.....................................................................................................................

dissabte, 31 de desembre de 2011

El millor del 2011

Aquí teniu quatre lletres per explicar quins són els discs més destacables d’aquest any 2011 al Subterrani. Per tots aquells que heu anat escoltant-nos al llarg de l’any no us haurà de sorprendre la relació que a continuació detallarem, i són poques les referències que han entrat a última hora dins d’aquest grup d’escollits.

Com hem fet des d’uns anys ençà, hem escollit el disc més destacable, que és el que segons la nostra opinió mereix el número 1, però la resta de destacats no porten cap número al davant que els situï dins un ordre de preferències; tots ells ens semblen continents de músiques recomanables per uns o altres motius.

Tot seguit us esmentem les raons que han motivat incloure’ls dins aquesta relació, que de ben segur podria ser més llarga i incloure-hi d’altres títols, però de la mateixa manera que només tenim una hora setmanal per oferir-vos la música del Subterrani, també tenim un temps limitat per escoltar tota la música que es fa i desfà arreu del món. Així doncs, aquesta és la nostra llista, els discos del Subterrani del 2011.

DESTROYER_Kaputt
A finals de gener d’aquest any que estem a punt de deixar enrere vam conèixer aquest disc i des de llavors ha anat sonant al Subterrani, creant un fil musical que s’ha anat estenent al llarg de tot l’any, impregnant els programes amb aquest ambient relaxat que desprèn la seva música. I val a dir que en un primer moment quan vam escoltar-lo vam fer un pas enrere (30 anys de cop), ja que de sobte ens trobàvem revivint algun d’aquells sons que a principis dels anys 80 sonaven arreu, sons que per nosaltres significaven, sovint, el pitjor que recordem d’aquells temps musicals. Parlo d’un funk blanc, tou, allunyat del funk negre impregnat de suor que ens agrada; i d’un pop tan lleuger que sembla no tenir pes. D’aquell pop elegant que associem amb Avalon de Roxy Music, una elegància repel·lent de la que hem fugit sempre i que se’ns ha quedat enganxada a la memòria musical dels 80, tal i com portem enganxades a la memòria estètica d’aquells anys, entre d’altres, les ombreres i els pentinats crepats.

Però a Kaputt, Dan Bejar, que és qui hi ha darrere del projecte Destroyer, ha aconseguit impregnar les seves cançons amb aquells sons i fer-les atractives. Així doncs, un primer moment de rebuig, seguit d’una atracció que ha esdevingut irresistible fins a desenvocar en un estat semblant al de l’addicció.

El baix i el saxo són, sens dubte, els dos elements que transmeten amb més força, tal i com sonen en aquest disc, aquest deja vú vuitanetru; són el comú denominador de totes les cançons que ens connecten a aquella època, però aquí serveixen per donar-li al conjunt un to relaxat i eteri. Res a veure, però, amb la superficialitat i lleugeresa d’aquella música en la que s’inspira.

I és que aquesta ambientació és el paisatge d’unes cançons que t’enganxen. La veu arrossegada, a mig camí del recitat i la cantarella, greu i carregant les cançons d’un to melancòlic que casa a la perfecció amb la música que l’acompanya. Són cançons llargues, cançons que van creixent, algunes amb intros també extenses, en les que t’hi vas sentint còmode, bressolat per aquest ritme sostingut que t’envolta i en el que t’hi sents comfortable, acompanyat per la veu de Dan Bejar que t’explica històries sovint decadents (Wasting your days Chasing some girls, alright Chasing cocaine through the back rooms Of the world all night... Kaputt ).

Si, com ens va passar a nosaltres en el primer moment d’acostar-nos a Kaputt, la seva música us crea cert rebuig, tingueu una mica de paciència i no desistiu, que el premi acaba sent dels grossos. Entreu-hi i passareu bones estones.

Qui sap, potser un dia haurem d’acostar-nos de nou als discos d’aquells anys 80 el so dels quals ens creen tanta repel·lència. Potser llavors no vam tenir paciència i ara els trobaríem coses que llavors no els vam donar l’opció que ens oferissin. Mentrestant, podeu acompanyar-vos de Destroyer.


JONATHAN WILSON_Gentle spirit
Aquest és un dels grans debuts d’aquest any 2011, tot i que el seu protagonista és un músic d’estudi amb una trajectòria llarga com a guitarrista. Tens la sensació que no hagi tingut cap pressa a l’hora d’enregistrar aquest seu primer disc, es nota que la cosa ha estat cuinada a foc lent, amb un resultat amb aromes de clàssic.
L’Oriol Solé, una de les persones amb qui vam començar el Subterrani l’any 1993, ens el va recomanar a través d’aquest bloc a la seva secció APÀTRIDES A UNTHANK. Aquella era una crítica entusiasta que s’atrevia a situar aquest disc en un dels llocs de privilegi de la música de les darreres dècades! Exagerat o no, el que sembla fora de tot dubte és la màgia i la qualitat d’aquest disc. Enregistrat exclusivament amb material analògic, transmet aquest regust a clàssic, amb sonoritats que et situen prop dels anys 70’s i el folk, assegut al costat de Neil Young.


PJ HARVEY_Let England shake
Ja són molts anys i continuem escoltant discos bons fets per la Pejota. Acompanyada dels seus músics preferits amb qui ha parit la majoria d’aquests treballs més destacables, John Parrish i Mick Harvey, en aquest Let England shake no trobem la força i l’emergència dels seus primers treballs, més viscerals i directes, si voleu, però continua sent capaç de fer grans cançons I treballs molt destacables. En aquesta ocasió és un disc més o menys conceptual on parla del seu país i de la seva relació amb la guerra. És, per tant un disc greu i per parlar-ne ha aconseguit un so diferent, amb elements poc habituals en la seva música. És un disc important que enganxa de mica en mica.


BON IVER_Bon Iver
Després del debut impressionant de Justin Vernon com a Bon Iver teníem ganes d’escoltar el seu disc nou. En aquest segon treball continua sent-hi present l’emotivitat d’aquell primer, però hi ha un canvi en la manera com l’expressa. Aquell primer disc és més despullat, més directe, que transmetia una força molt gran, però executat amb pocs elements: la veu com a element central i una guitarra amb pocs afegits més.
En aquest segon disc l’emoció continua present, però el rerefons ha canviat. Hi ha més elements que acompanyen la veu, tota una banda capaç de crear una atmosfera amb més matisos. No és un disc tan immediat com aquell primer, però amb moltes més coses per entretenir-s’hi. Per submergir-s’hi.


LOW_C’mon
Uns altres veterans a la llista dels més destacats de l’any. Aquest és el disc número 9 d’Alan Sparhawk i Mimi Parker i, bàsicament, continuen oferint el mateix pel que els hem conegut i seguit des que van començar: les harmonies vocals i els jocs de veus entre ells dos, les repeticions a través de les quals van construint les seves cançons, que creixen fins a l’infinit. Però aquestes cançons sonen més lluminoses que en d’altres ocasions i potser seria el millor disc per aquells qui vulguin introduir-se per primera vegada en el món de Low.
Per cert, el 27 de març d’aquest any 12 que tenim a tocar, seran a l’Apolo de Barcelona. No us els perdeu.


SHABAZZ PALACES_Black up
Un dels altres grans debuts de l’any, tot i que els seus músics no siguin precisament debutants. Ishmael Butler ja va ser una de les peces destacables de Digable Planets, grup de hip-hop dels 90 que sempre van tenir el jazz com a font d’inspiració i de recursos per a les seves bases.
Ara, aquest projecte nou, continua sent hip-hop, però les bases sonen més marcianes, més experimentals. Perdeu la por i endinseu-vos-hi.

NICOLAS JAAR_The space is only noise
Aquest si que és jove i no se li coneixia cap participació en cap altre projecte anterior. De Nova York, amb 20 anyets i amb ganes d’explicar-nos coses. Aquest és un disc d’experimentació, encasellat com a música electrònica, però que juga amb molts elements i en el que s’hi poden escoltar coses molt diferents: paisatges de pura electrònica, tocs de jazz i fins i tot de soul, sintetitzadors voladors i pop.

Hi ha hagut d’altres discos importants al Subterrani en aquest 2011. En aquesta llista també volem fer-hi aparèixer, ni que sigui tan sols amb el nom, aquests altres títols:
CASS MCCOMBS_Wit’s end
BILL CALLAHAN_Apocalypse
ANÍMIC_Hannah
GIRLS_Father, son, holy ghost
ST. VINCENT_Strange mercy
MANEL_10 milles…
JAMES BLAKE_James Blake