Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
divendres, 21 d’octubre del 2011
APÀTRIDES A UNTHANK
Youth Lagoon_The Year of Hibernation (2011)
És només de tant en tant que apareix algun disc de tarannà familiar. Fent un símil, familiar aquí s’entén com aquell cosí segon que viu a l’Argentina i a qui mai has vist, però amb qui estàs unit de totes maneres. Aquesta música, sense saber ben bé perquè, t’apropa a l’autor misteriosament, com si allò que t’estigués dient d’ell, tu, en certa manera, ja ho sabessis. Música que reconforta perquè malgrat la novetat confirma unes teves expectatives. Però quines, si no n’hi havia prèviament? No ho sé, però intueixo que té a veure amb reviure una emoció ancestral disfrassada de nova sensació; pugem valents a un vagó de destí inèdit en terres foranies, al vagó de la nova experiència, que no ens vol portar enlloc sinó bàsicament transportar-nos. La última parada ens és igual, vaja; el plaer és en el trajecte: contemplar paratges ja intuïts mentre departim amb aquest nou familiar, que ens informa sobre el paisatge que l’ha vist créixer. Trevor Powers té 22 anys, es fa dir Youth Lagoon i és un magnífic company de viatge. Un pèl tímid, afable de tracte i amb un talent natural per les descripcions. Gran observador, en Trevor s’explica amb paciència metòdica. Viatjar amb ell és agradable: té un to de veu adolescent, encara androgin, que s’anuncia des d’una llunyania recomfortant, des de la boira que recobreix la seva música de primera hora. Escoltar-lo és un misteri seductor. Quan a menys altura es dissipa la boira, en Trevor llavors emmudeix, es queda pensatiu, i deixa que les notes complementin les paraules, que parli un piano reverberitzat, un sintetitzador narcòtic, una pandereta matisada, uns handclaps i uns beats ara amortiguats, ara més desperts. Tot sembla que ho posi al servei d’allò que té a dir; de manera molt acurada expressa una emoció a cada cançó. Al disc n’hi ha vuit, que són com vuit gotetes condensades al finestral del vagó, o als pètals de les flors de lis que emmirallen els primers reflexes anodins de llum solar, que taquen les vistes al nostre pas. Youth Lagoon és bedroom pop que evoca a d’altres contemporanis com Perfume Genius o Gem Club, sobretot per l’habilitat de crear artefactes d’aparença fràgil però amb gran càrrega emocional. Youth Lagoon té un plus atmosfèric, però: les cançons són com teles que es van embastant al seu propi ritme; el fil misteriós que les defineix tant és argumental (les lletres) com estructural (beats que entren i creixen, puntejos que marxen i tornen), però sempre amb la mesura precisa, deixant l’agulla a l’oient perquè també vagi filant i brodant les seves pròpies cabòries. The Year of Hibernation és el títol que necessitava aquesta obra; un sedant per convertir l’experiència viscuda en nostàlgia abans d’abandonar-nos al son, o per preparar-nos a sortir de qualsevol estat d’inacció letàrgica que ens tingui emmordassats.http://youthlagoon.bandcamp.com/
Cut Hands és William Bennett, un explorador sònic d’anònim renom (ergo, de culte) dins l’underground noise i que lidera la més que sorollosa banda Whitehouse. Personatge inquiet i transgressor, Bennett s’ha passat 4 anys treballant en un projecte on pretén transferir el seu tractament del soroll a la música africana, o això mateix però alternant l’ordre. S’ha de dir que la seva és una aposta arriscada, una on fàcilment es pot caure en la creació d’un pastitx i acabar creient ser el bad boy de la World Music. El llistó és alt, ja que la barreja de percussió africana tradicional i soroll sintetitzat té tots els números de ser com la d’oli i aigua. Bennett triomfa, però. Cut Hands assimila el pols nerviós de la dansa africana, el seu ADN rítmic més sinistre, obviant tot allò estereotipat; li transfereix una agressivitat allunyada del caire festiu i desenfadat que hem après a escoltar des del nostre continent. El soroll que incorpora Bennett s’adapta als ritmes frenètics i no peca mai de l’egoïsme propi dels murs de soroll en clau de capa estètica que sovint projecten els discs de noise. Si els ritmes frenètics són com dispars de metralleta a discreció, les línies de sintetitzadors són la banda sonora tètrica que marca la direcció de les bales: directe a les nostres assumpcions i prejudicis sobre cadascuna de les dues tradicions musicals aquí proposades. Bennett és el guru que hipnotitza i avoca a participar a l’oient d’aquesta missa negra, a presenciar el sacrifici-ofrena en clau musical. És un disc, malgrat la mala llet inherent que respira, de textures que impregnen com la suor, però una suor freda i malaltissa. En diria un disc d’ambient que reneix orgànic perquè malgrat el xoc de tradicions culturals, té l’abilitat de connectar-ne les essències. I aquesta sembla ser una de les fites d’aquest disc: allò rítmic i humà, que es mostra fred, automatitzat i subvertit pel soroll sintetitzat i els efectes, transpira de totes maneres una emoció que és inèdita en la memòria musical occidental, la que té a la retina el somriure complaent i paternalista d’un Paul Simon engalanat amb diamants a les sabates, i a la temporal l’exòtic cocodril de roba que llueixen amb complicitat hype els Vampire Weekend. No, aquí es va molt més enllà: és repte des del respecte; intensitat, ràbia, conflicte i voluntat trascendent amb un parell. D’idees ben enteses, vull dir, i d’allò altre també.
És només de tant en tant que apareix algun disc de tarannà familiar. Fent un símil, familiar aquí s’entén com aquell cosí segon que viu a l’Argentina i a qui mai has vist, però amb qui estàs unit de totes maneres. Aquesta música, sense saber ben bé perquè, t’apropa a l’autor misteriosament, com si allò que t’estigués dient d’ell, tu, en certa manera, ja ho sabessis. Música que reconforta perquè malgrat la novetat confirma unes teves expectatives. Però quines, si no n’hi havia prèviament? No ho sé, però intueixo que té a veure amb reviure una emoció ancestral disfrassada de nova sensació; pugem valents a un vagó de destí inèdit en terres foranies, al vagó de la nova experiència, que no ens vol portar enlloc sinó bàsicament transportar-nos. La última parada ens és igual, vaja; el plaer és en el trajecte: contemplar paratges ja intuïts mentre departim amb aquest nou familiar, que ens informa sobre el paisatge que l’ha vist créixer. Trevor Powers té 22 anys, es fa dir Youth Lagoon i és un magnífic company de viatge. Un pèl tímid, afable de tracte i amb un talent natural per les descripcions. Gran observador, en Trevor s’explica amb paciència metòdica. Viatjar amb ell és agradable: té un to de veu adolescent, encara androgin, que s’anuncia des d’una llunyania recomfortant, des de la boira que recobreix la seva música de primera hora. Escoltar-lo és un misteri seductor. Quan a menys altura es dissipa la boira, en Trevor llavors emmudeix, es queda pensatiu, i deixa que les notes complementin les paraules, que parli un piano reverberitzat, un sintetitzador narcòtic, una pandereta matisada, uns handclaps i uns beats ara amortiguats, ara més desperts. Tot sembla que ho posi al servei d’allò que té a dir; de manera molt acurada expressa una emoció a cada cançó. Al disc n’hi ha vuit, que són com vuit gotetes condensades al finestral del vagó, o als pètals de les flors de lis que emmirallen els primers reflexes anodins de llum solar, que taquen les vistes al nostre pas. Youth Lagoon és bedroom pop que evoca a d’altres contemporanis com Perfume Genius o Gem Club, sobretot per l’habilitat de crear artefactes d’aparença fràgil però amb gran càrrega emocional. Youth Lagoon té un plus atmosfèric, però: les cançons són com teles que es van embastant al seu propi ritme; el fil misteriós que les defineix tant és argumental (les lletres) com estructural (beats que entren i creixen, puntejos que marxen i tornen), però sempre amb la mesura precisa, deixant l’agulla a l’oient perquè també vagi filant i brodant les seves pròpies cabòries. The Year of Hibernation és el títol que necessitava aquesta obra; un sedant per convertir l’experiència viscuda en nostàlgia abans d’abandonar-nos al son, o per preparar-nos a sortir de qualsevol estat d’inacció letàrgica que ens tingui emmordassats.Cut Hands_Afro Noise (2011)
Cut Hands és William Bennett, un explorador sònic d’anònim renom (ergo, de culte) dins l’underground noise i que lidera la més que sorollosa banda Whitehouse. Personatge inquiet i transgressor, Bennett s’ha passat 4 anys treballant en un projecte on pretén transferir el seu tractament del soroll a la música africana, o això mateix però alternant l’ordre. S’ha de dir que la seva és una aposta arriscada, una on fàcilment es pot caure en la creació d’un pastitx i acabar creient ser el bad boy de la World Music. El llistó és alt, ja que la barreja de percussió africana tradicional i soroll sintetitzat té tots els números de ser com la d’oli i aigua. Bennett triomfa, però. Cut Hands assimila el pols nerviós de la dansa africana, el seu ADN rítmic més sinistre, obviant tot allò estereotipat; li transfereix una agressivitat allunyada del caire festiu i desenfadat que hem après a escoltar des del nostre continent. El soroll que incorpora Bennett s’adapta als ritmes frenètics i no peca mai de l’egoïsme propi dels murs de soroll en clau de capa estètica que sovint projecten els discs de noise. Si els ritmes frenètics són com dispars de metralleta a discreció, les línies de sintetitzadors són la banda sonora tètrica que marca la direcció de les bales: directe a les nostres assumpcions i prejudicis sobre cadascuna de les dues tradicions musicals aquí proposades. Bennett és el guru que hipnotitza i avoca a participar a l’oient d’aquesta missa negra, a presenciar el sacrifici-ofrena en clau musical. És un disc, malgrat la mala llet inherent que respira, de textures que impregnen com la suor, però una suor freda i malaltissa. En diria un disc d’ambient que reneix orgànic perquè malgrat el xoc de tradicions culturals, té l’abilitat de connectar-ne les essències. I aquesta sembla ser una de les fites d’aquest disc: allò rítmic i humà, que es mostra fred, automatitzat i subvertit pel soroll sintetitzat i els efectes, transpira de totes maneres una emoció que és inèdita en la memòria musical occidental, la que té a la retina el somriure complaent i paternalista d’un Paul Simon engalanat amb diamants a les sabates, i a la temporal l’exòtic cocodril de roba que llueixen amb complicitat hype els Vampire Weekend. No, aquí es va molt més enllà: és repte des del respecte; intensitat, ràbia, conflicte i voluntat trascendent amb un parell. D’idees ben enteses, vull dir, i d’allò altre també.dilluns, 17 d’octubre del 2011
dimarts, 11 d’octubre del 2011
EEF BARZELAY a Barcelona. Sala Be Cool. 8-10-2011
Bàrbar
La paraula Bàrbara reverberava una vegada i una altra a la sala Be Cool de Barcelona dissabte a la nit. L'Eef Barzelay havia rebatejat la capital catalana com la pubilla a conquerir i ningú no s'hi va poder (ni voler) resistir. L'arma? Els 12 dels 13 temes (The Ballad Of Unzer Charlie es va quedar al tinter) que apareixen pel mateix ordre a l'increïble The ghost of fashion, que Clem Snide van editar fa 10 anys. Per a aquesta cita tan especial, el músic de Tel Aviv es va fer acompanyar per la banda barcelonina El Partido, que van brodar l'homenatge a un dels àlbums amb més personalitat de l'indie nord-americà dels últims temps. Un dels moments de més comunió entre els músics va ser l'intro d'Evil Vs. Good que ens va enviar directes al setè cel. Rera els vidres de les permanents ulleres de pasta negra, l'entremaliat Eef ens va enamorar a tots amb la delicada Joan Jett Of Arc. Conscient del magnetisme que el caracteritza i de la seva veu inconfusible, pot enfonsar-te en la pitjor de les misèries o remoure't fins a la medul·la, com fer-te exultar d'alegria. De vegades sembla un anyell de dolça mirada miop, de vegades es converteix en un veritable desequilibrat. El fet és que el jovenet, que ja ha arribat als 40, ens va robar el cor des de l'arrencada country de Let's explode fins a la solemne No One's More Happy Than You, on públic i artista es desgargamellaven a l'uníson. Després de tocar quasi íntegrament l'àlbum protagonista, Eef va interpretar en acústic 3 nous temes de Clem Snide i El Partido 2 composicions del seu repertori. Fill me with your light i l'himne Your favorite music transmutat en el You can't always get what you want dels Rolling van posar la cirereta a una nit on la Barbara es va (tornar a) enamorar del Barzelay.
Crònica i fotos de Rebeca Martín Retuerto
dilluns, 10 d’octubre del 2011
divendres, 7 d’octubre del 2011
Mr. Malkmus
El senyor Malkmus forma part de la banda sonora de molts de nosaltres. I continua amb la seva història...
dimecres, 5 d’octubre del 2011
EEF BARZELAY_CLEM SNIDE_THE GHOST OF FASHION
Eef Barzelay, líder dels estimats Clem Snide comença avui una gira per Espanya que s'allargarà també fins a ca nostra. Aquest proper dissabte 8 d'octubre tocaran a la sala Be Cool de Barcelona.
El motiu, tocar el disc The ghost of fashion per celebrar el desè aniversari de la seva publicació. Per interpretar-lo, el líder dels Clem Snide s'acompanyarà de la banda Partido.
dilluns, 3 d’octubre del 2011
!!!!!! U-T-Ò-P-I-C-S !!!!!
El concert dels U-TÒPICS del dissabte passat al Festival del Rrrec a Igualada va ser una experiència de les que recordarem. Va ser emocionant veure'ls de nou tocant en directe les seves cançons. Un amic m'explicava que estava sorprès de com recordava gairebé totes les seves cançons després de gairebé 20 anys sense escoltar-les. Em sembla que això els va passar a moltes de les persones que eren dissabte al Vapor de baix, aquest espai acondicionat per unes hores per acollir una diada de cultura enmig del Rec igualadí. Com va dir en algun moment del concert la Maria, cantant dels U-TÒPICS, molts dels qui hi eren havien deixat els seus nens amb cangurs; molts encara els vam veure ara fa gairebé 20 anys i aquella nit van voler ser-hi. D'altres van fer cas els qui els havien explicat que valdria la pena. I tots els qui vam ser-hi vam encertar i podrem dir que bé que ens ho vam passar. Amb la dosi justa de nostàlgia però sense que en cap moment semblés una ceremònia autoindulgent, el concert va ser un homenatge perfecte a unes cançons que encara ara funcionen i als músics que les van parir. La Maria, els Gès, el David i els dos Alberts van ser els portaveus d'uns missatges que encara emocionen i d'una música que enganxa. Van sonar immensos, millor encara gràcies als colors que va afegir el tercer Albert, el Cirera, que amb el seu saxo acompanyà les melodies per elevar-les més amunt, fins al cel del Rec.Aquest concert va ser el punt culminant d'una jornada molt especial i molt bonica en la que molta gent va participar en aquest espai anomenat Vapor de baix, al Rec d'Igualada. El sol del matí va ser el convidat ideal de tots els qui van passejar per badar o participar dels tallers i activitats proposades. Èxit destacable, entre la resta, la proposta dels stencils, que va fer seure petits i grans davant d'una samarreta; o els ratpenats, animal de companyia de bona part dels menuts que passejaven amunt i avall. Graffitis, un arbre especial, paraules de Dylan i timbals... Moltes activitats van anar succeint-se i coincidint en un espai que molts hem descobert per primera vegada i que, potser, exemplifica les possibilitats que té el Rec d'Igualada, com ser capaços de fer-lo reviure combinant idees de present i futur enmig de pedres centenàries.
fotografies de Marc Vila
Llarga vida al Rec! Enhorabona a tots els qui han fet possible aquest festival, del qual esperem haver-ne viscut, tan sols, la primera de les seves edicions.
Subterrani del 2-10-2011. CRISIX
Al Subterrani d'aquesta setmana hem obert les portes al trash metal, un estil que no hi sonava des dels inicis del programa, cap allà l'any 93, quan el Ramon Cleries, el nostre home aficionat al metall en aquells primers compassos d'aquesta aventura subterrània, ens proposava d'escoltar els ANTHRAX.
L'excusa ha estat el disc que el grup CRISIX ha publicat recentment, 'The menace' (Kaiowas Records, 2011); i tota l'activitat que generen aquest grup de músics odenencs i igualadins, a punt de començar la gira de presentació que els farà tocar per escenaris de tota Espanya.
No us perdeu el programa; a més d'escoltar-hi la seva música, també n'escoltarem d'altra que ells consideren com a influències i referents. També val la pena per escoltar la història d'aquest grup d'amics, que transmeten amb la força de la seva música i l'alegria de l'actitud amb la que encaren tots els reptes.
subterrani02102011 by subterrani 02102011
L'excusa ha estat el disc que el grup CRISIX ha publicat recentment, 'The menace' (Kaiowas Records, 2011); i tota l'activitat que generen aquest grup de músics odenencs i igualadins, a punt de començar la gira de presentació que els farà tocar per escenaris de tota Espanya.
subterrani02102011 by subterrani 02102011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)