.....................................................................................................................

dimecres, 26 de novembre de 2008

Crònica del FICXixón

Sempre ens l'havíem mirat de lluny, amb ganes de ser-hi i viure'l. Finalment, aquest cap de setmana passat, el Subterrani ha viatjat a Xixón a participar de la 46a edició d'aquest festival de cinema que es fa al costat de la platja del mar Cantàbric.
46 edicions són moltes i expliquen, entre d'altres coses, la naturalitat amb què el viuen els qui en participen. A les cues del cinema hi veus gent de tota mena. El FICXixón ha aconseguit que el cinema formi part de la ciutat i de l'activitat d'oci habitual dels seus habitants.
La ciutat batega al ritme del cinema, que s'escampa per diferents espais, tots ells molt accessibles i propers els uns dels altres. Un cinema arriscat i valent, propostes que acosten l'espectador a imatges difícils de trobar fora dels nou dies que dura tot plegat.

Ha estat molt bé entrar dins la sala i descobrir cinemes encara desconeguts per nosaltres, com el de Joana Hadjithomas y Khalil Joreige, dels que vam veure Je veux voir ; i tenir la sort d'escoltar-lo a ell responent els dubtes i discutint els punts de vista dels espectadors.
Potser als espectadors més mitòmans conèixer el seu objecte d'admiració els pot arribar a suposar una decepció imprevista, però d'altra banda, aquestes trobades humanitzen el cinema i sovint permeten l'espectador ampliar coneixements sobre el dia a dia del qui fa pel·lícules.

Tenir l'Atom Egoyan a uns metres explicant com pensa els seus films és un luxe, i tant hi fa que l'escoltéssim després de veure la seva darrera pel·lícula, Adoration, que no és del millor de la seva filmografia.

I també és impagable, escoltar l'accent de Banyoles de l'Albert Serra quan explica que ell no ha estudiat mai res de cinema i quan descriu el seu mètode de treball amb els actors (vegeu el vídeo de més avall) per al film El cant dels ocells. Tot un personatge, que es presentà davant del públic amb la medalla que acredita la Legió d'Honor que li van entregar a França penjada a l'americana; d'altra banda, condecoració que no va semblar impressionar tots aquells que van anar-se aixecant i fugint de la sala després d'alguna escena que se'ls devia fer inacabable; ells no havien vingut a patir al cinema, devien pensar.

Dies intensos de cinema amanits per la pluja intermitent, la sidra llençada des de ben amunt i les músiques de les nits del festival. Tot un menú immillorable. Bé, si hi afegiu uns oricios i bona companyia, la cosa acaba sent de traca i mocador.

1 comentari:

Jean Paul ha dit...

joder !!! jajaja i jo que em moc acomplexat pel meu accent francès al parlar en la llengua de l'Ibañez...

Quin pàjaru en Serra.
Això sí, la medalla per a tú !!!
Dels oricios, no en tinc notícies. De la resta ja en parlarem, lladre !!

Endavant súbter !!!