John Grant continua ben gran

En pocs concerts es produeix la conjunció màgica, és a dir, que l’artista toqui l’àlbum que més t’agrada (i que no està presentant a la gira) a un lloc bonic que permeti l’equació = distància perfecta a l’escenari és proporcional al número d’assistents. I dimecres 6 de juliol de 2022 al Casino l’Aliança del Poblenou els astres es van posar de part nostra perquè John Grant, davant d’un teclat que semblava encongir-se a mida que transcorria l’espectacle i ell creixia, ens conqueria i se’ns ficava a la butxaca. Posaria la mà al foc que tothom que hi va assistir recordarà la vetllada amb un somriure. A més de parlar castellà súper bé (tot i comentar que té dubtes sobre quan dir fue i era), mostrar-se ben proper i explicar de manera extensa alguns temes (trobo que és un ambaixador perfecte LGTB, per com parla de la seva sexualitat amb el cor a la mà alhora que amb fermesa), va centrar el seu repertori en desgranar l’immens i únic Queen of Denmark (2010), àlbum de debut després de quedar-se sol a the Czars i gràcies a què Midlake el convencessin J que tornés a fer música. Començant pel primer tema Tc & Honeybear, el van seguir (en un ordre que no recordo perquè estava levitant al teatre des de la fila 7): Marz, Where Dreams Go to Die, Sigourney Weaver, Caramel, Fireflies i el títol homònim. Quan es va posar dempeus, Cormac Curran (que l’havia estat acompanyant als teclats i efectes) va prendre el relleu al piano (on John tenia una figureta d’un dinosaure amb la que va arribar a tocar algunes notes finals d’una cançó), John, vestit amb samarreta i texans foscos i xancletes, ens va abordar amb les impressionants GMF; It Doesn’t Matter to Him; Glacier; Fireflies i Grey Tickles, Black Pressure. Se’l veia tan relaxat que ens va comentar que no faria el paperot d’abandonar l’escenari i esperar a què l’aplaudíssim per fer un bis sinó que tocaria d’una tirada. El músic estatunidenc i poliglot (ha viscut a Alemanya i Islàndia) va tenir un detall ben bonic al dedicar amb la seva veu de baríton un tema a Julee Cruise, que ens va deixar el passat 9 de juny i era coneguda per la seva veu suau com el vellut blau.

 

Rebeca Martín Retuerto

 

Subterrani del 15-6-2022_GÈLS

Últim Subterrani de la temporada. Programa 34 de la temporada 29; tornarem al setembre en l'horari i lloc habituals, els dimecres a les 21h, a Ràdio Igualada.

El cinquè avançament del segon disc de Gèls ha encapçalat el programa, tal i com abans ho van fer els altres quatre... Vidre, aquesta vegada amb Valentina & The Electric Post.

Aquesta ha estat la primera de moltes novetats: Orchestra Fireluche i Pau Riba, Cass McCombs, Dry Cleaning, Billy Woods i 700 Bliss.

També hem parlat dels directes de la setmana, en uns dies especialment farcits de bones propostes: amb els últims concerts de l'Estival de Jazz d'Igualada, el concert de Rodrigo Laviña y su Combo a laBastida del Rec i el recordatori de la data del 2 de juliol, que és la del Lemon Day d'enguany...

escoltar el programa

Subterrani de 8-6-2022_ESTIVAL DE JAZZ

Subterrani dedicat a l'Estival de Jazz d'Igualada. En conversa amb en Cels Burgès, de tocats de Jazz, entitat que l'organitza, hem fet una ullada a totes les propostes del cartell i hem parat l'orella per a escoltar-ne alguna.

Edició número 10, del 9 al 19 de juny, a Igualada.

escoltar el programa

Els amics de l’Adam Green

Diumenge 16 de maig de 2022 al matí. Per l’altaveu portàtil no deixa de sonar Adam Green. Una estona abans, farta de sentir al meu cap melodies de la nit anterior a La Capsa, màgica i única, m’he llevat, necessitava tornar a reproduir un rere l’altre els himnes que el cantant de Nova York va interpretar per a un públic, una quarta part del qual va ocupar l’escenari al bis final. Un festival total per cloure una vetllada que havia començat amb dos teloners perfectes per a l’ocasió: Ryder the Eagle i Turner Cody.

El primer és el projecte en solitari del francès Adrien Cassignol que vestit de mariachi ens va deixar a tots embadalits amb només tres temes i a sobre de la barra del bar mostrant un tors tan espectacular com ell, ben musculós i cobert de tatuatges. El segon és la formació del cantant que dona nom a la banda de música d’arrels americanes profundes que va acabar d’escalfar una petita multitud d’edat mitjana que no volia perdre’s l’actuació d’un dels dos fundadors de Moldy Peaches, que des de mitjans de febrer està de gira de presentació de That Fucking Feeling (2022). Un Adam en plena forma, amb la seva inconfusible veu de crooner, tot i que va comentar que estava cansat perquè a Espanya se surt tard i fins tard però s’ha de llevar a les 9; va saber triar l’equilibri entre temes del darrer àlbum (Black Out, Red Copper Room, What’s Her Face, All Hell Breaks Loose i l’homònim del disc) i els que tothom frisava per escoltar: Emily, Fix My Blues, Buddy Bradley, Friends of Mine i Engine of Paradise. Amb un somriure i uns ulls magnètics, l’artista (també és cineasta, dibuixant i escriptor) no va estar-se quiet fins que no va agafar la guitarra per interpretar en solitari els mítics Jessica, Tropical Island o Freeze My Love (si és que una memòria encara recordant una nit memorable no em traeix i acompanyessin l’Adam el mateix Adrien Cassignol a la guitarra, Leo Bear Creek a la bateria (i integrant del duo francès The Pirouettes) i un doble de Brian May amb cabellera de caniche al piano que feia de baix. Inseparable de la seva gorra i amb caçadora vermella, durant tot el concert no va deixar de donar la mà a les persones que s’apropaven com si fos el Messies i em va sorprendre que no es llencés de dalt l’escenari per comprovar la fe dels seus fidels. Potser per això, perquè ell no es va decidir a baixar, al Bis, l’escenari de La Capsa del Prat de Llobregat es va omplir amb una part del públic que volia abraçar un cantant que regalima magnetisme i ballar plegats Dance With Me. Un cop es va fer la llum a la sala, gairebé tothom s’hi va apropar a la taula de marxandatge per comprar en primícia la novel·la gràfica War and Paradise d’Adam Green, fer-se una foto amb ell o simplement continuar gaudint de la seva tremenda energia fins que va marxar a sopar.

Rebeca Martín Retuerto

Subterrani de l'1-6-2022_GUITARRICADELAFUENTE

Molt bonic, el disc de Guitarricadelafuente, una altra producció destacable d'en Raül Refree. També hem escoltat d'altres novetats, com la cançó nova de Da Souza, la de Sessa i la primera que coneixem de la menorquina Anna Ferrer.

El Primavera Sound, que engega aquesta setmana la seva edició del 20è aniversari, ha centrat la dosi de música en directe d'avui al programa.

El fons de catàleg d'avui no ha anat gaire lluny en el temps, amb Alex G, Slowdive i Dry Cleaning; el més 'antic', l'Ay... de Nacho Umbert, de l'any 2010.

escoltar el programa 

Subterrani del 25-5-2022_DANIEL VILLARREAL

Novetats ben diferents i totes excitants: el jazz amb tocs panamenys de Daniel Villarreal, l'rnb de Rodeo, el punk amable de Cola i Alex G fent d'Alex G...

Directes pel cap de setmana, amb Los Planetas i Germà Aire. I fons de catàleg amb el Nebraska de Bruce Springsteen i l'homenatge a Vangelis.

escoltar el programa

Subterrani del 18-5-2022_ROLLING BLACKOUTS COASTAL FEVER

Novetats discogràfiques destacables omplen el Subterrani d'aquesta setmana. De Rolling Blackouts Coastal Fever a Warpaint, de Maria Jaume a The Smile i Kikagaku Moyo...

Hem fet la prèvia d'un cap de setmana farcit de bons concerts a Igualada, començant pel de Nico Roig al Kiosk del Rec de divendres. I amb una proposta doble per dissabte i diumenge a laBastida. Amb una proposta d'improvisació el dissabte, amb la ballarina Glòria Ros, el saxo d'Albert Cirera i la veu de Celeste Alías; i el directe de The Zephyr Bones pel vermut del diumenge.

En l'apartat de fons de catàleg hem escoltat els Magnetic Fields, DIIV i Ariel Pink.

escoltar el programa

Subterrani de l'11-5-2022_GÈLS

La quarta entrega del disc nou de Gèls, en primícia per al Subterrani, on l'heu pogut escoltar abans que enlloc... Aquesta vegada amb en Jordi Matas, ara amb Formiga, que repeteix després d'haver enregistrat abans Simple.

D'altres novetats en la primera part del programa han estat Angeladorrrm, Oso Leone + Glen, Estruç i Kendrick Lamar.

Després ha estat moment de fons de catàleg, amb Johnny Cash, Girls Against Boys i Luna.

escoltar el programa

Nacho Vegas o la joventut més madura

 

Feia més de quinze anys que no veia Nacho Vegas en directe. I no sabia si continuaria xalant com havia fet la darrera vegada quan va presentar Desaparezca aquí (2005), a Tarragona. El lloc per a la retrobada, el Teatre Joventut, era un lloc ideal perquè ofereix una visibilitat i un so de primera i, a més, t’hi sents a prop de l’escenari encara que no seguis a platea. Aquesta vegada, la cita dintre del marc del Barnasants mereixia una posició tan privilegiada com la meva butaca de la quarta filera on vaig gaudir d’un espectacle que només puc valorar amb admiració i respecte infinits. Al ritme de Belart, el primer tema del disc que estan presentant en una gira que els ha portat fins a Mèxic, el cantant asturià i la resta de la seva banda van aparèixer dalt de l’escenari per oferir un impecable concert, per a les orelles i la retina. Amb cada tema, un nou color embolcallava els 5 músics, que semblaven gaudir tant com el seu públic, mentre que un Nacho ben concentrat i amb vestit granat elegantíssim ens portava de passeig al llarg d’una trajectòria que ha assolit un grau de maduresa que l’apropa al seu admirat Leonard Cohen. La vida sembla que ha tractat molt bé l’antic component de Manta Ray i, durant tot el concert, la inconfusible veu del ros de Xixon ens va relatar les històries de personatges anònims amb vides de pel·lícula, o no (segons quin sigui el teu gènere cinematogràfic preferit), com Ramón, Marlén, o el seu pare (impressionants percussions a El Ángel Simón amb què va començar el bis). Tres immenses esferes sobrevolen i acompanyen en la gira Mundos Inmóviles Derrumbándose els també immensos músics, entre els que compten Juliane Heinemann, Joseba Irazoki, Hans Laguna i Manu Molina. Impossible imaginar una selecció de repertori més encertada, tot i que són moltíssims els temes que guanyen (encara més!) quan els escoltes en directe; confesso que tinc debilitat per Cerca Del Cielo (Canción De Juanito Oiarzabal) y Ocho y Medio.

Per si us pica la curiositat, compartim el repertori complet del concert que el gran Nacho Vegas i companyia ens van regalar dissabte 9 d’abril de 2022 al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat:

 

1. Belart

2. Detener El Tiempo

3. La séptima ola

4. Ser árboles

5. Muerre'l Branu (adaptació a l’asturià de Summer’s End de John Prine)

6. El don de la ternura

7. Hablando De Marlén

8. Que Te Vaya Bien Miss Carrusel

9. Ciudad Vampira

10. Lo Que Comen las Brujas

11. Ramón In

12. El mundo en torno a ti

13. Big Crunch

14. La Gran Broma Final

15. La pena o la nada

Bis:

16. El Ángel Simón

17. El hombre que casi conoció a Michi Panero

Rebeca Martín Retuerto

Subterrani del 4-5-2022_LIGHTNING IN A TWILIGHT HOUR

Des de The Field Mice que tenim bons records (bona música) de Bobby Wraten. Després va ser Trembling Blue Stars i ara Lightning in a twilight hour. El seu disc nou ha encapçalat el programa d'aquesta setmana.

També hi hem escoltat d'altres novetats, una cançó de Cass McCombs i una altra de Red Pèrill. També una altra cançó que encara no havíem escoltat del disc nou de l'Anna Andreu, aprofitant que aquest cap de setmana toca al FABA, a Manresa.

El fons de catàleg d'avui ens ha fet punxar el gran Gentlemen, d'Afghan Whigs, que a l'octubre tocaran a Barcelona per a presentar-hi disc nou. I ens hem tornat a emocionar escoltant els U-tòpics.

Hem tancat el programa amb una veu impressionant, la de Gabriels, que hem descobert gràcies a la nostra connexió eivissenca, en Ricard Bofill.

escoltar el programa