Richard Youngs_Beyond the Valley of Ultrahits_2010
Richard Youngs és un messies polièdric. Al voltant de l’eix omnipresent que és la seva veu única redemptora gravita tot un ventall de personalitats. Així, Youngs, a voluntat pròpia, pot ser un enginyer, un alquimista, un transformista, un predicador, un maqui, una força de la natura o el què es proposi. Al lloc del cap, aquest anglès de 45 anys hi té una enciclopèdia musical; la primera entrada que recorda té una data, els anys 80, i una lletra, la ‘u’ d’underground. Youngs, un creador inesgotable amb un catàleg propi i de col.laboracions llarguíssim, és viva història de la música. Al darrers 20 anys, s’ha dedicat a recórrer totes les carreteres de l’experimentalisme britànic sense fer cap drecera i ha acabat construint una autopista musical -fora de pistes- pròpia. Si organitzéssim una sortida per resseguir les fites que ha anat deixant pel camí trobaríem restes de rock progressiu, noise, folk, improvisació, drone, minimal, electrònica variada i molta ortodoxia experimental.
A part de fer d’enginyer civil, l’anglès també és alquimista i transformista. Té una veritat pròpia absoluta i una capacitat de convertir en Richard Youngs tot allò que toca. Com explicar el què fa en aquest disc, venint d’on ve i anant vés a saber on? Doncs fa cançons amb l’extranya capacitat de ser continent i contingut al mateix temps, o d’estar en potència i en acta alhora. Aquesta dualitat és la pròpia d’una músic que sap escoltar i assimilar tan bé com crear. A Beyond... Youngs crea artefactes de pop dels 80 mutilats però àgils –Summer Void-, hermètics però propers –The Valley in Flight-, errants però ben amarrats –Love in the Great Outdoors-, apocalíptics però plàcids -Collapsing Stars-, exòtics però convencionals –Radio Innocents-, o misteriosos però extranyament familiars –Oh Reality-.
La fantasia musical d’en Youngs és en certa manera distòpica, una resposta-solució musicada a la desintegració que proposava, posats a ser geogràficament conseqüents, Alasdair Gray a Lanark: A life in four Books. Línies de baix a la rereguarda armades de resistència, guitarres antitotalitàries carregades de mala intenció i teclats d’una galàxia DIY d’extrarradi industrial fan de comparses dels predicaments en bucle que canta, o projecta en l’infinit, en Youngs. La seva paranoia és en part escapista, però la desesparança que traspua aquest conjunt de cançons està tenyida d’una llum que, tot i ser feble, no deixa mai de ser llum.
Tractant-se de qui es tracta, dir que aquest és el seu disc més ‘comercial’ sona a acudit amb mala baba. És segurament el disc que té una intenció més popular, per molt hermètic que soni un pic l’escoltes. Youngs està en un gran moment creatiu, i ho cel·lebra creant 10 ultrahits, o sia, anti himnes, i expandint al mateix temps els límits del pop. Per molt que revesteixi les cançons amb una carcassa difosa de pop enfosquit retrògrad, aquí tot funciona a la perfecció perquè passa pel prisma obtús de la seva particular manera de veure, entendre i dur a terme la música. El que tenim entre mans és un clàssic inquiet que es redefineix a cada escolta i que mai s’esgota. El que en Youngs profetitza s’acompleix només en el seu món críptic, però sempre et deixa amb la sensació que aquesta seva veritat és universal. Sense saber ben bé per què, hi participes, la profanes amb complicitat, i mai més vols deixar de fer-ho.
Oriol Solé
Oriol Solé
Cançó / video: The valley in Flight:
1 comentari:
Unthank.. de coneixement és el que tens! Seguirem atents els teus escrits i esperem que siguin setmanals, com l'Euromillón!
salut,
Oriol
Publica un comentari a l'entrada