Dean Wareham interpretant On fire de Galaxie 500 a La Nau, Barcelona, 14 de juliol del 2022
Després que s’ajornés el concert, previst inicialment pel mes de febrer passat, arribava a la cita amb l’emoció intacta de quan vaig rebre la notícia: Dean Wareham vindria a Barcelona a tocar On fire, el segon disc de Galaxie 500, que van publicar l’any 1989. Un disc que no vaig conèixer en el seu moment, sinó uns anys després, quan escoltàvem Luna, el grup que Dean Wareham va crear un cop dissolt el trio galàctic. Wareham va ser l’únic del trio de Boston aquest dijous passat a La Nau, no hi van ser Damon Krukowski i Naomi Yang.
Galaxie 500 i Luna ja son
història, però Dean Wareham continua publicant música. Les primeres cançons del
concert son del seu disc més recent, I have nothing to say to the mayor of
L.A., i van acompanyar-lo al baix la seva companya Britta Phillips, Roger
Brogan a la bateria i Derek See com a segona guitarra. Va ser un bon
escalfament pel que havia de venir... quan van sonar les primeres notes de Blue
thunder es va sentir un crit d’excitació unànim, una mena de benvinguda i un ara
sí que sí; més de trenta anys després érem allà escoltant aquelles cançons
màgiques cantades per la veu principal que les va crear i amb el so d’aquella guitarra
que sempre ha estat el tret principal i distintiu del disc.
Ens ha passat a tots, que tenim
els nostres discos especials associats a les sensacions del moment quan els vam
escoltar per primera vegada. El meu record de l’On fire té a veure amb el so
que em transmetia les primeres vegades que l’escoltava, una mena de so que a mi
em semblava precari (allò que en aquells temps ja s’anomenava Lo-fi) tant
precari com atractiu i lluminós. Aquesta psicodèlia velvetiana es fonamentava
en estructures prou simples que s’elevaven molt amunt quan Dean Wareham jugava
amb la seva guitarra i amb passatges i atmosferes de misteri que des d’un
principi (i encara ara) em semblaven meravelloses. També recordo escoltar el
disc i pensar que havia estat enregistrat en directe; això lligava amb aquella
sensació de Lo-fi, però també amb la idea que em transmetia de compenetració
entre els tres músics, un tot orgànic amb pocs elements que eren capaços de
combinar per a omplir-ho tot...
Ara quan escolto el disc revisc
aquelles sensacions i, després del concert de l’altre dia, reprenen la força
amb la que em van impactar. El que he llegit de l’enregistrament del disc, on
el productor Mark Kramer (productor d’aquest i dels altres dos discos de la
banda) va tenir un pes clau, confirma aquesta sensació d’enregistrament en
directe de la banda. Posteriorment a les
poques sessions dels tres junts a l’estudi, van acabar-hi afegint una segona
guitarra i el saxo que apareix en un parell de peces. Damunt l’escenari de La
Nau, la sala del Poble Nou barceloní on van tocar (primera vegada que hi anava
i les sensacions van ser immillorables), també hi havia una segona guitarra, la
d’en Derek See, que completava el grup ... un saxo ja era demanar massa...
Van començar seguint l’ordre del
disc i els espectadors (pocs n’hi devien haver per sota dels quaranta)
entregats a l’ofrena i acompanyant la veu inconfusible de Dean Wareham, vam acompanyar
aquelles cançons mil vegades cantades, ara en mode fan i aixecant els braços
cap a l’escenari. Van saltar-se Strange, però Snowstorm va sonar meravellosa,
When will you come home ens va fer volar ben amunt i la Britta va fer de Naomi
a la perfecció entonant la lletra d’Another day (pell de gallina, de debò)...
Alguna de les cançons van escurçar-les una mica, però res va fer baixar el
nivell i la nit ja era memorable tot just abans d’acabar quan, ara sí,
començava a sonar Strange, una mena de hit entre totes aquestes cançons
meravelloses que formen On fire... i molts entre el públic estirant el coll en
direcció a l’escenari i repetint allò de Why's
everybody actin' funny? Why's everybody look so strange? ...
Estàvem encantats amb aquest punt
final i vam aplaudir fort per mirar que tornessin. Com explicava, vaig conèixer
On fire quan Luna ja havien publicat el seu segon disc, cap al 1993. Però no va
ser fins l’any 1996 que vaig comprar la caixa de cd’s que va publicar Rykodisc
(llegeixo que Damon Krukowski va obtenir els drets de les cançons del grup i va
posar-s’hi d’acord per a reeditar tota la discografia); i allà, en aquella
edició, l’On fire tenia uns bonus tracks (els tres que acompanyaven Blue
thunder en la seva versió single) entre els que destacava la versió de
Ceremony, dels Joy Division. Va ser meravellós que tornessin a l’escenari per a
tocar-la, un regal al que també es va afegir una versió de Scott
Walker.
Vam sortir d’allà amb un somriure
d’orella a orella, contents d’haver viscut una nit de música meravellosa. Va
ser més tard, rememorant el concert, que pensava en com escolto la música ara i
com l’escoltava fa 30 anys... com la vivia llavors en directe i com la visc
ara... no arribava a gaires conclusions (si més no, no gaire originals), tan
sols constatava que trenta anys després em continua emocionant l’On fire i que
sempre em quedarà pendent saber com hagués viscut aquest concert l’any 90...
Pau Ricart Roca
