És només de tant en tant que apareix algun disc de tarannà familiar. Fent un símil, familiar aquí s’entén com aquell cosí segon que viu a l’Argentina i a qui mai has vist, però amb qui estàs unit de totes maneres. Aquesta música, sense saber ben bé perquè, t’apropa a l’autor misteriosament, com si allò que t’estigués dient d’ell, tu, en certa manera, ja ho sabessis. Música que reconforta perquè malgrat la novetat confirma unes teves expectatives. Però quines, si no n’hi havia prèviament? No ho sé, però intueixo que té a veure amb reviure una emoció ancestral disfrassada de nova sensació; pugem valents a un vagó de destí inèdit en terres foranies, al vagó de la nova experiència, que no ens vol portar enlloc sinó bàsicament transportar-nos. La última parada ens és igual, vaja; el plaer és en el trajecte: contemplar paratges ja intuïts mentre departim amb aquest nou familiar, que ens informa sobre el paisatge que l’ha vist créixer. Trevor Powers té 22 anys, es fa dir Youth Lagoon i és un magnífic company de viatge. Un pèl tímid, afable de tracte i amb un talent natural per les descripcions. Gran observador, en Trevor s’explica amb paciència metòdica. Viatjar amb ell és agradable: té un to de veu adolescent, encara androgin, que s’anuncia des d’una llunyania recomfortant, des de la boira que recobreix la seva música de primera hora. Escoltar-lo és un misteri seductor. Quan a menys altura es dissipa la boira, en Trevor llavors emmudeix, es queda pensatiu, i deixa que les notes complementin les paraules, que parli un piano reverberitzat, un sintetitzador narcòtic, una pandereta matisada, uns handclaps i uns beats ara amortiguats, ara més desperts. Tot sembla que ho posi al servei d’allò que té a dir; de manera molt acurada expressa una emoció a cada cançó. Al disc n’hi ha vuit, que són com vuit gotetes condensades al finestral del vagó, o als pètals de les flors de lis que emmirallen els primers reflexes anodins de llum solar, que taquen les vistes al nostre pas. Youth Lagoon és bedroom pop que evoca a d’altres contemporanis com Perfume Genius o Gem Club, sobretot per l’habilitat de crear artefactes d’aparença fràgil però amb gran càrrega emocional. Youth Lagoon té un plus atmosfèric, però: les cançons són com teles que es van embastant al seu propi ritme; el fil misteriós que les defineix tant és argumental (les lletres) com estructural (beats que entren i creixen, puntejos que marxen i tornen), però sempre amb la mesura precisa, deixant l’agulla a l’oient perquè també vagi filant i brodant les seves pròpies cabòries. The Year of Hibernation és el títol que necessitava aquesta obra; un sedant per convertir l’experiència viscuda en nostàlgia abans d’abandonar-nos al son, o per preparar-nos a sortir de qualsevol estat d’inacció letàrgica que ens tingui emmordassats.Cut Hands_Afro Noise (2011)
Cut Hands és William Bennett, un explorador sònic d’anònim renom (ergo, de culte) dins l’underground noise i que lidera la més que sorollosa banda Whitehouse. Personatge inquiet i transgressor, Bennett s’ha passat 4 anys treballant en un projecte on pretén transferir el seu tractament del soroll a la música africana, o això mateix però alternant l’ordre. S’ha de dir que la seva és una aposta arriscada, una on fàcilment es pot caure en la creació d’un pastitx i acabar creient ser el bad boy de la World Music. El llistó és alt, ja que la barreja de percussió africana tradicional i soroll sintetitzat té tots els números de ser com la d’oli i aigua. Bennett triomfa, però. Cut Hands assimila el pols nerviós de la dansa africana, el seu ADN rítmic més sinistre, obviant tot allò estereotipat; li transfereix una agressivitat allunyada del caire festiu i desenfadat que hem après a escoltar des del nostre continent. El soroll que incorpora Bennett s’adapta als ritmes frenètics i no peca mai de l’egoïsme propi dels murs de soroll en clau de capa estètica que sovint projecten els discs de noise. Si els ritmes frenètics són com dispars de metralleta a discreció, les línies de sintetitzadors són la banda sonora tètrica que marca la direcció de les bales: directe a les nostres assumpcions i prejudicis sobre cadascuna de les dues tradicions musicals aquí proposades. Bennett és el guru que hipnotitza i avoca a participar a l’oient d’aquesta missa negra, a presenciar el sacrifici-ofrena en clau musical. És un disc, malgrat la mala llet inherent que respira, de textures que impregnen com la suor, però una suor freda i malaltissa. En diria un disc d’ambient que reneix orgànic perquè malgrat el xoc de tradicions culturals, té l’abilitat de connectar-ne les essències. I aquesta sembla ser una de les fites d’aquest disc: allò rítmic i humà, que es mostra fred, automatitzat i subvertit pel soroll sintetitzat i els efectes, transpira de totes maneres una emoció que és inèdita en la memòria musical occidental, la que té a la retina el somriure complaent i paternalista d’un Paul Simon engalanat amb diamants a les sabates, i a la temporal l’exòtic cocodril de roba que llueixen amb complicitat hype els Vampire Weekend. No, aquí es va molt més enllà: és repte des del respecte; intensitat, ràbia, conflicte i voluntat trascendent amb un parell. D’idees ben enteses, vull dir, i d’allò altre també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada