Programa de ràdio en antena des de 1993. Actualment a Ràdio Igualada, dimecres de 21h a 22h
Estrenem els discos d'Alex G, Makaya McCraven, Carlota Flaneur i Robohands. Continuem estirant el fil musical dels discos de Jockstrap, L'Hereu Escampa i Da Souza, entre d'altres...
I us proposem algun directe per als propers dies: Gèls, L'Hereu Escampa, Nilüfer Yanya...
El disc nou de Da Souza és el disc de la setmana. Hem escoltat novetats engrescadores com les de Blood Orange, Oliver Sim, Magalí Datzira, Núria Graham, Jockstrap i La Paloma, entre d'altres...
10 cançons en una hora i una mica de xerrameca per a situar-ne les coordenades; barreja d'estils per a un altre fil musical subterrani...
Primer Subterrani de la temporada número 30! Us punxem algunes de les músiques que hem anat escoltant al llarg d'aquests mesos d'estiu. Moltes son avançaments de novetats discogràfiques a punt de publicar-se, d'altres pertanyen a discos sencers publicats en aquests mesos de calor. També us parlarem d'alguns concerts als que hem asistit i d'altres que podreu veure properament.
.jpg)
Ja fa dies que vam penjar Subterrani_estiu_2022 d'estiu amb algunes de les músiques que hem anat escoltant aquests mesos. Servirà com a complement del primer programa de la temporada que farem la setmana vinent, el dimecres 14 de setembre... com sempre a Ràdio Igualada.
Dean Wareham interpretant On fire de Galaxie 500 a La Nau, Barcelona, 14 de juliol del 2022
Després que s’ajornés el concert, previst inicialment pel mes de febrer passat, arribava a la cita amb l’emoció intacta de quan vaig rebre la notícia: Dean Wareham vindria a Barcelona a tocar On fire, el segon disc de Galaxie 500, que van publicar l’any 1989. Un disc que no vaig conèixer en el seu moment, sinó uns anys després, quan escoltàvem Luna, el grup que Dean Wareham va crear un cop dissolt el trio galàctic. Wareham va ser l’únic del trio de Boston aquest dijous passat a La Nau, no hi van ser Damon Krukowski i Naomi Yang.
Galaxie 500 i Luna ja son
història, però Dean Wareham continua publicant música. Les primeres cançons del
concert son del seu disc més recent, I have nothing to say to the mayor of
L.A., i van acompanyar-lo al baix la seva companya Britta Phillips, Roger
Brogan a la bateria i Derek See com a segona guitarra. Va ser un bon
escalfament pel que havia de venir... quan van sonar les primeres notes de Blue
thunder es va sentir un crit d’excitació unànim, una mena de benvinguda i un ara
sí que sí; més de trenta anys després érem allà escoltant aquelles cançons
màgiques cantades per la veu principal que les va crear i amb el so d’aquella guitarra
que sempre ha estat el tret principal i distintiu del disc.
Ens ha passat a tots, que tenim
els nostres discos especials associats a les sensacions del moment quan els vam
escoltar per primera vegada. El meu record de l’On fire té a veure amb el so
que em transmetia les primeres vegades que l’escoltava, una mena de so que a mi
em semblava precari (allò que en aquells temps ja s’anomenava Lo-fi) tant
precari com atractiu i lluminós. Aquesta psicodèlia velvetiana es fonamentava
en estructures prou simples que s’elevaven molt amunt quan Dean Wareham jugava
amb la seva guitarra i amb passatges i atmosferes de misteri que des d’un
principi (i encara ara) em semblaven meravelloses. També recordo escoltar el
disc i pensar que havia estat enregistrat en directe; això lligava amb aquella
sensació de Lo-fi, però també amb la idea que em transmetia de compenetració
entre els tres músics, un tot orgànic amb pocs elements que eren capaços de
combinar per a omplir-ho tot...
Ara quan escolto el disc revisc
aquelles sensacions i, després del concert de l’altre dia, reprenen la força
amb la que em van impactar. El que he llegit de l’enregistrament del disc, on
el productor Mark Kramer (productor d’aquest i dels altres dos discos de la
banda) va tenir un pes clau, confirma aquesta sensació d’enregistrament en
directe de la banda. Posteriorment a les
poques sessions dels tres junts a l’estudi, van acabar-hi afegint una segona
guitarra i el saxo que apareix en un parell de peces. Damunt l’escenari de La
Nau, la sala del Poble Nou barceloní on van tocar (primera vegada que hi anava
i les sensacions van ser immillorables), també hi havia una segona guitarra, la
d’en Derek See, que completava el grup ... un saxo ja era demanar massa...
Van començar seguint l’ordre del
disc i els espectadors (pocs n’hi devien haver per sota dels quaranta)
entregats a l’ofrena i acompanyant la veu inconfusible de Dean Wareham, vam acompanyar
aquelles cançons mil vegades cantades, ara en mode fan i aixecant els braços
cap a l’escenari. Van saltar-se Strange, però Snowstorm va sonar meravellosa,
When will you come home ens va fer volar ben amunt i la Britta va fer de Naomi
a la perfecció entonant la lletra d’Another day (pell de gallina, de debò)...
Alguna de les cançons van escurçar-les una mica, però res va fer baixar el
nivell i la nit ja era memorable tot just abans d’acabar quan, ara sí,
començava a sonar Strange, una mena de hit entre totes aquestes cançons
meravelloses que formen On fire... i molts entre el públic estirant el coll en
direcció a l’escenari i repetint allò de Why's
everybody actin' funny? Why's everybody look so strange? ...
Estàvem encantats amb aquest punt
final i vam aplaudir fort per mirar que tornessin. Com explicava, vaig conèixer
On fire quan Luna ja havien publicat el seu segon disc, cap al 1993. Però no va
ser fins l’any 1996 que vaig comprar la caixa de cd’s que va publicar Rykodisc
(llegeixo que Damon Krukowski va obtenir els drets de les cançons del grup i va
posar-s’hi d’acord per a reeditar tota la discografia); i allà, en aquella
edició, l’On fire tenia uns bonus tracks (els tres que acompanyaven Blue
thunder en la seva versió single) entre els que destacava la versió de
Ceremony, dels Joy Division. Va ser meravellós que tornessin a l’escenari per a
tocar-la, un regal al que també es va afegir una versió de Scott
Walker.
Vam sortir d’allà amb un somriure
d’orella a orella, contents d’haver viscut una nit de música meravellosa. Va
ser més tard, rememorant el concert, que pensava en com escolto la música ara i
com l’escoltava fa 30 anys... com la vivia llavors en directe i com la visc
ara... no arribava a gaires conclusions (si més no, no gaire originals), tan
sols constatava que trenta anys després em continua emocionant l’On fire i que
sempre em quedarà pendent saber com hagués viscut aquest concert l’any 90...
Pau Ricart Roca
Rebeca
Martín Retuerto
Subterrani dedicat a l'Estival de Jazz d'Igualada. En conversa amb en Cels Burgès, de tocats de Jazz, entitat que l'organitza, hem fet una ullada a totes les propostes del cartell i hem parat l'orella per a escoltar-ne alguna.
Edició número 10, del 9 al 19 de juny, a Igualada.
Diumenge 16 de maig de 2022 al matí. Per l’altaveu portàtil no deixa de sonar Adam Green. Una estona abans, farta de sentir al meu cap melodies de la nit anterior a La Capsa, màgica i única, m’he llevat, necessitava tornar a reproduir un rere l’altre els himnes que el cantant de Nova York va interpretar per a un públic, una quarta part del qual va ocupar l’escenari al bis final. Un festival total per cloure una vetllada que havia començat amb dos teloners perfectes per a l’ocasió: Ryder the Eagle i Turner Cody.
El primer és el projecte en solitari del francès Adrien Cassignol que vestit de mariachi ens va deixar a tots embadalits amb només tres temes i a sobre de la barra del bar mostrant un tors tan espectacular com ell, ben musculós i cobert de tatuatges. El segon és la formació del cantant que dona nom a la banda de música d’arrels americanes profundes que va acabar d’escalfar una petita multitud d’edat mitjana que no volia perdre’s l’actuació d’un dels dos fundadors de Moldy Peaches, que des de mitjans de febrer està de gira de presentació de That Fucking Feeling (2022). Un Adam en plena forma, amb la seva inconfusible veu de crooner, tot i que va comentar que estava cansat perquè a Espanya se surt tard i fins tard però s’ha de llevar a les 9; va saber triar l’equilibri entre temes del darrer àlbum (Black Out, Red Copper Room, What’s Her Face, All Hell Breaks Loose i l’homònim del disc) i els que tothom frisava per escoltar: Emily, Fix My Blues, Buddy Bradley, Friends of Mine i Engine of Paradise. Amb un somriure i uns ulls magnètics, l’artista (també és cineasta, dibuixant i escriptor) no va estar-se quiet fins que no va agafar la guitarra per interpretar en solitari els mítics Jessica, Tropical Island o Freeze My Love (si és que una memòria encara recordant una nit memorable no em traeix i acompanyessin l’Adam el mateix Adrien Cassignol a la guitarra, Leo Bear Creek a la bateria (i integrant del duo francès The Pirouettes) i un doble de Brian May amb cabellera de caniche al piano que feia de baix. Inseparable de la seva gorra i amb caçadora vermella, durant tot el concert no va deixar de donar la mà a les persones que s’apropaven com si fos el Messies i em va sorprendre que no es llencés de dalt l’escenari per comprovar la fe dels seus fidels. Potser per això, perquè ell no es va decidir a baixar, al Bis, l’escenari de La Capsa del Prat de Llobregat es va omplir amb una part del públic que volia abraçar un cantant que regalima magnetisme i ballar plegats Dance With Me. Un cop es va fer la llum a la sala, gairebé tothom s’hi va apropar a la taula de marxandatge per comprar en primícia la novel·la gràfica War and Paradise d’Adam Green, fer-se una foto amb ell o simplement continuar gaudint de la seva tremenda energia fins que va marxar a sopar.
Rebeca Martín Retuerto
Molt bonic, el disc de Guitarricadelafuente, una altra producció destacable d'en Raül Refree. També hem escoltat d'altres novetats, com la cançó nova de Da Souza, la de Sessa i la primera que coneixem de la menorquina Anna Ferrer.
El Primavera Sound, que engega aquesta setmana la seva edició del 20è aniversari, ha centrat la dosi de música en directe d'avui al programa.
El fons de catàleg d'avui no ha anat gaire lluny en el temps, amb Alex G, Slowdive i Dry Cleaning; el més 'antic', l'Ay... de Nacho Umbert, de l'any 2010.
