.....................................................................................................................

dijous, 19 de gener de 2012

APÀTRIDES A UNTHANK

L'Oriol Solé ens ha enviat la seva llista del millor del 2011.

Lee Noble: Horrorism (Bathetic Records)
La música drone, paradís DIY dels indies amb pretensions ambient, obliga a l'oïent exigent a destriar el gra de la palla. Si es fa, encara que sigui per evitar que l'estil caigui a l'Abisme de les Etiquetes on va anar a parar, per exemple, el trip hop, apareixen joies com aquesta enigmàtica proposta. Un Noble mig perdut en la boirina complaent pròpia de l'estil es deixa guiar per melodies esquives i arriba a un destí inaudit, amb el sarró carregat de bones cançons, i sota l’empara de l'àlbum concepte. Guitarres les justes, bases de baix-teclat tenebroses, ritmes a voltes primitius, acordions violentats i una veu que volent no ser tímida sembla patir vertígen. Aquesta màgica combinació satisfà de la mateixa manera que ho fa sacsejar una bola de cristall plena de flocs de neu, crear el caos, i gaudir d'imaginar les formes misterioses que renaixeran cada cop diferents. Per explorar-lo una i altra vegada.

Silk Flowers: Ltd. Form (Post Present Medium)
Synth pop i electro d'un duo de Brooklyn. De llarg el millor disc d'aquest estil que he escoltat aquest any. Beuen tant de l'ànima Joy Division com de les primeres formes de New Order, però com tota obra gran això descansa en un segon terme. En primer pla, una personalitat definida sense ben bé proposar-s'ho. Sintetitzadors esquitxats de soroll són el contrapunt a una veu poderosa, entre ressacosa i eufòrica, que narra, quan vol, observacions extranyes i petites profecies de caire privat. Les cançons transmeten una poderosa sensació de penombra rítmica, és a dir, a voltes febril, a voltes desacompassades. Silk Flowers sempre treuen allò orgànic i humà del seu so sintetitzat, com volent errar un tret sabent que sempre l'encertes. Amaguen una perversa ironia que els fa molt atractius. Llàstima que després del darrer EP tret fa 3 mesos s'hagin separat. Deia ironia?

The Weather Station: All of it was mine (You've Changed Records)
Com una joia del passat descoberta ara, una espècie de Joni Mitchell o fins i tot de Judee Sill. Folk del de sempre, sí, però amb alguna cosa més. Com la Joni, no només és la gran veu, sinó també les composicions. Com l'apòcrifa Judee, la seva música pot sonar confessional i espiritual. Se'n surt a més d'esquivar l'allargada ombra de la Joanna Newsom sent molt menys histriònica. Tamara Lindemar despulla les cançons al mínim i l'encerta bastint-les d'arranjaments que fan de petits ponts per comunicar sensacions folk de les d'antany. A part d'acústiques puntejades, Tamara tira de banjo i percussions per reforçar els accents melòdics, i teixeix teranyines emocionants a cada canvi d'acord o motiu. Tot té un regust casolà, com quasi improvisat, que el fa encara més especial.

Joan of Arc: Life like (Polyvinyl records)
Perquè la música de Joan of Arc pot sempre oferir més i més coses; perquè juntament amb contemporanis seus com Polvo i Karate es responen afirmativament a la pregunta de si encara es pot explorar i subvertir més el concepte rock; perquè la seva única raó d'existir sembla ser fer la música que fan; perquè si alteressin el mètode versàtil i construïssin les cançons fent regressions enlloc de progressions seguirien sent tant emocionants i sorprenents; perquè no hi ha al món guitarres tan arriscades i alliberades del patró de cançó rock clàssica com les seves; perquè els ritmes que lliguen l'oli amb l'ou mai es tallen i podrien fluir fins l'infinit; perquè la veu de Tim Kinsella, que sembla prendre el sol estirada en un matalàs inflable a la cresta d'una ona tsunàmica, sap trobar-se irreverenment còmoda inventant tonades que sonen igual però que mai ho són; o perquè en definitiva cada segon de la seva música amaga cent detalls que es mostren a cada nova escolta i que mai carreguen o embafen, per això s'ha de cel•lebrar cada cop que treuen un nou disc. Seria il•lús si anomenés bandes d'on beu el seu so, i impartiria justícia si afirmés que són ells una influència en molta de la música efervescent d'avui en dia.

Mountains: Air Museum (Thrill Jockey)
La hipnosi en versió música. Mountains creen sons principalment acústics processats amb pedals i sintetitzadors modulars. L'objectiu no és arribar a cap lloc concret sinó dirigir-s'hi. Així, les transicions estan cuidades amb tot l'afecte i amor possible perquè són la raó de ser de la seva proposta. És com mirar a contrallum un trencaclosques resolt, oblidar l'unitat acabada i gaudir dels raigs que es filtren per les ranures que uneixen les peces que el componen. Més propers a See Feel que a Stars of the Lid, Mountains tenen una manera molt seva de sonar: no fugen d'estudi, s'impliquen; no tiren de formalismes estètics resultadistes; teixeixen ones d'emoció. Si Choral era polifònic, Air Museum és per emmarcar, penjar-lo, i anar-lo a veure cada dia.

Nils Frahm: Felt (Erased Tapes)
On abans la seva tendra sensibilitat era a flor de pell i deixava clar que amb un piano i a voltes un bandoneó testimonial en tenia prou per transmetre emocions des del primer motiu, abraçant a Satie i homenejant-lo des d'una perspectiva neoclàssica, ara el talent que ja coneixem d'aquest jove compositor berlinès es posa al servei d'una paleta estil•lística amb més colors i implica a parts iguals l'intèrpret, l'instrument (piano clàssic, elèctric, sintetitzadors i efectes) i el medi on s'esdevé la música. Si desperta la vena més ambient que duu a dins, el passet més enllà el fa quan la música i la textura del seu so es fonen en un sol element. Guanya l'experiència musical, única i irrepetible: hi ha tants detalls que porten la música a un altre nivell, que passar la composició a una partitura o escriure la tablatura dels instruments seria un acte estèril, ja que l'espai entre notes quedaria orfe de notació. O potser es pot transcriure el baf que deixa el colpeig de cadascun dels martells i que nodreix l'emoció musical o l'entela de sentiments com ara la recança o l'enyorança? Minimalisme, field music i talent es presenten ubics en aquest disc d'emoció continguda i altament commovedora.

Secret Cities: Strange Hearts (Western Vinyl)
Mitja hora de retro pop fantàstic. Sense voler-ho, s'han guanyat un espai entre els artesans de la cançó pop 60s que van més enllà de la imitació. Igual que al seu primer disc Pink Graffiti, segueixen la sendera dels infravalorats The Russian Futurists i la seva voluntat renovadora dins el respecte per les formes pròpies del pop d'antany. Secret Cities recreen les armonies que somnien i sonen amb la creïble innocència i encant propis d'aquell so que tot just naixia a finals dels cincuanta. Una producció gens recarregada permet que les composicions brillin, encara que de manera misteriosament opaca: el seu pop, per molt que busqui la melodia perfecta, vol ser subtil, poc barroc i viure més proper del 'mute' que de l'amplificació efectista. No significa això que sia música d'entreson a llum d' espelma, no, ans al contrari: és animada, molt rítmica, positiva i de bellesa radiant. Dels 30 minuts de pop més preciosos gravats aquest any.

Jacaszek: Glimmer (Ghostly International)
La música d'aquest polac de formació clàssica és extranyament captivadora. Instrumentació acústica i tractament electrònic s'avenen sàbiament; l'emoció es desplaça cinemàticament al llarg dels temes, a càmara lenta, de puntetes sobre les cordes i vents i al compàs de sons processats. Fragments melòdics mutilats apareixen i desapareixen de manera ordenada, sense voler desconcentrar l’oïent; clarinets, guitarres i clavicèmbal mantenen diàlegs en una llengua consensuada ara amb extensions processades d'ells mateixos, ara amb sons inquetants de textura decadent. La melodia que es dibuixa sobre el context sonor al llarg de les composicions sembla erràtica però no ho és: mira d'avançar per terres desconegudes i prefereix la contenció a l’eloqüència, suggerir més que dir, o el que és el mateix, escoltar a parlar. En definitiva, la voluntat melódica es posa al servei de l'experimentació; Jacaszek es deixa guiar per la inusitada interacció entre allò conegut i tel•lúric i allò desconegut i mercúric. Si Treny era el potencial explosiu del caos, Glimmer n'és la seva implosió. Un paisatge de sons i sensacions que floten ingràvids a la retina de la meva memòria musical de 2011.

Six Organs of Admittance: Asleep on the Floodplain (Drag City)
Un altre encert majúscul d'en Ben Chasny. Luminous Light, del 2009, deixava clar que un virtuós de la guitarra que fa carrera per la vena més progressiva del folk també era capaç de postrar-se al format de cançó tradicional i concentrar emoció, melodia i filigrana continguda. Aquell disc acabà sent un cançoner amb deix de clàssic. Doncs bé, ara s'hi ha d'afegir les 10 cançons d'Asleep on the flooplain. Podent-se dedicar només a l'instrument com fan altres mans prodigioses com les d'en James Blackshaw o Alexander Turnquist, o potser perquè això ja ho havia fet molts cops abans, Chasny edita el seu 25è disc inspirat en la melodia narrada i puntejada. Sembla que sigui capaç d’extreure l'essència de les jams de drone, soroll o ambient que feia abans i postrar-la en un context menys divagant. El resultat, cançons de tall tradicional que es fan eternes en 5 o sis minuts i mantres onírics loopejats d’acústica, elèctrica o fins i tot armònium. Chasny segueix fidel a un so folk amb reminiscències medievals, però lluny d'entretenir a la cort reial, la seva música conjura els esperits de la nit que s'escampa fosca dessota la boira i que poblen el sotamón del noble castell termenat. A la llum tènue d'una torxa i escoltant aquest disc, les bruixes es pentinen.

Amun Dunes: Through Donkey Jaw (Sacred Bones)
Tan misteriós com la mateixa portada i el títol del disc. Una música que s'inicia arrossegada, amb puntejos delicats i percussions presents de manera tímida, deixant pas a una veu reverberada que transforma el que sembla ser drone folk en un dark pop ple de moments inquietants. S'ajuda de sintetitzadors guerxos i guitarres elèctriques còsmiques i aflangerades, a voltes en forma de llampecs de llum tèbia, a voltes recuperant l'essència drone, i abandonant-se a jam sessions d'ultratomba. Tot flueix d'una manera molt natural, només que és una naturalitat que sorprèn perquè sembla pertànyer a un altre planeta -potser d'allà on ve també en Lee Noble-, una manera de fer pop diferent i personal. Damon McMahon triomfa perquè esquiva totes les etiquetes que el voldrien explicar: pica l'ullet al psych folk de Marc Bolan quan aquest no el veu perquè està massa ocupat amb el seu ego; queda per fer un parell de birretes amb els The Cure primerencs en un bar obscur però s'acaba no presentant; roba mantres psicodèlics als Beatles quan aquests estan massa tripats per adonar-se'n; s'apropia de la nerviosa guitarra bipolar d'Sterling Morrison ara que la Velvet s’ocupa de portar la fundació Andy Warhol a tribunals. Amun Dunes tira amb arc amb els ulls envenats i dóna al bell mig de la diana.