.....................................................................................................................

dimarts, 26 de juny de 2012

Crònica Original (I)

Ahir va començar L'ORIGINAL, el cicle de cinema en versió original (i subtítols) a Igualada. Des d'avui i fins divendres, penjarem una crònica de la sessió del dia anterior. Aquí teniu la primera, després de veure HIGH FIDELITY, de Stephen Frears.

Petits moments de confusió van acompanyar la inauguració de la setena edició de L’ORIGINAL, ahir a la Pius XII d’Igualada. Res, un cable que el tècnic del projector i pantalla va veure que no tenia... 5 minuts abans de començar la projecció! Però d’alguna cosa ha de servir veure que en els set anys que portem ocupant la plaça al centre d’Igualada, sempre hem pogut acabar resolent els entrebancs que apareixien sobtadament. I així, respirant fondo i relativitzant la desgràcia, passats deu minuts de les 22h engegàvem el canó de llum i començava la música.

La història és la del Rob, que ens explica, mirant-nos als ulls a través de la pantalla, les seves misèries sentimentals, els seus dubtes existencials, després de trencar amb la Laura. El paisatge, una botiga de música, la seva, plena de vinils (encara), amb cd’s traient el nas i on les cintes de cassette encara formen part del dia a dia. De fet, en aquest ambient musical, tal i com veiem al llarg de la pel•lícula, les cassettes segurament representen el format més dinàmic, el que passa de mà en mà per fer-nos escoltar l’últim descobriment, la que serveix per fer la llista del dia amb el top five de qualsevol motiu estrambòtic, la que omplen per algú amb tot l’amor i on cada cançó té el seu perquè, el seu moment, resultat d’un procés minuciós, calculat, intransferible i gairebé litúrgic.

És la vida i la música, la vida inexplicable sense el fil sonor que l’ha acompanyada i que serveix per narrar-la, com a part ineludible i com a potenciadora de les sensacions viscudes a cada moment. La música que és capaç de suavitzar els sotracs de la vida o fer de pes per ajudar-te a enfonsar-te una mica més avall, en un exercici de massoquisme digne d’estudi que tots els melòmans hem practicat en un moment o altre.

Al final discutíem de l’any en què es va fer la pel•lícula, que jo defensava que té vora 20 anys; però em rebatia, amb raó, qui la feia més recent. Les dues MM al final dels crèdits no deixaven lloc al dubte. I ara, sabent-ho, la sensació és un pèl estranya perquè fa la impressió que la peli ens situa en un món que ens queda ben lluny, més que no pas els 12 anys que fa que es va filmar la història. Potser és la velocitat dels canvis, en un món en què de cassettes només en trobes a la fira d’antiguitats dels diumenges a la plaça de l’Ajuntament. Però de llistes i seleccions musicals encara en fem, sigui quin sigui el format en què l’entreguem a aquells que vulguin escoltar-les.