.....................................................................................................................

dijous, 26 de juny de 2014

ESTIVAL DE JAZZ D'IGUALADA_L’Estival de jazz comença a ritme de blues

Crònica del primer acte de l'Estival de Jazz d'Igualada, que ahir va engegar la segona edició amb la projecció de la pel·lícula 'Sita sings the blues', de Nina Paley.

L’Estival de jazz comença a ritme de blues

Al cinema, així ha començat la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada. La projecció de Sita sings the blues, de Nina Paley, finalment es traslladà al vestíbul de l’Ateneu Igualadí, ja que fer-la a l’aire lliure, en aquests dies de ruixats traïdors, hauria sigut massa arriscat. La gent el va omplir i la coloraina i els dibuixos s’han instal·lat a la pantalla, amb tot a punt pel viatge cap a la Índia. Un país ben allunyat del jazz, direu amb raó; però ja se sap que la ficció no té límits i els experiments, a vegades, surten bé.

Déus i mites de la Índia més remota comparteixen pantalla i història amb la directora de la peli, que aquí esdevé personatge dibuixat. Són dues històries que volen ser paral·leles, en clau femenina; l’experiment  funciona i el contrast de dibuixos, colors i temps flueix davant dels ulls de l’espectador, que es deixa endur.

La història principal és la de la Sita i el seu amor incondicional vers el seu príncep, submisa fins i tot quan la covardia d’ell l’acaba allunyant del seu costat. Els dibuixos ens situen a l’India del segle XIV aC, en una família reial de culebrot (no crec que n’hi hagi de cap altre tipus) on les enveges i d’altres baixeses humanes marquen el dia a dia. La referència literària és el Ramayana, el text sagrat de l’hinduisme que narra en vers l’epopeia de Rama en la seva lluita amb Ravana per aconseguir estar amb la seva esposa Sita. Mite i llegenda, la directora de la peli pren aquesta història com a paisatge de fons, però decideix explicar-la des del punt de vista de la seva protagonista femenina.

Els dibuixos recorden l’iconografia hindú i aporten un color i elegància potents, traçats en dues dimensions, dibuixos plans (sense profunditat), amb els moviments rudimentaris que aquest format permet i que, de fet, reforcen la llunyania en l’origen de la història. Menció especial per la veu narradora, repartida en tres personatges no gaire ben informats sobre el mite que expliquen, però que fan avançar el relat amb un humor i sarcasme molt ben aconseguits.

Acompanyant aquests dibuixos d’estil hindú que expliquen la història general, n’hi ha uns altres que se centren en la Sita; de traç modern, arrodonit, però mantenint reconeixible l’origen dels personatges, que en tot moment pots identificar amb els seus dibuixos homòlegs mil·lenaris. En aquest segon nivell narratiu, la Sita canta per explicar com se sent a cada moment: contenta i en un núvol pel seu amor feliç, confosa o turmentada quan aquest li gira la cara. La seva originalitat prové de la seva veu, que és la de la cantant de jazz americana dels anys 30 Annette Hanshaw, de la qual la directora del film ha escollit una cançó o altra en funció de l’estat d’ànim de la Sita.

La Sita canta els seu blues particular en clau de jazz. I la Nina, la directora del film, veu en ella un mirall d’on extreure’n lliçons de vida.

Pau Ricart Roca