El cor és allò que importa
Com les relacions que saben evolucionar al llarg del anys, els components de Counting Crows són amics i músics des de en fa més de trenta. I no m’ho invento sinó que reprodueixo el que Adam Duritz ha repetit en el tercer del tres concerts que els vist fins ara, dimarts 14 d’octubre de 2025. A més a més, com que defugen la rutina, innovant en la selecció i interpretació de temes a cada gira, quan tornin, com va anunciar Adam (el mencionaré diverses vegades, aviso) a l’acomiadar-se després de dues intenses hores, hi tornaré.
Perquè assistir a un
concert de Counting Crows és una experiència que et retorna la fe en la
humanitat al veure un cantant de 61 anys interpretant amb el cor a la mà i amb
una veu meravellosa i de timbre inconfusible que es converteix en mel per a les
orelles. Adam és tan perfeccionista que es va passar tres quartes part del
concert donant indicacions a l’equip tècnic dels monitors entre tema i tema
mentre naltrus aplaudíem l’excel·lent banda. Pels seus gestos diria que no
estava content. Afortunadament, els seus comentaris van tenir l’efecte buscat i
a la darrera part de l’actuació se’l veia relaxat i gaudint 100%.
A diferència del directe
del 26 de setembre de 2022, en aquest concert van deixar de banda hits del seus
dos primers àlbums, August And Everything
After (1993) i Recovering The
Satellites (1996), per centrar-se en temes més desconeguts però que
reinterpretats per al directe esdevenen un espectacle proper al soul, burxant
en les ferides com Colorblind o Washington Square. Precisament en
aquestes composicions és on les obsessions o temes recurrents d’Adam són més
òbvies: la pluja de la què resguardar-se (Raining
in Baltimore; Virginia Through The
Rain; Rain King, tot i que no és
melancòlica), la necessitat d'escapar, la invisibilitat que sembla
perseguir-lo, Elvis o la importància del cor (Omaha).
Incapaç d’afirmar que sempre interpretin en directe Mr. Jones en tercera posició per respectar l’ordre en què apareixia al seu àlbum de debut, tot i que també va passar el 2022 al Razzmatazz, el tema amb que la immensa majoria de la població els associa va tornar a sonar-hi ahir a la mateixa sala després de Spaceman in Tulsa i Mrs. Potter Lullaby. Ahir, però, a diferència del 2022 en què va costar reconèixer-la pel ritme i tempo triat, va sonar bastant fidel a l’original. Després, però, malgrat que el públic cantava a ple pulmó les cançons segons estan enregistrades i les han escoltat fins a la sacietat, Adam va apostar per una cosa que m’encanta que fa en directe: alentir o trencar el ritme d’una cançó i anar-se’n ves a saber on, fins al punt d’afegir estrofes senceres.
Al bis ens va confessar que des de sempre ha intentat triar Barcelona o Madrid com a data final per poder gaudir d’unes merescudes vacances. I yes, després de Holiday In Spain, els llums del Razzmatazz il·luminaven els amplis somriures d’unes persones felices d’haver-se retrobat amb Adam Duritz, Jim Bogios, David Bryson, Charlie Gillingham, David Immerglück (i el cert és que sempre riu), Millard Powers i Dan Vickrey.
Rebeca Martín Retuerto
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada