el jazz i el seu swing han estat companys ideals, vestits a mida per a les paraules escrites de Cortázar. Per a l’ocasió, la música ha estat més swing que bebop, segurament l’estil que millor hi encaixa. Les paraules, en qualsevol cas, recullen la força d’aquelles músiques, la seva irreverència, improvisació i llibertat.

Hem obert la porta del Foment per sortir-ne, hem trencat la foscor i un doll de llum ens ha fet saltar 50 anys endavant. Ha faltat un element important que hauria ajudat en aquesta recreació de l’atmosfera que transmeten els textos de Rayuela: el fum d’una cigarreta encesa tot just després d’apagar-ne una altra, aquell ambient carregat que, si voleu, mentre que res no ho impedeixi, podeu recrear a ca vostra, a la vostra habitació, mentre agafeu un altre vinil i hi poseu l’agulla al damunt.

Pau Ricart Roca

                           

           

ESTIVAL DE JAZZ D'IGUALADA_NEO_Un suec a Igualada

Crònica del concert de NEO (Johannes Nästesjö) al Hot Blues d'Igualada en la segona jornada de l'Estival de Jazz d'Igualada.

Un suec a Igualada

La segona jornada de festival ha estat la primera amb música en directe, amb el concert del contrabaixista suec Johannes Nästesjö, un habitual de l’escena de jazz barcelonina als últims temps. Així, com ja passà en la primera edició, l’Estival acull de nou una proposta internacional. NEO, la Nästesjö Extreme Orchestra, arribà al Hot Blues igualadí, que els rebia amb una combinació de l’excitació pròpia del primer concert del festival i la normalitat de qui acull, com cada setmana, músics d’arreu amb ganes d’oferir el seu art.

Si ja fa uns anys que Barcelona ha esdevingut una ciutat on el jazz bull i on conviuen músics de tot el món atrets per l’escena que s’hi ha creat; a Igualada, des que el Hot Blues va començar a oferir música en directe, tampoc no s’hi fa estrany veure-hi jazz del bo (molt sovint del boníssim), i, si més no per als habituals d’aquest racó, que un suec aterri a Igualada amb un contrabaix deixa de ser un exotisme per ser, ni més ni menys, el principi d’una bona nit de música.

De fet, que l’Estival arribi a la segona edició, té a veure amb la consolidació de la proposta del Hot Blues, que molts músics de jazz del país i més enllà ja tenen en les seves agendes, uns perquè hi tocaran en breu, però molts altres perquè, atrets pels bons comentaris dels qui hi ha tocat, voldrien tocar-hi.

Amb la mateixa normalitat amb la que s’encetava la nit, Johannes Nästesjö començà a presentar la primera cançó amb un català de Suècia d’allò més entenedor. Així ho feu al llarg del concert, amb una petita introducció a la peça que ens disposàvem a escoltar, explicant l’origen del seu nom o l’impuls que l’havia motivat. Aquests apunts ens acompanyaven i, per a qui ho volia, li servia per posar argument i imatges a la música. Va parlar de Twin Peaks i ens vam poder perdre en la sinuositat d’una atmosfera carregada. A Mali i al sud de Sant Petersburg, amb la nostàlgia en mans del violí. Però també vam acompanyar el Johannes a presentar la declaració de renda, i vam viure amb ell la tensió i confusió d’una situació estressant. Vam imaginar-nos enmig del bosc, potser un bosc suec, nevat, mirant de no fer soroll per no espantar aquell cérvol que volem caçar. I vam enfilar camí del final del començament (the beginning of the end), abans de passar per l’Uruguai i tenir un record pels pares del Marcelo, el saxofonista.

Nou i extrem, aquestes són les credencials incorporades ja en el nom de la proposta de Nästesjö, aquesta formació de jazz atípica, poc habitual pel toc que li proporciona el violí, que acompanya i combina de manera original amb la resta d’instruments, el contrabaix de Nästesjö com a eix, amb el saxo i la bateria. 

Pau Ricart Roca

ESTIVAL DE JAZZ D'IGUALADA_L’Estival de jazz comença a ritme de blues

Crònica del primer acte de l'Estival de Jazz d'Igualada, que ahir va engegar la segona edició amb la projecció de la pel·lícula 'Sita sings the blues', de Nina Paley.

L’Estival de jazz comença a ritme de blues

Al cinema, així ha començat la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada. La projecció de Sita sings the blues, de Nina Paley, finalment es traslladà al vestíbul de l’Ateneu Igualadí, ja que fer-la a l’aire lliure, en aquests dies de ruixats traïdors, hauria sigut massa arriscat. La gent el va omplir i la coloraina i els dibuixos s’han instal·lat a la pantalla, amb tot a punt pel viatge cap a la Índia. Un país ben allunyat del jazz, direu amb raó; però ja se sap que la ficció no té límits i els experiments, a vegades, surten bé.

Déus i mites de la Índia més remota comparteixen pantalla i història amb la directora de la peli, que aquí esdevé personatge dibuixat. Són dues històries que volen ser paral·leles, en clau femenina; l’experiment  funciona i el contrast de dibuixos, colors i temps flueix davant dels ulls de l’espectador, que es deixa endur.

La història principal és la de la Sita i el seu amor incondicional vers el seu príncep, submisa fins i tot quan la covardia d’ell l’acaba allunyant del seu costat. Els dibuixos ens situen a l’India del segle XIV aC, en una família reial de culebrot (no crec que n’hi hagi de cap altre tipus) on les enveges i d’altres baixeses humanes marquen el dia a dia. La referència literària és el Ramayana, el text sagrat de l’hinduisme que narra en vers l’epopeia de Rama en la seva lluita amb Ravana per aconseguir estar amb la seva esposa Sita. Mite i llegenda, la directora de la peli pren aquesta història com a paisatge de fons, però decideix explicar-la des del punt de vista de la seva protagonista femenina.

Els dibuixos recorden l’iconografia hindú i aporten un color i elegància potents, traçats en dues dimensions, dibuixos plans (sense profunditat), amb els moviments rudimentaris que aquest format permet i que, de fet, reforcen la llunyania en l’origen de la història. Menció especial per la veu narradora, repartida en tres personatges no gaire ben informats sobre el mite que expliquen, però que fan avançar el relat amb un humor i sarcasme molt ben aconseguits.

Acompanyant aquests dibuixos d’estil hindú que expliquen la història general, n’hi ha uns altres que se centren en la Sita; de traç modern, arrodonit, però mantenint reconeixible l’origen dels personatges, que en tot moment pots identificar amb els seus dibuixos homòlegs mil·lenaris. En aquest segon nivell narratiu, la Sita canta per explicar com se sent a cada moment: contenta i en un núvol pel seu amor feliç, confosa o turmentada quan aquest li gira la cara. La seva originalitat prové de la seva veu, que és la de la cantant de jazz americana dels anys 30 Annette Hanshaw, de la qual la directora del film ha escollit una cançó o altra en funció de l’estat d’ànim de la Sita.

La Sita canta els seu blues particular en clau de jazz. I la Nina, la directora del film, veu en ella un mirall d’on extreure’n lliçons de vida.

Pau Ricart Roca

SUBTERRANI del 18-6-2014_Lemon Day

Ens han visitat, en aquest últim Subterrani de la temporada, els amics del Lemon Day. Amb ells hem parlat del festival i repassat i escoltat els grups que hi estan programats.

La Maria, l'Òscar i l'Ivan ens han fet companyia i hem començat a viure l'ambient d'aquesta cita anual inel·ludible, que arriba el proper 5 de juliol, com sempre a Capellades.

subterrani.podomatic

Rebeca Martín Retuerto_Aniràs al Vida 2014?

-        Ei! Que aniràs al Vida 2014?

-        Al què?

-        Al festival de Vilanova i la Geltrú que es fa en lloc del Faraday.

-        Ah. Qui hi toca?

-        Lana del Rey, Rufus Wainwright, Yo La Tengo, M. Ward ...

-        Com??

-        Sí, sí, i Sílvia Pérez Cruz y Raül Fernández Miró, Sr. Chinarro, Mishima, Pau Vallvé, Joan Colomo, The Free Fall Band, Joana Serrat ...

-        Quin cartell tan complet per a un festival tan petit, oi?

-        Home, petit... És la primera edició del festival Vida 2014, però el cert és que s'ho han muntat molt bé perquè abans dels concerts, que comencen a quarts de 6 de la tarda en uns jardins d'una masia bastant espectacular del segle XVIII, la idea és gaudir de la brisa marina i relaxar-se enfonsant els peus a la sorra de la platgeta.

-        Home, quin pla més idíl·lic... Escolta, i això quan és?

-        El primer cap de setmana de juliol, bàsicament. La inauguració és dijous 3, però divendres 4 és quan comença el gruix dels concerts.

-        Escolta, i amb uns grups tan potents, es dispara molt l'entrada...?

-        L'abonament pels 4 dies del Vida 2014 són 60 €, però si només vols o pots anar-hi un dia, l'entrada ronda els 35 – 40 €. Que et sembla car?

-        Per qui m'has pres? Quina és la web, que no puc esperar més a comprar el meu abonament.

-        www.vidafestival.com

-    Quines ganes de Vida!

SUBTERRANI de l'11-6-2014_CATAPLÀUSIA

El Pasto ens visità al Subterrani per presentar-nos el disc nou de CATAPLÀUSIA, aprofitant, d'altra banda, que aquest divendres 13 de juny el presentarà en directe a laBastida d'Igualada.

subterrani.podomatic 

Rebeca Martín Retuerto. Primavera a cop de llàgrima

                                                                            Matt Berninger, de The National

Si el Parc del Fòrum no estigués cobert de ciment, l’edició del Primavera Sound 2014 hagués pogut ser la versió mediterrània del festival Glastonbury. La mà de metres cúbics descarregats dimecres 28 de maig, sobretot a partir de la darrera cançó del concert de Temples (molt guapots i amb un so autèntic dels 70 al que, malauradament, mancava volum), feia pensar que la fi del món havia arribat al Besòs. Afortunadament, la pluja ens va donar treva durant 3 dies, excepte dissabte 31 de maig durant TOT el concert de John Grant: fins que no va entonar la grandiosa Where Dreams Go To Die, el primer dels 2 arcs de Sant Martí no va sortir. Tot i això, el públic vam aguantar estoicament una hora sota la pluja per comprovar tot el que ha plogut des d’aquella actuació mítica de l’11 del mes 11 de 2011 a la Sala Apolo de Barcelona que l’antic component de The Czars ens va regalar.

Abans de començar el repàs del que va donar de si el Primavera enguany (a l’entrada de wikipèdia així s’hi refereixen), esmentar 2 coses que no entenc i en contra de les quals em declaro del meu festival preferit: que l’acreditació de premsa tingui (també) un preu (des de quan s'ha de pagar per la llibertat d'informació?) i que un any més l'organització hagi optat per continuar generant muntanyes de gots de plàstic d’un sol ús que (espero almenys) Ecoembes reciclarà, en comptes d’optar per un únic got.

L’avantatge de fer aquesta ressenya una setmana més tard del festival és poder recordar només els moments que realment van calar, pel motiu que fos. Només per aquests concerts, el Primavera Sound 2014 ha pagat molt la pena. Com que la memòria no és lineal, els recordem sense ordre ni concert:)

Sílvia Pérez Cruz & Raül Fernandez Miró: a més de demostrar que els homes ploren (més de 2 amics nois m’ho van comentar orgullosos), vaig arribar a pensar que Jeff Buckley s’havia encarnat en cos de dona catalana, tot escoltant Pequeño Vals Vienés, Mercè, Carabelas nada o Corrandes d’exili. El duo català ha demanat prestades composicions a mestres com Federico García Lorca, Leonard Cohen, Pere Quart i Lluís Llach, entre d’altres per donar a llum a Granada (2014), una joia d’una bellesa que no admet comparació.

Kronos Quartet: Després de la pluja de llàgrimes durant una de les actuacions més emocionants de l’auditori en 14 anys de Primavera, les notes del quartet americà de corda fundat els anys 70 per David Harrington ens van mantenir flotant per diversos punts dels globus terrestre i demostrant que, entre les enormes possibilitats dels instruments de corda, trobem la seva capacitat hipnòtica i semblança amb els sons de l'electrònica més actual:

Television: 40 anys més tard d’enregistrar un dels discos de referència de la música que hauria de col·locar la banda de Tom Verlaine al mateix nivell d’influència que Rolling Stones i Beatles, per fi vam poder gaudir en directe i comprovar que estan en plena forma, malgrat l’escàs raig de veu d’en Tom. Si teniu dubtes, jutgeu vosaltres mateixos durant els quasi 13 (!) minuts del tema que dóna nom al mític àlbum, Marquee Moon:

Arcade Fire: el concert més llarg del festival, 2 hores i sense cap pausa, i el moment àlgid de dijous nit. Una actuació rodona i sense pretensions on només música, llum, vestuari i confeti ens van portar de passeig per la discografia dels humils canadencs a qui no els agrada repetir formules:    

Metronomy: van jugar molt bé la difícil carta de tocar després dels de Montreal i a les 3:15 am. Van descarregar una bomba de 50 minuts on van desgranar hit rere hit amb una posada en escena mimada al detall i que semblava un decorat d’un espot de la marca Evax:

The National: divendres a la nit l’escenari Sony va acollir la gran actuació de la petita banda d'amics d'Ohio que s'ha fet immensa. Destacar el fet que van canviar el ritme d’alguns temes, fent-los irrecognoscibles pels no fans. A més, a diferència de Win Butler d’Arcade Fire, Matt Berninger s’entregava al públic, literalment. Amb una banda en plena forma i ell desbocat amb mesura, va arribar a donar-se un bany de masses mentre deixava sol i palplantat a l’escenari al prèviament convidat Hamilton Leithauser de The Walkmen, banda per a la que havien tocat com a teloners anys enrere o, aquest cop sí, cantava al costat de Justin Vernon de Bon Iver i Volcano Choir:

Midlake: van tocar dijous a l’hora màgica en què el sol es pon, perfecte per endinsar-nos en l’atmosfera de la natura a la que acostumen a transportar-nos els de Texas. Van encertar el repertori combinant sobretot himnes de l’immens The Trials Of Van Occupanther (2006) i Antiphon (2013): Head Home, Roscoe, Ages, This Weight ...

Nine Inch Nails: Si volies veure bé la banda de Trent Reznor, un dels reclams del festival, havies de marxar del potentíssim directe que estava oferint Kendrick Lamar. I, mare meva, quin desplegaments de focus i espectacle visual i musical! Ja després de la primera cançó, Reznor, cobert de suor, ens va hipnotitzar amb una aposta ideal per a un festival, repassant 25 anys de carrera. Accessible. Potser, n'era conscient de què molts que vam anar a veure'ls, haguéssim donat el que fos per ésser alhora davant Mogwai:

Majical Cloudz: sens dubte una de les propostes més minimalistes i arriscades d’enguany que va convèncer els pocs que vam apostar pel duo pop de Montreal a la mateixa hora que tocaven Caveman i Warpaint:

Jagwar Ma: Seguint les passes de Metronomy, els de Sidney van saber donar l'energia que requeria actuar a les 3:05 am, després de 2 bèsties com !!! (Chk Chk Chk) i The National:

Volcano Choir: La nova banda del líder de Bon Iver va arrencar molts aplaudiments amb una proposta on el vocoder tenia un paper principal:

Föllakzoid: El kraut rock i la psicodèlia made in Chile són una de les descobertes d'enguany.

Amb els anys he après que la difícil i dura tasca de triar a quins concerts vas s'ha d'acceptar sense flagel·lacions. Tot i això, sé, imagino que van estar (molt) bé:

Teho Teardo & Blixa Bargeld: 

Stromae:

Caetano Veloso:

Mogwai:

Slowdive:

Charles Bradley:

The Growlers:

Saint Vincent:

L'any vinent hi tornem, celebrarem 15 primaveres!