.....................................................................................................................

dimecres, 26 de setembre de 2012

DONOSTIA ZINEMALDIA_Pròleg


Havien de ser cinc hores i finalment n’han estat gairebé set. Abans d’anar-me’n a dormir vaig comprovar amb l’ordinador les dades del viatge a Donostia, on fins dissabte vinent estaré mirant-hi pelis i participant de l’edició 60 del Festival de cine d’aquesta ciutat. Just al costat de l’indicador de l’hora de sortida del tren hi havia una icona amb un signe d’admiració, com un senyal de tràfic avisant d’una incidència. Vaig mirar què significava i la sorpresa va ser quan vaig llegir-hi que el tren de les 7’30h, el meu, s’havia cancel·lat com a conseqüència de la jornada de vaga general que havien convocat a Euskadi els sindicats bascos (els estatals no s’hi van adherir) pel dia 26 de setembre. Eren passades les onze de la nit i havia de decidir què feia. Renfe oferia l’opció d’agafar un altre tren a les 15’30h, però això significava perdre mig dia i arribar passades les nou de la nit. Vaig mirar el preu d’un viatge amb avió, però em semblava exagerat; i també vaig mirar el preu del trajecte amb bus, no gaire més barat que el que havia pagat pel del tren i, és clar, amb més hores de carretera. A més, agafar un avió comportava el perill d’arribar a l’aeroport i quedar-m’hi penjat en el cas que els transports fessin vaga (l’aeroport és a 20 quilòmetres de Donostia).

Crec que la decisió d’optar pel bus ha estat l’encertada. Quan he arribat he anat passejant fins a l’Hospedaje Kaixo i tots els comerços, botigues, bars i restaurants estaven tancats. Al llarg del dia he vist que la vaga ha tingut una incidència molt gran i molts pocs establiments han decidit obrir.

Al Festival de cinema la vaga també s’hi ha notat; les taquilles han estat tancades tota la jornada i els actors bascos s’han manifestat davant del Kursaal amb una samarreta on s’hi veien dibuixades unes tisores molt grans. L’activitat als cinemes ha estat gairebé testimonial i s’hi han projectat no més d’un 15% de pelis respecte l’habitual en els altres dies de festival.

He arribat a l’Hospedaje Kaixo i m’ha rebut una noia que hi treballa i que en té ben poc, de basca. De Washington, diu que ve; que viatja d’aquí cap allà i va treballant a estones, quan li cal. Entre el meu anglès i el seu espanyol hem acabat parlant la llengua d’Obama i compartint-la (no em malinterpreteu) amb una altra americana que s’està al mateix Kaixo; i al que potser, pensava, podrien afegir-li allò de Inn. És cert que he parat poc per l’hospedaje, però encara no hi he sentit parlar altra llengua que no fos l’anglès. El lloc està molt bé, amb una habitació per mi sol i amb un espai compartit per tots els hostes. Enmig del pas hi ha una taula de surf i a la dutxa hi penja un vestit de neoprè. Fa gràcia caminar per la ciutat i creuar-te amb surfistes amb la planxa sota el braç, descalços i amb el vestit de neoprè a mig posar. Van i vénen a la platja de Zurriola, la que està davant del Kursaal, centre neuràlgic del festival. Per això no es fa estrany veure’ls en parelles tallant les cues interminables d’espectadors que esperen entrar a les sales de cinema. Un parell de surfistes passejant les seves taules pel damunt de la catifa vermella del festival; no vaig ser a temps d’agafar la càmera i immortalitzar el moment.

Al cap d’unes hores, pel damunt d’aquella catifa va passejar-s’hi Monica Bellucci, que sortia de la projecció de la peli en la que havia participat. Moments de glamur pels que sembla que els organitzadors del festival han apostat fort en aquesta edició 60, portant estrelles que passegen la seva imatge i li donen al certamen la volada desitjada. No hi havia gaires aglomeracions i la gent l’esperava amb curiositat, però sense excessos fanàtics. No deixen de ser bascos, coi, per molta Bellucci que passegi. I mira que el vestit que portava era ben maco.


El dia llarg no podia acabar sense asseure’m en una butaca per veure una peli. Els dies abans havia navegat per informar-me de les que podia veure, però moltes són estrenes i les referències que trobava eren bàsicament descriptives i tècniques. Vaig apuntar-me el nom de 7 cajas, de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori, i em disposava a veure la meva primera peli feta al Paraguay. En la presentació que van fer els dos directors ja van advertir que al Paraguay d’història cinematogràfica anaven més aviat escassos, però confiaven en la seva obra, on havien mirat de reflectir-hi, van explicar, la manera de fer de la gent d’aquell país i el seu sentit de l’humor. I vam riure, al cap d’una estona de situar-nos i de parar l’orella per intentar entendre el que deien els protagonistes de la història. Els subtítols van fer la seva feina i la història la resta. Enmig d’una zona de mercat immensa i laberíntica a la ciutat d'Asunción, el caos organitzat en centenars de botigues i espais on vendre i comprar de tot, el Víctor mira de guanyar-se alguna cosa amb el seu carretó, oferint-se a qui el necessiti per portar coses on li demanin. Però l’encàrrec que li faran no és habitual i serà l’inici d’una història estrambòtica on s’hi barregen misèria, il·lusions, humor (negre) i també amor. Vam acabar rient i aplaudint l’equip del film, diria que amb els actors i els directors una mica sorpresos amb la reacció entusiasta de la majoria del públic.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Home, una foto amb la Monica B. no hauria estat gens malament per il.lustrar aquestes excel.lents cròniques, eh?

subterrani ha dit...

no són per ensenyar en públic!