His Clancyness_Hissometer Cassette_2009
Amb els nous avenços tecnològics, les restriccions de durada que patien els vinils, les cintes de casset o els més recents compactes van anar desapareixent. Si per un banda les gravacions en vinil podien arribar als 42 minuts i els CDs tradicionals cap als 65 minuts, els formats tipus mp3 ja no tenien límits de duració ni vivien dins un suport físic. Acostumats com estem a les duracions tradicionals, tenim l’opció ara d’empatxar-nos de tanta música com ens vulgui presentar un artista. Ara, no cal parlar de fins a quin punt és contradictori dedicar més estona a l’escolta d’una gravació, posem de 4 hores, quan justament estem en una societat dirigida pel consumisme frenètic i que entén el temps com un material escàs de gran valor.
Deia que el xip dels tres quarts d’hora el tenim tots, encara. Són 45 minuts ben aprofitats si l’obra ens satisfà, i estem predisposats a tornar-hi. El Hissometer Cassette és una petita obra de 12 minuts pelats; si la primera vegada ja et sorprèn, al cap de 4 escoltes, més o menys 45 minuts, ja quasi bé te la saps de memòria. Que si et fascina se’t fa massa curta i en vols més, o que simplement perquè és massa curta no t’acaba d’omplir? D’acord, molt bé, tot val. És curiós, però, que en Jonathan Clancy, el pare de les cançons, es va passar tres anys creant aquest breu artefacte. Tirant de tòpic, això del temps és molt relatiu.
Always Mist, el seu darrer llançament, és l’obra que potser el donarà a conèixer, una obra que s’adequa més als cànons de la música popular: 9 cançons d’indie-pop prou ben interpretades, amb fidelitat més mid que low, i acomodades al format llarga durada. No vull desmerèixer el disc; de fet es mereix també una crítica a l’Apàtrides. Passa que el Hissometer Cassette és com la garantia última del seu art, una obra on desplega totes les seves virtuts com a compositor pop. I aquestes qualitats, si tenim sort, les anirà mostrant al llarg dels anys.
His Clancyness és un canadenc que porta una bona temporada vivint a Bolonya. La història d’aquests 12 minuts de glòria comença i acaba al seu pis: vuit cançons farcides d’idees, que podrien haver-se convertit fàcilment en 80. Davant de tal sobredosi de possibilitats, intueixo que la dificultat última va ser trobar la manera d’ordenar un trencaclosques musical amb més fitxes que espais on posar-les. Va tardar tres anys a acabar-lo, però el resultat final és una col·lecció impecable de cançons on no hi sobra ni hi falta res.
His Clancyness fa dream-pop, o sia, música pop per poder somniar despert. Clancy treu el màxim partit d’una veu que no vol ser domesticada, gravant-la sempre en dues pistes i fent-la caminar sobre línies de guitarres i de baix en permanent estat d’alerta emocional. Quan s’escau, però, apareix una mandolina, un glockenspiel o un sintetitzador i les peces agafen tonalitats diferents del mateix color que tenyeix tota la gravació. Els ritmes pregravats i loopejats donen l’empenta final i eviten que els temes s’abonin a la languidesa pròpia de l’estil. És com si els Beach House volguessin invertir els factors i col·locar la sensibilitat emocional de la veu a davant de tot, despreocupant-se una mica de l’envoltori musical que els fa ser especials i hermètics. En Clancy defuig les subtileses; vol ensenyar, de manera desvergonyida, la matèria en el seu estadi primer, quan és cru i encara s’ha de polir, i treu pit a més del seu histrionisme vocal. Diu, sóc sensible i no vull fer-ho saber de manera indirecta; m’enfilo sobre la taula i ho procamo als quatre vents.
El Hissometer Cassette és conseqüent amb el format original, i per tant respira baixa fidelitat. L’aire que li dóna vida és saturat de reverberació, però és que mai acaba d’embafar o es fa massa carregós, ja que en només 12 minuts és difícil que això passi. En Clancy sap jugar les seves cartes i aplica aquest criteri amb intel·ligència a tots els altres detalls que acaben de donar la forma final a les composicions, com el soroll elèctric crispat que traspua ocasionalment o els petits accidents sonors que passen quan es treballa amb pedals i en directe. Els temes duren poc més d’un minut, però en Clancy els deixa molt ben resolts; cadascun conserva la seva autonomia i al mateix temps estan lligats els uns amb els altres, com si es tractés d’una sola composició de 12 minuts, amb les seves variacions o moviments. Si els somnis vinguessin amb banda sonora incorporada, el Hissometer Cassette seria el suport sonor de la becaina perfecta.
Oriol Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada