radioigualada.cat

radioigualada.cat
.

dimarts, 19 de juliol del 2022

DEAN GALAXIE WAREHAM

Dean Wareham interpretant On fire de Galaxie 500 a La Nau, Barcelona, 14 de juliol del 2022


Després que s’ajornés el concert, previst inicialment pel mes de febrer passat, arribava a la cita amb l’emoció intacta de quan vaig rebre la notícia: Dean Wareham vindria a Barcelona a tocar On fire, el segon disc de Galaxie 500, que van publicar l’any 1989. Un disc que no vaig conèixer en el seu moment, sinó uns anys després, quan escoltàvem Luna, el grup que Dean Wareham va crear un cop dissolt el trio galàctic. Wareham va ser l’únic del trio de Boston aquest dijous passat a La Nau, no hi van ser Damon Krukowski i Naomi Yang.

Galaxie 500 i Luna ja son història, però Dean Wareham continua publicant música. Les primeres cançons del concert son del seu disc més recent, I have nothing to say to the mayor of L.A., i van acompanyar-lo al baix la seva companya Britta Phillips, Roger Brogan a la bateria i Derek See com a segona guitarra. Va ser un bon escalfament pel que havia de venir... quan van sonar les primeres notes de Blue thunder es va sentir un crit d’excitació unànim, una mena de benvinguda i un ara sí que sí; més de trenta anys després érem allà escoltant aquelles cançons màgiques cantades per la veu principal que les va crear i amb el so d’aquella guitarra que sempre ha estat el tret principal i distintiu del disc.

Ens ha passat a tots, que tenim els nostres discos especials associats a les sensacions del moment quan els vam escoltar per primera vegada. El meu record de l’On fire té a veure amb el so que em transmetia les primeres vegades que l’escoltava, una mena de so que a mi em semblava precari (allò que en aquells temps ja s’anomenava Lo-fi) tant precari com atractiu i lluminós. Aquesta psicodèlia velvetiana es fonamentava en estructures prou simples que s’elevaven molt amunt quan Dean Wareham jugava amb la seva guitarra i amb passatges i atmosferes de misteri que des d’un principi (i encara ara) em semblaven meravelloses. També recordo escoltar el disc i pensar que havia estat enregistrat en directe; això lligava amb aquella sensació de Lo-fi, però també amb la idea que em transmetia de compenetració entre els tres músics, un tot orgànic amb pocs elements que eren capaços de combinar per a omplir-ho tot...

Ara quan escolto el disc revisc aquelles sensacions i, després del concert de l’altre dia, reprenen la força amb la que em van impactar. El que he llegit de l’enregistrament del disc, on el productor Mark Kramer (productor d’aquest i dels altres dos discos de la banda) va tenir un pes clau, confirma aquesta sensació d’enregistrament en directe de la banda.  Posteriorment a les poques sessions dels tres junts a l’estudi, van acabar-hi afegint una segona guitarra i el saxo que apareix en un parell de peces. Damunt l’escenari de La Nau, la sala del Poble Nou barceloní on van tocar (primera vegada que hi anava i les sensacions van ser immillorables), també hi havia una segona guitarra, la d’en Derek See, que completava el grup ... un saxo ja era demanar massa...

Van començar seguint l’ordre del disc i els espectadors (pocs n’hi devien haver per sota dels quaranta) entregats a l’ofrena i acompanyant la veu inconfusible de Dean Wareham, vam acompanyar aquelles cançons mil vegades cantades, ara en mode fan i aixecant els braços cap a l’escenari. Van saltar-se Strange, però Snowstorm va sonar meravellosa, When will you come home ens va fer volar ben amunt i la Britta va fer de Naomi a la perfecció entonant la lletra d’Another day (pell de gallina, de debò)... Alguna de les cançons van escurçar-les una mica, però res va fer baixar el nivell i la nit ja era memorable tot just abans d’acabar quan, ara sí, començava a sonar Strange, una mena de hit entre totes aquestes cançons meravelloses que formen On fire... i molts entre el públic estirant el coll en direcció a l’escenari i repetint allò de Why's everybody actin' funny? Why's everybody look so strange? ...



Estàvem encantats amb aquest punt final i vam aplaudir fort per mirar que tornessin. Com explicava, vaig conèixer On fire quan Luna ja havien publicat el seu segon disc, cap al 1993. Però no va ser fins l’any 1996 que vaig comprar la caixa de cd’s que va publicar Rykodisc (llegeixo que Damon Krukowski va obtenir els drets de les cançons del grup i va posar-s’hi d’acord per a reeditar tota la discografia); i allà, en aquella edició, l’On fire tenia uns bonus tracks (els tres que acompanyaven Blue thunder en la seva versió single) entre els que destacava la versió de Ceremony, dels Joy Division. Va ser meravellós que tornessin a l’escenari per a tocar-la, un regal al que també es va afegir una versió de Scott Walker.

Vam sortir d’allà amb un somriure d’orella a orella, contents d’haver viscut una nit de música meravellosa. Va ser més tard, rememorant el concert, que pensava en com escolto la música ara i com l’escoltava fa 30 anys... com la vivia llavors en directe i com la visc ara... no arribava a gaires conclusions (si més no, no gaire originals), tan sols constatava que trenta anys després em continua emocionant l’On fire i que sempre em quedarà pendent saber com hagués viscut aquest concert l’any 90...  


Pau Ricart Roca

dijous, 14 de juliol del 2022

John Grant continua ben gran



En pocs concerts es produeix la conjunció màgica, és a dir, que l’artista toqui l’àlbum que més t’agrada (i que no està presentant a la gira) a un lloc bonic que permeti l’equació = distància perfecta a l’escenari és proporcional al número d’assistents. I dimecres 6 de juliol de 2022 al Casino l’Aliança del Poblenou els astres es van posar de part nostra perquè John Grant, davant d’un teclat que semblava encongir-se a mida que transcorria l’espectacle i ell creixia, ens conqueria i se’ns ficava a la butxaca. Posaria la mà al foc que tothom que hi va assistir recordarà la vetllada amb un somriure. A més de parlar castellà súper bé (tot i comentar que té dubtes sobre quan dir fue i era), mostrar-se ben proper i explicar de manera extensa alguns temes (trobo que és un ambaixador perfecte LGTB, per com parla de la seva sexualitat amb el cor a la mà alhora que amb fermesa), va centrar el seu repertori en desgranar l’immens i únic Queen of Denmark (2010), àlbum de debut després de quedar-se sol a the Czars i gràcies a què Midlake el convencessin J que tornés a fer música. Començant pel primer tema Tc & Honeybear, el van seguir (en un ordre que no recordo perquè estava levitant al teatre des de la fila 7): Marz, Where Dreams Go to Die, Sigourney Weaver, Caramel, Fireflies i el títol homònim. Quan es va posar dempeus, Cormac Curran (que l’havia estat acompanyant als teclats i efectes) va prendre el relleu al piano (on John tenia una figureta d’un dinosaure amb la que va arribar a tocar algunes notes finals d’una cançó), John, vestit amb samarreta i texans foscos i xancletes, ens va abordar amb les impressionants GMF; It Doesn’t Matter to Him; Glacier; Fireflies i Grey Tickles, Black Pressure. Se’l veia tan relaxat que ens va comentar que no faria el paperot d’abandonar l’escenari i esperar a què l’aplaudíssim per fer un bis sinó que tocaria d’una tirada. El músic estatunidenc i poliglot (ha viscut a Alemanya i Islàndia) va tenir un detall ben bonic al dedicar amb la seva veu de baríton un tema a Julee Cruise, que ens va deixar el passat 9 de juny i era coneguda per la seva veu suau com el vellut blau.

 



Rebeca Martín Retuerto