dimarts, 10 de març de 2020

Espaldamaceta o la reivindicació del naltrus_Rebeca Martín Retuerto


Poder escoltar en directe Espaldamaceta presentant el seu darrer treball Millor que mai (2019, Hidden Track Records) és un doble luxe per a una tarragonina com jo, perquè assaborir en directe unes lletres que et colpegen l'ànima (no fos cas que estiguis massa apalancada i no te n'hagis adonat) mentre José Juan González no deixa de parlar del què farem naltrus en aqueta vida no és quelcom que passi gaire sovint a Barcelona ciutat. Dissabte 7 de març a les 22h, al subterrani de la Fàbrica Moritz de Barcelona, el trio de Tarragona va arrencar la presentació del seu setè àlbum que, sens dubte certifica, i permeteu la broma fàcil, que sonen millor que mai. 



Poques vegades he estat testimoni de tanta contundència dalt de l'escenari per part de només tres músics, en forma dels cops de puny que la veu d'en José Juan anava dirigint a tort i a dret: “Riu qui no ho té fàcil, també qui té massa foscor, anireu cap al miracle quan marxi la por” o “Són la meva gent, ara els estomaquen, m’han fet l’amor tantes vegades i a tu igual, igual, igual, igual.” (inspirada pels fets de l'1-O). Al cap de tres quarts d'hora de combat Espaldamaceta es van desendollar i van baixar de l'escenari per pujar encara més l'efectivitat del seu immens directe i retre homenatge al mestre Leonard Cohen: a part de recomanar el discurs que el desaparegut cantautor canadenc va pronunciar quan va rebre el Premi Príncep d'Astúries, van interpretar la seva preciosa versió en castellà del The Partisan. Per confirmar que davant la pregunta de si vols assistir a un concert d'Espaldamaceta només hi ha una resposta possible, presento l'exemple de la meva acompanyant francesa al gran directe que, tot i no haver escoltat mai el trio tarragoní ni poder comprendre del tot les lletres (perquè la veritat és que el volum era tronador), va gaudir tant de l'espectacle sonor com el visual d'un José Juan que semblava fet de blandiblu: mentre els malucs es gronxaven de banda a banda, els seus llargs braços es recargolaven entorn d'una guitarra que no coneixia ni un moment de respir. Grandíssims.