.....................................................................................................................

dimarts, 4 de juny de 2013

El meu Primavera Sound (Rebeca Martín Retuerto)

Ha passat més d'una setmana des que l'edició número 13 del Primavera Sound baixés la persiana fins l'any vinent i no, no tinc cap sentiment de culpa per no haver vist Wu-Tang Clan, Swans (la seva proposta satànica només era apta pels seus deixebles més abnegats), Nick Cave & The Bad Seeds, Blur (vaig marxar després de sentir el so patètic), Daniel Johnston, The Jesus and Mary Chain, Dinosaur Jr., The Breeders (aborridotes), Four Tet, ni My Bloody Valentine. Al·legaré en la meva defensa les ganes de descobrir en directe bandes mooolt menys conegudes, però d'una proposta que no té res a envejar als caps de cartell d'un festival que enguany hagués hagut d'anomenar-se Tardor Sound pel fred que es va apoderar divendres del Fòrum.

A més, amb una mitjana de 60 concerts per dia, tenint en compte l'eixam de gent (170.000  assistents, segons l'organització) que impedeix el desplaçament àgil i i havent-me d'enfrontar a la duríssima tasca de triar (sort que, per exemple, renunciar a escoltar Apparat interpretar el seu darrer magnífic treball Krieg und Frieden (2013) es va veure recompensat per la descoberta del potent directe dels italians i joveníssims Foxhound.

A més dels espagueti, us recomano seguir la pista a Dan Deacon, Goat, Julie Doiron (que va tocar diumenge als Barts acompanyada només pel guitarra Chistopher Lee i... embarassada de 6 mesos!), Kiev Cuando Nieva, Nick Waterhouse, els portuguesos Paus (amb 2 bateries!), Pony Bravo (que van comptar amb Za! com a convidats d'honor), Phosphorescent, Tinariwen...

A continuació teniu els vídeos de la majoria d'actuacions que vaig poder gaudir:


Adam Green & Binki Shapiro:


Una llàstima que no es vegi el globus que portava l'Adam, amb un somriure que encara era més evident després de deixar-se estimar per la gent.


Daughter:


Immensament agraïts i emocionats de debutar a Barcelona i de tenir un públic que els havia triat a ells i no a The Jesus and Mary Chain.


Grizzly Bear:

El quartet de Brooklyn va oferir un concert impecable i màgic com als que ens tenen acostumats. Una espècie de meduses il·luminades anaven pujant i baixant darrera dels músics, la cirereta visual d'una actuació genial. Inoblidable la seqüència While You Wait For The Others, Two Weeks i Knife.

Los Planetas:


El repàs al clàssic àlbum dels granadins, Una semana en el motor de un autobús (1998), es va convertir en un karaoke des del minut u on, per fi, la veu de Jota se sentia i entenia... bé!

Mulatu Astatke


Jutgeu vosaltres mateixos la increïble actuació a l'Auditori del Fòrum del músic etíop i la seva impressionant banda que, poso la mà al foc, recordarem tots els afortunats que vam ser-hi. Teniu la sort que l'àudio del video reprodueix amb molta fidelitat el concert programat a una hora en què molts feien la migdiada.

Neko Case:


Una manera molt agradable d'arrencar el dijous del festival: country alternatiu per a poqueta gent abans no arribés la marabunta.

Phoenix:


Els francesos ho van donar tot en un inoblidable concert amb posada en escena, so i actitud excel·lents. Thomas Mars no es va conformar amb baixar i cantar entre el públic, sinó que després de caminar fins al bell mig de la multitud va deixar que aquesta el portés de tornada a l'escenari. Impossible treure la vista del bateria, que algunes publicacions han comparat amb un guerrer...


Tame Impala:


Amb les ganes que hi havia de veure'ls i malgrat tocar massa aviat (20:30), els australians ens van sacsejar en el seu debut a Barcelona (com si fossin les 3 de la matinada) amb una actuació que ens va convèncer. Que tornin aviat!


The Postal Service "Such Great Heights":



Sorpresa per la marxa i ritme de Ben Gibbard que només deixava de contornejar-se quan seia a la bateria, i amb una posada en escena pròpia de Pet Shop Boys, l'esperat himne d'indielectrònica va arribar just a temps per ballar-lo i després tocar el dos per poder agafar bon lloc a Grizzly Bear.

Thee Oh Sees "The Dream".



Sens dubte, el directe dels quatre de Califòrnia va ser un exercici de garatge-punk-rock-surf energètic que recordarem tots els que ens vam aplegar a l'escenari ATP (un dels petitons del festival però que es reservava joies com la banda liderada per John Dwyer, que no va dubtar en aturar fins a 2 vegades el concert per demanar als de seguretat que deixessin de colpejar al cap al públic a tocar de la valla). No us ho penseu si mai teniu l'oportunitat de veure'ls en concert.