50 anys de Rolling Stones! Això ens trasllada a l'any 1962 per trobar el moment en què aquests anglesos comencen a escriure la seva història, aquest relat musical que filtra el llegat del blues americà i el transforma en una altra cosa.
Un dels discos que més recordo haver escoltat a l'institut, just quan els Rollings debien celebrar el seu 30è aniversari, és la compilació Hot Rocks (1964-1971), un vinil doble que em va deixar una companya de classe amb les cançons de la que ha estat, segurament, la seva millor època. Vaig exprémer aquells vinils amb l'avidesa d'algú que amb encara no vint anys descobria una espècie de misteri revelat en cada cançó.
Under my thomb i Gimme shelter són les meves preferides entre tots els clàssics que hi ha, sobretot Gimme shelter.
He escoltat Gimme shelter moltíssimes vegades i segurament és de les cançons que més vegades m'han posat la pell de gallina, literalment. El fenomen es produeix gairebé de manera màgica i invariable en el moment en què Merry Clayton fa el seu solo de veu, després del solo de guitarra de l'amic Keith Richards.
De fet, és amb un punteig de Richards que comença la cançó, punteig que serveix com a intro insinuant, carregada de misteri gràcies a l'acompanyament dels cors i el güiro. Aviat es produeix un dels moments màgics de la cançó i potser no gaire evidents, però que crec clau després d'haver-la escoltat milers de vegades: aquesta intro culmina amb les notes greus del piano, que dóna pas al baix, que entra gravíssim per acompanyar tota la cançó i dotar-la d'una atmosfera sempre a punt d'esclatar: aquest so saturat del baix crea un ambient carregat que és una de les claus de la cançó. La lletra parla dels horrors de la guerra (la del Vietnam en aquell 1969) i la música que l'acompanya és l'acompanyament perfecte.
Quan arriba el solo de Keith Richards ens trobem al moment previ de l'aparició de la veu de Merry Clayton, que entra imponent i meravellosa per repetir la salmòdia rape, murder, it's just a shot away, it's just a shot away. La tercera vegada que la repeteix, quan diu murder, se li trenca la veu i, allà, de fons, algú fot un crit, com volent dir, òstia puta quina bestiesa!, que em sembla que és el que diu el meu cos sencer cada vegada que ho escolto. Poseu-vos uns cascos i escolteu-ho.
aquí teniu la cançó, interpretada l'any 1969, però sense la intervenció de Merry Clayton. La cançó original del disc (Let it bleed, 1969) amb la veuota de la Clayton la podeu escoltar aquí.
Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
dijous, 12 de juliol del 2012
dilluns, 9 de juliol del 2012
CRÒNICA LEMON
Vaig tenir la temptació, feliçment superada (no pas tal i com diu Oscar Wilde que cal superar-les, o sigui, caient-hi, sinó tirant pel dret), de perdre'm una part de la programació del Lemon Day 2012. La qüestió és que a Igualada un esdeveniment tan important com la festa dels globus té entre la seva programació un esdeveniment molt atractiu i recomanable com el night glow, un glop de nit amb globus i foc voleiant pel cel igualadí. I l'oferta d'assistir-hi en la millor de les companyies va fer trontollar, per moments, la decisió d'assistir a l'edició número set del Lemon Day.
Però afortunadament em vaig mantenir ferm en la meva voluntat de pujar a Kape a passar una altra bona estona a la Font Cuitora, enmig de música i bona gent. I vaig encertar; vam encertar tots aquells qui vam decidir anar-hi, ja que l'edició 7 ha resultat ser la millor de totes les que s'han fet fins ara. I dir això no és dir qualsevol cosa, ja que cada any des del primer el Lemon ha anat millorant. A priori, les possibilitats d'aquest triomf era evident i només calia mirar el cartell i confiar que els amics de Kape fessin el que han demostrat que saben fer, però el resultat final va superar les millors expectatives i segur que recordarem aquesta edició com un moment especial en la història del festival.
La primera sorpresa va ser veure tanta gent a primera hora, quan la MARINA GALLARDO obria el festival, encara de dia. L'experiència ens feia recordar que a aquelles hores d'altres anys érem quatre els qui voltàvem sota els plataners, esperant rebre la resta de la gent que arribaria quan s'hagués fet fosc. Vam ser a temps d'escoltar un parell o tres de cançons, que ens van enganxar ràpidament.
Ja situats, ens disposàvem a escoltar els barbuts de València, la ciutat de la merda, com va dir SÈNIOR (la veu d'aquesta colla de COR BRUTAL) en una de les primeres frases que va deixar anar. Una bandera americana cap per avall amb les franges grogues enlloc de blanques, presidia l'escenari. Si no fos pel seu accent d'aragonès meridional haguessin passat per quatre cowboys perduts per l'Anoia. El seu concert va ser el primer gran moment de la jornada, en una mena d'americana feta a la seva manera, amb lletres punyents i compromeses amb allò de viure amb totes les ganes. I ens les van saber transmetre, aquestes ganes; i vam acabar tots amb ganes de més i un somriure als llavis.
Feliços, ja ens havia entrat la gana i enfilàvem a fer la cua llarga per comprar el tiquet de l'àpat, el pas previ a un soparet també ja famós entre els assistents assidus al festival. I vet aquí que ja arribava el meu torn i veig l'Estefania arrencant alguns cartells informatius de l'oferta de menjars. Eren quarts de 10 de la nit i la gentada havia arrasat les existències de botifarra i amanides diverses; només podíem menjar entrepans freds. No va ser un drama, però ens va saber greu no poder fer el ritual del sopar amb la música de fons. En canvi vam haver de decidir acostar-nos a algun lloc del poble per sopar-hi, decisió que va comportar que ens perdéssim un dels grans concerts de la nit, segons ens van explicar alguns amics, el de l'AINARA LEGARDON.
Vam arribar just a temps de situar-nos enmig del públic per escoltar els AINA, grup del que tothom en parlava meravelles i que estàvem convençuts que ja mai arribaríem a veure. Però la reunió de retrobament ho ha fet possible i els del Lemon han estat llestos i ràpids per fer que fossin a Capellades. Molt potents i vigents, amb un discurs que encara avui triomfaria. Dissabte van triomfar i segurament van ser un dels motius que expliquen l'afluència massiva del Lemon d'enguany.
L'altre argument contundent que potser explica l'augment de públic del festival en aquesta edició és la presència de LISABÖ. Precedits de l'actuació fa unes setmanes al Primavera Sound i conscients que són difícils de veure per les nostres terres, segurament van fer descobrir per primera vegada aquest festival a gent que no sabia que Capellades existís. I parlant d'arguments contundents, a la música dels bascos si algun objectiu li escau, segurament contundent sigui el més adequat. Crec que el seu mèrit més destacable és la seva capacitat per mantenir una proposta intensa (molt intensa) al llarg de tot el concert. Dos baixos, dues bateries i dues guitarres utilitzats com destrals en una batalla sense treva. Parlant del concert després de la batalla, hi havia qui deia que potser calia oferir alguna cosa més que la intensitat, del tot impactant i destacable, però no suficient. Sigui com sigui, va ser un cop de puny d'aquells que recordarem.
Alguns van desfilar després de l'experiència sònica servida pels d'Irún, però els qui es van quedar podran explicar que els altres representants de València, BETUNIZER, van fer un concertàs. La seva proposta sembla incòmoda en un primer moment, però t'hi enganxes i et fan moure amb el seu minimalisme i contundència.
Tot i que vam deixar un grup d'igualadins perquè representessin la capital de la comarca fins al final del festival, alguns com nosaltres ens vam retirar abans, contentíssims i convençuts d'haver viscut el millor Lemon de la història. Si més no fins a data d'avui...
Però afortunadament em vaig mantenir ferm en la meva voluntat de pujar a Kape a passar una altra bona estona a la Font Cuitora, enmig de música i bona gent. I vaig encertar; vam encertar tots aquells qui vam decidir anar-hi, ja que l'edició 7 ha resultat ser la millor de totes les que s'han fet fins ara. I dir això no és dir qualsevol cosa, ja que cada any des del primer el Lemon ha anat millorant. A priori, les possibilitats d'aquest triomf era evident i només calia mirar el cartell i confiar que els amics de Kape fessin el que han demostrat que saben fer, però el resultat final va superar les millors expectatives i segur que recordarem aquesta edició com un moment especial en la història del festival.
La primera sorpresa va ser veure tanta gent a primera hora, quan la MARINA GALLARDO obria el festival, encara de dia. L'experiència ens feia recordar que a aquelles hores d'altres anys érem quatre els qui voltàvem sota els plataners, esperant rebre la resta de la gent que arribaria quan s'hagués fet fosc. Vam ser a temps d'escoltar un parell o tres de cançons, que ens van enganxar ràpidament.
Ja situats, ens disposàvem a escoltar els barbuts de València, la ciutat de la merda, com va dir SÈNIOR (la veu d'aquesta colla de COR BRUTAL) en una de les primeres frases que va deixar anar. Una bandera americana cap per avall amb les franges grogues enlloc de blanques, presidia l'escenari. Si no fos pel seu accent d'aragonès meridional haguessin passat per quatre cowboys perduts per l'Anoia. El seu concert va ser el primer gran moment de la jornada, en una mena d'americana feta a la seva manera, amb lletres punyents i compromeses amb allò de viure amb totes les ganes. I ens les van saber transmetre, aquestes ganes; i vam acabar tots amb ganes de més i un somriure als llavis.
Feliços, ja ens havia entrat la gana i enfilàvem a fer la cua llarga per comprar el tiquet de l'àpat, el pas previ a un soparet també ja famós entre els assistents assidus al festival. I vet aquí que ja arribava el meu torn i veig l'Estefania arrencant alguns cartells informatius de l'oferta de menjars. Eren quarts de 10 de la nit i la gentada havia arrasat les existències de botifarra i amanides diverses; només podíem menjar entrepans freds. No va ser un drama, però ens va saber greu no poder fer el ritual del sopar amb la música de fons. En canvi vam haver de decidir acostar-nos a algun lloc del poble per sopar-hi, decisió que va comportar que ens perdéssim un dels grans concerts de la nit, segons ens van explicar alguns amics, el de l'AINARA LEGARDON.
Vam arribar just a temps de situar-nos enmig del públic per escoltar els AINA, grup del que tothom en parlava meravelles i que estàvem convençuts que ja mai arribaríem a veure. Però la reunió de retrobament ho ha fet possible i els del Lemon han estat llestos i ràpids per fer que fossin a Capellades. Molt potents i vigents, amb un discurs que encara avui triomfaria. Dissabte van triomfar i segurament van ser un dels motius que expliquen l'afluència massiva del Lemon d'enguany.
L'altre argument contundent que potser explica l'augment de públic del festival en aquesta edició és la presència de LISABÖ. Precedits de l'actuació fa unes setmanes al Primavera Sound i conscients que són difícils de veure per les nostres terres, segurament van fer descobrir per primera vegada aquest festival a gent que no sabia que Capellades existís. I parlant d'arguments contundents, a la música dels bascos si algun objectiu li escau, segurament contundent sigui el més adequat. Crec que el seu mèrit més destacable és la seva capacitat per mantenir una proposta intensa (molt intensa) al llarg de tot el concert. Dos baixos, dues bateries i dues guitarres utilitzats com destrals en una batalla sense treva. Parlant del concert després de la batalla, hi havia qui deia que potser calia oferir alguna cosa més que la intensitat, del tot impactant i destacable, però no suficient. Sigui com sigui, va ser un cop de puny d'aquells que recordarem.
Alguns van desfilar després de l'experiència sònica servida pels d'Irún, però els qui es van quedar podran explicar que els altres representants de València, BETUNIZER, van fer un concertàs. La seva proposta sembla incòmoda en un primer moment, però t'hi enganxes i et fan moure amb el seu minimalisme i contundència.
Tot i que vam deixar un grup d'igualadins perquè representessin la capital de la comarca fins al final del festival, alguns com nosaltres ens vam retirar abans, contentíssims i convençuts d'haver viscut el millor Lemon de la història. Si més no fins a data d'avui...
dilluns, 2 de juliol del 2012
la setmana del LEMON DAY
Atenció, comença avui la setmana que culminarà dissabte dia 7 amb el LEMON DAY 2012, peasso festivalacu que no us podeu perdre.
Divendres vam ser a Kape per veure un dels concerts de presentació del festival, per escoltar-hi ESPERIT!, així, amb signe d'admiració, un home orquestra que ens va deixar amb un somriure als llavis.
Pd: També ens van acompanyar centenars d'orenetes, que van fer màgic el moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)