Subterrani del 14-10-2012

El disc de fa 20 anys:
TINDERSTICKS_Tindersticks

GRIZZLY BEAR

El disc nou de GRIZZLY BEAR, Shields, és una perla que fa llum.

Subterrani del 7-10-2012. ZINEMALDIA DONOSTIA_2012

El disc de fa 20 anys:

Subterrani del 30-9-2012

Ens haureu de disculpar perquè en els primers minuts vam tenir un problema tècnic que fa que el programi no  es pugui escoltar com caldria. A partir del minut 4'30 la cosa ja funciona correctament.

El disc de fa 20 anys...

                                BJÖRK_Debut

DONOSTIA ZINEMALDIA_Gora San Telmo!

No recordo haver vist cap gran pel·lícula de Lasse Hallström. Recordo The cider house rules, aquella adaptació de la novel·la de John Irving amb la Charlize Theron. Recentment he vist aquesta altra de la pesca del salmó... res de l’altre món. No sé si perquè els últims projectes no han funcionat com esperava o si és que ha tingut ganes de tornar a ca seva, The hypnotist és una producció sueca, l’acció de la qual transcorre a Estocolm i amb actors d’aquell país. Enmig de la neu, els primers minuts tenyeixen de roig sang la neu escandinava, com una targeta de presentació que vol deixar les coses clares. Però és que les coses estan sempre clares; no vull dir que intuïm què passarà o que tot sigui evident, sinó que no hi ha intensitat ni emoció. Tot és fred i avança com un encefalograma pla. Aquesta peli també és una adaptació literària, en aquest cas la novel·la d’un autor reconegut de novel·la negra, un més de l’exèrcit d’escriptors escandinaus en aquesta missió de convèncer-nos a la resta del món que la pau aparent d’aquells països nòrdics amaga terribles escenes macabres. Allà on miris veus sang i fetge i sembla que a cada adaptació cinematogràfica pretenen inventar la història més truculenta, la més salvatge, la més descarnada.

He sortit del cinema Victoria Eugenia, he baixat les escales i m’he posat a la cua que ja s’estava formant per entrar a la sessió següent. Uns estiraments, una mica d’aire carregat del salobre del mar i cinc minuts d’espera. Mira, aquell és el Fermin Muguruza, que també fa cua. He pensat que un personatge com ell, combatent per un ideal d’esquerres, segurament ben proper a la manera d’entendre el món de Ken Loach, ha volgut acostar-se a veure la última peli de l’autor de Ladybird, Ladybird. He pensat que fins i tot es deuen conèixer i que potser han aprofitat aquests dies per trobar-se. Sort que només tenia cinc minuts de cua, sinó acabo embarcant-los en un projecte conjunt amb el Muguruza fent de Braveheart basc en el nou projecte de Loach: Azken guda dantza.

Bé, anem per feina... No he vist les últimes pelis de Loach, tot i que he llegit les crítiques que se n’han escrit i n’he extret la idea principal d’un director que es repeteix sense arribar a aconseguir el nivell dels seus primers projectes. Així doncs, se’m presentava una nova oportunitat de retrobar-me amb un director les pelis del qual encara recomano però amb el que he perdut el contacte des de fa uns anys. Després de veure Angels’ share n’he sortit amb una bona sensació, recordant els riures de veritat que hem fet en alguns moments de la peli i les ganes que s’allargués una estona més. La peli és amable i alguns diran que potser en excés. És evident que, tot i que encara hi ha moments en què pateixes pel protagonista, això no té res a veure amb els patiments infinits d’algunes de les seves primeres pelis. D’acord, és molt toveta, però m’ho he passat de conya i he estat a punt d’anar-me’n a fer un whisky a la sortida del cinema.

Tropicalia és el nom del documental que sobre el Tropicalisme brasiler de finals dels 60 presentava Marcelo Machado al festival. Cinema i música, un final perfecte per tancar la meva participació al festival de cinema. Finalment, però, la música que m’ha acompanyat en els darrers fotogrames que he vist a Donostia no ha estat carioca, ja que abans d’agafar el tren encara he entrat una vegada més dins del Kursaal per veure-hi i tancar, amb emoció, el festival veient-hi The quartet, la primera pel·lícula de Dustin Hoffman. De fet encara he tingut temps d’anar-me’n a menjar a La cuchara de San Telmo, al qual, des d’avui professo devoció absoluta.

Veig que he citat Dustin Hoffman i encara no us he explicat que ahir, passejant pels carrers del casco viejo de Donostia, buscant un lloc on dinar, vaig creuar-me amb ell. Així de senzill i tal com sona. Com si fos a l’inrevés d’aquells personatges que en la peli del Woody Allen salten des de la pantalla a la realitat, jo vaig trobar-me de sobte al costat del Dustin Hoffman, i no podia ser cap altra cosa que com estar dins d’una peli. Devia ser Rain man perquè anava passejant fent passes curtes i aturant-se aquí i allà, aixecant el cap i girant-lo a un costat i a l’altre amb moviments bruscos; i amb aquell nas que té fent com si ensumés l’aire, un pèl absent, com situant-se. Però no vaig veure el Tom i em va estranyar, quan de sobte vaig veure un parell d’homes interceptant amablement un noi que s’acostava al Rain man amb un mòbil i demanant de fer-s’hi una foto. De tornada a la realitat vaig posar la mà dins la bossa per agafar la càmera i fer-li una foto, ni que fos de lluny, però vaig desistir i vaig preferir veure’l com s’allunyava tranquil·lament.

Però abans de parlar de la peli del nostre Rain man, vull referir-me un moment a Tropicalia, un documental construït amb imatges de finals dels anys 60 i principis dels 70, la majoria mostrant actuacions en directe dels protagonistes musicals d’aquell moviment amb arrels polítiques, però també amb d’altres mostrant la realitat al carrer d’un país que bullia i reclamava llibertat. Caetano Veloso i Gilberto Gil acaben sent les veus principals d’aquest documental i d’aquell moviment (amb Os Mutantes de fons, és clar) alliberador i clau per entendre la música barasileira moderna. Una explosió brillant que convida a mirar enrere i escoltar les joies que s’hi van produir.

I parlant de joies, aquest matí ens n’han regalat una de maquíssima. A la roda de premsa posterior a la projecció de The quartet, Dustin Hoffman explicava com de fàcil i engrescador ha estat treballar amb actors i artistes tan grans. I quan dic grans vull dir (es referia Hoffman) més enllà de l’evident talent d’alguns dels actors protagonistes, a la resta de músics (actors no professionals) i d’edat avançada que formen la resta de l’equip de la peli.

Hoffman fa un homenatge maquíssim i delicat a la música i als músics. I en concret a la gent gran, músics retirats del món de l’òpera i del món de la música clàssica anglesa,  que a partir de cert moment, de cert número, algú decideix que ja no són útils per continuar fent allò en el que han triomfat durant molts anys. Per fer aquest homenatge ens convida a viure uns dies en una residència de músics retirats, els dies previs a les actuacions que tots ells estan preparant i que són importants, entre d’altres motius, perquè del seu èxit depenen per poder mantenir oberta un any més aquest lloc fantàstic. Divertida, amb ritme i emocionant, en la peli intervenen actors consagrats (boníssim Billy Connolly en el seu paper de vell de verb incontrolable) que comparteixen escenes amb músics reals que van triomfar anys enrere i que s’interpreten a ells mateixos de manera natural i convincent.

Amb l’alegria d’una rúbrica tan bonica a la meva participació al festival m’he despedit del Kursaal, on he vist la majoria de les pelis aquests dies de cine. Però encara faltava un últim episodi de cine, en aquest cas gastronòmic. He recuperat un paperet on tenia escrits els noms d’alguns llocs on menjar que un amic de Barcelona m’havia recomanat. He buscat La cuchara de San Telmo i quan l’he trobat he segut a menjar-hi alguna cosa. Hi fan pintxos, però no són els típics que trobareu en la majoria de tavernes i restaurants a Donostia. Aquí no hi ha la base de pa típica dels pintxos i a més, molt important, te’ls fan al moment en quan els demanes. En un plat petit, en mitja ració o ració sencera. Jo he demanat mitges racions i he flipat: sobretot del bo que era el menjar, però també de la quantitat que oferien. M’ha caigut alguna llagrimeta amb els peus de porc a la brasa sobre un llitet de chimichurri i un toc de codonyat, o amb el bacallà amb tzayziki. Si tinc un fill li diré Telmo (si em deixen). O Thelma... o Louise.

DONOSTIA ZINEMALDIA_A ple rendiment

Després del dia atípic d’ahir, enmig d’una vaga general triomfant i amb l’aperitiu paraguaià de la primera sessió de cinema aquí a Donostia, avui dijous m’he llevat d’hora, he fet un bon esmorzar (mixto con jamón serrano) i he enfilat cap al Kursaal, on a les 9 del matí engegava la jornada amb la peli del Bayona sobre la tragèdia del tsunami de fa uns anys: The impossible. La ciutat ja s’havia llevat feia hores i la gent que feia cua semblaven ben frescos i amb ganes. Jo, en canvi, tot i no haver vist El orfanato, l’altra peli d’aquest director, entrava al cinema amb la idea de veure una superproducció sense gràcia, una mica allunyada del perfil de pelis que he anat assenyalant amb color verd fluorescent a la guia del festival. Després d’haver-la vist i que ens hagi passat el tsunami pel damunt, queda clar això de la superproducció i el bé que vesteix una pel·lícula si comptes amb actors com Naomi Watts i Ewan McGregor. La història real que ens expliquen és ben bé de cine i el que ha fet el Bayona amb uns recursos espectaculars, és acostar-nos als qui van passar per aquell trauma i tenir-nos amb el cor petit durant algunes estones de la peli. Pot ser que a les 9 del matí la llàgrima sigui més fàcil; però diria que molts, confosos pel moment de ‘debilitat’, hauran explicat que s’estaven traient les lleganyes.

A migdia la cosa canviava i he escollit Días de pesca, de Carlos Sorín, del qual només havia vist Historias mínimas. A més de mínimes jo les vaig trobar petites, aquelles històries; sense gaire força, vaja. Després de la projecció he entrat a escoltar la roda de premsa del director i l’actor protagonista, Alejandro Awada. I tot just explicava Sorin, preguntat per la durada curta d’aquest film, que ell té com a referència els contes, més que no pas les novel·les. De fet, deia, és més lector d’uns que no pas de les altres. El conte que ens explica no té gaire complicació, però està ben explicat i crec que és efectiu. Un senyor d’uns 50 anys, i amb un problema de salut que vol deixar enrere, enfila Argentina avall cap a la Patagònia, perquè li toqui l’aire, a veure si és capaç d’aficionar-se a la pesca i, a més, a mirar de visitar la seva filla, que hi viu. Tot i que hi ha alguna cosa que no m’agrada en la manera com ens explica alguns dels primers episodis de la història (en poc temps ens planteja massa situacions i trobo que s’acaben trepitjant), m’agrada com aconsegueix que empatitzem amb el personatge i el gir que acaba fent la història, oberta en el seu final.

Després de fer un menú allunyat dels pintxos (cremós d’arròs amb bolets i foie, taco de bacallà a la donostiarra i (catxo)pastís de formatge) i amb un somriure de panxa plena, m’he allunyat per primera vegada del Kursaal, on fins ara he vist totes les pel·lícules. Al carrer Major, al Teatro Principal, he anat a veure-hi Animals, de Marçal Forés, una altra òpera prima amb la marca ESCAC. El noi que seia al meu costat ha mirat cap amunt al segon pis del teatre i ha saludat el director, a qui acompanyava, si no ho he vist malament, la Mar Coll, la directora de Tres dies amb la família.

No sé gaire per on començar. La peli m’ha deixat una sensació estranya que se’m fa difícil d’identificar. Ens situem en un ambient d’institut, en una escola elitista amb l’anglès com a llengua vehicular. Fa la sensació que el director ens vulgui fer entendre que estan en un lloc més o menys aïllat, enmig de la muntanya, no pas reclosos, però lluny del món urbà. El Pol és un dels alumnes i Animals explica la seva història. Una història que ens parla de les dues realitats en les que viu el Pol i dels problemes que li comporta haver-hi de conviure. Ell és conscient d’aquesta dualitat i la pressió al seu voltant el fa intentar resoldre la situació. Al mateix temps mira d’acostar-se a allò que l’atreu, tot i que aviat comprovarà el nociu i perillós que això pot arribar a ser.

Vaig pensar en Gus Van Sant i la seva Elephant, suposo que gairebé un referent sense poder-ho evitar. Però Animals té el seu propi discurs i la seva manera de fer ben particular; amb una estètica atractiva i moments inquietants, pertorbadors. La força de l’adolescència i el vertigen que provoca haver de resoldre situacions que, per qui les pateix, poden ser extremes. 

Hem sobreviscut a un tsunami, el viatge a la Patagònia i a la companyia d'un ós de peluix. O sigui que demà continuarem seient a les fosques i esperant que comenci la propera peli. Demà viatgem a Estocolm, Escòcia i Brasil. Mirarem d'omplir la carmanyola de pintxos, no fos cas que ens fés soroll la panxa i molestem al que tenim assegut al costat.

DONOSTIA ZINEMALDIA_Pròleg

Havien de ser cinc hores i finalment n’han estat gairebé set. Abans d’anar-me’n a dormir vaig comprovar amb l’ordinador les dades del viatge a Donostia, on fins dissabte vinent estaré mirant-hi pelis i participant de l’edició 60 del Festival de cine d’aquesta ciutat. Just al costat de l’indicador de l’hora de sortida del tren hi havia una icona amb un signe d’admiració, com un senyal de tràfic avisant d’una incidència. Vaig mirar què significava i la sorpresa va ser quan vaig llegir-hi que el tren de les 7’30h, el meu, s’havia cancel·lat com a conseqüència de la jornada de vaga general que havien convocat a Euskadi els sindicats bascos (els estatals no s’hi van adherir) pel dia 26 de setembre. Eren passades les onze de la nit i havia de decidir què feia. Renfe oferia l’opció d’agafar un altre tren a les 15’30h, però això significava perdre mig dia i arribar passades les nou de la nit. Vaig mirar el preu d’un viatge amb avió, però em semblava exagerat; i també vaig mirar el preu del trajecte amb bus, no gaire més barat que el que havia pagat pel del tren i, és clar, amb més hores de carretera. A més, agafar un avió comportava el perill d’arribar a l’aeroport i quedar-m’hi penjat en el cas que els transports fessin vaga (l’aeroport és a 20 quilòmetres de Donostia).

Crec que la decisió d’optar pel bus ha estat l’encertada. Quan he arribat he anat passejant fins a l’Hospedaje Kaixo i tots els comerços, botigues, bars i restaurants estaven tancats. Al llarg del dia he vist que la vaga ha tingut una incidència molt gran i molts pocs establiments han decidit obrir.

Al Festival de cinema la vaga també s’hi ha notat; les taquilles han estat tancades tota la jornada i els actors bascos s’han manifestat davant del Kursaal amb una samarreta on s’hi veien dibuixades unes tisores molt grans. L’activitat als cinemes ha estat gairebé testimonial i s’hi han projectat no més d’un 15% de pelis respecte l’habitual en els altres dies de festival.

He arribat a l’Hospedaje Kaixo i m’ha rebut una noia que hi treballa i que en té ben poc, de basca. De Washington, diu que ve; que viatja d’aquí cap allà i va treballant a estones, quan li cal. Entre el meu anglès i el seu espanyol hem acabat parlant la llengua d’Obama i compartint-la (no em malinterpreteu) amb una altra americana que s’està al mateix Kaixo; i al que potser, pensava, podrien afegir-li allò de Inn. És cert que he parat poc per l’hospedaje, però encara no hi he sentit parlar altra llengua que no fos l’anglès. El lloc està molt bé, amb una habitació per mi sol i amb un espai compartit per tots els hostes. Enmig del pas hi ha una taula de surf i a la dutxa hi penja un vestit de neoprè. Fa gràcia caminar per la ciutat i creuar-te amb surfistes amb la planxa sota el braç, descalços i amb el vestit de neoprè a mig posar. Van i vénen a la platja de Zurriola, la que està davant del Kursaal, centre neuràlgic del festival. Per això no es fa estrany veure’ls en parelles tallant les cues interminables d’espectadors que esperen entrar a les sales de cinema. Un parell de surfistes passejant les seves taules pel damunt de la catifa vermella del festival; no vaig ser a temps d’agafar la càmera i immortalitzar el moment.

Al cap d’unes hores, pel damunt d’aquella catifa va passejar-s’hi Monica Bellucci, que sortia de la projecció de la peli en la que havia participat. Moments de glamur pels que sembla que els organitzadors del festival han apostat fort en aquesta edició 60, portant estrelles que passegen la seva imatge i li donen al certamen la volada desitjada. No hi havia gaires aglomeracions i la gent l’esperava amb curiositat, però sense excessos fanàtics. No deixen de ser bascos, coi, per molta Bellucci que passegi. I mira que el vestit que portava era ben maco.

El dia llarg no podia acabar sense asseure’m en una butaca per veure una peli. Els dies abans havia navegat per informar-me de les que podia veure, però moltes són estrenes i les referències que trobava eren bàsicament descriptives i tècniques. Vaig apuntar-me el nom de 7 cajas, de Juan Carlos Maneglia i Tana Schémbori, i em disposava a veure la meva primera peli feta al Paraguay. En la presentació que van fer els dos directors ja van advertir que al Paraguay d’història cinematogràfica anaven més aviat escassos, però confiaven en la seva obra, on havien mirat de reflectir-hi, van explicar, la manera de fer de la gent d’aquell país i el seu sentit de l’humor. I vam riure, al cap d’una estona de situar-nos i de parar l’orella per intentar entendre el que deien els protagonistes de la història. Els subtítols van fer la seva feina i la història la resta. Enmig d’una zona de mercat immensa i laberíntica a la ciutat d'Asunción, el caos organitzat en centenars de botigues i espais on vendre i comprar de tot, el Víctor mira de guanyar-se alguna cosa amb el seu carretó, oferint-se a qui el necessiti per portar coses on li demanin. Però l’encàrrec que li faran no és habitual i serà l’inici d’una història estrambòtica on s’hi barregen misèria, il·lusions, humor (negre) i també amor. Vam acabar rient i aplaudint l’equip del film, diria que amb els actors i els directors una mica sorpresos amb la reacció entusiasta de la majoria del públic.

Subterrani del 23-9-2012

El disc de fa 20 anys:

KIKO VENENO_ÉCHATE UN CANTECITO

no som els únics que celebrem 20 anys...

Subterrani del 16-9-2012: primer programa de la temporada número 20!

Aquí teniu el primer Subterrani d'aquesta temporada 2012-2013, la que fa 20 en la història d'aquest programa que parla de música (i cinema).
Al llarg de la temporada incorporarem espais dins del programa per celebrar aquesta xifra especial. Un d'aquests espais és El disc de fa 20 anys, amb que començarem sempre el Subterrani. Hem escollit per a l'ocasió el primer llarg de RED HOUSE PAINTERS.

Esperem que ens acompanyeu en aquest viatge especial que vam començar ahir diumenge i que acabarem al juny de l'any vinent, quan en farà 20 que la veu del Subterrani va sonar per primera vegada.