Abans d’ahir va morir Pau Riba. Han estat unes setmanes en
què ha estat present sovint als mitjans, després que ell mateix expliqués que
tenia un càncer contra el que poc s’hi podia fer. Entrevistes i reportatges,
una mena d’adéu mediàtic amb regust de mala consciència respecte un personatge
que mai va tenir gaire presència en els mitjans més generalistes, ara correm-hi
tots, que es veu que és un dels grans, diguem-li adéu com cal...
Les imatges d’arxiu, combatent per a destruir la cultura
catalana, passejant les cames llargues pel Canet Rock o vestit de roba hippie a
la Formentera dels 70’s, contrastaven amb el rostre malalt i les poques
paraules que li hem sentit i vist en aquest adéu retransmès. Se’m fa estrany haver-lo
vist participant en aquest petit circ... Recordo l’entrevista al FAQS, em feia
patir veure la dificultat que tenia per trobar les paraules, amb silencis
incòmodes, sense ganes de ser-hi, jugant un paper protagonista que hauria d’haver
tingut des de fa molt de temps i que ara semblava assumir resignat encaixant
aquest homenatge d’última hora. No el coneixia i tan sols és una intuïció
basada en les vegades que l’he vist actuant, l’he escoltat en entrevistes i
col·laboracions radiofòniques, però em fa la impressió que en Pau Riba no
parlava per parlar ni deia coses que no tingués ganes de dir... i aquell dia al
FAQS vaig tenir la impressió que els seus silencis i la seva desgana, més enllà
de la possibilitat que la malaltia no ajudés la seva eloqüència, eren una mena
d’actitud esquerpa que mirava de retratar tot aquell muntatge, una mena de
sabotatge més o menys conscient a tot aquell desplegament.
Havia estat un pirata tota la seva vida i semblava lliure de
convencions i afalagaments interessats. Un trobador de vers lliure. Nét de
Carles Riba i Clementina Arderiu, des que ho vaig saber m’agrada pensar en el contrast que suposa la
seva actitud punk i el fil que lliga la qualitat indiscutible de les seves
paraules amb les de la tradició literària dels seus avantpassats, com una
demostració viva i rutilant que l’excel·lència de la cultura és possible des de
tot arreu.
El vaig poder veure tres vegades. La primera acompanyat dels
Mortimers, a Igualada, en el seu Jizàs de Netzerit, si no ho recordo malament,
al Teatre de l’Aurora. Recordo passar-m’ho pipa en aquella representació
nadalenca que ha anat passejant pel país en els últims anys. La segona vegada va
ser a Calaf, ara fa quatre anys, al Desfolca’t. Descals i amb la seva guitarra
ens va captivar en el seu paper de trobador que va per lliure i sense vergonya,
combinant estones memorables amb d’altres que salvava gràcies a l’ofici
acumulat amb els anys...
A laBastida del Rec, a Igualada, va venir per les Festes de
Nadal del 19, també disfressat de Jizàs i acompanyat dels grans Mòrtimers, amb
la seva dosi de crònica de l’actualitat vestida de relat nadalenc que ens va fer
riure amb ganes. Llàstima de no haver-lo pogut veure’l acompanyat de l’Orchestra
Fireluche o en alguns dels concerts de
celebració dels 50 anys del Dioptria. Aquell dia me’n vaig anar content cap a
casa amb el vinil del Dioptria, un tresor que sempre que ho vull em permet
viatjar a aquells 70’s vibrants, l’origen d’una veu lluminosa que des de
llavors ha estat capaç de viure com volia, lliure.
