Subterrani del 27-02-2011. 80's revisited

  subterrani27022011 by subterrani27022011

Fa temps que escoltem discos actuals el so dels quals ens recorden a la música dels anys 80.

És evident que la música dels 80 no sona tota de la mateixa manera, que, com en totes les èpoques hi ha estils diversos i el so no és uniforme. També és veritat, però, que hi ha èpoques que es poden distingir d’altres a través d’alguns motius, d’alguns sons, per la utilització d’algun instrument que destaca, per un estil de producció en els discos...

I això és el què passa amb els 80’s. L’ús de sintetitzadors, el so del baix sovint en primer terme, les produccions atmosfèriques i la utilització d’instruments de vent...

Escoltar discos nous i associar el seu so a aquestes característiques que acabo d’anomenar és el que ens ha fet pensar en dedicar-li un Subterrani a aquesta música. Hem anat recopilant discos i cançons d’intèrprets actuals la música dels quals identifiquem amb els 80, o, tal com hem dit, amb aquest so dels 80’s que us hem descrit. De fet, hem acabat decidint-nos després d'haver conegut el disc de DESTROYER, Kaputt; un disc que et trasllada directament a aquesls inicis dels 80 i al so de discos com Avalon de ROXY MUSIC.

El curiós és que, si més no en el meu cas, escoltar aquest so dels 80 al què ens referim sempre m’havia creat rebuig. És un so que em sonava desagradable (l’estridència dels sons dels sintetitzadors) i pastelós, tou, sense força, amb un to que lluny de resultar-me atractiu, em repel·lia. I ara, passats més duna vintena d'anys, associo a aquell so aquestes músiques noves que m’agraden. 

Els temps canvien... les percepcions?

APÀTRIDES A UNTHANK

His Clancyness_Hissometer Cassette_2009

Amb els nous avenços tecnològics, les restriccions de durada que patien els vinils, les cintes de casset o els més recents compactes van anar desapareixent. Si per un banda les gravacions en vinil podien arribar als 42 minuts i els CDs tradicionals cap als 65 minuts, els formats tipus mp3 ja no tenien límits de duració ni vivien dins un suport físic. Acostumats com estem a les duracions tradicionals, tenim l’opció ara d’empatxar-nos de tanta música com ens vulgui presentar un artista. Ara, no cal parlar de fins a quin punt és contradictori dedicar més estona a l’escolta d’una gravació, posem de 4 hores, quan justament estem en una societat dirigida pel consumisme frenètic i que entén el temps com un material escàs de gran valor.

Deia que el xip dels tres quarts d’hora el tenim tots, encara. Són 45 minuts ben aprofitats si l’obra ens satisfà, i estem predisposats a tornar-hi. El Hissometer Cassette és una petita obra de 12 minuts pelats; si la primera vegada ja et sorprèn, al cap de 4 escoltes, més o menys 45 minuts, ja quasi bé te la saps de memòria. Que si et fascina se’t fa massa curta i en vols més, o que simplement perquè és massa curta no t’acaba d’omplir? D’acord, molt bé, tot val. És curiós, però, que en Jonathan Clancy, el pare de les cançons, es va passar tres anys creant aquest breu artefacte. Tirant de tòpic, això del temps és molt relatiu.

Always Mist, el seu darrer llançament, és l’obra que potser el donarà a conèixer, una obra que s’adequa més als cànons de la música popular: 9 cançons d’indie-pop prou ben interpretades, amb fidelitat més mid que low, i acomodades al format llarga durada. No vull desmerèixer el disc; de fet es mereix també una crítica a l’Apàtrides. Passa que el Hissometer Cassette és com la garantia última del seu art, una obra on desplega totes les seves virtuts com a compositor pop. I aquestes qualitats, si tenim sort, les anirà mostrant al llarg dels anys.

His Clancyness és un canadenc que porta una bona temporada vivint a Bolonya. La història d’aquests 12 minuts de glòria comença i acaba al seu pis: vuit cançons farcides d’idees, que podrien haver-se convertit fàcilment en 80. Davant de tal sobredosi de possibilitats, intueixo que la dificultat última va ser trobar la manera d’ordenar un trencaclosques musical amb més fitxes que espais on posar-les. Va tardar tres anys a acabar-lo, però el resultat final és una col·lecció impecable de cançons on no hi sobra ni hi falta res.

His Clancyness fa dream-pop, o sia, música pop per poder somniar despert. Clancy treu el màxim partit d’una veu que no vol ser domesticada, gravant-la sempre en dues pistes i fent-la caminar sobre línies de guitarres i de baix en permanent estat d’alerta emocional. Quan s’escau, però, apareix una mandolina, un glockenspiel o un sintetitzador i les peces agafen tonalitats diferents del mateix color que tenyeix tota la gravació. Els ritmes pregravats i loopejats donen l’empenta final i eviten que els temes s’abonin a la languidesa pròpia de l’estil. És com si els Beach House volguessin invertir els factors i col·locar la sensibilitat emocional de la veu a davant de tot, despreocupant-se una mica de l’envoltori musical que els fa ser especials i hermètics. En Clancy defuig les subtileses; vol ensenyar, de manera desvergonyida, la matèria en el seu estadi primer, quan és cru i encara s’ha de polir, i treu pit a més del seu histrionisme vocal. Diu, sóc sensible i no vull fer-ho saber de manera indirecta; m’enfilo sobre la taula i ho procamo als quatre vents.

El Hissometer Cassette és conseqüent amb el format original, i per tant respira baixa fidelitat. L’aire que li dóna vida és saturat de reverberació, però és que mai acaba d’embafar o es fa massa carregós, ja que en només 12 minuts és difícil que això passi. En Clancy sap jugar les seves cartes i aplica aquest criteri amb intel·ligència a tots els altres detalls que acaben de donar la forma final a les composicions, com el soroll elèctric crispat que traspua ocasionalment o els petits accidents sonors que passen quan es treballa amb pedals i en directe. Els temes duren poc més d’un minut, però en Clancy els deixa molt ben resolts; cadascun conserva la seva autonomia i al mateix temps estan lligats els uns amb els altres, com si es tractés d’una sola composició de 12 minuts, amb les seves variacions o moviments. Si els somnis vinguessin amb banda sonora incorporada, el Hissometer Cassette seria el suport sonor de la becaina perfecta.

Oriol Solé 

vídeo

Projeccions a l'Ou com balla d'Igualada

Després de la bofetada tecnològica de la setmana passada, hem decidit optar provisonalment per la via digital. Ahir els nostres experts més qualificats van certificar que la imatge i el so de l'equipament de projecció que farem servir avui són excel.lents.
I és que "El carnaval de las almas" ("Carnival of souls" 1962) s'ho mereix. Rodada amb un pressupost ajustadíssim, és un d'aquells casos en que el resultat final és més que la suma dels seus components. La història d'una noia que comença una feina en una nova ciutat és només el punt de partida per explicar una història de terror modern. La soledat de la protagonista i la seva progressiva obsessió s'expliquen a través d'una atmósfera malaltissa, alienada, gairebé lynchiana, on descobrim que l'horror, com ja sospitàvem, conviu amb nosaltres.
Us esperem a dos quarts de nou!!!

80's revisited

El Subterrani del proper 27 de febrer el dedicarem a escoltar música d'ara que ens recorda la dels anys 80 del segle passat. Com que ens acostem a carnaval, ens posem unes ombreres, ens crepem el poc pèl que ens queda i connectem el walkman.

Subterrani del 20-02-2011

  subterrani20022011 by subterrani20022011

TRUE GRIT. La nova dels Coen

Western dels Coen. Desmitificador i amb regust de clàssic. Segur que a John Ford li agradaria.

Torna l'Emergència! al CCCB

Aquest dissabte 19 de febrer se celebra una nova edició dels festival de música EMERGÈNCIA! De nou al CCCB, la tarda nit del dissabte farcida de bones propostes musicals. No us el perdeu!

Projeccions a L'Ou com balla d'Igualada

Aquesta nit s'inicia un cicle de projeccions a l'Ou!
Cada dimarts a dos quarts de nou passarem una pel.lícula que probablement no has vist i que t'agradaria haver-ho fet! Cinema de culte, trash, extravagàncies i joies oblidades que ressucitaràn per fer-te la setmana una mica més suportable.
Aquesta nit comencem amb "La mujer y el monstruo" (títol original: "The creature from the black lagoon") un clàssic de la ciència-ficció rodat el 1954. Una pel.lícula que, com moltes altres d'aquest període, s'han convertit en mites per als fans del gènere que valoren l'enginy i el bon gust per sobre dels efectes especials. Suspens i diversió assegurats!!!
La criatura ja és aquí...

L'Ou com balla és al carrer de Sant Jaume, núm. 3, d'Igualada

Subterrani del 13-02-2011

  subterrani13022011 by subterrani13022011

06.02.11FACE HIGH ROCK al Subterrani de Ràdio Igualada

Subterrani del 06-02-2011

  subterrani06022011 by subterrani06022011

Presentació del Primavera Sound 2011

Avui s'ha fet la presentació del cartell del Primavera Sound, amb una gran part dels grups que hi participaran. Com sempre, la llista de grups és impressionant i el problema, com sempre també, el tindrem nosaltres a l'hora d'escollir-ne uns o altres. Hi ha noms, però que no admeten dubtes; anirem a escoltar M. Ward i John Cale, no ens predrem la PJ Harvey ni tampoc Low. I tenim curiositat per veure Twin Shadow, Avi Buffalo i Caribou.

Seran tres dies al Fòrum, del 26 al 28 de maig, i també,  entre el 25 i el  29 al Poble Espanyol. 

APÀTRIDES A UNTHANK

Tonstartssbandht_An When_2009

Que són dos germans americans de Florida és la única cosa que sé d’aquest grup. Sovint vull saber més coses de la música que m’agrada; potser és per mirar de trobar algún element comú en totes que m’acabi explicant coses del meu gust musical. Sigui com sigui, és una curiositat justificada, i ja ho sé, no podria ser més redundant: totes ho són. Aquesta en concret la comparteixo, a més, amb moltíssima gent. Diríem que la necessitat d’indagar seria la mateixa que, per exemple, podria tenir algú que es compra potets d’espècies orientals després d’haver catat la cuina índia per primera vegada. Una curiositat més en un oceà de curiositats. Som animals curiosos i no deixarem de ser-ho.


Doncs passa que conèixer aquest disc no em provoca voler-ne saber més coses. Creia que era potser un símptoma de desinterès, però no, perquè m’atrapa igualment. D’alguna manera, allò que explica An When ja em complau: 36 minuts dedicats a referenciar disparitats musicals per acabar autoreferenciant-se, 360º d’evolució circular en només mitja horeta, i la sensació que t’ha dit fins i tot molt més del què et calia saber. És un disc amb l’extranya facultat de captivar malgrat no tenir una emoció intrínseca. O sí que la té, però sembla ser induïda només pels efectes d’eco que van i vénen al llarg de les cançons. És com dir que l’emoció et ve rebotada, a posteriori, justament quan vols preguntar-te sobre la seva naturalesa misteriosa. Així, d’aquesta manera, no dóna temps a que se’t desperti la curiositat.

Però si ja està tot inventat, home. Si no hi ha res més digne que fer música que sàpiga equilibrar les influències de tal manera que els referents que ens plauen seguin còmodament al seient del darrere. Mirar pel retrovisor i poder unir els punts que van de l’A a la C, passant per la B, i saber que ens hem cultivat una mica al llarg dels anys. Això és gratificant, sí. Però és que An When et descol•loca: per arribar de l’A a la C has de passar per la H, o per la O, o per la W. Així resumint ràpid, An When ret homenatge al so fuzz, a la saturació en clau drone i tribal, però també a l’armonia coral, als rituals, a les misses fetes de tots colors. Un disc que viu a l’esglèsia però dorm al garatge. Com s’entén això?

Doncs sabent sonar inaudits, desaparellats i sense parangó. No, no pot ser que cantin Little April Showers de Bambi i l’acompanyin amb teclats dancefloor marca Sónar asfixiants, ni que una cançó s’anomeni Andy Summers però que no apareixi l’empremta dels Police enlloc, ni que sonin sítars espectrals com si fossin les lead guitars de bandes de garatge impossibles. An When és un viatge brutal, viatge que només es torna d’àcid quan te n’adones que et passa la pilota de les influències entre les cames. Per exemple, quan el cant coral que vehicula totes les cançons es fa un espai entre el garbuix sorollós, veig a uns Kingsbury Manx posadíssims i cantant emparanoiats -SFT7-; a Fatboy Slim perseguit pels seus sàmplers de cants tribals després d'haver-se près MDMDA -Little April Showers-; a Aphex Twin posseït pel seu Drukqs i sotmès a les perversions dels nans-dobles dels seus clips -Andy Summers-; o als Spacemen 3 patint perquè són literalment versionats i no saben per on els vindrà la clatellada -Walken with Jesus-.

A consciència, Tonstartssbandht també són elusius, però perquè persegueixen un altre objectiu. Dóna en tot moment l’extranya sensació que les seves melodies viuen en la intermitència, com si només aspiressin a ser esbossades i que només es poguessin completar amb l’últim sospir del disc. Diu això que no busquen la redempció a través d’una cançó que els pugui fer ‘populars’, sinó que les posen totes al servei del concepte. És com es disfruta la seva música: entesa com un gran puzle que s’ha d’anar fent mica a mica, sense parar massa atenció a les peces individuals que s’encaixen.

En definitiva, a An When aquest xavals ensopeguen amb el Sant Greal, allò tan i tan preuat. Però lluny de voler assolir la immortalitat, deixen caure un tripi dins la sang sagrada i passen de llarg com si res. Potser aquí radica la categoria d’aquesta obra: no es casa amb ningú; tant es recrea en l’ADN musical que li dóna forma com s’hi subleva. Et vol dir, iep!, que no m’he de justificar pas per ser jo mateix. An When amaga misteri, humor, melodia, soroll, falsa baixa fidelitat, mala llet, i tot el què s’hi pugui trobar. Sempre que et deixi, clar. Curiós, no?

Oriol Solé 

vídeo