No recordo haver vist cap gran pel·lícula de
Lasse Hallström. Recordo The cider house
rules, aquella adaptació de la novel·la de John Irving amb la Charlize
Theron. Recentment he vist aquesta altra de la pesca del salmó... res de
l’altre món. No sé si perquè els últims projectes no han funcionat com esperava
o si és que ha tingut ganes de tornar a ca seva, The hypnotist és una producció sueca, l’acció de la qual transcorre
a Estocolm i amb actors d’aquell país. Enmig de la neu, els primers minuts
tenyeixen de roig sang la neu escandinava, com una targeta de presentació que
vol deixar les coses clares. Però és que les coses estan sempre clares; no vull
dir que intuïm què passarà o que tot sigui evident, sinó que no hi ha
intensitat ni emoció. Tot és fred i avança com un encefalograma pla. Aquesta
peli també és una adaptació literària, en aquest cas la novel·la d’un autor
reconegut de novel·la negra, un més de l’exèrcit d’escriptors escandinaus en
aquesta missió de convèncer-nos a la resta del món que la pau aparent d’aquells
països nòrdics amaga terribles escenes macabres. Allà on miris veus sang i
fetge i sembla que a cada adaptació cinematogràfica pretenen inventar la història
més truculenta, la més salvatge, la més descarnada.
He sortit del cinema Victoria Eugenia, he
baixat les escales i m’he posat a la cua que ja s’estava formant per entrar a
la sessió següent. Uns estiraments, una mica d’aire carregat del salobre del
mar i cinc minuts d’espera. Mira, aquell és el Fermin Muguruza, que també fa
cua. He pensat que un personatge com ell, combatent per un ideal d’esquerres,
segurament ben proper a la manera d’entendre el món de Ken Loach, ha volgut
acostar-se a veure la última peli de l’autor de Ladybird, Ladybird. He pensat que fins i tot es deuen conèixer i
que potser han aprofitat aquests dies per trobar-se. Sort que només tenia cinc
minuts de cua, sinó acabo embarcant-los en un projecte conjunt amb el Muguruza
fent de Braveheart basc en el nou projecte de Loach: Azken guda dantza.
Bé, anem per feina... No he vist les últimes
pelis de Loach, tot i que he llegit les crítiques que se n’han escrit i n’he
extret la idea principal d’un director que es repeteix sense arribar a
aconseguir el nivell dels seus primers projectes. Així doncs, se’m presentava
una nova oportunitat de retrobar-me amb un director les pelis del qual encara
recomano però amb el que he perdut el contacte des de fa uns anys. Després de
veure Angels’ share n’he sortit amb
una bona sensació, recordant els riures de veritat que hem fet en alguns
moments de la peli i les ganes que s’allargués una estona més. La peli és
amable i alguns diran que potser en excés. És evident que, tot i que encara hi
ha moments en què pateixes pel protagonista, això no té res a veure amb els
patiments infinits d’algunes de les seves primeres pelis. D’acord, és molt
toveta, però m’ho he passat de conya i he estat a punt d’anar-me’n a fer un
whisky a la sortida del cinema.
Tropicalia és el nom del documental que sobre el Tropicalisme brasiler de finals
dels 60 presentava Marcelo Machado al festival. Cinema i música, un final
perfecte per tancar la meva participació al festival de cinema. Finalment,
però, la música que m’ha acompanyat en els darrers fotogrames que he vist a
Donostia no ha estat carioca, ja que abans d’agafar el tren encara he entrat
una vegada més dins del Kursaal per veure-hi i tancar, amb emoció, el festival veient-hi The quartet, la primera pel·lícula de
Dustin Hoffman. De fet encara he tingut temps d’anar-me’n a menjar a La cuchara de San Telmo, al qual, des
d’avui professo devoció absoluta.
Veig que he citat Dustin Hoffman i encara no
us he explicat que ahir, passejant pels carrers del casco viejo de Donostia,
buscant un lloc on dinar, vaig creuar-me amb ell. Així de senzill i tal com
sona. Com si fos a l’inrevés d’aquells personatges que en la peli del Woody
Allen salten des de la pantalla a la realitat, jo vaig trobar-me de sobte al
costat del Dustin Hoffman, i no podia ser cap altra cosa que com estar dins
d’una peli. Devia ser Rain man perquè
anava passejant fent passes curtes i aturant-se aquí i allà, aixecant el cap i girant-lo
a un costat i a l’altre amb moviments bruscos; i amb aquell nas que té fent com
si ensumés l’aire, un pèl absent, com situant-se. Però no vaig veure el Tom i
em va estranyar, quan de sobte vaig veure un parell d’homes interceptant
amablement un noi que s’acostava al Rain man amb un mòbil i demanant de
fer-s’hi una foto. De tornada a la realitat vaig posar la mà dins la bossa per
agafar la càmera i fer-li una foto, ni que fos de lluny, però vaig desistir i
vaig preferir veure’l com s’allunyava tranquil·lament.
Però abans de parlar de la peli del nostre Rain man, vull referir-me un moment a Tropicalia, un documental construït amb
imatges de finals dels anys 60 i principis dels 70, la majoria mostrant
actuacions en directe dels protagonistes musicals d’aquell moviment amb arrels
polítiques, però també amb d’altres mostrant la realitat al carrer d’un país
que bullia i reclamava llibertat. Caetano Veloso i Gilberto Gil acaben sent les
veus principals d’aquest documental i d’aquell moviment (amb Os Mutantes de
fons, és clar) alliberador i clau per entendre la música barasileira moderna. Una
explosió brillant que convida a mirar enrere i escoltar les joies que s’hi van
produir.
I parlant de joies, aquest matí ens n’han
regalat una de maquíssima. A la roda de premsa posterior a la projecció de The quartet, Dustin Hoffman explicava
com de fàcil i engrescador ha estat treballar amb actors i artistes tan grans.
I quan dic grans vull dir (es referia Hoffman) més enllà de l’evident talent
d’alguns dels actors protagonistes, a la resta de músics (actors no
professionals) i d’edat avançada que formen la resta de l’equip de la peli.
Hoffman fa un homenatge maquíssim i delicat a
la música i als músics. I en concret a la gent gran, músics retirats del món de
l’òpera i del món de la música clàssica anglesa, que a partir de cert moment, de cert número,
algú decideix que ja no són útils per continuar fent allò en el que han triomfat
durant molts anys. Per fer aquest homenatge ens convida a viure uns dies en una
residència de músics retirats, els dies previs a les actuacions que tots ells
estan preparant i que són importants, entre d’altres motius, perquè del seu
èxit depenen per poder mantenir oberta un any més aquest lloc fantàstic. Divertida,
amb ritme i emocionant, en la peli intervenen actors consagrats (boníssim Billy Connolly en el seu paper de vell de verb incontrolable) que comparteixen escenes
amb músics reals que van triomfar anys enrere i que s’interpreten a ells
mateixos de manera natural i convincent.
Amb l’alegria d’una rúbrica tan bonica a la
meva participació al festival m’he despedit del Kursaal, on he vist la majoria
de les pelis aquests dies de cine. Però encara faltava un últim episodi de
cine, en aquest cas gastronòmic. He recuperat un paperet on tenia escrits els
noms d’alguns llocs on menjar que un amic de Barcelona m’havia recomanat. He
buscat La cuchara de San Telmo i quan
l’he trobat he segut a menjar-hi alguna cosa. Hi fan pintxos, però no són els
típics que trobareu en la majoria de tavernes i restaurants a Donostia. Aquí no
hi ha la base de pa típica dels pintxos i a més, molt important, te’ls fan al
moment en quan els demanes. En un plat petit, en mitja ració o ració sencera.
Jo he demanat mitges racions i he flipat: sobretot del bo que era el menjar,
però també de la quantitat que oferien. M’ha caigut alguna llagrimeta amb els peus
de porc a la brasa sobre un llitet de chimichurri i un toc de codonyat, o amb
el bacallà amb tzayziki. Si tinc un fill li diré Telmo (si em deixen). O
Thelma... o Louise.
2 comentaris:
Pawer,
tu sí que en saps: t'afartes el budell buit de fotogrames i sacies la vista amb teca de la bona. El periodista descriptiu i la paraula com a pacte de no agressió; l'apuntador impassible i a voltes ingràvid que narra allò que veu des de la seva particular finistra indiscreta; un Hemingway per als nostres temps moderns: bolígraf (o equivalent tecnològic pertinent), gastronomia i Euskadi. Quan totes les digestions acumulades s'acabin fent, vés i pren-te un bon whisky. Del tot merescut. Felicitats!
O.
després de llegir això, potser sí que em beuré un wisky... a la teva salut!
Publica un comentari a l'entrada