crònica primaveral

divendres

La veu del menut Jason Molina és immensa. Lluitant contra el sol de les 6 de la tarda, acompanyat pels Magnolia electric co. van oferir una classe avançada de música d'arrels americanes (del nord) que va anar creixent en intensitat.

Una estona abans vam assistir a la sessió estiuenca dels Extraperlo. Alguns dels qui escoltaven el cantant per primera vegada potser van pensar que qualsevol pot cantar en un grup, sentint com desafinava. Però aquell flow malgirbat i greu va acabar fent-se simpàtic i un bon contrapunt a la música alegre i viva de la banda.


La tarda a l’auditori prometia i la cosa va acabar sent espectacular. L’auditori és un espai ideal gairebé per a qualsevol proposta i dissabte en vam veure dues del tot diferents; de l’elegància de Joe Henry al tsunami de My Bloody Valentine.

Henry, ara assegut davant del piano, ara amb la guitarra a la mà, va oferir una hora escassa de bon gust i classe. Acompanyat pel so del contrabaix i una bateria, la gent va quedar muda davant les històries de l’americà. Amb regust de clàssic.

La colla dels My Bloody Valentine oferien la segona oportunitat d’escoltar-los al primavera 2009. Anàvem convençuts de voler-los veure, amb ganes de comprovar com les cançons de Loveless sonarien en directe; tot i que amb alguna por per les cròniques sobre l’actuació a l’aire lliure del dia anterior, que en criticaven el volum excessiu i un so massa confús.

I de volum n’hi va haver. Només comparable a l’experiència de Mogwai al mateix primavera fa uns anys, els taps imprescindibles que repartien a l’entrada de l’auditori no van ser suficients per a molts dels qui es van atrevir. Els darrers 15 minuts va ser una prova duríssima, però abans vam poder disfrutar de la bellesa de les cançons, potser amb unes veus massa apagades, però amb un mur de so en el que vam poder destriar les melodies impossibles i addictives del senyor Shields i companyia. Una experiència sònica.

Al nou escenari d’enguany vam veure els darrers concerts del divendres. Los Punsetes, madrilenys i amb una proposta directa i original. La seva cantant només va moure els llavis; es va quedar immòbil i des del mig de l’escenari va anar desgranant una lletania de tons greus i incisius.

Fucked up són una colla d’americans amb una força impressionant. Hard core amb tres guitarres, baix, bateria i un energumen cridaner al capdavant. Riffs ràpids i originals, molts bon músics i un frontman entretenint el públic, que s’ho va passar d’allò més bé.


dissabte

Amb un sol dels que pica fort, vam arribar a l’auditori a les quatre de la tarda. Teníem una cita amb els germans Kadane, capos de The New Year, projecte hereu dels mítics Bedhead. Sorprenent veure l’auditori amb més de la meitat dels seients plens, amb molts fans d’un i altre grup que van estar encantats de tenir-los a prop i tocant per ells en directe. A mi em van decebre una mica, fins i tot em vaig avorrir a estones.

Al Jeremy Jay li teníem ganes i les circumstàncies no van acabar de jugar al seu favor. Dues vegades en pocs minuts se’n va anar la llum i es van quedar ben penjats; i el públic fred. Vam acabar perdent interès. Esperarem una altra ocasió.

Els que ens van fer remenar el cul van ser Kitty, Daisy & Lewis, hereus del rock del 50’s, van semblar un illa de classicisme entre tant indie de postal.

I vam anar a sopar, perquè veure un concert amb gana no és bo i veure Neil Young amb gana segur que tampoc. Havien anunciat dues hores i mitja de concert i havíem d’anar-hi preparats. La cita era a l’escenari principal, on van acudir-hi la majoria dels qui hi havia al recinte en aquells moments. La mitjana d’edat del dissabte va pujar de manera espectacular gràcies a molts dels qui van anar a escoltar el canadenc, l’autor de Harvest.

Va començar amb una peça contundent, del Ragged Glory, del disc amb els Crazy Horse, però sense ells en aquest concert de dissabte. Va anar combinant l’electricitat amb la peces delicades amb piano i l’acústica. Combinació guanyadora i emocionant. Va acabar amb un homenatge maquíssim al a day in the life dels Beatles.

I el nostre final de recorregut va ser immillorable, amb una nova lliçó dels Sonic Youth. Impecables una vegada més, van oferir un concert perfecte, amb cançons del disc nou i alguna referència més o menys antiga. Aquests no fallen i continuen fent honor al seu nom.

A punt per l’edició número 10 de l’any vinent, el primavera ha assolit any rere any un estatus d’imprescindible entre els grans festivals d’arreu del món.
I per molts anys!!!