APÀTRIDES A UNTHANK

Jonathan Wilson_Gentle Spirit_2011

A parer meu, d’aquest artefacte, molt a dir i al mateix temps molt poc: Gentle Spirit és disc de l’any, i de llarg. Tant de llarg que ho podríem estirar més, i veure’l com a un dels discs de la dècada. Duponds et Duponts, jo encara diria més: un dels millors discs dels últims, va, 50 anys. Per dos motius: té una classe à la Grace d’en Buckley (elegància captivadora, savoir faire desarmant i impecable execució) i perquè des de la seva essència pop rock més pristina respira una contemporaneïtat absoluta. L’elegància es capta des del primer minut: no només la calidesa de la producció - just en aquell espai que limita el bon gust del so terrosset edulcorat amb finalitats mainstream -, sinó també la interpretació diàfana, sensual i imponent, dolça i enèrgica, sobrada de naturalitat, o èbria de flow. El veig un clàssic modern perquè sí, la llista de referents seria inacablable, i precisament per aquest motiu. Si es parla de música d’aquesta categoria única i d’allò que ha d’aportar com a tal, com es pot captar l’essència dels nostres temps? És realment útil crear una música que no avui, sinó d’aquí a 40 anys, arribarem a comprendre? I si no hi som ja? Mm, això és ser poc pràctic. Les idees a transmetre també han de poder tenir una aplicació real, un here and now palpable, si pretenen explicar alguna cosa dels nostres temps i de retruc tenir una capacitat guaridora. I clar, dir que bé, el caos és inenarrable, i la sensació de desassossec asfixiant que es percep actualment només té una aplicació artística il•lògica, contradictòria, o inherentment desconcertant. Alerta: si l’acte creatiu contemporani és escapista, que és una opció ben respectable, també pot llavors titllar-se’l de covard. Quanta música vol ser el signe dels nostres temps i no deixa de ser una carcassa hype, un mer artefacte estètic vacu d’idees o missatge, un grotesc cadàver estilitzat? Doncs bé, Gentle Spirit és contemporani perquè les seves armes estètiques no són trencadores, es salta aquest primer obstacle, cosa que facilita la recepció d’allò proposat. Les cançons acomoden la nostra atenció; el seu contingut, alliberat de la tirania del continent - tirania pandèmica en la música ultramoderna - se’t planta en tot moment a un pam dels morros i el pots assaborir amb la punta de la llengua. I no hi ha una lectura filosòfica a fer, no, ni un exercici de proselitisme visionari. Vaja, és tot molt més simple: la proposta d’en Wilson és la pura sensibilitat. Que el ‘missatge’ a captar de la nostra època sigui la pervivència de l’emoció pura, això és tenir mooolta fe en la humanitat. Potser vaig una mica massa lluny, però mira: la fascinació obstinada justifica qualsevol distorsió subjectiva; en el fons és un acte innocent i de bona voluntat, no, com la música que neix verge des de la passió?

El Jonathan Wilson guitarrista ha treballat amb figures potents com a músic contractat (Elvis Costello, Erykah Badu). A diferència d’ells, el seu so s’expandeix no cap a les llistes d’èxits i escenaris a petar, sinó cap endins. Sembla que faci cançons per al seu escenari interior, i no com a un acte egòlatra o narcisista, sinó com una mena de recolliment necessari lluny de tot allò que des de segona línia deu haver viscut professionalment. Per tant, en aquesta seva festa privada es permet invocar varis esperits i velles glòries i asseure’ls a la vora de la llar de foc perquè té coses a cantar i els vol fent segones veus, o terceres guitarres, i invertir en aquest somni de tènue psicodèlia el rol secundari que té com a instrumentista. Són convidats David Gilmour, Gram Parsons, Joni Mitchell, Neil Young, CSN&Y, els Eagles de Desperado, o Jackson Browne. També hi són, com a convidats reals que participen al disc, Vetiver, Jenny Louis i Gary Louris (The Jayhawks). Difícilment el tret pot sortir errat, o dit d’altra manera, si esperits clàssics i sers eterns en vida coincideixen en un mateix disc, serà per alguna raó seriosa. Els uns hi són per justícia i els altres perquè voldrien encara fer obres d’aquesta categoria. No és per tant un disc «d’homenatge a» llegendes dels setanta sinó més bé un disc a ser homenejat des de ja mateix. No he parlat de les cançons en si ni ho faré perquè sense voler ni saber-ho és un disc que, la veritat, ja heu escoltat. Allò nou que s’hi amaga és, com deia, una sensibilitat renovada, fresca, com una rosada que es condensa quan el cos es lliura, cansat del dia menguant, a la pau meditativa de la seva penombra.
http://www.youtube.com/watch?v=I8E9kQg9gCU

Fionn Regan_100 acres of sycamore_2011

Irlanda és aquella terra simpàtica i bàrbara, la filla pobra i salvatge que Anglaterra va voler abduir i educar. Avui parla la llengua d’aquesta pretesa madrastra, apresa amb la mà esquerra lligada al darrere. Irlanda és la terra promesa, la que magnetitza a tot nordamericà amb necessitat vanitosa de sentir i saber-se herència europea. Podria dir que ho és per inducció. Ara, no precisament sotmesa a un camp elèctric en forma de follet màgic tocant el fiddle, sinó més aviat sotmesa i punt. Colonitzada primer, infectada després, Irlanda viu la paradoxa de ser un paradís denostat: quasi es queda deserta durant la Great Famine amb la infestació d’una fil•loxera autòctona i una pitjor plaga colonitzadora, per acabar llavors revertint-se a terra virginal després de tanta violació. Això que dic té alguna cosa d’humor macabre que explica molt el tarannà dels irlandesos. Emyr Estyn Evans, un geògraf nordirlandès de principis del segle XX, descriu així a la seva gent:
Allò que s’anomena el caràcter irlandès només es pot entendre en relació a la seva terra originària. Diu una dita que pots treure a un nen d’Irlanda, però mai trauràs Irlanda de dins del nen. Al cap i a la fi, el tret geogràfic acaba sent més decisiu que el genètic.
Wilde exemplifica en la seva obra les essències d’aquesta gent tant lligada als devenirs de la seva geografia, però també ho fan, per exemple, Samuel Beckett, Bernard Shaw, John W. Yeats o Patrick Kavannagh. Maneres distintes d’apropar-se a una mateixa tragicomèdia. No, els Beatles eren anglesos però no els ho tenim en compte, podria sentir-se dir en qualsevol pub a Irlanda entre rialles de complicitat, però els U2 sí que ho són i no els ho hem perdonat mai. Així és l’humor irlandès, treient ferro i posant-hi plom. I això que déu n’hi do els músics bigarrats que ha parit aquesta terra: ara em vénen al cap, to name but a few, Van Morrison, Phil Lynott, The Waterboys, Sinead O’Connor, Gary Moore, The Divine Comedy, My Bloody Valentine, o Enya. Tanta heterogènia pot fàcilment donar peu a un acudit, segur. Però bé, els irlandesos, entre tanta broma, saben també abraçar la nostàlgia. Fionn Regan n’és la constatació: un jove cantautor de 30 anys amb molta mà esquerra (deslligada). Lletraferit per inèrcia, Fionn escriu cançons de força fràgil i de gran bellesa, petits monuments melòdics on la paraula n’és la bastida principal. Regan es sent còmode entre el folk i el pop dels anys 60 i 70, i que el comparin encertadament amb Bob Dylan no el deu molestar. De fet, segur que així es presenta a ell mateix en concert, per allò de l’humor que deia. Ara, el potencial que es s'entreveia en els dos primers discs s’ha fet realitat a 100 acres of sycamore. Fent un símil, el primer the End of History (2006) va ser el seu Freewheelin’; The shadow of an empire (2010) el seu Highway 61 revisited i aquest tercer és el seu, el seu… el seu Five Leaves Left: cançons plujoses per fora, però de color verd per dins, com la portada del clàssic de Nick Drake. I tot això fet amb naturalitat. Res es forçat en la música de Regan, com si estigués inventant el folk de càmara per accident, i sent al mateix temps molt irlandès: mai prenent-se a si mateix del tot seriosament. En la seva música no hi ha voluntat d’estil; folk pop és simplement el primer jersei que ha trobat tirat sobre el llit. A 100 acres... Fionn construeix una banda sonora per a cada una de les seves històries, eufemismes de la condició humana explicats en clau de trobades amoroses, recolzant-se tant en referències literàries com en localitzacions geogràfiques de la seva terra nadiua. El Dylan primerís s’ha fet gran i, al canviar-li la veu, ara li sona transitòria a mig camí entre el Nick Drake cerimoniós i el Leonard Cohen amb ínfules de gigolo literari. Els arranjaments de piano i cordes d’escola Robert Kirby serveixen per posar els accents a les narracions, alliberant la veu de la guitarra acústica quan ho creu necessari. Perquè Regan és versàtil i sap trascendir un estil que, com deia, és només un tret atzarós en el seu plantejament musical. S’asseu Fionn en un gronxador i la seva lírica oscil•la entre situacions personals i d’altres universals, escollint les paraules minuciosament i fixant-les com a bon irlandès que és a la seva terra i als elements que la fan diferent, com el fluir de l’aigua alcalina que brolla o els cavalls que, bevent-la, s’encomanen d’allò enèrgic i salvatge que destil•la. Són, en última instància, símbols de la dona passatgera que enamora a Fionn, una dona imprevisible, misteriosa i només sota cert control quan s'estira al seu costat i es deixa domar per la immensitat del cel negre tacat de llumetes titil•lants:

Corda’t la caputxa que dormirem al cementiri / posa’t les botes, t’espero al pati de darrere / omples els silencis de les converses amb anells de fum / li dic que estic amb algú altre i somriu dient que no l’extranya pas / sempre he tingut inclinacions cap a dones perilloses / truja, euga, gossa, guineu, bruixa
No et quedaràs pas? No et giris i marxis / escolta què he de dir-te / ens podem aixoplugar en aquest abrigall / un llit d’estels / primer de maig
Els cavalls dormen / amb ulls pesats que es tanquen / i que en somnis ressegueixen la sendera que dibuixa el riu
A la teva llista de distraccions / hi ha estrelles al costat del meu nom?
Al taxi / vas fer fas brollar el cor / i el cap et va caure a la meva espatlla com un desmai
Resta el teu cap al cabal del riu / les nostres llàgrimes faran vessar la ribera
Serem carn i ungla / o estarem embotonats / els forats del nas com bengales enceses fent renills d’aire / aixeca’t, germà / rebela’t dels atrapaments de la carn / i dels sotmetiments de la pell
Passo la mà per davant dels teus ulls / però no et trenca l’esguard / hi ha algú més, aquí, apart dels quatre vents negres que bufen al porxo de la teva ment?

Regan teixeix melodies amb les paraules, la veu es vesteix elegantment d’elles, i nosatres som testimonis al convit de la boda imaginària que mai s'acaba cel•lebrant. Si ell és feliç així, doncs ei, que per molt anys. El Fionn terrenal d’avui tria a Seamous Heaney com a padrí de bodes i deixa que l’últim discurs l'entoni, quan ja badallin els llums d’oli moribunds i es vessin esgotades les cerveses, un Oscar Wilde amb el corbatí descordat que, dirigint-se a la terra irlandesa disfrassada de muller, sentenciarà:

Els homes sempre volen ser el primer amor de tota dona. Elles, en canvi, tenen un instint molt més subtil: en tenen prou sent l’últim romanç de qualsevol home.
http://www.youtube.com/watch?v=EjKZjMObSpw&feature=related