.....................................................................................................................

dimarts, 18 de desembre de 2012

JULIA HOLTER_Ekstasis, disc de l'any 2012 al Subterrani

D'entre tots els discos que hem escoltat al Subterrani en aquests últims 12 mesos de l'any 12, aquest és el que creiem més especial.


Potser exagero si us demano que rellegiu el títol del disc per mirar d’explicar-vos què podeu trobar-hi un cop hi haureu entrat; però de ben segur que no és pas casualitat que Julia Holter hagi decidit anomenar-lo així. Desconec el raonament que va dur la Holter a escollir-lo, però pensant-hi una mica més i després d’haver-lo escoltat moltes vegades, la paraula, lluny de sonar pretensiosa o falsament modesta, esdevé simplement descriptiva de l’estat que s’assoleix en alguns moments mentre l’escoltes.

Els colors de la portada i fins i tot la fotografia central, acompanyats d’aquest títol i enmig d’una immensitat de discos, potser farien que, en una primera ullada superficial, el relacionéssim directament amb el món de la música new age, més a prop de les músiques com a promesa de relaxament o de les que t’asseguren que et faran levitar enmig d’una selva paradisíaca. Fins i tot ara, després d’haver-m’hi submergit moltes vegades, hi ha moments en què em retorna aquest pensament, però passa aviat i me n’oblido. Ja fa temps que vam aprendre a tenir paciència (musical) i vam entendre que alguns discos necessiten més estones que d’altres. El pes del contingut d’aquesta obra poc té a veure amb la lleugeresa d’aquelles músiques i, al contrari, acaba deixant empremta.

Marienbad és l’entrada a un món màgic. Com una passejada per la mansió de la peli de Resnais i els seus jardins, aquesta cançó és la porta que ens connecta amb la ficció musical de Julia Holter, ficció enlluernadora i enigmàtica, de les que t’allunyen de la terra ferma per passejar-te núvols enllà. Melodies pop cantades dins una catedral de sostres infinits i acompanyades de misteri i fragilitat. Atmosferes barroques però mai pesades. Llum i més llum; ara directa i després tènue, però sempre brillant.


Aquí podeu llegir la crònica que vam fer del concert a la sala Sidecar de Barcelona d'ara fa uns mesos.