APÀTRIDES A UNTHANK

Tonstartssbandht_An When_2009

Que són dos germans americans de Florida és la única cosa que sé d’aquest grup. Sovint vull saber més coses de la música que m’agrada; potser és per mirar de trobar algún element comú en totes que m’acabi explicant coses del meu gust musical. Sigui com sigui, és una curiositat justificada, i ja ho sé, no podria ser més redundant: totes ho són. Aquesta en concret la comparteixo, a més, amb moltíssima gent. Diríem que la necessitat d’indagar seria la mateixa que, per exemple, podria tenir algú que es compra potets d’espècies orientals després d’haver catat la cuina índia per primera vegada. Una curiositat més en un oceà de curiositats. Som animals curiosos i no deixarem de ser-ho.


Doncs passa que conèixer aquest disc no em provoca voler-ne saber més coses. Creia que era potser un símptoma de desinterès, però no, perquè m’atrapa igualment. D’alguna manera, allò que explica An When ja em complau: 36 minuts dedicats a referenciar disparitats musicals per acabar autoreferenciant-se, 360º d’evolució circular en només mitja horeta, i la sensació que t’ha dit fins i tot molt més del què et calia saber. És un disc amb l’extranya facultat de captivar malgrat no tenir una emoció intrínseca. O sí que la té, però sembla ser induïda només pels efectes d’eco que van i vénen al llarg de les cançons. És com dir que l’emoció et ve rebotada, a posteriori, justament quan vols preguntar-te sobre la seva naturalesa misteriosa. Així, d’aquesta manera, no dóna temps a que se’t desperti la curiositat.

Però si ja està tot inventat, home. Si no hi ha res més digne que fer música que sàpiga equilibrar les influències de tal manera que els referents que ens plauen seguin còmodament al seient del darrere. Mirar pel retrovisor i poder unir els punts que van de l’A a la C, passant per la B, i saber que ens hem cultivat una mica al llarg dels anys. Això és gratificant, sí. Però és que An When et descol•loca: per arribar de l’A a la C has de passar per la H, o per la O, o per la W. Així resumint ràpid, An When ret homenatge al so fuzz, a la saturació en clau drone i tribal, però també a l’armonia coral, als rituals, a les misses fetes de tots colors. Un disc que viu a l’esglèsia però dorm al garatge. Com s’entén això?

Doncs sabent sonar inaudits, desaparellats i sense parangó. No, no pot ser que cantin Little April Showers de Bambi i l’acompanyin amb teclats dancefloor marca Sónar asfixiants, ni que una cançó s’anomeni Andy Summers però que no apareixi l’empremta dels Police enlloc, ni que sonin sítars espectrals com si fossin les lead guitars de bandes de garatge impossibles. An When és un viatge brutal, viatge que només es torna d’àcid quan te n’adones que et passa la pilota de les influències entre les cames. Per exemple, quan el cant coral que vehicula totes les cançons es fa un espai entre el garbuix sorollós, veig a uns Kingsbury Manx posadíssims i cantant emparanoiats -SFT7-; a Fatboy Slim perseguit pels seus sàmplers de cants tribals després d'haver-se près MDMDA -Little April Showers-; a Aphex Twin posseït pel seu Drukqs i sotmès a les perversions dels nans-dobles dels seus clips -Andy Summers-; o als Spacemen 3 patint perquè són literalment versionats i no saben per on els vindrà la clatellada -Walken with Jesus-.

A consciència, Tonstartssbandht també són elusius, però perquè persegueixen un altre objectiu. Dóna en tot moment l’extranya sensació que les seves melodies viuen en la intermitència, com si només aspiressin a ser esbossades i que només es poguessin completar amb l’últim sospir del disc. Diu això que no busquen la redempció a través d’una cançó que els pugui fer ‘populars’, sinó que les posen totes al servei del concepte. És com es disfruta la seva música: entesa com un gran puzle que s’ha d’anar fent mica a mica, sense parar massa atenció a les peces individuals que s’encaixen.

En definitiva, a An When aquest xavals ensopeguen amb el Sant Greal, allò tan i tan preuat. Però lluny de voler assolir la immortalitat, deixen caure un tripi dins la sang sagrada i passen de llarg com si res. Potser aquí radica la categoria d’aquesta obra: no es casa amb ningú; tant es recrea en l’ADN musical que li dóna forma com s’hi subleva. Et vol dir, iep!, que no m’he de justificar pas per ser jo mateix. An When amaga misteri, humor, melodia, soroll, falsa baixa fidelitat, mala llet, i tot el què s’hi pugui trobar. Sempre que et deixi, clar. Curiós, no?

Oriol Solé 

vídeo